La realitat són dos moments, el moment que es viu i el moment infinit en el qual es recorda.

Ida Vitale

Tenim la idea clara de com tancarem el projecte al voltant de Roald Dahl, i per això amb aquesta proposta que documentem encetem la descoberta de la importància de vestir un text. Per això he dissenyat una proposta que uneix diferents disciplines.

Amb el desig de compartir que treballar amb les matemàtiques va més enllà de veure números i operacions, i que són una construcció social, aquesta setmana hem viscut un moment de pel·lícula, amb aplaudiments i tot, on hem les hem barrejat amb la literatura, l’art plàstic i el coneixement del medi.

Vam començar la proposta explicant que treballaríem al voltant d’un text poètic que a més de servir-nos com a model literari, també ens connectava amb el projecte de comunitat i amb les matemàtiques. El text en qüestió es diu “El Infinito”, de Giacomo Leopardi. Per presentar-lo en vam llegir, amb l’ajuda de l’Ian, la versió en italià, i la castellana.

Però, igual que fem quan veiem una pel·lícula o llegim un llibre, primer fem hipòtesis al voltant del seu títol. Així, vam arrencar amb una pregunta clau: què en sabem de l’infinit? D’aquí el Julen ens va recordar la famosa frase de Buzz Lightyear: “hasta el infinito y más allá”.

Va sorgir una conversa informal on sorgien molts exemples més o menys divertits, però apreciats i compartits, fins que vaig dibuixar una línia a la pissarra i els vaig demanar que intentessin definir-me el què veien. Va ser la Lucía qui va tenir una revelació que va provocar aplaudiments. Amb una gran fermesa va dir: és un munt de punts infinits. Això mateix, una suma contínua i  infinita de punts. I en aquest moment els hi vaig demanar que recordessin el què havíem dit sobre els punts ja que ho treballaríem ben aviat.

Sempre caro mi fu quest’ermo colle,
E questa siepe, che da tanta parte
De l’ultimo orizzonte il guardo esclude.
Ma sedendo e mirando, interminato
Spazio di là da quella, e sovrumani
Silenzi, e profondissima quiete
Io nel pensier mi fingo, ove per poco
Il cor non si spaura. E come il vento
Odo stormir tra queste piante, io quello
Infinito silenzio a questa voce
Vo comparando: e mi sovvien l’eterno,
E le morte stagioni, e la presente
E viva, e ‘l suon di lei. Così tra questa
Infinità s’annega il pensier mio:
E ‘l naufragar m’è dolce in questo mare.

Després de treballar el vocabulari i el sentit del poema, i d’haver imaginat i compartit el paisatge i les emocions transmeses, va començar el treball de construcció d’un collage, amb el conjunt d’imatges que havíem estat recollint de revistes (sense saber-ne quin seria l’objectiu, només sent inspiradores). I és aquí on estem ara, en aquest procés de construcció d’una forma d’il·lustració d’un text basada en la tècnica del collage on es barregen diferents elements sobre una superfície plana, per crear una obra unificada.

Treballar el collage i la poesia és una combinació molt interessant a l’escola ja que són com les dues cares d’una moneda. La poesia treballa amb paraules, fa metàfores, retalla frases del món, i genera nous significats. El collage treballa amb imatges, fa associacions visuals, retalla imatges del món, i també genera nous significats. Les dues propostes ens permeten mirar el món amb llenguatges diferents, i això també ens lliga moltíssim amb la mirada neurodiversa i inclusiva que tenim a l’aula.