“Escoltar la veu dels infants és reconèixer el seu dret a interpretar la seva pròpia experiència.” — Janusz Korczak
Els infants del grup dels Antropòlegs ens hem organitzat per poder documentar la nostra estada al camp d’aprenentatge de La Noguera. A través de les nostres paraules,… Llegeix més»
“L’educació no és només transmissió de coneixement, sinó també despertar consciències.” — Paulo Freire
Comencem a treballar en el nostre repte de conscienciació sobre el riu Anoia i el residu que més mal provoca: la burilla. Per tal de poder escoltar totes les veus de la classe, iniciem aquest treball de manera individual. Cadascú pensa com representar aquest missatge perquè tothom el pugui entendre.
Després, compartim les nostres idees en petit grup i creem una proposta conjunta, tenint present l’espai de l’escola on voldrem exposar la nostra creació. Posem en marxa un procés que no sempre és fàcil: saber explicar-nos i saber escoltar els altres, reformular idees per encabir-ne de noves, estar disposats a cedir però també a valorar les aportacions dels companys, i fer valdre la nostra opinió amb respecte i amb un bon discurs.
Quan consensuem la idea de grup, la representem en una cartolina que haurem d’exposar davant dels altres grups. També situem, en un plànol de l’escola, el lloc triat i proposem un lema que acompanyi la nostra creació i convidi els visitants a pensar i reflexionar.
Dies més tard, quan tots els grups tenen a punt el material, obrim una exposició d’idees per trobar la proposta que representarà el gran grup. Cada equip presenta la seva cartolina i explica en què ha pensat, mentre la resta escoltem amb atenció per poder valorar i decidir més endavant.
De mica en mica, anem escoltant-nos per sumar propostes, identificar què ens agrada més i què no tant. Quan tothom ha pogut exposar, ens trobem en rotllana i resumim les idees de cada grup. Iniciem una conversa compartint impressions: què ens ha semblat més adequat, més original, més clar…
Finalment, arribem a la idea que donarà forma al nostre repte: construirem un riu amb ampolles petites. Dies enrere vam descobrir que amb 100 ampolles de 50 cl podem representar 50 litres d’aigua, la quantitat que pot contaminar una sola burilla. Així doncs, decidim que el nostre riu estigui format per aquesta quantitat d’ampolles i enviem un correu a totes les famílies perquè ens ajudin portant-ne a l’escola.
“Tots els éssers humans desitgen per naturalesa saber.”
— Aristòtil
Els antropòlegs hem pogut treballar i conversar molt sobre la paraula evolució. Molts de nosaltres hem portat materials, revistes i llibres que ens han ajudat a continuar aprofundint en aquests canvis lents que les persones hem anat vivint al llarg del temps fins a arribar al dia d’avui.
Aquest anàlisi que hem anat fent a partir de tot el que hem portat ens ajuda a entendre millor les etapes de la prehistòria. Per continuar avançant, visualitzem un vídeo que explica els canvis al llarg d’aquesta gran etapa de la història. El vídeo els presenta de manera ordenada i coherent, cosa que ens facilita molt la comprensió.
Ens adonem que, quan hi ha un canvi important, també hi ha un canvi d’etapa. Així, descobrim que la prehistòria es divideix en dues grans etapes: l’edat de pedra i l’edat dels metalls.
De moment, nosaltres ens centrarem en l’edat de pedra, que té dues subetapes: el paleolític i el neolític. L’Alguer ja ens havia portat una presentació feta per ell setmanes enrere, cosa que ens facilita encara més entendre el vídeo.
De tant en tant, aturem la visualització per analitzar junts els canvis que s’hi expliquen. Què n’és, d’important, la lògica i el sentit comú! Tots i totes anem trobant coherència en el comportament i en l’evolució dels nostres avantpassats: realment tot té sentit.
Quan acabem de veure tota l’edat de pedra, passem a fer una documentació a la llibreta per adonar-nos del que hem arribat a entendre i, per tant, del que sabem de cadascuna de les subetapes. Així, deixem recollides les principals diferències entre el paleolític i el neolític.
“Ningú educa ningú, ningú s’educa sol: les persones s’eduquen entre si, mediatitzats pel món.”
