“Les coses que hem d’aprendre abans de fer-les, les aprenem fent-les.” — Aristòtil

Després de diverses sessions treballant conjuntament en petits grups per aconseguir els 50 litres utilitzant ampolles i garrafes diferents, hem omplert unes graelles on anotàvem la quantitat i el tipus de recipients que havia utilitzat cada equip. Després, hem comparat les diferents propostes i ens hem adonat que no existien dos trams iguals: cadascú havia trobat una manera diferent d’arribar al mateix resultat.

Més endavant, vam començar a pensar de quina manera podríem construir físicament el nostre tram de riu, és a dir, com col·locaríem els recipients per donar-li forma. Això ens va portar a parlar d’amplada, de formes, però també de verticalitat i horitzontalitat.

Aquesta segona part del procés també ens ha fet debatre molt. Un cop més, hem hagut d’aprendre a cedir, a escoltar-nos i a posar-nos d’acord amb un objectiu compartit: construir plegats. Entendre que cedir davant les idees dels altres no és perdre, sinó sumar, enriquir-nos i aprendre, no sempre és fàcil. Sovint tenim la sensació que renunciem a alguna cosa, quan en realitat estem construint alguna cosa més gran. Aquest aprenentatge de vida ens està acompanyant molt al llarg d’aquest projecte.

Dies més tard, ens vam trobar de nou a la rotllana per compartir les idees de cada grup. Ben aviat ens vam adonar que calia establir alguns acords, ja que tots els trams s’haurien d’unir i formar un únic riu. Vam decidir que els primers trams serien estrets, tal com passa amb els rius quan neixen a la muntanya, i que, a mesura que avancés el recorregut, el riu aniria guanyant amplada.

Un altre tema que va aparèixer a la rotllana va ser com representar la contaminació del riu. Finalment, vam acordar pintar les ampolles i garrafes per dins. A més, cada tram contaminat tindria un color diferent per no perdre de vista els blocs de 50 litres, la quantitat d’aigua que pot contaminar una sola burilla. Cada grup va guardar els seus recipients en un sac per poder organitzar-se millor i conservar tot el treball realitzat.

Dies després, ens vam preparar per pintar els recipients. Amb les bates posades, vam experimentar fent barreges de colors per aconseguir tons de marró fosc, gris ennegrit i verd brut. Després hi vam afegir vernís perquè la pintura pogués adherir-se al plàstic. A poc a poc, i amb l’ajuda d’embuts, vam omplir els recipients, els vam tancar i els vam sacsejar fins que van quedar ben impregnats.

Ara sí. Ja només ens queda començar la construcció de la instal·lació!

“Pensar és atrevir-se a posar en dubte allò evident.” — Hannah Arendt

Les Tanits tenim diversos projectes oberts aquest curs: el treball de sensibilització amb l’Escola Àuria, el repte d’escriure un conte col·laboratiu, la preparació del pas a la comunitat de mitjans… I, entre tots aquests camins oberts, continua ben viu el nostre projecte d’aula sobre el riu Anoia.

Les famílies van respondre amb entusiasme a la nostra demanda d’ampolles per construir un riu simbòlic. Quan vam aconseguir les 100 ampolles petites necessàries per representar els 50 litres d’aigua que pot contaminar una sola burilla de tabac, vam descobrir que el volum que ocupaven era molt més petit del que imaginàvem. El nostre riu no tindria la força visual que esperàvem per impactar i fer pensar la comunitat. Així doncs, vam decidir ampliar la proposta i començar a portar ampolles i garrafes de mides diferents.

Dies després, a la classe, vam plantejar un nou repte: construir aquests 50 litres de maneres diverses, utilitzant tots els recipients que teníem al nostre abast. Però, enmig de la rotllana, va aparèixer una pregunta inesperada. L’Aleix, observant una garrafa de 8 litres, va dir en veu alta:

—Segur que aquí dins hi caben 8 litres?

