40 anys d’història del Vallverdú (26): Sant Jordi, la gran cita de la cultura popular a l’institut

En els més de quaranta anys d’història de l’Institut Josep Vallverdú, la diada de Sant Jordi ha ocupat sempre un espai d’allò més rellevant en el calendari del centre. La festa cultural catalana per excel·lència s’ha celebrat contínuament i de manera molt entusiasta al nostre institut, ja sigui el mateix 23 d’abril, amb el nom tradicional de Sant Jordi, o el el divendres més proper a la gran festa del llibre i la rosa, amb la denominació de Festa de la Primavera.

El Sant Jordi ha estat tradicionalment un punt de trobada de la cultura popular catalana. Hi ha hagut sardanes, acompanyades fins i tot d’una cobla, com va ser el cas de la celebració de 1989, en què l’alumna Anna Maria Teixidó va exercir de princesa i va ser rescatada per tot un cavaller, amb cavall inclòs, com es pot veure en la imatge que encapçala aquest text, en una de les recreacions més reeixides de la llegenda que es troba a l’orígen d’aquesta festa. Però més enllà de les sardanes hi ha hagut també grallers, diables, foc, batucades, actuacions musicals… En fi, totes les expressions possibles de la cultura popular.

A l’institut, Sant Jordi servia també per lliurar els trofeus de les apassionants 24 Hores d’esport i per distingir a l’alumnat més virtuós amb les lletres gràcies a la concessió dels Premis Literaris, tant en prosa com en poesia, en les diferents llengües que s’imparteixen a la casa. Una diada que mesclava cultura i esport, amb partits de diferents disciplines al pati del centre, però també amb les tradicionals paradetes de llibres i roses i amb algunes presentacions de llibres del professorat escriptor de la casa, del qual serà obligat que parlem en una futura ocasió.

Com hem dit, però, la cultura popular ocupava un espai preferent en aquesta festa com ho demostra la inauguració del drac del centre, el 1998, dissenyat per la professora de dibuix Montse Filella amb la col·laboració del professor de tecnologia Amadeu Bonet, o el baptisme, el 2012, d’un gegant representant la figura de Josep Vallverdú, realitzat per l’aleshores alumne de 2n de Batxillerat Jordi Arnau Espluga, avui un prestigiós constructor de gegants, en el marc d’un treball de recerca tutorat pel gironí Jordi Ribas, professor de dibuix que va ser responsable de diverses intervencions artístiques que avui encara perduren al centre.

Tot plegat, una bona mostra del compromís, durant quatre dècades, de l’Institut Josep Vallverdú amb les diferents expressions de la cultura popular catalana. Un compromís que, evidentment, el centre vol mantenir durant la molta història que encara li queda per escriure.

40 anys d’història del Vallverdú (25): l’altre Dream Team

L’any 1992, la primera participació dels jugadors de la NBA als Jocs Olímpics va fer que la selecció nord-americana fos batejada amb el nom de “Dream Team”, l’equip de somni, ja que incloia a les seves files a figures com Magic Johnson, Larry Bird o Michael Jordan, per citar-ne només tres exemples. Fruit del seu bon joc, el Barça de Cruyff, que aquell 1992 va guanyar la primera Copa d’Europa de la història del club, també va ser conegut amb aquest nom.

A aquells dos “Dream Teams” que van deixar una profunda petjada en la història de l’esport encara se n’hi pot afegir un altre: el “Dream Team” de professors de l’Institut Josep Vallverdú que va participar a les 24 Hores d’aquell mateix any 1992. Com es pot veure en la imatge que encapçala aquest article, aquell era un autèntic equip de somni que, això sí, no va poder fer com la selecció dels Estats Units de bàsquet o el Barça de futbol i no es va alçar amb el triomf en la competició en que participava.

Aquell mític equip, que es va registrar a la fitxa d’inscripció amb el nom de “Carrozas”, comptava a les seves files, d’esquerra a dret i de dalt a baix, amb els següents integrants: Antoni Giné (professor del cicle d’electricitat), Àngel Giné (professor també del cicle d’electricitat, que malauradament ens va deixar anys després i que avui dona nom als premis a treballs de recerca del centre), Felip Garsaball (conserge i ànima de l’equip), Ángel Rapado (professor d’història), Juan Cruz (professor d’Educació Física), Jaume Sarasa (professor d’Educació Física), Xesco Guasch (professor de Biologia), Pere Lavega (professor d’Educació Física), Òscar Ciutat (professor de Matemàtiques) i Josep Maria Foguet (professor de Filosofia).

