“La comprensió s’enriqueix quan es treballa amb diferents formes de representació del mateix concepte.”
Zoltan Dienes

Fa dies que tenim l’hotel d’invertebrats del pati dins l’aula.

Vam demanar al Toni que ens el despengés per diversos motius. D’una banda, havíem constatat que moltes de les recomanacions que havíem consultat no es complien: calia canviar-ne la ubicació per trobar una orientació adequada, penjar-lo a una alçada superior i incorporar-hi una teulada impermeable. De l’altra, també era necessari buidar-lo i renovar-ne el contingut amb materials nous. A més, ens vam fixar que la fusta es trobava força deteriorada i que la malla de ferro que protegia l’interior del vent estava desenganxada, fet que podia comportar un risc. Davant d’aquesta situació, vam decidir reconstruir-lo, mantenint-ne la distribució i les mides que ja havíem recollit prèviament.

Per tal de poder demanar i comprar la fusta necessària, vam veure imprescindible elaborar un llistat amb les mides i les quantitats. Per fer-ho, vam recuperar els dibuixos que havíem realitzat anteriorment amb paper d’embalar. Ràpidament, ens vam adonar que algunes mides es repetien i, per evitar escriure els mateixos nombres de manera reiterada, vam utilitzar colors per identificar les peces iguals. D’aquesta manera, vam organitzar la informació i vam determinar que necessitàvem dues fustes de 39 cm, tres de 64 cm i tres més de 44 cm.

Semblava que ja ho teníem tot a punt, però una conversa espontània entre dos companys sobre la quantitat total de fusta que utilitzaríem va obrir un nou interrogant. A partir del seu interès, vam compartir la pregunta amb tot el grup: quanta fusta necessitàrem en total per construir l’hotel?

El primer que vam tenir clar, i que vam verbalitzar conjuntament, va ser que calia fer una suma. Alguns infants van apuntar que es tractava d’una suma moolt llarga, i entre tots vam anar identificant els nombres implicats fins a escriure’ls a la pissarra digital. Un cop vam tenir la suma completa, van començar a sorgir diferents estratègies per resoldre-la. Alguns infants de seguida volien començar a fer suma d’aranya, altres proposaven intentar resoldre-ho mentalment, també hi havia qui volia agrupar els nombres de dos en dos per fer-ho més senzill i qui no gosava fer cap proposta, perquè no sabia per on començar. Després de compartir i escoltar totes les propostes, un infant va plantejar la possibilitat d’utilitzar material manipulatiu de base 10, i vam decidir portar aquesta idea a la pràctica amb tot el grup.

D’aquesta forma, vam iniciar el procés partint de la manipulació i vam representar les diferents mesures amb unitats i desenes, construint físicament les quantitats. Posteriorment, vam agrupar totes les desenes per una banda i les unitats per l’altra, fet que ens va permetre visualitzar millor el procés d’acumulació. Progressivament, van anar emergint coneixements previs, com la relació entre deu unitats i una desena, o entre deu desenes i una centena. Així, vam començar a fer agrupacions i intercanvis, consolidant la comprensió del valor posicional dels nombres. Gràcies a aquest procediment, vam poder calcular que, en total, necessitàrem 402 cm de fusta.

Un cop finalitzat aquest procés col·lectiu i manipulatiu, vam proposar que cadascú representés en un full el camí seguit per arribar al resultat. Les produccions van ser diverses i van reflectir els diferents nivells de comprensió i d’abstracció. Alguns infants van optar per representacions gràfiques amb dibuixos, mentre que d’altres van utilitzar directament nombres i operacions.

Cada infant va poder explicar el seu procés amb les seves paraules, fent servir estratègies diverses per compartir amb els altres com havia resolt el problema plantejat inicialment.

D’aquesta manera, el càlcul de la fusta es va convertir en una experiència d’aprenentatge significativa, en què les matemàtiques van adquirir sentit a partir d’una necessitat real i compartida.

“Aprenem millor quan participem activament en experiències reals i significatives.”

John Dewey 

Uns dies abans de les vacances de primavera, les Alícies vam començar a planificar els elements que desitjàvem incorporar a l’espai de vida petita de l’escola. L’objectiu principal és que aquest indret esdevingui un nou racó destinat a la promoció de la biodiversitat i, al mateix temps, un espai d’aprenentatge que permeti observar i comprendre els diferents cicles vitals que la natura ens ofereix.

