Comunitats de l’escola

QUÈ EN SÉ DEL MÓN?

“La Terra és un lloc ordenat que pot i ha de ser dibuixat per comprendre”. Anaximandre (s.VI a.c.)

Els CH, de Chi aquests dies estem aportant els nostres coneixements sobre el món físic, intentant anar una mica més enllà d’imatges infantilitzades i ja massa conegudes, per centrar-nos en la distribució dels continents sobre el nostre planeta. Ha estat necessari recordar, entre tots, els noms dels continents, després d’haver fet una primera aportació gràfica del què recordem. No ha estat fàcil buscar el lloc de cada continent, la proximitat d’uns amb els altres, les proporcions, orientació, el punt de vista i la mirada dels que dibuixem… els dubtes ens perseguien a cada moment!. Curiós veure com països d’actualitat ens els mitjans de comunicació els provàvem de situar tots (Rússia i Ucraïna per exemple) …, també observar com la gran majoria situem al centre dels nostres dibuixos Europa; què passaria d’altres continents fessin un dibuix semblant? Hi ha qui li sona que existeix Euràsia o Euroàsia (caldrà investigar-ho). D’altres s’atreveixen a anar col.locant amb decisió països dins dels continents, sobretot europeus.

Després de les nostres representacions, que expliquen en quin moment d’aquest coneixement som, hem començat a explorar els Atles. Segurament ens acompanyaran al llarg del curs i aquest ha estat un bon moment per presentar-los.

I ja acabant la tarda, repassant la fitxa tècnica de Binta y la gran idea, hem llegit l’expressió Tercer món. Tots hem quedat ben encuriosits: quants móns existeixen doncs? I quin és el nostre?

És una tasca de recerca que ens emportem per fer a casa i parlar-ne d’aquí un parell de setmanes.

Recordeu d’anar seguint el nostre blog i no deixeu de mirar les nostres fotografies a la unitat compartida!

QUÈ EN SABEM DEL MÓN?

No es más quién más alto llega, sino aquel que influenciado por la belleza que le envuelve, más intensamente siente.

Maurice Herzog

Aquesta setmana hem tornat a fer conversa al voltant de com fer recerca d’informació per tal de millorar les nostres descobertes sobre els i les Lapons, Maorís, Quítxues, Chis i Sherpes .

Posteriorment, hem elaborat unes xarxes de relacions o llistes sobre què sabem del món. En sabem tantes i tantes de coses, que el problema està a decidir per on començar. I així hem passat bona part de la sessió: pensant i repensant; cercant en les profunditats de les memòries; enfrontant-nos a la por del paper en blanc; i fent-nos el propòsit, d’amagat, de buscar informació a casa, quan sigui l’hora de dinar, per sentir-nos més segurs a la tarda. 

I sense acabar d’abocar tota la informació, hem compartit el que estàvem. I sí, sabem molt més del que hem recollit!!! Uf, quin descans, tots i totes estem si fa no fa!

Però a més d’aquestes xarxes o llistes, sense avís previ, els he demanat que dibuixin el mapa del món i aleshores un cert pànic mig embolicat de vergonya s’ha apoderat del grup. No sé, no sé…!!!

És com quan aprenem a caminar, ningú és capaç de passar del gateig a córrer una mitja Marató.  Ara som conscients que ens cal descobrir i mirar mapes, i també descobrir i remirar uns llibres estranys, que hi havia abans a moltes cases, que es diuen altes.  El domini del món digital fa que coneguem el món físic parcel·lat i, en moltes ocasions, sense la percepció i informació que ens donen les escales i llegendes dels mapes.

El final de la sessió del matí ha estat una conversa col·lectiva iniciada a partir de la pregunta:

 I nosaltres, quan tenim la necessitat d’abraçar a algú? 

Així han sortir idees com: quan estimem, quan estem feliços, quan necessitem ajuda, quan tenim confiança, quan ens coneixem.

I doncs, què ens cal per abraçar el món? 

Conèixer-lo!!!

Apa, som-hi Sherpes! 

