L’EVOLUCIÓ HUMANA, UN CONEIXEMENT EN CONSTRUCCIÓ

Cristina Vargas26/01/26  

“La ciència no és un conjunt de respostes definitives, sinó una manera de fer preguntes.” — Carl Sagan

Comprendre què vol dir evolucionar no és gens fàcil. Com més en parlem, més dubtes ens sorgeixen i noves preguntes apareixen, fet que ens convida a reflexionar i a posar en joc el pensament crític. Alhora, però, cal tenir present que la ciència està en constant moviment; els científics continuen trobant noves restes, les analitzen i investiguen, i això permet aportar noves dades i noves mirades. Aquesta idea ens ajuda a entendre el coneixement científic com un procés viu, en constant construcció, i ens anima a mantenir una actitud curiosa i oberta a nous aprenentatges.

A partir del coneixement que tenim fins ara, hem volgut concretar informació sobre l’Homo habilis i l’Homo erectus. Per fer-ho, hem llegit en petit grup diverses infografies que hem trobat en llibres que hem portat a l’escola, treballant així la comprensió lectora i la recerca d’informació en diferents suports. Posteriorment, en gran grup, hem compartit la informació i hem après a escoltar, contrastar dades i extreure conclusions conjuntes, concretant les principals diferències entre aquests dos homínids pel que fa a l’aspecte físic, els llocs on vivien, l’alimentació, la fabricació d’eines, l’ús del foc i les relacions socials.

Durant aquest procés ens hem adonat que, tot i que l’evolució és un procés molt lent, ja es poden apreciar diferències importants entre uns homínids i altres, fet que ens ajuda a situar-nos en el temps històric i a comprendre millor els canvis i continuïtats de la història humana.

Uns dies més tard, l’Alguer ens va portar a l’aula un nou llibre, Humans!, un còmic molt atractiu per a tots i totes. De seguida ens van cridar l’atenció les il·lustracions i la manera com s’hi presenten algunes de les restes trobades, cosa que va despertar encara més la nostra motivació i ganes d’aprendre. Gràcies a aquest recurs, vam ampliar el nostre coneixement incorporant l’Homo neanderthalensis i l’Homo sapiens, així com algun nom nou que no havíem sentit fins aleshores, com l’Homo floresiensis.

Aprofitant aquest recurs, hem elaborat taules comparatives amb paper quadriculat, una eina que ens ha permès organitzar la informació, comparar dades rellevants i utilitzar un vocabulari cada vegada més precís. Aquestes taules ens permeten, d’un sol cop d’ull, identificar i diferenciar els aspectes més significatius de cadascun dels homínids estudiats. Després, en un mapa mundi, hem volgut assenyalar on s’han trobat aquestes restes i, un cop més, hem pogut sorprendre’ns en veure les distàncies entre uns i altres.

CINEMA I ART: APRENEM DEL PASSAT

Lídia Rodríguez24/01/26  

“L’art prehistòric és una finestra oberta a la manera de pensar dels primers humans.” – Jean Clottes

Aquesta setmana hem viscut una jornada emmarcada dins del projecte de comunitat que estem desenvolupant. En aquesta ocasió, hem volgut continuar avançant amb una proposta compartida, en què els cinc grups han participat en una mateixa dinàmica.

Al matí vam començar amb el visionat de la pel·lícula The Croods, una història ambientada en la prehistòria que narra la vida d’una família de Neandertals que intenta sobreviure en un entorn ple de canvis, perills i descobertes. La pel·lícula posa èmfasi en la importància de la família, la convivència, la cooperació i la cura entre els seus membres.

Un cop acabada, vam compartir un espai de conversa i reflexió en gran grup. Els infants van demostrar que ja tenen molts coneixements sobre aquesta etapa històrica: van identificar que es tractava d’una família de Neandertals perquè vivien en comunitat, es cuidaven, convivien, caçaven i ja portaven roba.