El dubte va córrer ràpidament entre nosaltres. Alguns infants també van començar a qüestionar-s’ho.

—Potser ens estafen… —va afegir l’Aleix.

I així, gairebé sense adonar-nos-en, vam entrar de ple en una investigació matemàtica i científica.

Vam agafar ampolles d’un litre i mig, les vam omplir d’aigua i les vam anar buidant dins la garrafa. Sumàvem quantitats, comptàvem, observàvem… fins que, finalment, vam aconseguir omplir-la del tot. Sí: hi cabien 8 litres. Ara ja n’estàvem segurs.

Però el més interessant no va ser només la comprovació, sinó intentar entendre per què aquell dubte havia aparegut. L’Aleix explicava que el seu cervell comparava mentalment les ampolles amb la garrafa i que li costava imaginar que tot aquell volum pogués cabre dins un únic recipient. Aquesta conversa ens va portar a reflexionar sobre els líquids i la diferència amb els sòlids. Quan un objecte té una forma estable i es pot agafar, comparar-lo és més senzill. Amb els líquids, en canvi, això canvia: no tenen una forma pròpia, sinó que adopten la del recipient que els conté.

Mentrestant, continuàvem avançant en la construcció dels nostres 50 litres. Ens vam organitzar en petits grups i cada equip va decidir quina estratègia faria servir per arribar-hi. Al principi semblava fàcil, però a mesura que les quantitats creixien, també augmentava la complexitat: sumar de mig en mig, establir equivalències entre litres, centilitres i mil·lilitres, combinar recipients diferents…

I, sobretot, posar-nos d’acord. Sens dubte, la part més difícil de totes.

“L’educació no és només transmissió de coneixement, sinó també despertar consciències.” — Paulo Freire

Comencem a treballar en el nostre repte de conscienciació sobre el riu Anoia i el residu que més mal provoca: la burilla. Per tal de poder escoltar totes les veus de la classe, iniciem aquest treball de manera individual. Cadascú pensa com representar aquest missatge perquè tothom el pugui entendre.

Després, compartim les nostres idees en petit grup i creem una proposta conjunta, tenint present l’espai de l’escola on voldrem exposar la nostra creació. Posem en marxa un procés que no sempre és fàcil: saber explicar-nos i saber escoltar els altres, reformular idees per encabir-ne de noves, estar disposats a cedir però també a valorar les aportacions dels companys, i fer valdre la nostra opinió amb respecte i amb un bon discurs.

Quan consensuem la idea de grup, la representem en una cartolina que haurem d’exposar davant dels altres grups. També situem, en un plànol de l’escola, el lloc triat i proposem un lema que acompanyi la nostra creació i convidi els visitants a pensar i reflexionar.

Dies més tard, quan tots els grups tenen a punt el material, obrim una exposició d’idees per trobar la proposta que representarà el gran grup. Cada equip presenta la seva cartolina i explica en què ha pensat, mentre la resta escoltem amb atenció per poder valorar i decidir més endavant.

De mica en mica, anem escoltant-nos per sumar propostes, identificar què ens agrada més i què no tant. Quan tothom ha pogut exposar, ens trobem en rotllana i resumim les idees de cada grup. Iniciem una conversa compartint impressions: què ens ha semblat més adequat, més original, més clar…

Finalment, arribem a la idea que donarà forma al nostre repte: construirem un riu amb ampolles petites. Dies enrere vam descobrir que amb 100 ampolles de 50 cl podem representar 50 litres d’aigua, la quantitat que pot contaminar una sola burilla. Així doncs, decidim que el nostre riu estigui format per aquesta quantitat d’ampolles i enviem un correu a totes les famílies perquè ens ajudin portant-ne a l’escola.

“Sigues el canvi que vols veure al món.”
— Mahatma Gandhi

Les Tanits hem acordat que el nostre repte principal amb el projecte d’aula “De gota a onada” serà fer un treball de conscienciació per poder canviar hàbits que repercuteixen directament en l’estat del nostre riu.

