Després de la sortida al bosc de les cabanes ens adonem que, de les activitats que vam proposar, la dels mandales no va acabar de funcionar com esperàvem. Observant el desenvolupament de l’activitat, creiem que un dels motius principals va ser que els mandales de mostra no es veien prou bé i això dificultava que els infants entenguessin la proposta i s’hi sentissin motivats.
A partir d’aquesta reflexió, decidim repensar l’activitat. Optem per elaborar diferents exemples de mandales utilitzant materials del bosc (fulles, pedres, pinyes, branquetes…) col·locats sobre un fons negre, de manera que els elements destaquin molt més i siguin ben clars visualment.
Un cop realitzats els mandales, fem un recull de fotografies de totes les creacions. Amb aquestes imatges elaborarem un petit llibre de mostra que ens servirà com a suport visual. L’objectiu és oferir referents més entenedors i atractius, i comprovar si d’aquesta manera l’activitat funciona millor quan tornem a anar al bosc.
Així, transformem una dificultat en una oportunitat d’aprenentatge i millora, ajustant la proposta a les necessitats reals del grup.
“La creativitat neix quan ens atrevim a provar.” Henri Matisse
«The real voyage of discovery consists not in seeking new landscapes, but in having new eyes.» — Marcel Proust
Avui, dins del projecte “Abraçant el món”, l’activitat l’hem fet tota la Comunitat de Grans, distribuïts a les diferents aules.
Primer hem parlat de la fitxa tècnica de la pel·lícula: títol, any, país, personatges principals i altres dades bàsiques. Després ens hem plantejat de què podria anar la pel·lícula abansd e mirar-la i quina relació podria tenir amb el nostre projecte de Comunitat.
A continuació hem visionat la pel·lícula Dos contra el hielo, basada en una expedició real a Groenlàndia. La història ens ha permès conèixer aquest territori, les seves condicions extremes i les dificultats que hi troben les persones que hi viuen o hi viatgen. Ens hem adonat que el que passava a la pel·lícula, una història de fa molts anys, té relació amb l’actualitat i amb el món en què vivim.
Un cop acabada, hem fet diverses activitats de comprensió: hem respost preguntes més tancades per assegurar-nos que havíem entès la història i també preguntes obertes per poder opinar i interpretar el que havíem vist.
Finalment hem fet un debat al voltant de l’actualitat: hem parlat del territori, dels interessos dels països, del medi natural i de les decisions humanes. Hem vist que una pel·lícula no només serveix per entretenir-nos, sinó també per ajudar-nos a pensar i a entendre millor la realitat.
Avui el cinema s’ha convertit en una finestra per mirar el món.
De la mateixa manera que els brots d’un arbre provenen d’un tronc comú, totes les espècies vives han descendit d’alguna forma primitiva.
Després de conèixer el conte “Del Pau a nosaltres”, a la classe ens va quedar una idea molt temptadora al cap: que l’evolució humana és com una filera ordenada on una espècie “es converteix” en una altra fins arribar a nosaltres. És una manera d’explicar-ho molt habitual (i molt visual), però… no és del tot correcta.
Aquestes darreres setmanes, el grup dels paleontòlegs i paleontòlogues hem fet un pas important: hem descobert que l’evolució s’entén millor com un arbre de família.
Per què “en línia” no funciona?
Quan ho dibuixem com una línia recta, sembla que només hi hagi una sola ruta, que cada espècie sigui “millor” que l’anterior i que totes les espècies antigues desapareguin quan apareix la següent.
Però la realitat és una altra: les espècies es ramifiquen, com passa en una família (avi, besavi, cosins…), i en molts moments van conviure diferents homínids al mateix temps.
El vídeo que ens va ajudar a entendre-ho
Per posar ordre a aquesta idea, vam mirar el vídeo “Evolució humana: arbre de família”, que explica que un arbre representa de manera més fidel l’evolució que no pas un esquema lineal. Ens va ajudar a entendre dues idees clau:
Compartim ancestres comuns (el “tronc” de l’arbre).
Les “branques” ens mostren la diversitat i fins i tot la convivència d’espècies diferents en una mateixa època.
I també vam observar una idea final molt potent: de totes les branques, l’única que arriba fins avui és la de l’Homo sapiens.