— Paulo Freire
Fa uns dies, les Tanits vam retrobar-nos amb els nostres companys i companyes de l’Escola Àuria. Aquesta vegada la trobada va ser a la seva escola, a Igualada, on ens van ensenyar les seves aules i el pati.
A les aules vam poder veure com s’organitzen cada matí, conèixer les seves rutines i observar el material que utilitzen, així com les eines que els ajuden a comunicar-se o a desplaçar-se i col·locar-se correctament a l’hora de treballar. Durant la visita també vam conèixer altres figures de referència molt importants per als nostres companys, com la logopeda i el fisioterapeuta. Els mestres de l’escola ens van explicar la importància de treballar la comunicació i el llenguatge, així com el valor de l’activitat corporal i de la correcció de les postures.
Després vam esmorzar junts al pati, asseguts en rotllana, compartint somriures i mirades, alguna petita conversa i fins i tot escoltant alguna cançó. Tot seguit vam compartir l’espai de pati per jugar. La zona d’equilibris, la roda-gronxador i el sorral van ser escenaris on vam poder continuar creant vincles entre nosaltres.
Més tard ens van convidar a pujar al pati de dalt, on tenen un petit camp de futbol, per jugar plegats a tres jocs cooperatius. Aquests jocs ens van ajudar a entendre millor el tarannà dels nostres companys i a aprendre a apropar-nos-hi deixant-los fer a la seva manera, ajustant la nostra ajuda sense frenar la seva autonomia ni envair la seva independència.
Després de jugar una bona estona junts, ens vam acomiadar fins al maig, quan ens tornarem a veure a Vilanova per ballar.
Abans de tornar cap a la nostra escola, a Vilanova, vam parar a dinar en un parc d’Igualada, on encara vam tenir temps de jugar una estona més.
“Sigues el canvi que vols veure al món.”
— Mahatma Gandhi
Les Tanits hem acordat que el nostre repte principal amb el projecte d’aula “De gota a onada” serà fer un treball de conscienciació per poder canviar hàbits que repercuteixen directament en l’estat del nostre riu.
Però, què vol dir exactament conscienciar? Diverses Tanits expliquen el seu punt de vista. No és fàcil definir una paraula d’aquest tipus, però a poc a poc consensuem que “fer pensar als altres sobre la importància d’un fet” és una bona manera de fer-nos entendre.
I com podem conscienciar els altres? En aquest punt de la conversa sorgeixen idees ben diferents: fer vídeos explicatius, crear cartells i pancartes, escriure una cançó o passar per les aules dels nostres companys i explicar-los la problemàtica. Totes aquestes idees les deixem anotades a la pissarra, a prop de la nostra xarxa de coneixements.
Dies més tard, les mestres ens ensenyen unes imatges impactants. Hi podem veure creacions de grans dimensions fetes amb material reciclat, col·locades en diferents indrets de pobles i ciutats. Són instal·lacions artístiques que volen transmetre un missatge important i que fan que les persones que hi passen a prop no puguin evitar aturar-se per mirar-les.
En una de les fotografies observem un cartell amb un text i un lema. De seguida pensem en els lemes que ens van compartir les noies d’Anoia pel Clima.
— I si nosaltres fem una creació així? —diuen algunes Tanits.
D’altres infants ho veuen complicat, però també coincideixen que cal intentar-ho per saber si és possible.
— Què podríem dir amb la nostra creació? Quin missatge volem donar per començar a conscienciar?
No triguem gaire a posar-nos d’acord, perquè recordem perfectament quina de les informacions sobre el riu ens va impactar més: una burilla contamina 50 litres d’aigua dolça.
Ja ho tenim. Comencem!
“Adopta el ritme de la natura: el seu secret és la paciència.”
— Ralph Waldo Emerson
Després de les pluges intenses de fa unes setmanes, les Tanits vam decidir anar fins al parc fluvial per observar el riu Anoia. Les Alícies ens havien explicat que hi havien vist molta més aigua de l’habitual… i no ens ho volíem perdre!