Però, què vol dir exactament conscienciar? Diverses Tanits expliquen el seu punt de vista. No és fàcil definir una paraula d’aquest tipus, però a poc a poc consensuem que “fer pensar als altres sobre la importància d’un fet” és una bona manera de fer-nos entendre.

I com podem conscienciar els altres? En aquest punt de la conversa sorgeixen idees ben diferents: fer vídeos explicatius, crear cartells i pancartes, escriure una cançó o passar per les aules dels nostres companys i explicar-los la problemàtica. Totes aquestes idees les deixem anotades a la pissarra, a prop de la nostra xarxa de coneixements.

Dies més tard, les mestres ens ensenyen unes imatges impactants. Hi podem veure creacions de grans dimensions fetes amb material reciclat, col·locades en diferents indrets de pobles i ciutats. Són instal·lacions artístiques que volen transmetre un missatge important i que fan que les persones que hi passen a prop no puguin evitar aturar-se per mirar-les.

En una de les fotografies observem un cartell amb un text i un lema. De seguida pensem en els lemes que ens van compartir les noies d’Anoia pel Clima.

— I si nosaltres fem una creació així? —diuen algunes Tanits.

D’altres infants ho veuen complicat, però també coincideixen que cal intentar-ho per saber si és possible.

— Què podríem dir amb la nostra creació? Quin missatge volem donar per començar a conscienciar?

No triguem gaire a posar-nos d’acord, perquè recordem perfectament quina de les informacions sobre el riu ens va impactar més: una burilla contamina 50 litres d’aigua dolça.

Ja ho tenim. Comencem!

“Adopta el ritme de la natura: el seu secret és la paciència.”
— Ralph Waldo Emerson

Després de les pluges intenses de fa unes setmanes, les Tanits vam decidir anar fins al parc fluvial per observar el riu Anoia. Les Alícies ens havien explicat que hi havien vist molta més aigua de l’habitual… i no ens ho volíem perdre!

Només sortir de l’escola, gairebé sense adonar-nos-en, ja anàvem mirant a terra. Ens fixàvem en la brossa, en els petits residus, en tot allò que algun dia podria acabar al riu. Sens dubte, estem ben sensibilitzats i sensibilitzades! Sobretot ens cridaven l’atenció les burilles. Les anàvem comptant mentre caminàvem… i el número no parava de créixer. Ens preguntàvem, una mica indignats:
—Com pot ser que hi hagi tantes persones que no llencin les cigarretes a la paperera?

Entre converses i preguntes, vam arribar al pont petit per on passem quan anem al bosc. I de seguida vam quedar bocabadats: hi havia moltíssima més aigua que altres vegades, i el pont estava gairebé a punt d’inundar-se! Ens hi vam apropar amb calma, vigilant de no relliscar, i vam començar a observar:

—L’aigua ha crescut, arriba més amunt!
—Sí, ara hi ha més profunditat!
—I també és més ample!
—Mireu quina força que té l’aigua, xoca contra la pedra del pont!
—Fa bombolles i fa soroll!

Vam demanar fer silenci per escoltar bé el riu. No va ser fàcil… però finalment vam aconseguir parar l’orella. Llavors ho vam notar: el so de l’aigua.

—Em quedo més tranquil·la quan escolto el riu —va dir algú.

I tenia raó. Aquell no era un soroll molest, era un so relaxant i agradable. Això ens va portar a parlar de la diferència entre soroll i so, i vam coincidir que el que sentíem ens feia sentir bé.

Però recordàvem que havíem vingut a observar la quantitat d’aigua. Les pluges havien fet créixer el riu i semblava més viu, més alegre. Vam agafar una canya i la vam posar dins l’aigua. Després hi vam fer una marca amb un retolador per saber fins on arribava. No era una mesura exacta, però ens serviria per comparar-la si hi tornem un altre dia. Quan vam treure la canya i vam mirar la part que havia quedat submergida, ens vam adonar d’una cosa sorprenent: era gairebé tan llarga com l’alçada de la Lucía!