Alhora, aquest diàleg ens va permetre desenvolupar una mirada crítica. A partir dels coneixements que ja hem anat construint sobre la prehistòria, vam detectar algunes errades o exageracions de la pel·lícula. Per exemple, vam observar que es presenta el descobriment del foc com si fos un fet nou, quan en realitat els Neandertals ja coneixien i utilitzaven el foc. També vam reflexionar sobre la figura de l’Homo sapiens, que apareix força exagerada, com si estigués molt més avançada del que realment indiquen els estudis històrics.

Aquest treball ens ajuda a entendre que no tot el que veiem al cinema és real i que cal contrastar la informació, fer-se preguntes i construir coneixement de manera crítica.

A la tarda vam reprendre algunes escenes de la pel·lícula en què els personatges pintaven a les coves, representant situacions del seu dia a dia. A partir d’aquí, vam proposar una activitat artística vivencial.

Primer, cada infant va pensar quina escena o situació li agradaria representar. Paral·lelament, vam elaborar pintura a partir de fang, experimentant amb materials naturals, tal com feien els humans prehistòrics. Finalment, amb les mans com a principal eina, els infants van crear les seves pintures rupestres.

A través d’aquesta experiència ens hem posat en la pell dels nostres avantpassats, entenent l’art com una forma d’expressió, comunicació i transmissió d’experiències.

L’ART QUE EL TEMPS NO HA ESBORRAT

Eva Valls17/01/26  

“Les primeres obres d’art no van ser creades per ser belles, sinó per donar sentit al món.”
Richard Leakey

Durant les vacances d’hivern, cadascun de nosaltres va assumir una tasca molt important: cercar informació sobre les pintures rupestres i, més concretament, sobre com els artistes de la prehistòria elaboraven les eines i els colors que utilitzaven.

El treball i el compromís individual han estat fonamentals per poder continuar avançant a l’aula. Gràcies a totes les aportacions, hem dedicat el dimecres de projecte de comunitat a compartir, comparar i analitzar la informació recollida, amb l’objectiu de donar resposta a les preguntes que ens havíem formulat sobre l’art dels primers homínids i completar un petit mapa amb les idees més rellevants.

Comencem situant-nos en el tema a través de la lectura i comprensió del text que introduïa les tasques.

Fa moltíssims anys, quan les persones vivien en coves i no existien els llibres, ni les càmeres, ni les pantalles, els humans van començar a explicar històries d’una altra manera: pintant a les parets de les coves. A aquests dibuixos se’ls anomena pintures rupestres.

A les coves hi dibuixaven animals, escenes de caça, mans, formes misterioses o coses importants de la seva vida. Gràcies a aquestes pintures podem saber com vivien, què veien i què els preocupava.

Les coves eren com els seus llibres d’històries, i cada pintura és un missatge que ens han deixat des de fa milers d’anys.

Posteriorment, a la rotllana i amb la llibreta a la mà, llegim la informació que cadascú ha portat escrita. A mesura que avancem, ens adonem que moltes idees es repeteixen, fet que ens ajuda a identificar les paraules i conceptes més rellevants que podem anotar. Les eines ens són fàcils d’imaginar: mans i dits, plomes, troncs, pèl d’animals o ossos buits per bufar. En canvi, quan comencem a parlar de com obtenien els colors, apareixen paraules més complexes, que interpretem com els noms de diferents minerals o pedres.

Amb cadascun d’aquests materials obtenien colors diferents, però ens desperta especial interès conèixer millor aquests noms tan estranys, sobretot tenint en compte que som el grup dels geòlegs i geòlogues. Per aquest motiu, arribem a la conclusió que caldrà continuar investigant.

El que sí que ens queda clar és el procés que seguien per obtenir els colors. Primer, esmicolaven i trituraven els minerals fins a obtenir una pols fina; després, la barrejaven amb greix animal, resina, sang i/o aigua.

Per acabar de comprendre aquest procés, a la tarda el posem en pràctica i, tot i utilitzar materials més moderns, elaborem “pintura” blanca amb guix i pintem amb els dits.

