ON MIRA EL NOSTRE HOTEL D’INSECTES?

Eva Valls02/03/26  

“Els petits guardians del món necessiten l’escalfor del Sol per posar en marxa les seves ales“

Edward O. Wilson

Aquests darrers dies les Alícies hem continuat avançant en el nostre projecte al voltant de l’hotel d’insectes. Després de comprovar una de les recomanacions inicials per garantir-ne el bon funcionament, ens hem endinsat en un nou repte: assegurar-nos que estigui orientat cap al sud o sud-est, de manera que pugui rebre el màxim nombre d’hores de Sol al llarg del dia.

A la rotllana, vam iniciar una conversa per compartir què enteníem per “orientació”. De seguida van sorgir els noms dels punts cardinals, que vam anomenar entre tots i vam intentar situar a l’espai. Algunes Alícies van explicar amb seguretat que el Sol surt per l’est i es pon per l’oest. Davant d’aquesta afirmació, calia validar-la, així que vam decidir que l’endemà al matí sortiríem al pati per observar-ho directament i comprovar-ho.

Pel que fa als altres dos punts cardinals, el nord i el sud, alguns de nosaltres ens vam atrevir a situar-los, tot i que no n’estàvem del tot convençuts. Per resoldre els dubtes, vam visualitzar un vídeo explicatiu que ens va ajudar a entendre millor com s’organitza l’espai segons els punts cardinals i quina relació tenen amb el moviment aparent del Sol.

En el transcurs de la conversa, també va anomenar-se la brúixola com a instrument per orientar-nos. Vam descriure’n la forma i vam intentar posar paraules a com pensàvem que podia ser el seu funcionament. Alhora, com que a l’escola disposem d’un bon nombre de brúixoles, vam acordar que les utilitzaríem per determinar amb precisió l’orientació del nostre hotel d’insectes.

Dos dies més tard, a l’arribar a l’escola, el Nil va compartir amb nosaltres un aprenentatge molt especial: el seu avi li havia ensenyat a construir una “brúixola casolana”. Ens va mostrar com, amb un recipient ple d’aigua, un tros de suro i una agulla imantada, podem aconseguir que la punta assenyali sempre el nord. Aquest experiment ens va permetre comprendre millor el funcionament de les brúixoles convencionals i establir connexions entre l’experiència manipulativa i els instruments que utilitzem habitualment.

Després de l’esbarjo, ens vam quedar al pati amb les brúixoles a les mans. Ens vam desplaçar per diferents espais del centre tot identificant-ne l’orientació, comprovant sempre la coincidència amb el nord, aprenent tot movent-nos i observant.

Finalment, ens vam situar davant de l’hotel d’insectes per analitzar-ne l’orientació. Amb una barreja d’expectació i curiositat, val descobrir que no compleix la recomanació llegida: actualment està orientat cap a l’oest/nord-oest. Aquesta descoberta ens ha fet prendre una decisió conjunta i responsable: caldrà canviar-lo d’ubicació per tal que els petits invertebrats puguin gaudir del màxim d’hores de Sol.

DE LA TRADICIÓ A LA GRAN PREGUNTA: 365 DIES PER DESCOBRIR

Mireia Roca02/03/26  

Henri Poincaré

Les matemàtiques són l’art de donar el mateix nom a coses diferents.

Els Rovellons han viscut una d’aquelles experiències que comencen amb una llegenda i acaben convertint-se en una investigació matemàtica de debò.

Tot va començar amb la descoberta de la tradició de l’Home dels Nassos, tan arrelada a Vilanova del Camí. La llegenda explica que l’últim dia de l’any apareix un home que té tants nassos com dies té l’any. Amb ulls de Rovellons, van reaccionar immediatament:

— Però si un any té 365 dies… hauria de tenir 365 nassos!

I aquí va néixer la gran pregunta: 

És veritat que un any té 365 dies?