Només sortir de l’escola, gairebé sense adonar-nos-en, ja anàvem mirant a terra. Ens fixàvem en la brossa, en els petits residus, en tot allò que algun dia podria acabar al riu. Sens dubte, estem ben sensibilitzats i sensibilitzades! Sobretot ens cridaven l’atenció les burilles. Les anàvem comptant mentre caminàvem… i el número no parava de créixer. Ens preguntàvem, una mica indignats:
—Com pot ser que hi hagi tantes persones que no llencin les cigarretes a la paperera?
Entre converses i preguntes, vam arribar al pont petit per on passem quan anem al bosc. I de seguida vam quedar bocabadats: hi havia moltíssima més aigua que altres vegades, i el pont estava gairebé a punt d’inundar-se! Ens hi vam apropar amb calma, vigilant de no relliscar, i vam començar a observar:
—L’aigua ha crescut, arriba més amunt!
—Sí, ara hi ha més profunditat!
—I també és més ample!
—Mireu quina força que té l’aigua, xoca contra la pedra del pont!
—Fa bombolles i fa soroll!
Vam demanar fer silenci per escoltar bé el riu. No va ser fàcil… però finalment vam aconseguir parar l’orella. Llavors ho vam notar: el so de l’aigua.
—Em quedo més tranquil·la quan escolto el riu —va dir algú.
I tenia raó. Aquell no era un soroll molest, era un so relaxant i agradable. Això ens va portar a parlar de la diferència entre soroll i so, i vam coincidir que el que sentíem ens feia sentir bé.
Però recordàvem que havíem vingut a observar la quantitat d’aigua. Les pluges havien fet créixer el riu i semblava més viu, més alegre. Vam agafar una canya i la vam posar dins l’aigua. Després hi vam fer una marca amb un retolador per saber fins on arribava. No era una mesura exacta, però ens serviria per comparar-la si hi tornem un altre dia. Quan vam treure la canya i vam mirar la part que havia quedat submergida, ens vam adonar d’una cosa sorprenent: era gairebé tan llarga com l’alçada de la Lucía!
—Si la Lucía es fiqués dins el riu, només li veuríem una mica el cap! —vam dir, impressionats.
Ens vam endur la canya cap a l’escola per poder-la mesurar bé. Quan ja tornàvem, vam veure una canonada gran. En aquell moment no hi sortia aigua, però a terra hi havia un rastre ple de tovalloletes seques i brutes.
—Quin fàstic!
Ens va fer molta pena veure aquell paisatge tan brut per culpa de les persones. Anoia pel Clima tenia raó, vam recordar. I vam tornar cap a l’escola amb la canya a la mà, el cap ple de preguntes i el cor amb ganes de fer coses per millorar el nostre entorn.
“No heretem la Terra dels nostres avantpassats, la prenem en préstec dels nostres fills.”
— Proverbi cultura indígena nord-americana
Arriba el dia en què les noies voluntàries d’Anoia pel Clima ens visiten a l’escola. Les esperem amb molta il·lusió: d’una banda, perquè farem una entrevista i és la primera vegada que ens enfrontem a aquest repte; de l’altra, perquè esperem obtenir respostes i idees que ens ajudin a continuar construint el nostre projecte i a començar a dissenyar actuacions per cuidar el nostre riu.
Abans de la visita, preparem l’aula distribuint taules i cadires i tenint a punt tot el material per prendre nota de tot el que ens explicaran. La Txell i la Sílvia arriben a la classe amb un somriure i una bossa “sospitosa”. Es presenten i ens expliquen qui són i a què es dediquen; la seva tasca a l’entitat és voluntària, i la realitzen amb molta il·lusió, a banda de la seva feina professional.
Comencem l’entrevista i anem formulant les preguntes. Elles ens responen de manera clara i entenedora, acompanyant les explicacions amb lemes i exemples reals que ens ajuden a comprendre la magnitud del que ens expliquen. “Volem un riu net i viu”, ens diuen, un dels lemes d’Anoia pel Clima. Net, perquè actualment podem observar que l’aigua del riu Anoia no ho està, i per això és important no tocar-la directament amb les mans i anar sempre protegits amb guants. I viu, perquè fa anys que costa veure-hi peixos, per exemple.