Aquesta experiència ens anima a voler continuar aprenent i ens va fer sentir més a prop dels nostres avantpassats. Sabem que ben aviat ens podrem convertir en artistes prehistòrics, començant per anar al bosc a buscar tot el necessari, tal com ho feien els humans de la prehistòria.

ENTRE PEDRES…

Eva Valls17/01/26  

“No podem pensar en el futur si no mirem enrere als nostres avantpassats.“

Edmund Burke

Abans de marxar de vacances d’hivern, vam descobrir els noms que defineixen i divideixen el període en el qual estem immersos. Tot i que en alguna conversa havia sorgit la paraula prehistòria, fruit dels llibres temàtics que portem a l’aula com a fonts d’informació, no li havíem donat massa rellevància. No obstant això, l’evolució dels homínids i el pas del temps va generar la necessitat de recuperar aquesta paraula i, alhora, conèixer-ne d’altres.

El primer que vam fer va ser confegir la paraula PREHISTÒRIA, ja que veure-la escrita amb lletres mòbils ens permetia jugar amb les seves lletres i canviar-les quan pensàvem que s’escrivien de manera diferent. De seguida, ens vam adonar de la paraula HISTÒRIA i la vam separar del prefix PRE. Després de fer hipòtesis sobre el seu significat, entre tots i totes la vam definir com el període previ a la història, i més concretament, a la història escrita.

Durant tot el primer trimestre vam parlar sobre el període en què els primers homínids eren nòmades i es desplaçaven d’un lloc a un altre buscant aliments i refugi. Per descobrir el nom d’aquest període dins de la prehistòria i del període posterior, vam utilitzar un codi secret, on calia fer la correspondència de lletres per trobar les diferents paraules.

Per acabar, a la rotllana vam posar en comú les paraules trobades i els seus significats, a partir del que coneixíem, buscant allò que fa que una etapa acabi i comenci l’altra.

D’aquesta manera, vam utilitzar la paraula PALEOLÍTIC per continuar avançant. A partir d’una imatge que recollia els principals trets d’aquesta etapa, ens vam organitzar en grups per realitzar un treball més precís. Vam buscar els trets que ja coneixíem i que havíem estat treballant i, alhora, vam descobrir-ne de nous, introduint temes que continuaríem explorant plegats.

Un d’aquests elements nous va ser el descobriment de les pintures rupestres, que van marcar tant la tasca per a les vacances d’hivern com el punt de partida del segon trimestre.

CAMINANT COM ABANS, APRENEM COM SOM ARA

Mireia Roca17/01/26  

Richard Leakey

Som humans perquè els nostres avantpassats van aprendre a caminar drets.

En un d’aquests dies en què els paleontòlegs i les paleontòlogues anem portant informació sobre la prehistòria, la Sira va arribar a l’aula amb un llibre molt especial: Terrícoles, de la il·lustradora i autora de llibres infantils Patrícia Geis.

Terrícoles és un llibre informatiu i visual, pensat per a infants, que combina il·lustracions clares amb explicacions senzilles sobre la història de la vida a la Terra. El seu argument principal ens convida a fer un viatge enrere en el temps per entendre com els éssers vius —i especialment els humans— hem anat canviant i adaptant-nos al llarg de milions d’anys.

En llegir les primeres pàgines, el llibre ens transporta a milers i milers d’anys enrere, al continent africà. Ens explica que fa molt i molt de temps la Terra es va obrir i el clima va canviar. Els boscos es van anar fent més petits i van aparèixer grans espais oberts, com prats i sabanes. Davant d’aquest canvi, alguns primats que vivien als arbres van haver de baixar a terra per buscar menjar i poder veure millor què passava al seu voltant.

A poc a poc, aquests primats van començar a canviar: caminaven més drets per veure lluny, feien servir les mans per agafar coses i pensaven noves maneres de viure per protegir-se i trobar aliment.

Aquest relat ens va portar a fer-nos una pregunta clau: per què aquests primats van sentir la necessitat de posar-se dempeus? Per intentar entendre-ho, vam passar de la lectura a l’experimentació corporal. Vam provar de caminar com ho feien aquells primers primats. Al cap d’una estona, ja vam notar que cansa, sobretot si t’imagines caminant amb el cap ben alçat, vigilant no convertir-te en la presa d’algun depredador o buscant menjar a l’horitzó.