—Si la Lucía es fiqués dins el riu, només li veuríem una mica el cap! —vam dir, impressionats.

Ens vam endur la canya cap a l’escola per poder-la mesurar bé. Quan ja tornàvem, vam veure una canonada gran. En aquell moment no hi sortia aigua, però a terra hi havia un rastre ple de tovalloletes seques i brutes.

—Quin fàstic!

Ens va fer molta pena veure aquell paisatge tan brut per culpa de les persones. Anoia pel Clima tenia raó, vam recordar. I vam tornar cap a l’escola amb la canya a la mà, el cap ple de preguntes i el cor amb ganes de fer coses per millorar el nostre entorn.

“No heretem la Terra dels nostres avantpassats, la prenem en préstec dels nostres fills.”
— Proverbi cultura indígena nord-americana

Arriba el dia en què les noies voluntàries d’Anoia pel Clima ens visiten a l’escola. Les esperem amb molta il·lusió: d’una banda, perquè farem una entrevista i és la primera vegada que ens enfrontem a aquest repte; de l’altra, perquè esperem obtenir respostes i idees que ens ajudin a continuar construint el nostre projecte i a començar a dissenyar actuacions per cuidar el nostre riu.

Abans de la visita, preparem l’aula distribuint taules i cadires i tenint a punt tot el material per prendre nota de tot el que ens explicaran. La Txell i la Sílvia arriben a la classe amb un somriure i una bossa “sospitosa”. Es presenten i ens expliquen qui són i a què es dediquen; la seva tasca a l’entitat és voluntària, i la realitzen amb molta il·lusió, a banda de la seva feina professional.

Comencem l’entrevista i anem formulant les preguntes. Elles ens responen de manera clara i entenedora, acompanyant les explicacions amb lemes i exemples reals que ens ajuden a comprendre la magnitud del que ens expliquen. “Volem un riu net i viu”, ens diuen, un dels lemes d’Anoia pel Clima. Net, perquè actualment podem observar que l’aigua del riu Anoia no ho està, i per això és important no tocar-la directament amb les mans i anar sempre protegits amb guants. I viu, perquè fa anys que costa veure-hi peixos, per exemple.

A mesura que avança l’entrevista, van traient de la bossa diferents residus: tovalloletes, plàstics d’envasos diversos (alguns que semblen de cartró, però que també contenen plàstic), i fins i tot pedres de sabó. “Sabó?”, a algunes Tanits això ens sorprèn molt. Elles ens expliquen que el sabó en pols que alguns ciutadans utilitzen a la rentadora, juntament amb els olis i greixos del menjar, pot compactar-se i formar aquestes pedres blanques que també acaben contaminant el riu.

“El vàter no és una paperera”, ens recorden la Sílvia i la Txell, un altre dels lemes de l’entitat que han de repetir sovint. Moltes persones hi llencen restes de menjar, tovalloletes i altres productes que causen un gran impacte ambiental. L’aigua de les canonades no sempre arriba primer a la depuradora; una part important va directament al riu, arrossegant tot allò que s’hi ha llençat. Nosaltres mateixos hem pogut veure aquestes canonades sense filtre i restes de tovalloletes molt a prop del pont que creua el parc fluvial. Fins i tot ens ensenyen residus com embolcalls de caramels de Reis o restes de petards de les cercaviles. Aquests ens impacten especialment, “com és possible?”. Les voluntàries ens expliquen que tota la brossa que veiem als carrers, tard o d’hora, acaba al riu. El vent i l’aigua de la pluja s’ho emporten tot, sobretot en dies de pluja intensa com els que estem vivint.