En primer lloc, vam elaborar diversos esbossos amb propostes de disseny, que posteriorment vam compartir i discutir col·lectivament amb la finalitat d’arribar a un consens. Des d’un inici, teníem clar que hi ubicaríem un hotel d’invertebrats i un petit hotel d’abelles solitàries. Igualment, vam considerar imprescindible la incorporació de plantes amb flors per afavorir la presència de pol·linitzadors, aspecte clau per al bon funcionament de l’ecosistema que preteníem crear. En aquest context, va sorgir la idea d’utilitzar el gran test situat al pati, al costat de la font, el qual vam pensar que podríem obtenir sol·licitant-ho a l’Ajuntament. I en això la Marta directora ens va ajudar!

Amb la voluntat de decidir la ubicació més adequada de cada element, vam idear una estratègia que consistia a representar-ne les siluetes en paper i enganxar-les a la paret. Aquest recurs ens havia de permetre visualitzar la distribució de l’espai i comprovar, de manera pràctica, si tots els elements hi podien encaixar correctament.

Així doncs, el primer repte que ens vam plantejar va ser la presa de mesures. Vam baixar al pati amb un full en blanc i ens vam organitzar en tres grups de treball. Mentre un grup mesurava l’hotel d’invertebrats, un altre s’encarregava del test, i el tercer prenia les dimensions de la paret disponible. Durant aquesta activitat, vam treballar de manera cooperativa amb l’objectiu d’obtenir mesures tan precises com fos possible. Alhora, aquest procés ens va permetre comprendre que la col·laboració entre nosaltres ens va ajudar a aconseguir els nostres objectius.

Uns dies més tard, ens vam trobar en l’espai de rotllana per compartir les mesures anotades amb anterioritat. Els procediments de representació i registre de dades d’aquell dia van ser diversos. Alguns infants van optar per anotar les mesures en forma de llistat, mentre que d’altres van preferir realitzar dibuixos esquemàtics dels elements i indicar-hi les dimensions corresponents. Un cop a l’aula, vam adonar-nos que l’absència de representacions gràfiques dificultava la interpretació de la informació, ja que mancaven referències clares sobre a què corresponia cada mesura.

Posteriorment, vam comparar els resultats obtinguts pels diferents grups. En alguns casos, les diferències en les mesures ens van portar a fer noves comprovacions, identificant les causes de les variacions de nombres i decidint la millor opció en cada cas de manera consensuada.

Un cop completada aquesta fase, vam dibuixar els elements a mida real utilitzant paper d’embalar. Tot i que inicialment aquesta tasca semblava senzilla, es va convertir en un veritable repte en intentar representar la teulada de l’hotel d’invertebrats. A partir del vèrtex, traçàvem una línia amb la longitud corresponent a la mesura anotada; tanmateix, en dibuixar el costat oposat i intentar unir-ne els extrems, el resultat no coincidia amb la longitud esperada.

El petit grup encarregat d’aquesta tasca va reflexionar per trobar una solució. En aquest context, l’Ismail va explicar que creia que calia tenir en compte l’angle i que sabia que n’hi havia de 180°, tot i que no va saber explicar-ho als altres. Davant d’aquesta dificultat, vam decidir demanar ajuda al grup de les Matildes, ja que vam imaginar que els més grans de l’escola potser en sabien d’angles i obertures. Finalment, aquests els van proposar una estratègia més senzilla i pràctica que consideraven adequada per resoldre el problema: calcular la meitat del costat per obtenir el vèrtex del triangle que ens falta. 

Ara, els integrants del grup cal que ens expliquin a la resta l’estratègia proposada pels grans per aconseguir resoldre la dificultat que els havia impedit completar el dibuix de la teulada i poder seguir avançant. Una activitat que ens ha permès comprendre conceptes geomètrics a partir d’una situació significativa i contextualitzada.

Seguim!

“La metamorfosi és una de les grans innovacions en l’evolució, i un procés fascinador, quasi màgic, per la transformació tan brusca que implica”

Xavier Bellés

En el marc del nostre projecte d’aula, i mentre avançàvem en la investigació per descobrir quins invertebrats poden viure al nostre hotel i com han de ser les seves “habitacions”, vam fer noves descobertes que ens van permetre ampliar la nostra mirada sobre el món dels petits éssers vius.