A mesura que ho experimentàvem, ens adonàvem que el cos també canviava: ens aguantàvem més amb les cames del darrere i, de mica en mica, anàvem alliberant les mans. Tenir les mans lliures ens permetia agafar objectes amb l’ajuda dels dits llargs. D’aquesta manera, a través del cos, començàvem a entendre un moment clau de l’evolució humana.

Experimentació corporal…

Amb el pas del temps, tots aquests canvis van donar lloc als primers homínids i, molt més endavant, a un dels més coneguts: l’australopitec. El vam buscar al nostre arbre de l’evolució humana per posar-li cara i vam continuar llegint el llibre. Així és com vam descobrir la història de la Lucy.

La Lucy va viure fa 3 milions d’anys, a la Gran Vall del Rift, a prop del riu Awash, a l’actual Etiòpia.

Tenia uns 20 anys i vivia en un entorn amb boscos, praderies, llacs i rius.

S’alimentava de fulles, fruites madures, arrels, nous, cucs, cargols, tèrmits, sargantanes, ous i, de vegades, d’algun animal mort. Feia servir pedres per arrencar la carn, trencar ossos i extreure’n el moll.

Feia poc més d’un metre d’alçada, pesava uns 27 quilos, tenia un cervell semblant al d’un ximpanzé, però era capaç de caminar dreta. Es comunicava amb sons, gestos i grunys.

Fa uns tres milions d’anys, va morir en caure d’un arbre d’uns 12 metres d’alçada.

Ens va cridar molt l’atenció la seva mida: amb 20 anys, mesurava com alguns de nosaltres. Això ens va portar a buscar més informació i imatges d’una rèplica de la Lucy, que ens va engrescar a representar-la. Observant el seu cos, la seva cara i les seves mans, vam descobrir que tenim moltes coses en comú. A poc a poc, anàvem entenent millor d’on venim.

Vam agafar un full ben gran i vam buscar entre els paleontòlegs i les paleontòlogues algú que mesurés una mica més d’un metre. Amb el regle a la mà, ens vam anar mesurant, i qui més s’hi aproximava era la Sira. Es va estirar sobre el paper, en vam resseguir la silueta i vam començar a donar forma a la nostra Lucy mentre escoltàvem Lucy in the Sky with Diamonds, la cançó que els investigadors escoltaven la nit després del descobriment, quan analitzaven els ossos dins la tenda.

Aquesta experiència ens ha permès entendre que l’evolució no és només una història per llegir, sinó un procés que es pot sentir, experimentar i viure amb el cos. Quan els infants poden caminar, provar, mesurar-se i comparar-se, el coneixement esdevé significatiu. Així, mica en mica, anem descobrint què ens amaga la terra… i també què ens explica sobre nosaltres mateixos.

L’EVOLUCIÓ HUMANA NO ÉS UNA ESCALA, SINÓ UN BOSC

Mireia Roca11/01/26  

Charles Darwin, L’origen de les espècies

De la mateixa manera que els brots d’un arbre provenen d’un tronc comú, totes les espècies vives han descendit d’alguna forma primitiva.

Després de conèixer el conte “Del Pau a nosaltres”, a la classe ens va quedar una idea molt temptadora al cap: que l’evolució humana és com una filera ordenada on una espècie “es converteix” en una altra fins arribar a nosaltres. És una manera d’explicar-ho molt habitual (i molt visual), però… no és del tot correcta.

Aquestes darreres setmanes, el grup dels paleontòlegs i paleontòlogues hem fet un pas important: hem descobert que l’evolució s’entén millor com un arbre de família.

Per què “en línia” no funciona?

Quan ho dibuixem com una línia recta, sembla que només hi hagi una sola ruta, que cada espècie sigui “millor” que l’anterior i que totes les espècies antigues desapareguin quan apareix la següent.

