De la mateixa manera que els brots d’un arbre provenen d’un tronc comú, totes les espècies vives han descendit d’alguna forma primitiva.
Després de conèixer el conte “Del Pau a nosaltres”, a la classe ens va quedar una idea molt temptadora al cap: que l’evolució humana és com una filera ordenada on una espècie “es converteix” en una altra fins arribar a nosaltres. És una manera d’explicar-ho molt habitual (i molt visual), però… no és del tot correcta.
Aquestes darreres setmanes, el grup dels paleontòlegs i paleontòlogues hem fet un pas important: hem descobert que l’evolució s’entén millor com un arbre de família.
Per què “en línia” no funciona?
Quan ho dibuixem com una línia recta, sembla que només hi hagi una sola ruta, que cada espècie sigui “millor” que l’anterior i que totes les espècies antigues desapareguin quan apareix la següent.
Però la realitat és una altra: les espècies es ramifiquen, com passa en una família (avi, besavi, cosins…), i en molts moments van conviure diferents homínids al mateix temps.
El vídeo que ens va ajudar a entendre-ho
Per posar ordre a aquesta idea, vam mirar el vídeo “Evolució humana: arbre de família”, que explica que un arbre representa de manera més fidel l’evolució que no pas un esquema lineal. Ens va ajudar a entendre dues idees clau:
Compartim ancestres comuns (el “tronc” de l’arbre).
Les “branques” ens mostren la diversitat i fins i tot la convivència d’espècies diferents en una mateixa època.
I també vam observar una idea final molt potent: de totes les branques, l’única que arriba fins avui és la de l’Homo sapiens.
Del conte a la investigació: reordenem la nostra “família”
Amb aquesta nova mirada, vam tornar a les imatges del conte i vam fer una feina de paleontologia “de veritat” (a la nostra manera): vam estendre totes les imatges al bell mig de la Rotllana, com si davant nostre tinguéssim un gran trencaclosques per resoldre. A partir d’aquí, va començar una conversa rica i viva en gran grup: ens preguntàvem quines figures podrien anar abans, quines s’assemblaven més entre elles i si algunes no eren tant “pares i fills” com “cosins” dins d’una mateixa família. Amb aquestes reflexions, vam anar dissenyant plegats un arbre de família, situant primer els primats més antics, després les diferents branques dels homínids i, finalment, la branca que arriba fins a nosaltres, l’Homo sapiens. D’aquesta manera vam entendre que fer ciència vol dir justament això: observar, provar, equivocar-se i tornar-ho a pensar.
Aquesta descoberta ha estat molt significativa. Ens emportem tres grans aprenentatges que expliquen molt bé la feina del nostre grup:
L’evolució no és una escala per pujar, és un arbre per entendre.
No venim “dels micos” actuals: els humans i altres primats compartim ancestres comuns, com passa amb els cosins d’una família.
La Terra amaga històries molt llargues i, quan les anem reconstruint, entenem millor qui som i d’on venim.
I potser el més important: ara sabem que, quan parlem dels nostres avantpassats, no estem seguint una línia recta… estem escoltant un bosc ple de branques.
Comentaris recents