40 anys d’història del Vallverdú (24): les 24 hores, la gran festa de l’esport a l’institut

Les activitats esportives han estat una constant al llarg de les més de quatre dècades d’història de l’Institut Josep Vallverdú. Ara bé, si alguna cosa ha definit el nostre institut des del punt de vista de l’esport, aquesta és, sense cap mena de dubte, l’organització de les 24 hores d’esport que, amb l’arribada de l’ESO, es van convertir en les Jornades Esportives. Una activitat que es va celebrar de manera ininterrompuda entre 1990 i 2019 i que només la pandèmia del coronavirus va evitar que pogués realitzar-se els anys 2020 i 2021.

Les 24 hores d’esport es van disputar per primera vegada durant la primavera de 1990 a iniciativa del professor d’Educació Física Pere Lavega, que va comptar, en aquesta empresa, amb la inestimable col·laboració del seu company Juan Cruz. El professor Lavega va decidir traslladar a les Borges Blanques una jornada de 24 hores continuades de pràctica esportiva com la que se celebrava a Lleida el cap de setmana de la Festa Major de Maig i que enfrontava els diferents equips escolars de la capital del Segrià.

La iniciativa va ser tot un èxit i es va consolidar com la gran festa esportiva de l’institut i com un dels grans esdeveniments marcats en roig a l’agenda del jovent de la comarca. El seu èxit queda clar si contemplem el programa de l’edició de 1995, la cinquena, on els col·laboradors de la jornada comprenien les institucions garriguenques però també un volum considerable de negocis de les Borges Blanques i de Lleida, principalment.

En aquells primers anys triomfants de les 24 hores l’èxit era tal que, més enllà dels equips de les diferents classes del centre, convenientment batejats per l’ocasió, també hi participaven els dos col·legis de primària de les Borges, el públic Joan XIII i el concertat Mare de Déu de Montserrat, seguint una mica el model del torneig lleidatà en el que s’inspirava. Si mirem amb detall el programa de l’esmentada edició de 1995 veurem com fins i tot hi havia programat un “derbi de la màxima” que enfrontava un equip de professors amb una selecció de pares, un partit que feia les delícies del molt alumnat que es congregava al pavelló poliesportiu Francesc Macià, l’escenari de les 24 hores.

Com es pot veure en les imatges que il·lustren aquest article, les 24 hores començaven sempre amb un acte formal d’inauguració amb la directora, Antonieta Bernat, acompanyada de les autoritats locals, dels respectius presidents de l’AMPA, del professorat d’Educació Física i de l’administrativa Anna Rufié. Com a anècdota cal ressenyar que, en algunes edicions, la sacada inicial no va anar a càrrec de la directora sinó d’alguna personalitat esportiva rellevant. Les més destacades, Xavi Hernàndez, quan era una jove promesa del primer equip del Barça, i Toni Seligrat, antic professor d’Educació Física de la casa que va venir a fer la sacada inicial quan era entrenador del Lleida Esportiu.

Més enllà del futbol sala, l’esport rei de les 24 hores, aquestes jornades van anar introduïnt diferents esports, com es pot comprovar en aquesta imatge de l’edició de 1992, coincidint amb l’any olímpic de Barcelona, en què l’alumnat va poder practicar taekwondo. Un dels trets característics d’aquestes 24 hores eren també les coreografies fetes per animadores (a destacar la que es pot veure en aquest article, sota una pancarta de les Borges Blanques recolzant els Jocs de Barcelona 92 i una altra fent el mateix amb el Comitè Olímpic Català), les samarretes que lluïen els diferents equips i, sobretot, la gresca que s’organitzava al pavelló durant tota la nit, un tema del que us parlarem en un proper text.

L’èxit indiscutible de les 24 hores i de les seves successores, les Jornades Esportives, es demostra comprovant que aquesta és l’activitat més longeva en la història de l’institut, que ha arribat a les 30 edicions consecutives i que només s’ha vist aturada pel confinament i pel maleït coronaviurs.

Si voleu fer memòria de les edicions més recents de les Jornades Esportives, no dubteu a consultar aquest enllaç, on hi trobareu les galeries fotogràfiques de les darreres cites esportives per excel·lencia de l’institut.

40 anys d’història del Vallverdú (23): “Tot hi cap”, la primera revista de l’institut

Des de la seva creació fins als nostres dies, en que aquest lloc web que esteu consultant ara mateix es dedica a recollir les informacions, les activitats i la història de l’Institut Josep Vallverdú, el nostre centre sempre ha tingut plataformes comunicatives que han servit de mecanisme d’expressió a la comunitat educativa.

La primera d’elles va ser una revista, en paper, lògicament, com pertocava en aquells temps, que va ser batejada amb el nom de “Tot hi cap” i que recollia, essencialment, col·laboracions de l’alumnat.  Amb una extensió d’una dotzena de pàgines i amb un ritme de publicació d’un número cada curs acadèmic, la “Tot hi cap” s’imprimia a la multicopista de l’institut i les seves pàgines es grapaven, tal i com es pot apreciar en la portada del seu tercer número, editat el maig de 1983.