Del conte a la investigació: reordenem la nostra “família”
Amb aquesta nova mirada, vam tornar a les imatges del conte i vam fer una feina de paleontologia “de veritat” (a la nostra manera): vam estendre totes les imatges al bell mig de la Rotllana, com si davant nostre tinguéssim un gran trencaclosques per resoldre. A partir d’aquí, va començar una conversa rica i viva en gran grup: ens preguntàvem quines figures podrien anar abans, quines s’assemblaven més entre elles i si algunes no eren tant “pares i fills” com “cosins” dins d’una mateixa família. Amb aquestes reflexions, vam anar dissenyant plegats un arbre de família, situant primer els primats més antics, després les diferents branques dels homínids i, finalment, la branca que arriba fins a nosaltres, l’Homo sapiens. D’aquesta manera vam entendre que fer ciència vol dir justament això: observar, provar, equivocar-se i tornar-ho a pensar.
Aquesta descoberta ha estat molt significativa. Ens emportem tres grans aprenentatges que expliquen molt bé la feina del nostre grup:
L’evolució no és una escala per pujar, és un arbre per entendre.
No venim “dels micos” actuals: els humans i altres primats compartim ancestres comuns, com passa amb els cosins d’una família.
La Terra amaga històries molt llargues i, quan les anem reconstruint, entenem millor qui som i d’on venim.
I potser el més important: ara sabem que, quan parlem dels nostres avantpassats, no estem seguint una línia recta… estem escoltant un bosc ple de branques.
«El món canvia amb el teu exemple, no amb la teva opinió.»
Paulo Coelho
Abans d’acabar el trimestre hem col·locat el contenidor gran de l’Apilo XII al vestíbul de l’escola, en un lloc ben visible. Ara tothom que entra el pot veure.
També hem passat per les classes per explicar què és l’Apilo i com ha començat tot. Hem preparat l’explicació, hem parlat davant dels companys i companyes i hem resolt preguntes. Ens ha agradat veure que molts nens i nenes s’han interessat i han volgut participar. Els ha agradat molt que els portessim el seu carnet d’Agent Apilo amb la seva foto.
A més, hem enviat un correu a les famílies i als mestres per explicar el concurs, què es pot portar i com funcionarà la recollida de piles.
Ara arriben uns dies de vacances… i tenim un encàrrec molt important: volem que tothom comenci a guardar piles a casa.
Hem demanat a les famílies que guardin totes les que tinguin. Cada pila compta. Quan tornem a l’escola, les podrem portar i començar a omplir el contenidor.
La idea ja ha sortit de la classe. Ara és cosa de tota l’escola.
El món abans de nosaltres només es pot entendre escoltant atentament les petjades que ha deixat.
Ens hem endinsat sota la terra dels nostres peus com a bons paleontòlegs i paleontòlogues, amb ganes d’observar, preguntar-nos i entendre què ens amaga el passat. En aquest camí de descoberta, hem començat a fer-nos una de les grans preguntes que la humanitat s’ha plantejat al llarg del temps:
La veritat és que encara en sabem ben poc. Alguns ja havien sentit a dir que “venim dels micos”, una idea que vam començar a entendre millor arran de la nostra visita al CRIP (Centre de Restauració i Interpretació Paleontològica). Allà vam descobrir una troballa clau: en Pau (Pierolapithecus catalaunicus), un primat que va viure fa uns 12 milions d’anys i que va tenir característiques molt importants, per comprendre l’evolució dels primers humans.
Els científics ens expliquen que en Pau va ser un dels primers micos capaços de caminar dret en alguns moments, fet que va marcar un abans i un després en la manera de moure’s i relacionar-se amb l’entorn. Aquesta descoberta ens va despertar moltes preguntes:
A la Rotllana, espai de conversa i pensament compartit, vam posar en comú tota la informació recollida i vam arribar a conclusions molt interessants:
Amb aquest interès creixent per entendre d’on venim, vam descobrir un conte molt especial: Del Pau a nosaltres.
Aquest conte ens acompanya en un viatge pel temps i ens explica, de manera propera i entenedora, com des d’en Pau i altres avantpassats llunyans s’inicia un camí ple de canvis que, pas a pas, ens porta fins als humans d’avui. A través de les seves pàgines, entenem que l’evolució és un procés lent, ple d’adaptacions, descobertes i aprenentatges.
A partir d’aquesta experiència, hem après que la terra guarda històries molt antigues i que els paleontòlegs ens ajuden a escoltar-les. Hem entès que no apareixem de cop, sinó que som el resultat d’un llarg camí d’evolució. Saber d’on venim ens ajuda a entendre millor qui som i desperta encara més ganes de continuar investigant què va passar abans de nosaltres.
El nostre esperit de paleontòlegs i paleontòlogues continua ben despert… i això tot just acaba de començar.
Cuanto mayor es la isla del conocimiento, más largo es el litoral del asombro y la curiosidad.