Però la realitat és una altra: les espècies es ramifiquen, com passa en una família (avi, besavi, cosins…), i en molts moments van conviure diferents homínids al mateix temps.

El vídeo que ens va ajudar a entendre-ho

Per posar ordre a aquesta idea, vam mirar el vídeo “Evolució humana: arbre de família”, que explica que un arbre representa de manera més fidel l’evolució que no pas un esquema lineal. Ens va ajudar a entendre dues idees clau:

Compartim ancestres comuns (el “tronc” de l’arbre).

Les “branques” ens mostren la diversitat i fins i tot la convivència d’espècies diferents en una mateixa època.

I també vam observar una idea final molt potent: de totes les branques, l’única que arriba fins avui és la de l’Homo sapiens.

Del conte a la investigació: reordenem la nostra “família”

Amb aquesta nova mirada, vam tornar a les imatges del conte i vam fer una feina de paleontologia “de veritat” (a la nostra manera): vam estendre totes les imatges al bell mig de la Rotllana, com si davant nostre tinguéssim un gran trencaclosques per resoldre. A partir d’aquí, va començar una conversa rica i viva en gran grup: ens preguntàvem quines figures podrien anar abans, quines s’assemblaven més entre elles i si algunes no eren tant “pares i fills” com “cosins” dins d’una mateixa família. Amb aquestes reflexions, vam anar dissenyant plegats un arbre de família, situant primer els primats més antics, després les diferents branques dels homínids i, finalment, la branca que arriba fins a nosaltres, l’Homo sapiens. D’aquesta manera vam entendre que fer ciència vol dir justament això: observar, provar, equivocar-se i tornar-ho a pensar.

Aquesta descoberta ha estat molt significativa. Ens emportem tres grans aprenentatges que expliquen molt bé la feina del nostre grup:

  • L’evolució no és una escala per pujar, és un arbre per entendre.
  • No venim “dels micos” actuals: els humans i altres primats compartim ancestres comuns, com passa amb els cosins d’una família.
  • La Terra amaga històries molt llargues i, quan les anem reconstruint, entenem millor qui som i d’on venim.

I potser el més important: ara sabem que, quan parlem dels nostres avantpassats, no estem seguint una línia recta… estem escoltant un bosc ple de branques.

ELS NOSTRES AVANTPASSATS: PISTES PER ENTENDRE L’EVOLUCIÓ HUMANA

Mireia Roca12/12/25  

Mary Anning

El món abans de nosaltres només es pot entendre escoltant atentament les petjades que ha deixat.

Ens hem endinsat sota la terra dels nostres peus com a bons paleontòlegs i paleontòlogues, amb ganes d’observar, preguntar-nos i entendre què ens amaga el passat. En aquest camí de descoberta, hem començat a fer-nos una de les grans preguntes que la humanitat s’ha plantejat al llarg del temps:

La veritat és que encara en sabem ben poc. Alguns ja havien sentit a dir que “venim dels micos”, una idea que vam començar a entendre millor arran de la nostra visita al CRIP (Centre de Restauració i Interpretació Paleontològica). Allà vam descobrir una troballa clau: en Pau (Pierolapithecus catalaunicus), un primat que va viure fa uns 12 milions d’anys i que va tenir característiques molt importants, per comprendre l’evolució dels primers humans.

Els científics ens expliquen que en Pau va ser un dels primers micos capaços de caminar dret en alguns moments, fet que va marcar un abans i un després en la manera de moure’s i relacionar-se amb l’entorn. Aquesta descoberta ens va despertar moltes preguntes:

A la Rotllana, espai de conversa i pensament compartit, vam posar en comú tota la informació recollida i vam arribar a conclusions molt interessants:

Amb aquest interès creixent per entendre d’on venim, vam descobrir un conte molt especial: Del Pau a nosaltres.

Aquest conte ens acompanya en un viatge pel temps i ens explica, de manera propera i entenedora, com des d’en Pau i altres avantpassats llunyans s’inicia un camí ple de canvis que, pas a pas, ens porta fins als humans d’avui. A través de les seves pàgines, entenem que l’evolució és un procés lent, ple d’adaptacions, descobertes i aprenentatges.