D’entre els escassos però entusiastes alumnes responsables de l’edició de la “Tot hi cap” hem de destacar un nom que, avui encara, continua d’allò més vinculat a l’Institut Josep Vallverdú. El de l’actual cap del Departament de Llengües Estrangeres, la catedràtica d’anglès Teresa Capdevila, un dels motors que van permetre que aquella primera revista del centre arribés a bon port.

Fent gala de les seves inquietuds literàries i socials, l’aleshores alumna Teresa Capdevila va signar dues poesies (“Pensaments” i “Esperant”) així com també d’un breu assaig, conjuntament amb la també alumna Rosa Maria Olivart, crític amb una temàtica malauradament sempre d’actualitat com és la de la droga. Per fer memòria d’aquella primera publicació de l’institut, us deixem amb els seus textos.

El testimoni de la revista “Tot hi cap” va ser recollit, més endavant, per diverses publicacions, algunes amb un esperit d’allò més trangressor, que properament us anirem recordant i que estableixen un fil històric que continua, encara avui, amb aquest web i que esdevé una autèntica crònica dels 40 anys d’història del Vallverdú.

40 anys d’història del Vallverdú (22): la nostra dansa, la sardana

Malgrat que avui ens pugui semblar estrany, durant els primers vint-i-cinc anys de vida de l’Institut Josep Vallverdú, pràcticament no hi havia cap celebració primaveral que no acabés amb una ballada popular de sardanes.

La dansa nacional de Catalunya, que el poeta Joan Maragall definia en els seus versos com “la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan” i com “la dansa sencera d’un poble que estima i avança donant-se les mans”, era protagonista habitual en totes les celebracions que, durant la Primavera, es realitzaven a l’Institut Josep Vallverdú. De fet, la importància d’aquest ball era tal que, en diverses ocasions, el centre arribava, fins i tot ,a contractar una cobla per acompanyar amb música en directe les danses, tal i com es pot veure en la imatge que encapçala aquest article, corresponent a la Setmana Cultural realitzada el 1985.

Aquesta imatge, presa vora l’ermita de Santa Maria de les Besses, a Cervià de les Garrigues, correspon a la jornada de germanor que, en el marc de la Setmana Cultural, aplegava tot el professorat i l’alumnat del centre i durant la qual el ball de sardanes tenia gairebé tanta importància com el dinar que els participants compartien en aquell acollidor espai natural.

La desaparició de la Setmana Cultural, de la qual parlarem amb més detall en un proper episodi de la història del centre, va implicar que les sardanes passessin a ser protagonistes, sovint amb la companyia d’una cobla, de la celebració de la festa de Sant Jordi, tal i com es pot comprovar aquesta imatge de 1993.

En la promoció del ball nacional de Catalunya al nostre centre hi va tenir un paper clau mossèn Joaquim Mesalles, un dels prohoms sardanistes de les terres de Ponent, que va exercir com a professor de grec i de filosofia al nostre institut entre 1980 i 1985, formant part del primer claustre de la història del centre. Curiosament, poc abans de començar la seva trajectòria docent a l’institut, Mesalles, autor de diverses composicions sardanistíques garriguenques, havia estrenat la sardana “El campanar de les Borges”, coincidint amb la celebració, el 1980, de la festa que coronava la capital de les Garrigues com a Ciutat Pubilla de la Sardana.

Acompanyant a mossèn Mesalles, també va ajudar, i molt, a la difusió sardanista a l’institut, el rol de la responsable de la secretaria de formació professional, Carmé Solé, i del professor Xesco Guasch, membres entusiastes de les colles sardanistes borgenques. De fet, al professor Guasch el podem veure en la darrera imatge que il·lustra aquest article ballant una sardana durant la celebració de la festa en ocasió del vint-i-cinquè aniversari de l’institut. Malauradament, la darrera ocasió en què el ball nacional de Catalunya ha estat protagonista de les celebracions primaverals del Vallverdú. Esperem que amb el temps, l’institut pugui recuperar aquesta tan nostrada tradició!

40 anys d’història del Vallverdú (21): quan l’amor flueix

Des de l’octubre de 1980, l’institut ha estat l’espai on el jovent de la comarca de les Garrigues s’ha format acadèmicament assolint les titulacions de batxillerat, de formació professional o, més tard, de l’ensenyament secundari obligatori. Tot i així, molts dels estudiants que ha passat pel centre no recorden l’institut com un indret exclusivament acadèmic sinó més aviat tot el contrari. El fet que els milers de joves garriguencs que han passat per la casa s’hi estiguessin, inicialment, entre els 14 i els 18 anys i, posteriorment, entre els 12 i la majoria d’edat, ha propiciat que sigui entre les parets de l’institut, o al seu pati, on molts d’ells hagin viscut el despertar de la primavera.