(Ralph Washington Sockman)
Ja a l’edat antiga sorgeix la necessitat de representar sobre superfícies planes el coneixement dels llocs. Va ser Eratòstenes qui va reconèixer que la Terra és esfèrica. I més tard, Ptolomeu (s. II dC) va introduir la idea de les coordenades i els primers intents de projecció. A l’Europa cristiana de l’edat mitjana, no hi va haver massa voluntat de tenir un coneixement científicocartogràfic. Haurem d’esperar a l’època del renaixement, dins de l’edat moderna que es torni a viure un gran impuls. De fet va ser en el segle XVI quan apareix la Projecció Mercator que avui encara ocupa la majoria de les representacions.
Treballar amb mapes ajuda a adquirir un pensament espacial bàsic, ja que ens permet comprendre les diferències entre la representació plana i la corbada. També contribueix a ampliar la mirada envers el perquè de les coses. Darrere de les decisions solen haver-hi interessos que les emparen i justifiquen. Així els mapes mundi que tenim més vistos són aquells que posen als països més poderosos en situacions d’avantatge respecte als que no tenen tant poder mundial.
Aquesta setmana, el grup dels Sherpes hem compartir amb els Maorís i els Chi les nostres descobertes sobre com passar de l’esfera al pla. Ens hem trobat plegats a l’aula de música i allà hem vist de nou el vídeo que ens ha ajudat a comprendre com les projeccions que fem servir per representar el món són fruit d’una idea de com es creuen que han de ser les relacions mundials.
També els hi hem mostrat, amb l’ajut d’unes taronges, les moltes possibles distorsions. I els hi hem recomanat que a casa ho provin i ho expliquin als seus familiars.
Ha estat una proposta molt enriquidora i en guardarem un bon record, segur!
«Moltes petites persones, en molts petits llocs, fent petites coses, poden canviar el món.»
Eduardo Galeano
Ara ja tocava organitzar-se molt bé. Hem vist que hi havia quatre tasques diferenciades que calia tirar endavant i ens les hem anat repartint per poder-les fer possibles.
Una de les tasques era preparar els Carnets Apilo. Hem retallat les fotos individuals, hem retallat els carnets, els hem enganxat, plastificat i tornat a retallar. Són els carnets dels Agents Apilo perquè cada alumne de l’escola pugui tenir el seu.
Una altra tasca és fer els cartells per a les portes de les aules. Hem dissenyat els cartells amb Canva perquè tota l’escola sàpiga què és l’Apilo i recordi guardar les piles.
També hem començat a redactar els correus per a les famílies i els mestres. Hem pensat què cal explicar: qui som, com ha començat tot, què és l’Apilo XII i què es pot portar.
Finalment, hem hagut de comptar i organitzar els microcontenidors. Els hem revisat, comptat i preparat en paquets per a cada aula perquè el repartiment sigui fàcil.
A més, entre tots hem preparat l’explicació que farem a les classes. Hem pensat què direm, en quin ordre ho explicarem i qui parlarà. Ara estem buscant el dia per poder passar per totes les aules.
Avui hem comprovat que una idea necessita organització, responsabilitat i compromís.
“Moltes persones petites, en llocs petits, fent coses petites, poden canviar el món.” — Eduardo Galeano
Sabem que vol dir abraçar el món, hem elaborat una bona llista d’idees però el últim dia vam veure que nosaltres, des de l’escola, com a nens i nenes, no les podem fer totes. De fet, nosaltres, de tota aquella llista, ben poques ens podem plantejar de fer. Quan diem nosaltres, ens referim als QUÍTXUAS, el nostre grup.
Així doncs, avui ens hem proposat pensar en: Quines petites accions podem fer des del nostre grup? Com podem contribuir nosaltres, amb les nostres idees i possibilitats, a fer del món un lloc millor?
Com sempre primer hi pensem individualment, cada pensament compta i tots i totes sabem pensar de forma crítica. Després anotem les nostres idees per compartir-les. Hem de llegir el que ja hi ha escrit per no repetir-nos!
Aquesta reflexió tot just comença. Les idees que vagin sorgint, les preguntes que ens fem i les propostes que apareguin es convertiran en el nostre repte de grup. Un repte que ens ajudarà a pensar, investigar, imaginar i actuar.
Perquè potser abraçar el món no és una sola acció molt gran, sinó moltes petites accions fetes amb consciència, respecte i ganes de cuidar els altres i el planeta. I nosaltres, els QUÍTXUAS, volem començar a descobrir com fer-ho.