Pensar abans de comptar

Abans de llançar-nos a comptar sense rumb, vam aturar-nos a pensar en com ho podem fer. A la rotllana van aparèixer quatre estratègies:

Aquest primer moment va ser clau: planificar abans d’actuar, anticipar dificultats i valorar quin procediment seria més eficient.

Entre tots vam acordar que la tercera opció era la més clara i organitzada: recollir els dies de cada mes i després ajuntar-los.

Recollir dades: del calendari a les regletes

Per parelles, amb targetes que contenien el nom i el pictograma de cada mes, els Rovellons van consultar el calendari de l’aula i van anotar quants dies tenia cadascun.

A partir d’aquí, el calendari va deixar de ser només una eina d’orientació temporal per convertir-se en una font de dades.

Cada quantitat es va representar amb regletes. El pas del símbol (31, 30, 28…) al material manipulatiu va permetre:

  • Visualitzar les desenes i les unitats.
  • Entendre que 31 no és “trenta-i-u” com una paraula llarga, sinó 3 desenes i 1 unitat.
  • Preparar el terreny per al que vindria després.

Ajuntar: quan neix una necessitat matemàtica

Amb totes les quantitats representades, va aparèixer un nou repte:

Com ho podem ajuntar tot per saber quants dies té l’any?

Aquí va emergir de manera natural el concepte de sumar. No com un exercici mecànic, sinó com una necessitat real: havíem de combinar quantitats parcials per obtenir el total.

Els Rovellons van proposar organitzar-ho:

  • Posar totes les desenes juntes.
  • Posar totes les unitats juntes.

Comptar les desenes de 10 en 10 va permetre fer grups de 100. Van aparèixer tres centenes completes. Després, cinquanta. I finalment, quinze unitats.

La representació final va quedar així:

Aquell moment va ser molt potent: la suma no era una operació imposada, sinó la solució a un problema real.

Més enllà del resultat

Sí, vam confirmar que l’any té 365 dies. I el moment en què el nombre va aparèixer, clar i construït entre tots, va ser emocionant. Però, si som sincers, el més valuós no va ser arribar al 365. El més important va passar pel camí.

Va començar quan ens vam atrevir a formular una pregunta de veritat. Quan no ens vam conformar amb el que deia la llegenda i vam decidir comprovar-ho. Després va venir el temps de pensar estratègies, de discutir quina seria la millor manera d’afrontar el repte. Vam recollir dades del calendari, les vam representar amb regletes, les vam ordenar amb cura, separant desenes i unitats, buscant una manera clara de veure què teníem al davant.

I enmig d’aquest procés, gairebé sense adonar-nos-en, vam fer un descobriment essencial: per arribar al total calia ajuntar. Ajuntar mesos, ajuntar desenes, ajuntar unitats. Sumar no era una operació escrita a la pissarra; era la necessitat que naixia de voler comprendre el tot.

Així, més que confirmar un nombre, els Rovellons van construir una manera de pensar.

I tot va començar amb un home que, segons deien, tenia 365 nassos.

ENS VISITEN ELS GUARDIANS DEL BOSC

Toni Ruiz02/03/26  

Dins del marc del Projecte de Comunitat BOSC VIU, ens han vingut a visitar els guardians del bosc: l’ADF!

Primer ens hem trobat a l’aula de Tabalugues amb el Valentí, el coordinador de l’ADF (Agrupació de Defensa Forestal) de l’Anoia. Ens ha explicat qui són i la seva organització. També ens ha ensenyat el seu casc blanc i ens ha explicat que hi havia una sèrie de colors segons la responsabilitat del voluntari de l’ADF i el càrrec que ocupa.
També ens ha explicat què fan al bosc i quines són les seves tasques (vigilar i mantenir el bosc i detectar possibles incendis).

Després hem sortit al pati i hem tingut una gran sorpresa, ja que han portat els seus vehicles grocs: un camió i dos cotxes.
Tots hem pogut pujar i imaginar que conduíem aquests fantàstics vehicles. En algun automòbil es podia tocar el clàxon, en un altre es podia parlar per l’altaveu i en l’últim es podia encendre la sirena. Tota una experiència!