Per la tarda hem descobert, gràcies a la notícia aportada per la Bet, la mort del darrer home que va participar en l’expedició que va fer el cim de l’Everest l’any 1953. Hem llegit l’article i hem començat a mirar el documental que n’explica l’expedició i ens presenta una polèmica: van ser la primera o l’expedició del 1924 hi va arribar abans, però no en van tornar vius?

I amb la mirada posada a l’Everest i a l’Himàlaia ens sorgeixen preguntes interessants. Com se sap quant mesura una muntanya?  Com se sap per quina pujar, si aparentment semblen iguals? I per què calen permisos? I el Kilian Jornet ho va fer sense oxigen, com ho va fer?

La setmana que ve, continuem en clara ascensió!

QUÈ EN SABEM DEL MÓN?

“El món no és tal com és, sinó tal com el pensem.” — Immanuel Kant

Avui els nens i nenes del grup Q, de Quítxua, i L, de Lapó, hem compartit una proposta que ens ha convidat a mirar el món amb altres ulls. L’objectiu ha estat pensar en tot allò que sabem del món i prendre consciència de com construïm aquest coneixement.

Hem començat amb una reflexió individual: cada infant ha pensat què sap —o què creu que sap— del món que l’envolta. D’aquest exercici n’ha sorgit una llista llarga i diversa, que després hem ampliat conjuntament escoltant i incorporant les idees dels companys i companyes. Aquest procés ens ha ajudat a adonar-nos que sabem moltes coses del món, sovint sense ser-ne del tot conscients, i que, alhora, encara ens queda molt per descobrir.

A partir d’aquest primer exercici metacognitiu, ens hem organitzat en petits grups per transformar totes aquestes idees en una creació artística col·lectiva. Les produccions han estat tan variades com significatives: un grup ha comparat el món antic i el món actual, un altre ha explorat la dualitat entre el bé i el mal, un tercer ha representat el passat i el futur, mentre que un altre ha visualitzat el cel, l’espai, la natura, la ciutat i el mar com a parts interconnectades del món. Finalment, un darrer grup ha triat tres idees que, per a ells, també expliquen el món: els romans, la injustícia i el menjar.

Aquesta activitat ha permès als infants expressar-se amb creativitat, donar forma a les seves idees, cooperar i comunicar-se, i sobretot descobrir que el coneixement del món és plural, compartit i en constant construcció.

UN DIA COM A HOMO ERECTUS

“L’evolució humana és una història escrita en ossos, pedres i en els paisatges que els nostres avantpassats van trepitjar.”
Louis Leakey

Avui la comunitat de mitjans hem realitzat una sortida al bosc que ens ha permès viure una experiència d’aprenentatge profundament significativa. L’objectiu de la jornada ha estat posar-se en la pell d’homes i dones Homo erectus, tot recreant alguns dels reptes quotidians que aquests primers humans havien d’afrontar per sobreviure i prosperar en comunitat.

Per iniciar l’activitat, ens hem organitzat en cinc grups, cadascun dels quals representava una tribu diferent.  Aquesta estructura tribal ha facilitat el treball col·laboratiu i la presa de decisions compartida.

Una de les tasques de les tribus ha estat localitzar un espai adequat per establir-hi el campament: un indret amb ombra, arbres, tranquil·litat i, sobretot, que fos segur per a tots els membres del grup, un espai òptim per viure-hi. 

Un cop triat el campament, cada tribu ha construït l’espai on viurien. Recollint pals, troncs, fulles i pedres, els infants han dissenyat i aixecat petits refugis que havien de protegir-los de possibles adversitats del medi.

Els Homo erectus no haurien pogut progressar sense l’ús d’eines, i per aquest motiu, a partir de pedres i pals, i imaginant com els podien picar o transformar, cada tribu ha elaborat eines bàsiques per tallar, rascar o obrir elements de la natura.

Mantenir el foc també era una tasca fonamental en la vida de qualsevol grup prehistòric. Per aquest motiu, han buscat branquetes, fulles seques i pedres per decidir on situar el foc i imaginar quins aliments hi cuinarien. 

En un altre repte, les tribus han recorregut el bosc cercant fruits, fulles i llavors, que després han classificat pensant com podrien ser cuinats. Paral·lelament, han observat l’entorn per identificar-hi rastres d’animals: petjades, plomes, pinyes mossegades, forats o sons que indiquessin la presència de fauna. 