En primer lloc, vam conèixer la crisopa i el sírfid, dos invertebrats que ens van sorprendre per la seva doble funció dins la natura. D’una banda, quan es troben en fase de larva, esdevenen grans devoradors de pugó, fet que els converteix en aliats molt importants per al control de plagues. D’altra banda, quan arriben a l’edat adulta, s’alimenten del pol·len i el nèctar de les flors, contribuint així a la pol·linització. Aquesta doble funció ens va ajudar a entendre millor la importància de la fauna auxiliar i el seu paper en l’equilibri dels ecosistemes. Així doncs, vam tenir molt clar que també volíem afavorir la presència d’aquests insectes al nostre hotel.

A més, l’observació d’una fotografia d’un sírfid ens va conduir a un nou aprenentatge. Inicialment, el vam identificar com una abella o una vespa, ja que presenta colors i formes molt semblants. Tanmateix, en observar-lo amb més deteniment i fixar-nos en cada detall, vam descobrir que en realitat es tracta d’una mosca, identificant-la pels seus grans ulls característics. Aquest “engany” ens va portar a parlar del camuflatge i de les estratègies que utilitzen alguns éssers vius per defensar-se dels seus depredadors.

D’altra banda, en parlar d’abelles, les Alícies vam fer referència, en un primer moment, a l’abella de la mel i a la seva vida en comunitat. No obstant això, aviat vam descobrir que als hotels d’insectes hi habiten espècies diferents, caracteritzades per tenir un comportament solitari. Aquesta descoberta va connectar amb una observació que ja havíem fet en diverses ocasions al pati: havíem vist abelles entrant dins les canyes de l’hotel i també havíem detectat que algunes estaven tapades amb fang.

A partir d’aquí, van sorgir diferents hipòtesis sobre què podia estar passant a l’interior d’aquestes canyes. Per tal de verificar-les, vam visualitzar un parell de vídeos científics que ens van ajudar a comprendre el seu cicle de vida. Va ser així com vam conèixer l’osmia cornuta, una abella solitària fascinant.

Vam aprendre que, després d’aparellar-se, la femella entra dins una canya, hi posa un ou i hi deixa una bola de pol·len perquè la larva, en néixer, pugui alimentar-se i créixer. Tot seguit, construeix una paret de fang per separar les diferents “habitacions”. Abans d’acabar l’estiu, la larva es transforma en pupa i inicia el procés que la convertirà en abella adulta, la qual sortirà a l’exterior amb l’arribada de la primavera.

Per tal de documentar aquest procés, vam utilitzar diferents formes de representació. Alguns infants van optar pel dibuix, mentre que d’altres van decidir modelar amb plastilina les diferents fases del cicle vital. Gràcies a aquest treball, vam poder afirmar amb seguretat que, de les canyes tapades amb fang del nostre hotel, en sortiran abelles quan arribi la primavera.

Així i tot, les canyes no ens permeten veure què passa a l’interior. Per això, un dia l’Eva ens va ensenyar un hotel que ens va deixar bocabadats: es tractava d’un petit hotel específic per a abelles solitàries amb tubs de plàstic transparents que permeten observar-ne l’interior. De seguida vam tenir clar que ens agradaria tenir-ne un.

Així, vam anar a parlar amb la Lídia per explicar-li el procés que estàvem seguint, els descobriments que havíem fet i el nostre interès per adquirir aquest nou recurs per continuar investigant. La proposta li va semblar molt interessant, però ens va plantejar una qüestió important: quin era el cost de l’hotel? Com que no en disposàvem d’aquesta informació, vam acordar que li presentaríem un pressupost.

Per aquest motiu, amb l’ajuda dels Chromebooks, vam buscar el nom que apareixia a l’hotel (“Los Nidos de David”) i vam accedir a la seva pàgina web. Entre tots, vam localitzar el model que ens interessava i en vam recollir les dades més rellevants, com les mides i el preu.

Finalment, vam redactar un petit escrit amb tota la informació i el vam lliurar a la Lídia. L’endemà, ens va venir a veure amb una gran notícia: comprarem l’hotel d’abelles per al nostre espai de vida petita! Aquesta decisió ens permetrà continuar observant, investigant i aprenent, tot apropant-nos encara més al fascinant món dels invertebrats.

“El més petit ésser té un lloc en l’ordre de la natura.” 

Carl Linnaeus

Després de descobrir que el projecte d’aula dels Tintins, quan formaven part de la Comunitat de Petits, havia estat la construcció d’un hotel d’insectes, les Alícies vam sentir la necessitat d’apropar-nos a la seva experiència. 