De moment, les deixem anotades al nostre mural compartit. Després de vacances reprendrem la conversa i començarem a transformar les reflexions en accions més concretes!
“Comprendre els nostres orígens és essencial per entendre la nostra humanitat.” – Richard Leakey
Aquest matí hem continuat el nostre projecte sobre la prehistòria parlant sobre l’Homo habilis. Ho hem fet mitjançant una conversa a l’aula, que per a nosaltres és molt important perquè ens ajuda a treballar l’expressió oral, l’escolta activa, el respecte del torn de paraula i la capacitat d’arribar a acords.
Entre tots i totes hem recordat que l’Homo habilis va ser anterior a l’Homo erectus, és a dir, que va viure abans dins del Paleolític, tot i que sabem que van coincidir en alguns moments del temps. Gràcies a això hem deduït que hi havia coses que l’Homo habilis encara no sabia fer, com per exemple cuidar el foc.
Després, hem projectat una revista que parlava d’aquest homínid. A partir de la comprensió oral i d’observar bé les imatges, hem descobert informacions molt importants:
que era nòmada, i es movia constantment d’un lloc a un altre;
que era carronyaire, i aprofitava animals morts per alimentar-se;
que sabia fer eines molt bàsiques, com un ganivet de pedra;
que no sabia caçar, però sí que es podia defensar dels animals llançant pedres;
i, sobretot, que ja era una mica intel·ligent, i per això se’l considera un dels primers humans capaços de crear eines.
Per acabar la part més lúdica, hem fet una sopa de lletres amb les paraules clau relacionades amb les característiques de l’Homo habilis. Aquesta activitat ens ha ajudat a reforçar la comprensió lectora, l’atenció i la capacitat d’identificar conceptes essencials del projecte.
I com que ens apropem al final del trimestre, hem fet un pas molt important: hem completat una diana d’autoavaluació del projecte “Què ens amaga la terra?”. Aquest procés ens ha convidat a reflexionar sobre la nostra actitud, l’esforç i tot allò que hem après. No és gens fàcil, perquè hem de ser sincers amb nosaltres mateixos i mirar què hem fet bé i què encara podem millorar. Tot i així, hem entès que autoavaluar-nos és una part clau del nostre aprenentatge i ens ajuda a créixer com a persones.
En el projecte de la comunitat “Què ens amaga la Terra?”, la classe dels Biòlegs/gues hem iniciat un viatge apassionant per entendre com vam aparèixer els humans a la Terra. A través de contes científics, observació de restes fòssils i activitats vivencials, ens hem convertit en exploradors i exploradores del passat, seguint les pistes que la Terra guarda des de fa milions d’anys. I sabeu qui va ser el nostre primer guia? En Pau, el Pierolapithecus catalaunicus, un primat molt curiós que vam conèixer al CRIP i que vivia als boscos de Catalunya fa més de 12 milions d’anys.
A partir d’ell hem començat a dibuixar un mapa de l’evolució humana… però no un mapa recte! Tal com recorda el paleontòleg Stephen Jay Gould: “L’evolució s’assembla molt més a un arbust ple de branques que no pas a una escala que pugem pas a pas.” Aquesta idea ens ha ajudat a comprendre que l’evolució no és una línia, sinó un arbre immens i compartit, ple d’espècies que apareixen, conviuen i desapareixen mentre d’altres continuen transformant-se. I nosaltres, els Homo sapiens, som només una branca més dins aquesta gran família de simis.
Durant el trimestre hem conegut:
Ardi, que caminava una mica dret però encara s’enfilava als arbres.
Lucy i els australopitecs, que ja feien vida a la sabana.
Els primers Homo habilis, capaços de crear eines de pedra.
I l’Homo erectus, que va encendre el foc i va començar a viatjar lluny.
Hem llegit i treballat el conte “Un viatge molt llarg”, hem creat línies del temps, hem fet lletres i formes amb elements naturals, hem observat com canvia el món al llarg dels milions d’anys i ens hem fet moltes preguntes: Com vivien? Què menjaven? On dormien? Parlaven? Tenien amics?
Aquestes preguntes ens han ajudat a entendre que venim d’un llarg viatge compartit, fet de canvis, d’adaptacions i de molta curiositat —la mateixa curiositat que, segurament, tenia en Pau mentre mirava el seu bosc.
Ara sabem que, per entendre qui som, cal mirar enrere i escoltar el que la Terra ens vol explicar. I això, Biòlegs i Biòlogues, ho hem estem fent molt bé!
Amb ganes de continuar descobrint, La Classe dels Biòlegs i Biòlogues