I a través d’aquesta immersió al passat, hem pogut reflexionar sobre les dificultats de la vida d’aquell temps i de la importància del treball conjunt per superar els reptes quotidians.

ENS VAN SORGINT DUBTES!

La setmana passada vam anar al Bruc i prèviament a la sortida vam rebre una carta dels infants de primer de primària, per convidar-nos a gaudir del seu bosc.

Avui recordem la sortida i creiem que és important d’enviar-los una carta als nens i nenes de l’escola del Bruc per donar-los les gràcies pel gran dia que vam passar i per mostrar-nos el seu bosc i les activitats que ells fan allà.

Què us va cridar l’atenció de la sortida? (Mireia)

  • Hi havia molts ocells.
  • Buscar les petjades d’animals.
  • Posaven les motxilles lligades d’una corda.
  • Era per no aixafar els insectes.
  • No, era perquè les motxilles no s’embrutessin.
  • També era perquè els insectes no entressin a les motxilles.
  • Hi havia unes cordes de color groc, que ens indicaven que no podien passar.
  • Hi havia un lloc amb paper de wàter, una tovallola i un pot amb aigua i sabó, per rentar-nos les mans després de fer pipi.
  • Era on havíem de fer pipi.
  • També hi havia una bossa per tirar papers i les peles de fruita.
  • Hi havia jocs, però jugava qui volia.
  • Havia un joc que era una ouera amb unes fotos i havies de buscar el què hi havia en les imatges.
  • Hi havia un joc que era de fer trenes amb llana.
  • Hi havia un lloc on una mestra explicava un conte.
  • Per recollir les mestres feien el soroll d’un mussol.
  • Els nens i nenes si es feien mal, cridaven com un llop.
  • Els jocs estaven envoltats d’una corda.
  • En van regalar petjades.

Aprofitant que recorden l’obsequi que ens van fer, mirem les petjades que estan dins una bossa que posa “Mamífers de Montserrat”.

Què vol dir la paraula mamífer? (Mireia)

  • Que viuen en el bosc.
  • Són els animals que tenen mames.
  • Nosaltres som mamífers? (Mireia)
  • Noooooo, nosaltres no som animals!!!!

Mica en mica ens van sorgint temes molt interessant per poder investigar.

Fem la carta pels nens i nenes de Bruc. D’un en un anem escrivint paraules, uns amb més ajut i d’altres amb més autonomia. Un cop acabada la posem dins un sobre i li donem a l’Einar perquè li doni a la seva tieta que treballa allà.

Com que ens han sortit diverses preguntes interessants, decidim fer una nota a les famílies perquè ens ajudin a buscar informació de dos temes que ens hem plantejat:

  • Les plantes tenen vida?
  • Nosaltres som mamífers.

A veure si la propera setmana podem aclarir dubtes!

PRIMERES IDEES

Comencem el projecte de comunitat “BOSC VIU” i els hi preguntem en els nens i les nenes que els agradaria treballar.

Establim una conversa:

  • Podem explorar tots els boscos de Vilanova.
  • Podem buscar “bitxos” del bosc. N’hi ha molts que estan vius.
  • Si no sabem el seu nom els hi podem preguntar a les Alícies que són experts.
  • La meva germana m’ha dit que no es diuen bitxos, perquè un bitxo és un pebrot petit que pica molt.
  • Podem observar les plantes del bosc, i les herbes.
  • També podem observar la forma dels troncs.
  • Podem buscar bolets. Hi ha de bons i de dolents.
  • Podem agafar fulles de terra.
  • A tots els arbres els cauen les fulles? (Mireia)
  • Siiiiii
  • No!, Alguns no els hi cauen perquè a l’hivern fa molt fred i els ocells es poden tapar.
  • Podem observar que hi ha fulles que quan les toques treuen sabó.
  • Podem observar els ocells i portar-los menjar.
  • Que mengen? (Mireia)
  • Cucs.
  • Mengen allò que vam posar dins dels malabars el curs passat.
  • Com els hi donarem menjar? (Mireia)
  • El posarem als arbres.
  • Haurem d’agafar una escala.
  • Podem deixar el menjar a sota i els ocells l’agafaran. Nosaltres ens amagarem perquè no ens vegin.
  • Els animals que trobem ferits en el bosc els hem de portar al veterinari.
  • La meva veïna té un ocell ferit i el cuida.
  • Hi ha algú que cuida el bosc i els seus animals? (Mireia)
  • Els forestals.
  • Els bombers també, apaguen els focs quan es cremen.
  • El meu pare és bomber i apaga els focs.
  • Els ocells quan veuen un foc marxen volant.
  • Les ovelles també cuiden el bosc perquè es mengen les herbes, que són les que provoquen el foc.
  • Tot això que heu dit; plantes, arbres, insectes, bolets, animals, flors, estan vius? (Mireia).
  • Sí, però els arbres quan els tallen es moren.
  • Els insectes quan els xafen també es moren.
  • Els arbres no tenen vida perquè no tenen ni ulls, ni boca.
  • Això no és veritat. Tot no és com nosaltres.