A partir d’aquesta experiència, hem après que la terra guarda històries molt antigues i que els paleontòlegs ens ajuden a escoltar-les. Hem entès que no apareixem de cop, sinó que som el resultat d’un llarg camí d’evolució. Saber d’on venim ens ajuda a entendre millor qui som i desperta encara més ganes de continuar investigant què va passar abans de nosaltres.

El nostre esperit de paleontòlegs i paleontòlogues continua ben despert… i això tot just acaba de començar.

QUI ERA L’HOMO HABILIS?

Lídia Rodríguez10/12/25  

“Comprendre els nostres orígens és essencial per entendre la nostra humanitat.” – Richard Leakey

Aquest matí hem continuat el nostre projecte sobre la prehistòria parlant sobre l’Homo habilis. Ho hem fet mitjançant una conversa a l’aula, que per a nosaltres és molt important perquè ens ajuda a treballar l’expressió oral, l’escolta activa, el respecte del torn de paraula i la capacitat d’arribar a acords.

Entre tots i totes hem recordat que l’Homo habilis va ser anterior a l’Homo erectus, és a dir, que va viure abans dins del Paleolític, tot i que sabem que van coincidir en alguns moments del temps. Gràcies a això hem deduït que hi havia coses que l’Homo habilis encara no sabia fer, com per exemple cuidar el foc.

Després, hem projectat una revista que parlava d’aquest homínid. A partir de la comprensió oral i d’observar bé les imatges, hem descobert informacions molt importants:

  • que era nòmada, i es movia constantment d’un lloc a un altre;
  • que era carronyaire, i aprofitava animals morts per alimentar-se;
  • que sabia fer eines molt bàsiques, com un ganivet de pedra;
  • que no sabia caçar, però sí que es podia defensar dels animals llançant pedres;
  • i, sobretot, que ja era una mica intel·ligent, i per això se’l considera un dels primers humans capaços de crear eines.

Per acabar la part més lúdica, hem fet una sopa de lletres amb les paraules clau relacionades amb les característiques de l’Homo habilis. Aquesta activitat ens ha ajudat a reforçar la comprensió lectora, l’atenció i la capacitat d’identificar conceptes essencials del projecte.

I com que ens apropem al final del trimestre, hem fet un pas molt important: hem completat una diana d’autoavaluació del projecte “Què ens amaga la terra?”.
Aquest procés ens ha convidat a reflexionar sobre la nostra actitud, l’esforç i tot allò que hem après. No és gens fàcil, perquè hem de ser sincers amb nosaltres mateixos i mirar què hem fet bé i què encara podem millorar. Tot i així, hem entès que autoavaluar-nos és una part clau del nostre aprenentatge i ens ajuda a créixer com a persones.

QUÉ ENS AMAGA LA TERRA?: L’EVOLUCIÓ HUMANA.

Angelica Garzas08/12/25  

Estimades famílies,

En el projecte de la comunitat “Què ens amaga la Terra?”, la classe dels Biòlegs/gues hem iniciat un viatge apassionant per entendre com vam aparèixer els humans a la Terra. A través de contes científics, observació de restes fòssils i activitats vivencials, ens hem convertit en exploradors i exploradores del passat, seguint les pistes que la Terra guarda des de fa milions d’anys. I sabeu qui va ser el nostre primer guia? En Pau, el Pierolapithecus catalaunicus, un primat molt curiós que vam conèixer al CRIP i que vivia als boscos de Catalunya fa més de 12 milions d’anys.

A partir d’ell hem començat a dibuixar un mapa de l’evolució humana… però no un mapa recte! Tal com recorda el paleontòleg Stephen Jay Gould:
“L’evolució s’assembla molt més a un arbust ple de branques que no pas a una escala que pugem pas a pas.”
Aquesta idea ens ha ajudat a comprendre que l’evolució no és una línia, sinó un arbre immens i compartit, ple d’espècies que apareixen, conviuen i desapareixen mentre d’altres continuen transformant-se. I nosaltres, els Homo sapiens, som només una branca més dins aquesta gran família de simis.