Amb molta curiositat, vam anar a parlar amb ells per conèixer de primera mà què havien fet i què havien après. La trobada va ser molt enriquidora, però, tot i així, ens van quedar encara molts dubtes per resoldre.

Amb ganes d’aprofundir-hi, vam decidir fer un pas més i vam anar a buscar la Ivet, una de les mestres que havia acompanyat aquell projecte. Ella ens va escoltar atentament i ens va oferir un primer consell molt valuós: intentar trobar una persona experta que ens pogués assessorar. Ens va explicar que, en el seu moment, havien tingut la sort de comptar amb la Mercè, una gran coneixedora de la natura.

Així doncs, vam decidir demanar-li ajuda. I paral·lelament a la nostra tasca d’investigació —en què estàvem llegint, contrastant informació i comprovant diferents recomanacions per construir correctament un hotel d’insectes—, fa uns dies vam rebre la seva visita. La Mercè, professora amb una llarga trajectòria vinculada al coneixement del medi natural, ens va aportar una mirada experta i molt enriquidora.

Amb ella vam poder compartir els nostres dubtes i curiositats. Ens va oferir consells molt útils i ens va explicar noves informacions sobre els petits invertebrats: què mengen, com viuen i quines relacions estableixen entre ells, amb el seu entorn i també amb nosaltres. Aquesta conversa ens va permetre entendre millor la importància de la fauna auxiliar, especialment pel que fa a la pol·linització, el control de plagues i la millora de la salut del sòl.

Alhora, la Mercè ens va fer adonar que la fusta del nostre hotel estava força malmesa i que alguns dels elements interiors no es trobaven en condicions òptimes perquè els invertebrats hi volguessin passar l’hivern. Aquesta observació ens va portar a plantejar-nos la necessitat de reconstruir-lo de nou i, en conseqüència, a prendre decisions rellevants per avançar en el nostre projecte.

Partint de l’acord de mantenir la mateixa estructura i distribució dels espais, el primer repte va ser decidir quins invertebrats volíem acollir al nostre hotel. Això ens va portar a investigar quins materials i elements necessitava cada espècie. Per fer-ho, vam comparar diferents fonts d’informació, com ara vídeos i cartells gràfics, i vam aprendre a seleccionar i contrastar continguts, descobrint nous insectes i curiositats que ens van fascinar.

Tenint sempre com a referència les funcions principals de la fauna auxiliar, vam arribar a acords sobre quins invertebrats volíem afavorir i, paral·lelament, quins materials naturals caldria col·locar a cada espai per crear un entorn adequat.

Finalment, vam decidir implicar també les famílies en aquest procés. Els vam escriure un correu electrònic demanant la seva col·laboració per recollir part del material necessari. D’aquí a uns dies, nosaltres també anirem al bosc a buscar allò que ens falti.

Estem convençudes que, amb l’ajuda de tots i totes, aconseguirem omplir el nostre hotel de vida i convertir-lo en un espai ric i acollidor per als invertebrats

“Els petits guardians del món necessiten l’escalfor del Sol per posar en marxa les seves ales“

Edward O. Wilson

Aquests darrers dies les Alícies hem continuat avançant en el nostre projecte al voltant de l’hotel d’insectes. Després de comprovar una de les recomanacions inicials per garantir-ne el bon funcionament, ens hem endinsat en un nou repte: assegurar-nos que estigui orientat cap al sud o sud-est, de manera que pugui rebre el màxim nombre d’hores de Sol al llarg del dia.

A la rotllana, vam iniciar una conversa per compartir què enteníem per “orientació”. De seguida van sorgir els noms dels punts cardinals, que vam anomenar entre tots i vam intentar situar a l’espai. Algunes Alícies van explicar amb seguretat que el Sol surt per l’est i es pon per l’oest. Davant d’aquesta afirmació, calia validar-la, així que vam decidir que l’endemà al matí sortiríem al pati per observar-ho directament i comprovar-ho.

Pel que fa als altres dos punts cardinals, el nord i el sud, alguns de nosaltres ens vam atrevir a situar-los, tot i que no n’estàvem del tot convençuts. Per resoldre els dubtes, vam visualitzar un vídeo explicatiu que ens va ajudar a entendre millor com s’organitza l’espai segons els punts cardinals i quina relació tenen amb el moviment aparent del Sol.