Creiem que és important primer descobrir que té vida en el bosc i que voldrem investigar.

Després d’aquesta interessant conversa fem un dibuix de la sortida del bosc, a veure si ens sorgeixen noves idees.

La conversa és una de les eines fonamental per al desenvolupament integral dels infants. Mitjançant el diàleg els nens i nenes aprenen a expressar idees, sentiments i necessitats, a escoltar els altres amb respecte i a construir significats compartits. Conversar fomenta l’adquisició i ampliació de vocabulari, la millora de la pronunciació i la coherència del discurs, així com l’estructuració del pensament i la creativitat.

“La conversa és l’art de pensar junts.” — Malcolm Forbes

Podeu trobar més fotografies a la carpeta del nostre grup de projecte.

COMENCEM!

Aquesta setmana hem començat els Projectes de Comunitat i hem tingut l’oportunitat de conèixer els nens i nenes amb qui compartirem l’aula cada dimecres d’aquest curs.

El nostre projecte es diu Bosc Viu i està pensat per apropar-nos a la natura i descobrir els seus secrets. Hem començat mirant les fotografies de l’excursió que vam fer al bosc la setmana passada. Una de les fotografies que més ens ha cridat l’atenció, de les troballes que vam fer, ha estat la d’un cargol, que ens ha servit per cantar tots junts la cançó “El cargol treu banya”.

Després, amb molta creativitat, hem fet un dibuix on hem pintat un bosc amb arbres, plantes i animals amb pintura. El resultat ha estat un mural molt viu i colorit, que ens recorda que aprendre junts pot ser molt divertit!

Així comença Bosc Viu, un projecte que ens ajudarà a descobrir la natura i a créixer plegats.

LES PALEONTÒLOGUES I ELS PALEONTÒLEGS: A LA RECERCA DEL QUÈ ENS AMAGA LA TERRA.

Mary Anning

Vaig començar a buscar fòssils quan era ben petita, i mai he deixat d’intentar entendre les històries que s’amaguen dins les pedres.

Després d’una activitat molt especial al parc del Puig d’Andela, on cada un de nosaltres va descobrir la seva targeta de científic, el nostre grup va trobar el seu nom: som els paleontòlegs i les paleontòlogues!

Un cop a l’aula, va sorgir la primera gran pregunta: Qui són exactament els paleontòlegs? I… què fan?

Per començar a donar-hi resposta, vam recordar la nostra visita al CRIP (Centre de Restauració i Interpretació Paleontològica). Ja el nom del museu ens sonava molt semblant al nostre… Això és perquè aquell dia vam poder fer, per una estona, de paleontòlegs de veritat!

Durant la conversa van sortir moltes idees:

Tot i això, ens faltava acabar d’entendre bé qui són i què fan aquests científics. Per això vam decidir investigar a casa i portar a l’aula tota la informació que trobàvem.

A la rotllana vam compartir les descobertes i, entre tots, vam elaborar una gran llista de paraules a la pissarra.

Aquestes paraules ens van servir de guia per poder escriure, primer en grup i després entre tots, una bona definició que ens ajudés a entendre i explicar el nostre nom de grup.