Però el residu més perillós és la cigarreta. Ens expliquen que els filtres retenen molts dels tòxics del tabac perquè no entrin directament al cos del fumador o fumadora. Quan una burilla es llença a terra, tots aquests tòxics queden allà. Quan arriba al riu, el filtre es mulla i allibera substàncies nocives que poden contaminar fins a 50 litres d’aigua dolça. Aquesta dada ens impacta moltíssim i de seguida la deixem anotada als nostres fulls. També ens expliquen que, de vegades, han trobat residus de grans dimensions llençats als ponts o barrancs, com matalassos o televisors.

Al final de l’entrevista preguntem: “Què podríem fer les Tanits pel riu?”. Sobretot, ens animen a fer un treball de conscienciació amb la població. També podem col·laborar en neteges del riu, però ens recorden que “de res serveix netejar el riu si no canviem els hàbits de llençar-ho tot”. Hi estem totalment d’acord: cal ser conscients que depèn de tots nosaltres, i dels nostres actes, que el riu pugui tornar a estar net i ple de vida.

Sens dubte, la visita de la Txell i la Sílvia d’Anoia pel Clima ens ha ajudat a empoderar-nos encara més i a agafar forces per continuar avançant cap al nostre objectiu: ajudar i cuidar el riu Anoia.

Gràcies, Txell i Sílvia, per compartir amb nosaltres el vostre temps i la vostra estima pel riu. Sou una font d’inspiració i un autèntic motor de canvi!

“La paraula no és només un mitjà d’expressió, sinó una manera de relacionar-nos amb el món.”
— Paulo Freire

En descobrir que l’associació Anoia pel clima treballa directament en el nostre riu, vam decidir posar-nos en contacte amb elles a través del correu electrònic. Aquesta decisió ens va portar a activar coneixements previs i a reflexionar plegats sobre com comunicar-nos de manera clara, respectuosa i adequada al destinatari.

Abans d’escriure vam fer memòria sobre com s’envia un correu electrònic i quines parts ha de tenir aquesta “carta” digital. Ens vam posar d’acord sobre la informació que volíem transmetre i vam pensar quin to era el més adient. Aquest procés ens va permetre treballar l’expressió escrita de manera funcional, prenent consciència de la importància de fer-nos entendre i de cuidar la llengua que utilitzem. La redacció del correu va ser col·lectiva. Sortint a la pissarra, vam construir el text entre tots i totes, revisant-lo a mesura que avançàvem. Aquest moment va donar peu a parlar d’ortografia, però també de cohesió i coherència, i a entendre que escriure és un procés que implica pensar, revisar i millorar.

Quan finalment vam enviar el correu, ho vam fer amb l’esperança de rebre resposta. Dies més tard, en obrir el correu de l’aula, la sorpresa va ser gran: Anoia pel clima ens responia afirmativament. Estaven disposades a venir a la nostra escola, escoltar-nos i respondre a totes les nostres preguntes. L’alegria va ser compartida; veure com persones que no ens coneixien s’interessaven pel nostre projecte ens va ajudar a entendre el valor de l’altruisme, del compromís i de la participació ciutadana.

Vam tornar a respondre el correu per agrair el gest i proposar una data. Un cop confirmada la trobada, vam començar a preparar l’entrevista de manera cooperativa. En petit grup, vam pensar quines preguntes ens calia fer per continuar avançant en el projecte, seleccionant la informació que consideràvem rellevant. Després, en rotllana, cada grup va compartir els seus dubtes i preguntes. A mesura que escoltàvem els altres, ens vam adonar que una mateixa idea pot expressar-se de maneres diferents i que cal evitar repeticions. Aquest intercanvi ens va ajudar a millorar les preguntes, a fer-les més clares i precises, i a prendre decisions conjuntes.

Per passar les preguntes a net, vam treballar per parelles amb els Chromebooks. Vam aprofitar l’activitat per conèixer eines digitals bàsiques: el Drive com a espai d’emmagatzematge compartit i el document de text com a eina per escriure col·laborativament. Crear un document, posar-li nom i transcriure les preguntes va ser una oportunitat per desenvolupar habilitats digitals i organitzatives.

