“Sense rituals, els moments de transició esdevenen ferides obertes.”
Arnold van Gennep (etnògraf, Els ritus de pas)
Aquest començament d’any, ja amb les piles carregades dels dies de festa, hem reprès la lectura del Petit Príncep, amb la paciència i el temps que requereix per pensar i descobrir que s’amaga darrere de cada paraula. Comença un any nou, el 2026, la vida no s’atura per molts de nosaltres. Han estat dies de trobades familiars, d’abraçades, de il.lusions i de somriures. Però aquest temps de descans també moltes vegades aporta notícies inesperades, gens bones, però que cal acollir i treballar-les perquè formen part de la vida de tots nosaltres. Parlem per exemple de les malalties, accidents i de la mort. Tampoc s’aturen en els dies de celebracions i festes.
Amb tota aquesta prèvia, llegint el nostre Petit Príncep, ens hem aturat en un fragment molt especial: “Les llavors són invisibles. Dormen en el secret de la terra fins que a alguna li ve la fantasia de despertar-se… Aleshores s’estira, i primer creix tímidament cap al sol un petit i inofensiu branquilló molt bonic”.
Aquest moment màgic de la germinació de la llavor, tot allò que existeix però no veiem a simple vista (en aquest cas perquè és sota terra), ens ha fet pensar en l’inici de la vida, el creixement de vegades molt lent però també en la mort dels éssers vius. Tot plegat apareix en una setmana en què sabem que una àvia propera és a prop de fer el traspàs; ens cal acompanyar les emocions d’una companya i la seva família. Ens ha semblat bonic fer un petit ritual a l’aula, pensant també en el complex repte de fer créixer un bonsai, fet que té a veure amb l’art oriental que anem tractant en el nostre projecte artístic. Sembla que tot va teixint-se a l’aula, va relacionant-se i enfortint els aprenentatges i la cultura del grup.
La Ivet fa dies que, d’una escapada, guardava un pack especial per fer créixer un llimoner. Esperava el moment i aquesta setmana l’ocasió s’ho mereixia. Així que després de parlar-ne, i de conèixer altres rituals que fem les persones en moments de tristesa, la Gisela acompanyada de la Marina ha fet l’honor de plantar les llavors de llimoner. Amb aquest petit gest tots hem volgut recordar l’inici de la vida, allò que passa i no es veu, les cures i condicions que ens calen per créixer però també la inevitable mort. Comencem a treballar el dol convertint-lo en memòria viva, arrelament i continuïtat. Un petit gest que sosté aquest moment d’emoció immensa. El què ens passa importa a tots i totes.
Ara tenim l’inici del què vol ser un llimoner. Encara no el veiem, però la seva torreta ens recorda que ens necessita per créixer i viure entre nosaltres. I si per sort, veiem néixer un branquilló seguirem pensant en el cicle de la vida i els moments que junts anem transitant.
Comentaris recents