Per acabar, vam conèixer una persona fascinant: Mary Anning, la primera paleontòloga de la història. Vam veure un vídeo que explicava com, de petita, trobava fòssils a les platges i com les seves troballes van ajudar els científics a entendre millor la vida del passat. Ens va agradar descobrir que la paleontologia no sempre ha estat una feina d’homes i que aquesta nena valenta va canviar la història de la ciència.

Després d’aquestes setmanes, els paleontòlegs i paleontòlogues de la comunitat han arribat a una gran conclusió: La terra amaga històries.
Històries de fa milions d’anys, d’animals que ja no existeixen, de boscos antics, de plantes, de petjades… Cada tros de sòl, cada pedra i cada fòssil ens expliquen una mica del passat.

Entendre qui són els paleontòlegs ens ha ajudat a descobrir que, si escoltem bé allò que hi ha sota els nostres peus, la terra ens parla, i ens revela secrets amagats que ens expliquen d’on venim i com era el món abans que nosaltres hi fóssim.

I aquest… només és el començament del nostre viatge!

DEL PAU FINS A NOSALTRES: UN VIATGE EN EL TEMPS!

Els arqueòlegs vam començar el nostre treball a partir del Pierolapithecus catalaunicus, més conegut com en Pau, una figura que des del primer moment ens va despertar molta curiositat. Entre totes les experiències viscudes durant la sortida al CRIP, aquesta va ser, sens dubte, una de les que més ens va impactar i motivar.

Al principi, ens hi referíem com a mico. Però aviat ens vam preguntar: realment era correcte dir-ne un mico? Aquesta qüestió va encendre les ganes d’investigar més i ens va portar a consultar la pàgina web del CRIP. En grup, ens vam endinsar en la recerca i vam descobrir un apartat dedicat exclusivament a en Pau. Llegint i comentant plegats, vam aprendre que en Pau no era un mico, sinó un primat.

Ja sabíem algunes coses sobre ell: per exemple, que era el primer primat capaç de rotar les articulacions i que podia posar-se dret, tot i que encara no sabia caminar com nosaltres.

Amb tota aquesta informació, vam decidir fer una proposta artística molt engrescadora: cadascun de nosaltres havia de dibuixar en Pau tenint en compte tot el que havíem après sobre ell. Després, vam compartir els dibuixos amb els companys i companyes, explicant per què l’havíem representat d’aquella manera.

Un cop ja havíem situat en Pau com un primat, i després d’una conversa col·lectiva molt interessant, va sorgir una nova pregunta que ens va fer pensar de debò:
Què ha passat des del Pierolapithecus catalaunicus fins a nosaltres?

Per donar-hi resposta, cadascú va tenir l’oportunitat de reflexionar i expressar el seu pensament. Amb un full davant, vam poder representar les nostres idees a través del dibuix, de paraules clau o bé amb frases que expliquessin què creiem que havia passat durant aquest llarg procés. Després, vam posar totes les idees en comú i, gràcies a una conversa molt enriquidora, vam adonar-nos que hi havia paraules que es repetien sovint i que resultaven clau per entendre el nostre raonament: evolució, aprendre, pensar…

A poc a poc, vam anar veient clar que entre en Pau i nosaltres hi havia hagut molts altres primats, i que cada espècie havia après coses noves que li havien permès adaptar-se i avançar. Alguns van aprendre a construir eines, d’altres a viure en grups o en cabanes.

Amb la presentació i lectura del conte “Del Pau fins a nosaltres. Un llarg viatge en el temps”, vam poder posar nom als diferents primats que formen part d’aquesta gran història de l’evolució. Ens vam trobar amb noms llargs, curiosos i una mica difícils de recordar, com ara Ardipithecus, Homo habilis o Homo erectus. A partir d’aquí, va sorgir una nova pregunta que ens va fer pensar molt: Tots aquests primats van conviure al mateix temps o mai van coincidir?

Les opinions eren diverses: alguns pensàvem que tots no havien coincidit, només alguns; d’altres creien que cap d’ells havia viscut alhora. Per resoldre aquest dubte, vam veure un vídeo explicatiu que ens va ajudar a comprendre millor com havia estat realment el procés evolutiu.