A més a més, ens hem emprovat els seus cascs i hem provat els walkie-talkies per parlar a distància.

Finalment, ens han donat un carnet personalitzat per cadascú de nosaltres de “Guardians del bosc“, una gran responsabilitat per quan anem al bosc!

Estem molt agraïts per la seva visita. Ara ja coneixem molt millor l’AFD.

QUAN EL RIU CREIX, NOSALTRES TAMBÉ

Cristina Vargas01/03/26  

“Adopta el ritme de la natura: el seu secret és la paciència.”
— Ralph Waldo Emerson

Després de les pluges intenses de fa unes setmanes, les Tanits vam decidir anar fins al parc fluvial per observar el riu Anoia. Les Alícies ens havien explicat que hi havien vist molta més aigua de l’habitual… i no ens ho volíem perdre!

Només sortir de l’escola, gairebé sense adonar-nos-en, ja anàvem mirant a terra. Ens fixàvem en la brossa, en els petits residus, en tot allò que algun dia podria acabar al riu. Sens dubte, estem ben sensibilitzats i sensibilitzades! Sobretot ens cridaven l’atenció les burilles. Les anàvem comptant mentre caminàvem… i el número no parava de créixer. Ens preguntàvem, una mica indignats:
—Com pot ser que hi hagi tantes persones que no llencin les cigarretes a la paperera?

Entre converses i preguntes, vam arribar al pont petit per on passem quan anem al bosc. I de seguida vam quedar bocabadats: hi havia moltíssima més aigua que altres vegades, i el pont estava gairebé a punt d’inundar-se! Ens hi vam apropar amb calma, vigilant de no relliscar, i vam començar a observar:

—L’aigua ha crescut, arriba més amunt!
—Sí, ara hi ha més profunditat!
—I també és més ample!
—Mireu quina força que té l’aigua, xoca contra la pedra del pont!
—Fa bombolles i fa soroll!

Vam demanar fer silenci per escoltar bé el riu. No va ser fàcil… però finalment vam aconseguir parar l’orella. Llavors ho vam notar: el so de l’aigua.

—Em quedo més tranquil·la quan escolto el riu —va dir algú.

I tenia raó. Aquell no era un soroll molest, era un so relaxant i agradable. Això ens va portar a parlar de la diferència entre soroll i so, i vam coincidir que el que sentíem ens feia sentir bé.

Però recordàvem que havíem vingut a observar la quantitat d’aigua. Les pluges havien fet créixer el riu i semblava més viu, més alegre. Vam agafar una canya i la vam posar dins l’aigua. Després hi vam fer una marca amb un retolador per saber fins on arribava. No era una mesura exacta, però ens serviria per comparar-la si hi tornem un altre dia. Quan vam treure la canya i vam mirar la part que havia quedat submergida, ens vam adonar d’una cosa sorprenent: era gairebé tan llarga com l’alçada de la Lucía!

—Si la Lucía es fiqués dins el riu, només li veuríem una mica el cap! —vam dir, impressionats.

Ens vam endur la canya cap a l’escola per poder-la mesurar bé. Quan ja tornàvem, vam veure una canonada gran. En aquell moment no hi sortia aigua, però a terra hi havia un rastre ple de tovalloletes seques i brutes.

—Quin fàstic!

Ens va fer molta pena veure aquell paisatge tan brut per culpa de les persones. Anoia pel Clima tenia raó, vam recordar. I vam tornar cap a l’escola amb la canya a la mà, el cap ple de preguntes i el cor amb ganes de fer coses per millorar el nostre entorn.

EL MENÚ ESCOLAR TAMBÉ ES POT CANTAR

Angelica Garzas27/02/26  

A l’aula de música de Rovellons hem iniciat un projecte que parteix d’un element molt proper als infants: el menú escolar. La proposta neix amb un doble objectiu: treballar els continguts musicals propis del curs i, alhora, fer accessible la informació del menjador a tota la comunitat educativa, també als infants que encara no saben llegir o que necessiten altres canals de comprensió.