En el transcurs de la conversa, també va anomenar-se la brúixola com a instrument per orientar-nos. Vam descriure’n la forma i vam intentar posar paraules a com pensàvem que podia ser el seu funcionament. Alhora, com que a l’escola disposem d’un bon nombre de brúixoles, vam acordar que les utilitzaríem per determinar amb precisió l’orientació del nostre hotel d’insectes.

Dos dies més tard, a l’arribar a l’escola, el Nil va compartir amb nosaltres un aprenentatge molt especial: el seu avi li havia ensenyat a construir una “brúixola casolana”. Ens va mostrar com, amb un recipient ple d’aigua, un tros de suro i una agulla imantada, podem aconseguir que la punta assenyali sempre el nord. Aquest experiment ens va permetre comprendre millor el funcionament de les brúixoles convencionals i establir connexions entre l’experiència manipulativa i els instruments que utilitzem habitualment.

Després de l’esbarjo, ens vam quedar al pati amb les brúixoles a les mans. Ens vam desplaçar per diferents espais del centre tot identificant-ne l’orientació, comprovant sempre la coincidència amb el nord, aprenent tot movent-nos i observant.

Finalment, ens vam situar davant de l’hotel d’insectes per analitzar-ne l’orientació. Amb una barreja d’expectació i curiositat, val descobrir que no compleix la recomanació llegida: actualment està orientat cap a l’oest/nord-oest. Aquesta descoberta ens ha fet prendre una decisió conjunta i responsable: caldrà canviar-lo d’ubicació per tal que els petits invertebrats puguin gaudir del màxim d’hores de Sol.

“El dubte és l’origen de la saviesa.”

René Descartes

Fa alguns dies que les Alícies estem ben confoses amb la ubicació del nostre hotel d’insectes. Teníem molt clar que havia d’estar situat al bell mig de la natura, envoltat de vida, vegetació i silenci. Ens semblava que aquell era, sens dubte, el lloc més idoni per oferir refugi als petits invertebrats. Tot i això, a mesura que aprofundíem en el tema, vam descobrir que en aquests espais naturals els insectes ja troben amb facilitat els materials necessaris per construir les seves pròpies llars, hivernar o amagar-se.

Aquesta nova informació ens va fer replantejar algunes de les hipòtesis inicials. Vam descobrir que és a la ciutat on aquests animals tenen més dificultats per trobar espais adequats per protegir-se durant l’hivern i que, per tant, on és més convenient d’instal·lar. Aquesta idea va fer trontollar allò que fins aleshores donàvem per descomptat.

Uns dies més tard, vam saber que els actuals Tintins havien construït un hotel d’insectes quan estaven a petits. Aquesta descoberta ens va animar a fer-los una visita i demanar-los que compartissin amb nosaltres tot allò que recordaven: aspectes importants, recomanacions o qüestions que consideressin rellevants per al nostre cas.

De la trobada ens vam endur informacions noves i d’altres que reafirmaven idees que ja havíem sentit. Però n’hi va haver una que ens va permetre connectar amb una observació que alguns infants que es queden a dinar a l’escola ja havien fet. Un tintin ens va explicar que les vespes i les abelles utilitzen les canyes que hi ha a l’interior dels hotels d’insectes i que, quan les trobem tapades amb terra o fang, és senyal que a dins hi ha —o hi ha hagut— vida.

La veritat és que vam comprovar que moltes de les canyes del nostre hotel estaven tapades, fet que ens va portar a pensar que potser aquest espai tenia més activitat del que havíem imaginat.

Tots aquests dubtes ens van conduir a cercar quins són els requisits necessaris per instal·lar adequadament un hotel d’insectes. Entre tots, vam llegir les recomanacions i vam anar marcant amb una creu o un tic si el nostre hotel les complia o no. D’entre totes, però, n’hi havia dues que ens van generar especial incertesa i en elles vam dibuixar-hi un interrogant:

• L’hotel d’insectes ha d’estar protegit per teulada impermeable.
• Cal que estigui orientat al sud.

A partir d’aquí, ens vam posar d’acord per quina de les dues recomanacions volíem començar a investigar, convertint-nos, segons les Alícies, en científics!

El primer que vam intentar fer va ser definir què enteníem per impermeable i, entre tots, vam aconseguir establir-ne una definició compartida. El material principal del nostre hotel és la fusta, i ens vam preguntar si aquest material deixa passar l’aigua o no. Alhora, vam començar a parlar d’altres possibles materials, i cadascun de nosaltres va exposar les seves pròpies hipòtesis.