Gràcies a aquesta observació, vam reafirmar la idea que algunes espècies sí que van coincidir en el temps, però que no s’havien de representar en una línia recta, com sovint es mostra. Si no com un arbre familiar, amb diferents branques que representen les connexions i evolucions entre els diversos primats fins a arribar als humans actuals, l’Homo sapiens.

DEL PAU A NOSALTRES: UN VIATGE PER L’EVOLUCIÓ HUMANA

L’evolució no és un procés lineal que porta de l’inferior al superior, sinó un arbust ple de ramificacions, d’èxits i extincions.”

Stephen Jay Gould

Durant aquestes darreres dues setmanes, el grup dels geòlegs ens hem endinsat en la descoberta de l’evolució humana i en la figura d’un dels científics més rellevants per entendre-la: Charles Darwin.

La nostra aventura va començar amb la sortida al CRIP (Centre de Restauració i Interpretació Paleontològica), on vam conèixer un dels nostres avantpassats més emblemàtics: el Pierolapithecus catalaunicus, més conegut com en Pau. Durant la visita, vam descobrir la importància d’aquest primat dins la història evolutiva, ja que presentava característiques molt significatives, com la rotació dels canells i els turmells i la capacitat de posar-se dret sobre dues cames.

De tornada a l’aula, vam continuar el treball iniciat als Hostalets de Pierola, imaginant el camí que separa en Pau de nosaltres. Ens vam fixar en les característiques que han anat canviant al llarg del temps i vam representar les nostres hipòtesis a través del dibuix o de l’escriptura, segons la manera amb què cadascú se sentia més còmode per expressar-se.

A continuació, vam compartir les nostres idees a la rotllana, on va sorgir una paraula clau: evolució. En voler entendre millor aquest concepte, el Gael ens va parlar d’un llibre: L’origen de les espècies, de Charles Darwin. A partir d’aquesta descoberta, vam voler saber més sobre aquest científic i les seves aportacions.

Vam visualitzar un vídeo d’InfoK que ens va permetre fer un repàs de la seva vida i dels seus descobriments. Després de la projecció, vam posar en comú tot allò que cadascú havia entès o recordava. Aquesta activitat ens va ajudar a adonar-nos que una mateixa informació pot ser compresa de maneres diferents, i que sovint recordem allò que més ens ha cridat l’atenció, deixant de banda altres aspectes igualment importants.

Després de compartir i ordenar les idees principals, vam concloure que Charles Darwin va descobrir que les espècies del món eren diferents i que evolucionaven per adaptar-se al medi i sobreviure, o bé s’extingien.

I nosaltres, què?

Per respondre aquesta pregunta, hem iniciat un nou treball sobre l’evolució humana, a través d’un conte que ens convidava a descobrir com vam arribar a ser humans, a entendre com vivien els nostres avantpassats i a mirar la Terra amb la mateixa curiositat que en Pau. Un relat per imaginar, aprendre i fer-nos preguntes sobre els orígens de la nostra espècie.

Parlem de noms ben estranys i que ens costa de pronunciar. Sabem que són noms científics i que a vegades els anomenem de forma més col·loquial, com el Pau, la Laia, l’Ardi o la Lucy. També hem après a identificar els petits grans canvis que es van produir entre uns i altres: el fet de començar a caminar drets, fabricar eines de pedra o descobrir el foc.

Arbre de família

Finalment, hem reflexionat sobre la manera com sovint es representa l’evolució humana. Tot i que habitualment la veiem dibuixada en línia, hem entès que aquesta és una visió errònia. La millor manera d’entendre-ho és comparar-ho amb el nostre arbre familiar: explicar les relacions de parentiu de manera lineal és impossible, ja que tots provenim de diferents branques que es connecten i divergeixen. De la mateixa manera, l’evolució humana no és una línia recta, sinó un arbre ple de ramificacions, que mostra quines espècies van extingir-se, quines van continuar evolucionant i quines van arribar a conviure alhora.

Així, els geòlegs tanquem aquesta experiència amb una mirada més profunda i curiosa sobre els nostres orígens, tot entenent que som part d’una història que continua evolucionant cada dia.