“Fer l’aprenentatge accessible no és simplificar-lo, sinó oferir diferents maneres d’arribar-hi.”

De la paraula al ritme

Les primeres sessions s’han centrat a jugar amb el llenguatge dels aliments. A partir dels plats del menú real de l’escola, els infants han separat les paraules en síl·labes, les han dit rítmicament i les han acompanyat amb percussió corporal i petits instruments. Aquest treball de prosòdia rítmica ens ha permès descobrir que les paraules també tenen ritme i musicalitat.

Creem una cantarella compartida

A poc a poc, de manera natural, ha anat apareixent una estructura comuna que tots reconeixem i repetim: “Avui a l’escola, què menjarem?”. A partir d’aquesta frase base, la classe ha anat afegint el primer plat, el segon plat i les postres, construint una cantarella col·lectiva que s’ha convertit en la cançó de la classe. Aquest procés ha afavorit la participació de tot el grup i ha reforçat el sentiment de pertinença.

Posem música a les paraules

Un cop la cantarella ja era segura, vam fer un pas més: buscar una melodia. Amb xilòfons preparats amb escala pentatònica, els infants van experimentar amb sons i combinacions. D’una d’aquestes proves va sorgir una melodia que el grup va escoltar, repetir i fer seva. Així, una idea inicial es va transformar en una creació col·lectiva.

Escriure la música com la sentim

A les darreres sessions hem començat a representar la melodia per escrit. Cada infant ha creat la seva pròpia partitura: alguns han utilitzat lletres (Do, Re, Mi, La) d’altres han fet servir símbols, i alguns fins i tot s’han atrevit a escriure les notes en un pentagrama. Aquest treball ens ajuda a relacionar el so amb la seva representació gràfica, respectant els diferents ritmes d’aprenentatge.

La Randoseru i la dansa dels pescadors

Angelica Garzas27/02/26  

En el marc del Projecte del Japó, a l’aula de música dels Petits Prínceps hem començat a apropar-nos a la cultura japonesa des del cos, el símbol i l’experiència directa. En aquest moment del projecte, el treball s’ha centrat en dos eixos principals: la randoseru, la motxilla escolar tradicional japonesa, i una dansa d’inspiració ritual basada en les danses de pescadors.

La randoseru és la motxilla que, al Japó, s’acostuma a regalar als infants quan comencen l’escola primària. És una motxilla pensada per durar molts anys i simbolitza protecció, constància i el camí de l’aprenentatge. A partir d’aquest objecte tan carregat de significat, hem iniciat una sèrie d’improvisacions teatrals a l’aula.

En parelles, els infants han representat el moment de regalar la randoseru. Podia ser un avi, un pare, una mare o algú estimat qui feia el regal. Al principi, les improvisacions necessitaven modelatge i exemples, però a mesura que avançava la sessió, van anar apareixent escenes cada vegada més autònomes, delicades i plenes d’intenció. El treball teatral ha permès explorar el gest, l’emoció i el valor simbòlic d’un objecte quotidià dins d’una altra cultura.

Paral·lelament, hem començat a treballar una dansa inspirada en les danses tradicionals dels pescadors. Aquestes danses, lligades al treball col·lectiu i al ritme compartit, tenen un component clarament ritual. A l’aula, el moviment ha anat passant de l’exploració lliure a una estructura més definida, amb una introducció, passos clars i una intenció compartida.

La dansa dels pescadors ens ha permès connectar amb el pes del cos, la coordinació grupal i la idea de comunitat. No es tracta només d’aprendre uns passos, sinó d’entendre com el cos pot explicar una història vinculada al treball, a la natura i a la cooperació.

MIRANT ENDINS

Ivet Dominguez27/02/26  

“Qui mira cap enfora somia; qui mira cap endins, desperta.”

Carl Gustav Jung

En poc més d’un mes finalitzarà aquest segon trimestre i ens trobem davant d’una tasca clau del nostre procés d’aprenentatge: l’autoavaluació. Som a l’equador del curs, un moment privilegiat per aturar-nos, fer balanç i revisar el nostre compromís personal amb l’aprenentatge i amb la vida d’escola.