A mesura que avança l’entrevista, van traient de la bossa diferents residus: tovalloletes, plàstics d’envasos diversos (alguns que semblen de cartró, però que també contenen plàstic), i fins i tot pedres de sabó. “Sabó?”, a algunes Tanits això ens sorprèn molt. Elles ens expliquen que el sabó en pols que alguns ciutadans utilitzen a la rentadora, juntament amb els olis i greixos del menjar, pot compactar-se i formar aquestes pedres blanques que també acaben contaminant el riu.
“El vàter no és una paperera”, ens recorden la Sílvia i la Txell, un altre dels lemes de l’entitat que han de repetir sovint. Moltes persones hi llencen restes de menjar, tovalloletes i altres productes que causen un gran impacte ambiental. L’aigua de les canonades no sempre arriba primer a la depuradora; una part important va directament al riu, arrossegant tot allò que s’hi ha llençat. Nosaltres mateixos hem pogut veure aquestes canonades sense filtre i restes de tovalloletes molt a prop del pont que creua el parc fluvial. Fins i tot ens ensenyen residus com embolcalls de caramels de Reis o restes de petards de les cercaviles. Aquests ens impacten especialment, “com és possible?”. Les voluntàries ens expliquen que tota la brossa que veiem als carrers, tard o d’hora, acaba al riu. El vent i l’aigua de la pluja s’ho emporten tot, sobretot en dies de pluja intensa com els que estem vivint.
Però el residu més perillós és la cigarreta. Ens expliquen que els filtres retenen molts dels tòxics del tabac perquè no entrin directament al cos del fumador o fumadora. Quan una burilla es llença a terra, tots aquests tòxics queden allà. Quan arriba al riu, el filtre es mulla i allibera substàncies nocives que poden contaminar fins a 50 litres d’aigua dolça. Aquesta dada ens impacta moltíssim i de seguida la deixem anotada als nostres fulls. També ens expliquen que, de vegades, han trobat residus de grans dimensions llençats als ponts o barrancs, com matalassos o televisors.
Al final de l’entrevista preguntem: “Què podríem fer les Tanits pel riu?”. Sobretot, ens animen a fer un treball de conscienciació amb la població. També podem col·laborar en neteges del riu, però ens recorden que “de res serveix netejar el riu si no canviem els hàbits de llençar-ho tot”. Hi estem totalment d’acord: cal ser conscients que depèn de tots nosaltres, i dels nostres actes, que el riu pugui tornar a estar net i ple de vida.
Sens dubte, la visita de la Txell i la Sílvia d’Anoia pel Clima ens ha ajudat a empoderar-nos encara més i a agafar forces per continuar avançant cap al nostre objectiu: ajudar i cuidar el riu Anoia.
Gràcies, Txell i Sílvia, per compartir amb nosaltres el vostre temps i la vostra estima pel riu. Sou una font d’inspiració i un autèntic motor de canvi!
“La paraula no és només un mitjà d’expressió, sinó una manera de relacionar-nos amb el món.”
— Paulo Freire
En descobrir que l’associació Anoia pel clima treballa directament en el nostre riu, vam decidir posar-nos en contacte amb elles a través del correu electrònic. Aquesta decisió ens va portar a activar coneixements previs i a reflexionar plegats sobre com comunicar-nos de manera clara, respectuosa i adequada al destinatari.
Abans d’escriure vam fer memòria sobre com s’envia un correu electrònic i quines parts ha de tenir aquesta “carta” digital. Ens vam posar d’acord sobre la informació que volíem transmetre i vam pensar quin to era el més adient. Aquest procés ens va permetre treballar l’expressió escrita de manera funcional, prenent consciència de la importància de fer-nos entendre i de cuidar la llengua que utilitzem. La redacció del correu va ser col·lectiva. Sortint a la pissarra, vam construir el text entre tots i totes, revisant-lo a mesura que avançàvem. Aquest moment va donar peu a parlar d’ortografia, però també de cohesió i coherència, i a entendre que escriure és un procés que implica pensar, revisar i millorar.
Quan finalment vam enviar el correu, ho vam fer amb l’esperança de rebre resposta. Dies més tard, en obrir el correu de l’aula, la sorpresa va ser gran: Anoia pel clima ens responia afirmativament. Estaven disposades a venir a la nostra escola, escoltar-nos i respondre a totes les nostres preguntes. L’alegria va ser compartida; veure com persones que no ens coneixien s’interessaven pel nostre projecte ens va ajudar a entendre el valor de l’altruisme, del compromís i de la participació ciutadana.