Per tal d’organitzar-les, ens vam distribuir en petits grups i vam elaborar dues llistes de materials segons si pensàvem que eren permeables o impermeables. Teníem moltes ganes de comprovar si allò que pensàvem era cert, així que l’endemà vam portar les nostres idees a la pràctica.

Vam simular la pluja i, amb l’ajuda d’un comptagotes, vam comprovar la permeabilitat dels diferents materials, deixant-hi caure aigua de manera continuada. Finalment, vam anotar els resultats obtinguts per poder arribar a una conclusió i prendre una decisió plegats.

Aprendre a conviure amb la fauna auxiliar és entendre que la natura ja sap com autoregular-se.”
Jordi Puig

A l’inici del projecte, les Tanits ens van explicar que alguns arbres del jardí de l’escola s’omplien de pugó i que, com a conseqüència, el terra del pati esdevenia enganxós. També ens van comentar que les marietes podien ser una bona aliada per combatre aquest problema. Aquella informació, però, va quedar en suspens durant un temps.

El temps d’observació al jardí de l’escola i la curiositat per buscar i mirar amb atenció van donar fruit: entre les fulles caigudes dels arbres vam trobar una petita sorpresa, una pupa de marieta que, al cap de pocs dies, es va transformar en una marieta adulta. Aquesta troballa va marcar l’inici d’un nou camí d’aprenentatge, ja que vam començar a parlar i investigar aquest insecte amb més profunditat.

Amb la voluntat de respondre a la pregunta Com poden ajudar les marietes al nostre jardí?, vam demanar com a tasca de casa la recerca d’informació. El resultat va ser un recull que vam compartir a la rotllana i que ens va permetre conèixer el seu cicle vital, l’alimentació, l’hàbitat i altres característiques rellevants.

Entre la informació consultada, ens va sorprendre especialment un titular:

Al món hi ha més de 5.000 espècies diferents de marietes.

Nosaltres només n’havíem trobat dos de diferents i, tot i que ja no les teníem, vam buscar les fotografies del moment en què les vam trobar. En intentar identificar-ne el nom, vam descobrir una nova informació que ens va deixar bocabadats: l’existència de la marieta asiàtica, una espècie invasora que es pot reconèixer perquè és més gran i presenta una taca blanca en forma de M o W al cap. Sorprenentment, les dues marietes que havíem tingut a l’aula presentaven aquesta característica.

Aquesta descoberta ens va desanimar inicialment, però les Alícies vam mantenir la convicció que necessitàvem marietes autòctones per combatre el pugó quan els arbres tornessin a tenir fulles. Vam pensar que, a la primavera, podríem anar al Parc Fluvial o a altres espais naturals per recollir-ne i portar-les a l’escola, una idea que vam deixar anotada com a opció viable.

Fa uns dies, vam reprendre la conversa sobre les marietes i el pugó i a la rotllana va sorgir la idea que el pugó no era un problema exclusiu del nostre jardí, sinó que afectava moltes plantes i arbres arreu. Ens vam preguntar qui s’encarrega de cuidar els arbres dels pobles i ciutats i quines mesures s’utilitzen per protegir-los.

La resposta la vam trobar a través de la visualització de diverses notícies. Vam descobrir que molts ajuntaments de ciutats catalanes utilitzen la fauna auxiliar per combatre les plagues, col·locant caixes amb larves de marietes penjades als arbres com a alternativa als tractaments químics. 

En cercar informació sobre Vilanova del Camí, però, només vam trobar notícies relacionades amb tractaments fitosanitaris, sense cap menció a l’ús de marietes. 

Davant d’això, la reacció va ser unànime:

Nosaltres també volem caixes de marietes al nostre jardí.

De seguida vam anar a avisar al Toni. Ell es posarà en contacte amb el Quico, un dels responsables de la brigada que ens van aconsellar les Tanits i que és un gran expert en plantes. Necessitem que vingui a l’escola per exposar-li el què hem descobert i fer-li la proposta d’introduir larves de marietes al jardí de l’escola i, per què no, també a la nostra ciutat.

I aquesta setmana hem organitzat les idees i les hem posat per escrit per poder-les compartir quan ens visiti el Quico. De moment, les Alícies restem a l’espera, amb la il·lusió que aquest intercanvi ens ajudi a fer un pas més en la cura del nostre jardí i, alhora, a contribuir a una mirada més respectuosa i sostenible envers la natura que ens envolta.