Durant el trimestre hem conegut:

  • Ardi, que caminava una mica dret però encara s’enfilava als arbres.
  • Lucy i els australopitecs, que ja feien vida a la sabana.
  • Els primers Homo habilis, capaços de crear eines de pedra.
  • I l’Homo erectus, que va encendre el foc i va començar a viatjar lluny.

Hem llegit i treballat el conte “Un viatge molt llarg”, hem creat línies del temps, hem fet lletres i formes amb elements naturals, hem observat com canvia el món al llarg dels milions d’anys i ens hem fet moltes preguntes: Com vivien? Què menjaven? On dormien? Parlaven? Tenien amics?

Aquestes preguntes ens han ajudat a entendre que venim d’un llarg viatge compartit, fet de canvis, d’adaptacions i de molta curiositat —la mateixa curiositat que, segurament, tenia en Pau mentre mirava el seu bosc.

Ara sabem que, per entendre qui som, cal mirar enrere i escoltar el que la Terra ens vol explicar.
I això, Biòlegs i Biòlogues, ho hem estem fent molt bé!

Amb ganes de continuar descobrint,
La Classe dels Biòlegs i Biòlogues

QUI VIVIA AL PALEOLÍTIC?

Lídia Rodríguez04/12/25  

“La prehistòria no és només l’estudi de pedres i ossos, sinó l’estudi dels primers humans i de com van aprendre a viure.” – André Leroi-Gourhan

Aquest dimecres vam començar la sessió recordant una pregunta que ens havia quedat pendent: els Homo habilis i els Homo erectus eren els únics que havien viscut al Paleolític? A partir d’aquí vam reprendre el nostre projecte sobre la prehistòria.

Primer vam recordar què significa prehistòria i que el Paleolític és una de les seves etapes, la que vol dir “pedra antiga”. També vam repassar que ja sabíem que al Paleolític hi havien viscut els Homo habilis i els Homo erectus. Però durant la conversa ens van aparèixer molts dubtes: alguns de nosaltres pensàvem que eren els únics, altres dèiem que també hi vivien els Homo sapiens i uns quants asseguràvem que també hi havia els Homo neandertals.

Per ajudar-nos a aclarir totes aquestes idees, la Lídia ens va projectar una imatge. De seguida vam veure clar que era un mapa del món. A mesura que l’anàvem observant, vam descobrir que hi sortien els quatre homínids: Homo habilis, Homo erectus, Homo neandertal i Homo sapiens.

El Juan es va fixar en les fletxes del mapa i va dir una frase que ens va fer pensar molt: “Quan es menjaven tots els animals, havien de marxar a un altre lloc.” Això ens va ajudar a entendre que les fletxes representaven els moviments que feien per buscar aliments.

Després vam descobrir que els colors del mapa ens mostraven on havia viscut cada homínid. Gràcies a això ens vam adonar que alguns d’ells havien coincidit en el mateix territori, com els Homo neandertals i els Homo sapiens. Aquesta descoberta ens va despertar encara més preguntes. A continuació, cadascú de nosaltres va pensar i escriure la seva hipòtesi responent: “Quin va ser el primer homínid que va viure al Paleolític?” Després ho vam compartir en rotllana, escoltant-nos i respectant els torns de paraula.

La majoria vam ordenar els homínids així:
Homo habilis → Homo erectus → Homo neandertal → Homo sapiens

Amb la conversa final vam arribar a una conclusió conjunta: no tots van viure al mateix temps, però sí que alguns van coincidir. Els Homo habilis van conviure amb els Homo erectus, i els Homo neandertals amb els Homo sapiens. I, sobretot, vam aprendre que no eren els únics homínids del món, però sí els més coneguts.

Continuarem investigant per conèixer amb més profunditat els altres dos homínids que hem descobert, els Homo neandertals i els Homo sapiens, i així entendre millor com eren i com vivien.