Aquests dies estem dedicant temps a una mirada ben endins. Ens preguntem què hem aconseguit, quines potencialitats hem descobert, quins avenços hem fet i, sobretot, en què necessitem concentrar la nostra energia i esforç per continuar creixent.

La cita de Carl Gustav Jung ens diu: “Qui mira cap enfora somia; qui mira cap endins, desperta”. Aquesta és precisament la intenció d’aquest procés: despertar consciència sobre el propi camí.

Des del punt de vista curricular, aquesta pràctica connecta directament amb el desenvolupament de la competència personal, social i d’aprendre a aprendre, així com amb la competència ciutadana, ja que implica responsabilitat, honestedat i capacitat d’autoregulació. Seguim treballant estratègies metacognitives: pensar sobre com aprenem, identificar dificultats, establir objectius realistes i planificar millores. L’autoavaluació no és només una eina de qualificació, sinó una oportunitat per formar persones autònomes, crítiques i constructives.

Aquest treball introspectiu requereix de temps i paciència. No sempre és fàcil reconèixer les pròpies fortaleses ni acceptar allò que ens costa més. Però és des de la humilitat i la transparència que podem avançar. En aquest sentit, ressona la idea atribuïda a Sòcrates: “Coneix-te a tu mateix.” A l’aula generem espais de confiança on, entre companys i companyes, compartim reflexions i ens ajudem a veure aspectes que potser sols no identificaríem. Aquest diàleg fomenta també la competència comunicativa i el respecte per la mirada de l’altre.

Enguany, a més, partim d’un treball previ molt significatiu: l’Ikigai, els nostres propòsits personals de curs. Inspirats en el concepte japonès d’Ikigai, al setembre cadascú va definir objectius del curs. Ara, amb aquell treball a les mans, revisem si estem seguint els passos que nosaltres mateixos vam dissenyar. Aquesta pràctica reforça la coherència entre intenció i acció, i dona sentit al nostre esforç quotidià.

Alguns alumnes tenen molt clar el seu procés; d’altres necessiten més acompanyament per posar paraules al que senten i viuen. Aquí l’escola i la família caminem plegades. El suport emocional que oferiu des de casa és fonamental per consolidar una autoestima sana i una actitud d’esforç sostingut. L’educació és una tasca compartida, on el diàleg i la confiança permeten que els infants construeixin una imatge ajustada i positiva d’ells mateixos.

Aquesta autoavaluació, doncs, va molt més enllà d’un document: és un exercici de creixement personal, de responsabilitat i d’autoconeixement. Contribueix a formar persones conscients, capaces de reflexionar sobre el seu camí i compromeses amb la seva pròpia millora. Un treball importantíssim que també ens hauríem d’aplicar els adults. Us animem a fer-ho!

L’ADOLESCÈNCIA, MOLT MÉS QUE UNA SÈRIE DE TELEVISIÓ

Marta Hervas27/02/26  

Estava a la seva habitació, pensàvem que estava segur.

De la sèrie de TV Adolescència

Aquesta setmana hem tingut dues activitats d’aula que ens fan prendre consciència del moment que estem vivint. Naveguem per camins incerts entre voler créixer cap a les oportunitats dels adolescents i voler mantenir-nos en els privilegis dels més petits. Ser Matildes és també travessar un tifó d’emocions, neguits i certes pors. 

Dimarts vam anar a visitar l’institut Pla de les Moreres i allà vam poder passejar-nos pels espais i admirar les dimensions de la tragèdia. Vam estar rebuts per la directora que ens va fer una breu introducció, carregada de positivisme i bones recomanacions. Després tres delegats d’aula ens van fer un tour per algunes aules mentre ens explicaven les normes i el funcionament. Ja a classe, vam posar en ordre les idees i ens vam apuntar algunes possibles preguntes per la jornada de portes obertes d’aquest pròxim dissabte 28 de febrer.