Vam tornar a respondre el correu per agrair el gest i proposar una data. Un cop confirmada la trobada, vam començar a preparar l’entrevista de manera cooperativa. En petit grup, vam pensar quines preguntes ens calia fer per continuar avançant en el projecte, seleccionant la informació que consideràvem rellevant. Després, en rotllana, cada grup va compartir els seus dubtes i preguntes. A mesura que escoltàvem els altres, ens vam adonar que una mateixa idea pot expressar-se de maneres diferents i que cal evitar repeticions. Aquest intercanvi ens va ajudar a millorar les preguntes, a fer-les més clares i precises, i a prendre decisions conjuntes.
Per passar les preguntes a net, vam treballar per parelles amb els Chromebooks. Vam aprofitar l’activitat per conèixer eines digitals bàsiques: el Drive com a espai d’emmagatzematge compartit i el document de text com a eina per escriure col·laborativament. Crear un document, posar-li nom i transcriure les preguntes va ser una oportunitat per desenvolupar habilitats digitals i organitzatives.
També vam experimentar amb el format del text, descobrint les possibilitats de la lletra, la mida o el color. Aquest moment ens va servir per reflexionar sobre l’ús responsable de les eines digitals i la importància de no perdre de vista l’objectiu del treball. Finalment, amb les entrevistes acabades, les vam imprimir i deixar a punt per al dia de la trobada.
“La ciència no és un conjunt de respostes definitives, sinó una manera de fer preguntes.” — Carl Sagan
Comprendre què vol dir evolucionar no és gens fàcil. Com més en parlem, més dubtes ens sorgeixen i noves preguntes apareixen, fet que ens convida a reflexionar i a posar en joc el pensament crític. Alhora, però, cal tenir present que la ciència està en constant moviment; els científics continuen trobant noves restes, les analitzen i investiguen, i això permet aportar noves dades i noves mirades. Aquesta idea ens ajuda a entendre el coneixement científic com un procés viu, en constant construcció, i ens anima a mantenir una actitud curiosa i oberta a nous aprenentatges.
A partir del coneixement que tenim fins ara, hem volgut concretar informació sobre l’Homo habilis i l’Homo erectus. Per fer-ho, hem llegit en petit grup diverses infografies que hem trobat en llibres que hem portat a l’escola, treballant així la comprensió lectora i la recerca d’informació en diferents suports. Posteriorment, en gran grup, hem compartit la informació i hem après a escoltar, contrastar dades i extreure conclusions conjuntes, concretant les principals diferències entre aquests dos homínids pel que fa a l’aspecte físic, els llocs on vivien, l’alimentació, la fabricació d’eines, l’ús del foc i les relacions socials.
Durant aquest procés ens hem adonat que, tot i que l’evolució és un procés molt lent, ja es poden apreciar diferències importants entre uns homínids i altres, fet que ens ajuda a situar-nos en el temps històric i a comprendre millor els canvis i continuïtats de la història humana.
Uns dies més tard, l’Alguer ens va portar a l’aula un nou llibre, Humans!, un còmic molt atractiu per a tots i totes. De seguida ens van cridar l’atenció les il·lustracions i la manera com s’hi presenten algunes de les restes trobades, cosa que va despertar encara més la nostra motivació i ganes d’aprendre. Gràcies a aquest recurs, vam ampliar el nostre coneixement incorporant l’Homo neanderthalensis i l’Homo sapiens, així com algun nom nou que no havíem sentit fins aleshores, com l’Homo floresiensis.
Aprofitant aquest recurs, hem elaborat taules comparatives amb paper quadriculat, una eina que ens ha permès organitzar la informació, comparar dades rellevants i utilitzar un vocabulari cada vegada més precís. Aquestes taules ens permeten, d’un sol cop d’ull, identificar i diferenciar els aspectes més significatius de cadascun dels homínids estudiats. Després, en un mapa mundi, hem volgut assenyalar on s’han trobat aquestes restes i, un cop més, hem pogut sorprendre’ns en veure les distàncies entre uns i altres.