També vam experimentar amb el format del text, descobrint les possibilitats de la lletra, la mida o el color. Aquest moment ens va servir per reflexionar sobre l’ús responsable de les eines digitals i la importància de no perdre de vista l’objectiu del treball. Finalment, amb les entrevistes acabades, les vam imprimir i deixar a punt per al dia de la trobada.

“Actua sempre de manera que els efectes de la teva acció siguin compatibles amb la permanència d’una vida autènticament humana a la Terra.”
— Hans Jonas

Les Tanits tenim projecte d’aula! A partir d’una conversa senzilla, però plena de sentit, un dia ens vam preguntar què podríem investigar aquest curs i, gairebé sense adonar-nos-en, les paraules mar, animals, contaminació van començar a omplir l’aula. Les idees anaven i venien, però una cosa quedava clara, a molts infants ens preocupava el benestar dels animals que viuen a l’aigua i teníem ganes d’ajudar-los.

A poc a poc vam fer una reflexió en veu alta. El mar ens queda lluny, i ajudar-lo directament potser no seria fàcil. Així que vam llançar una pregunta clau: què tenim més a prop que el mar, on també hi ha aigua i animals que hi viuen? La resposta va ser immediata i compartida: el riu del parc fluvial, el nostre riu. De seguida van aparèixer els paral·lelismes: al riu també hi veiem vida, però també contaminació.

Si ajudant el nostre riu ajudarem el mar és una pregunta que va quedar oberta, però sí que teníem una certesa: el nostre riu ens necessita, el tenim a tocar i podem actuar-hi amb més rapidesa i responsabilitat. La conversa es va allargar, i ens vam adonar de com, amb el temps, aquests moments de diàleg són cada vegada més profunds i sostinguts, sobretot quan el tema ens motiva i ens engresca.

Centrant-nos ja en el nostre riu, vam parlar del seu nom; el riu Anoia. Van sorgir moltes preguntes: quant deu mesurar?, per on passa?, on neix?, on acaba?… Les hipòtesis van ser diverses, així que vam decidir fer una recerca per parelles. A la llibreta vam anar anotant la informació més rellevant i després la vam posar en comú per contrastar-la. Així vam descobrir que el riu Anoia neix de quatre fonts diferents, que a Jorba ja rep aquest nom, que fa 68 km de llargada, que passa per molts pobles i que acaba al riu Llobregat. Bé, acabar no és correcte, desemboca al riu Llobregat!

Uns dies més tard, la Lídia i la Cristina ens van portar una notícia sobre el riu Anoia. Primer en vam fer una lectura individual i després una altra en petit grup, compartint impressions i paraules que no enteníem. A la rotllana, entre tots i totes, vam anar construint el significat del text i vam descobrir informacions importants: que el riu no és de ningú, però que hi ha una empresa pública de la Generalitat que s’encarrega dels rius de Catalunya, l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua).

La notícia també ens va permetre conèixer entitats de la comarca que treballen per cuidar el riu, com Anoia pel Clima. Vam parlar de la feina tan important que fan, de l’actitud i el compromís de les persones que en formen part… i va sorgir una idea poderosa: i si ens posem en contacte amb aquesta entitat per ajudar-los?

Finalment, després de tot aquest procés de conversa, recerca i presa de consciència, el projecte va trobar el seu nom: De gota a onada. Una metàfora que ens representa i que ens ajuda a explicar allò que estem vivint. Partim de la gota, del nostre riu, del que tenim més a prop, amb la idea que aquestes petites accions poden arribar molt més lluny. Que potser, cuidant el riu, també cuidem el mar. I sobretot, que cada gota compta: cadascun de nosaltres, amb el seu compromís, pot sumar-se a un grup que, unit, esdevé onada i és capaç de provocar canvis.