Fa ja uns quants dies que tenim l’abella del Yago a la classe i hem decidit que ha arribat l’hora de dir-li adéu. Gràcies a ella hem pogut veure de ben a prop aquests insectes, apreciar detalls que a simple vista eren impossibles, descobrir que algunes parts les desconeixíem o pensàvem que eren d’una altra manera… i sobretot ens ha ajudat a conscienciar-nos més amb la problemàtica que viuen.
Però dir adéu a vegades costa, tot i que estigués ja morta. “I per què no la deixem més dies?”, és la pregunta que molts repeteixen. Alguns manifesten que ja no la necessitem amb pena, d’altres que es podrirà i farà pudor… i precisament amb aquesta última reflexió es genera un petit debat. “Què passarà ara? Es podrirà el seu cos? Per què passa això?”. Decidim reprendre aquestes preguntes en un altre moment, són prou importants!
I centrats en l’adéu… pensem un bon lloc per deixar descansar l’abella. Després de descartar jardinets i sorrals per si d’altres nens i nenes jugant la desenterren, ens costa trobar un espai amb terra dins l’escola però lluny d’infants. Després de molt pensar, la Cristina ens fa baixar al pis de baix i ens porta a un raconet que tots hem vist abans però que a la classe no se’ns havia ocorregut; l’antic hort de l’escola. Ens agrada l’espai i decidim per majoria absoluta que allà descansarà l’abella.
El Pol, que abans ha anat a buscar una pala, ha estat l’encarregat de fer una mica de forat. Després el Yago ha deixat l’abella i, entre uns quants, l’hem tapat amb sorra. Al sortir de l’hort per tornar cap a la classe, es podien escoltar algunes veuetes que deien… “Adéu, abella, adéu!”
Comentaris recents