I per acabar-ho de rematar, dimecres va venir la Cristina, de la policia local de Vilanova, per fer-nos una xerrada sobre la importància del civisme, ara que estem a un pas de sentir-nos grans. Ens va parlar de com les actituds incíviques es produeixen majoritàriament quan es va en grup i que cal allunyar-se d’aquests hàbits que ens perjudiquen a tota la població, de manera directa i indirecta. I per acabar-ho de tenir clar ens va proposar un parell de jocs i vam visionar dos vídeos molt curts gravats durant la pandèmia. 

Així doncs, Matildes, créixer implica prendre decisions difícils com escollir institut i saber com actuar quan es va amb els altres. Però no oblideu que el primer és responsabilitat dels pares i les mares i el segon està a les vostres mans. 

Renoi, l’horitzó està més a prop!

FEM D’ARQUITECTES I INTERIORISTES: LA CASETA D’ESCRIPTOR/A

Marta Hervas27/02/26  

La bona arquitectura és oberta, oberta a la vida, oberta per a millorar la llibertat de qualsevol persona, on qualsevol pot fer el que necessita fer.

Anne Lacaton

En Roald Dahl ens parla del seu ofici d’escriptor i de la importància del seu espai propi de treball. Aquest fet ens ha donat l’oportunitat de repensar espais i treballar els plànols. 

Primer hem començat per dissenyar el nostre espai a casa. Hi ha qui ha reconvertit una habitació i qui ha imaginat una caseta al terrat o al jardí, amb un pressupost il·limitat. Tot s’hi val, sempre que estigui pensat, mesurat i ben representat. Evidentment, calia fer-ho a escala i ha estat aquest el punt que més problemes ha portat. 

Amb la recollida dels treballs hem compartit les dificultats i les maneres de representar l’escala. També hem presentat com fer les representacions de l’espai amb perspectiva, ja que alguns companys atrevits han fet la feina, tot i que encara no calia. No obstant això, i gràcies als que s’han avançat, hem pogut compartir dificultats i suggeriments per a la millora, per la resta.

Paral·lelament i per grups de tres, escollits entre ells i elles, hem començat a buscar un espai de l’escola per fer-ne una idea similar, aquest cop sense nevera ni cuina, que no ens cal prendre ni un cafetò ni un refresc. Aquí estem en aquest moment. Suant tinta i trobant noms que inspirin aquests espais on l’escriptura és la protagonista indiscutible.

Des d’un enfocament competencial i globalitzador, aquestes activitats permeten integrar continguts de diverses àrees del currículum, especialment d’Educació Artística (Educació Visual i Plàstica), Matemàtiques i Coneixement del Medi Natural, Social i Cultural, afavorint un aprenentatge significatiu i contextualitzat.

En l’àrea d’Educació Artística, el dibuix amb perspectiva facilita l’experimentació amb tècniques de representació de l’espai, el volum i la profunditat, alhora que potencia la creativitat, l’expressió personal i la capacitat d’observació. L’alumnat aprèn a interpretar la realitat visual mitjançant recursos com el punt de fuga, la proporció i la composició, desenvolupant una mirada crítica i estètica.

Des de l’àrea de Matemàtiques, l’elaboració de plànols introdueix conceptes fonamentals de geometria, orientació espacial, proporcionalitat i escala. Aquest treball contribueix al desenvolupament del pensament lògic i a la resolució de problemes, ja que implica establir relacions entre l’espai real i la seva representació simbòlica.

En relació amb el Coneixement del Medi, la representació mitjançant plànols permet comprendre millor l’organització de l’espai, interpretar mapes senzills i desenvolupar estratègies d’orientació. Aquest procés afavoreix la construcció del pensament geogràfic i la comprensió de l’entorn proper.

Aquestes propostes afavoreixen l’aprenentatge actiu i manipulatiu, el treball cooperatiu i la interdisciplinarietat. L’alumnat esdevé protagonista del seu aprenentatge, ja que observa, experimenta, representa, comparteix, revisa i millora les seves produccions.