Una bona mostra n’és la imatge que encapçala aquest article i que recull un concurs publicat l’any 1987 a la transgressora revista “SIDA”, editada pels estudiants de l’institut de batxillerat, on precisament es repta el lector a enllaçar a través de fletxes (de l’amor) les parelles més populars que hi havia al centre en aquella època. Un concurs que anava acompanyat d’una il·lustració que recollia una de les frases més populars durant els anys 80 i 90 a l’hora d’iniciar una relació. “Vols sortir amb mi?” acostumaven a dir, signe d’un altre temps, els nois a les noies.

De fet, les converses sobre enamoraments, “rotllets” passatgers, amors frustrats o relacions íntimes han estat sempre a l’ordre del dia dels adolescents que, des de fa 40 anys, han donat vida a l’institut. Qui més qui menys, tothom recorda alguna de les aventures amoroses que va viure durant el seu pas pel centre, una memòria que tot sovint és perd quan del que es tracta és de recordar el contingut d’allò que s’hi va estudiar. Sense por a equivocar-nos, podem dir que en les quatre dècades de vida de l’institut, són centenars, potser milers, les parelles que s’han format al seu interior. Algunes van ser flor d’un dia i no van passar d’aquí, però d’altres van quallar i s’han perllongat al llarg dels anys arribant a tenir descendència.

Els enamoraments i les parelles no han estat, però, una cosa exclusiva de l’estudiantat. Tot i que en un volum molt inferior, per raons evidents, també han estat desenes els professors i professores que han trobat l’amor tot treballant a l’institut. Els coneixedors en profunditat de la casa es poden entretenir a fer el llistat de parelles que han sorgit entre els docents del centre, diverses de les quals han tingut una descendència que ben bé es podria dir que és filla d’aquest institut que ara compleix 40 anys. Un institut on l’amor ha fluït abundament amb milers d’històries que de vegades es poden explicar però que, en moltes altres ocasions, no coneixeran més que que els seus protagonistes. I que per molts anys així sigui!

40 anys d’història del Vallverdú (20): per Carnaval, tot s’hi val!

Ara que l’enterrament de la sardina del dimecres de cendra ha deixat enrere el Carnestoltes de 2021 és un bon moment per fer memòria i descobrir com s’ha celebrat el Carnaval a l’Institut Josep Vallverdú al llarg dels 40 anys d’història del centre.

A l’igual que succeeix amb la Castanyada, el Carnaval és una de les celebracions que ha anat perdent pistonada amb el pas dels anys però que, durant les dues primeres dècades d’existència de l’institut, era un autèntic esdeveniment que l’alumnat i bona part del professorat esperava amb fruïció. De fet, podem dir que, entre 1980 i l’entrada del nou mil·leni, el Carnestoltes era una festa que posava l’institut cap per avall amb la realització de festivals, de concursos de disfresses, de dinars populars o d’esdeveniments esbojarrats que trencaven el ritme acadèmic habitual del centre.

N’és una bona mostra la fotografia que encapçala aquest text i que ens mostra un nodrit grup de personal docent i administratiu disfressat a la sala de professors de l’institut durant la celebració del Carnaval de 1986. De fet, durant els vint primers anys d’existència del centre era habitual veure professors i alumnes disfressats. En serveixin com a mostra les dues imatges que podeu veure abans i després d’aquestes línies, realitzades el 1990, on es pot veure a una part substancial de l’equip directiu que va dirigir l’institut fins el juny de 2020 afegir-se a la festa de Carnaval.

L’arribada de l’ESO al centre va semblar donar un nou aire a la celebració, que va viure, en la seva edició de 1999, el darrer moment de glòria. En aquella ocasió, bona part dels docents disfressats eren els mestres que s’havien incorporat a la casa amb la reforma del sistema educatiu i que van perllongar la tradició de celebrar una festa que a Primària sempre s’havia viscut amb molta intensitat.

L’entrada del nou mil·leni i les restriccions imposades per l’ESO, que impedien que l’alumnat disfressat es passegés pel poble com havia fet durant els primers anys de la festa, van anar apagant una celebració que s’havia celebrat amb molta intensitat durant les dues primeres dècades d’existència del centre. En conseqüència, a partir dels anys 2000 el Carnaval va anar caient en l’oblit quedant, a l’institut, com un record dels anys 80 i 90 i la celebració carnavalesca del jovent garriguenc tenia lloc fora de les aules del centre.

En tot cas, per certificar la importància que aquesta festa va tenir durant els 20 primers anys d’història de l’institut, no us perdeu la galeria d’imatges de Carnestoltes on us podeu entretenir a descobrir quins alumnes i professors s’amaguen rere les màscares i les disfresses. I és que com sempre s’ha dit, per Carnaval, tot s’hi val!

40 anys d’història del Vallverdú (19): 9N de 2014, el dia en que l’institut va ser col·legi electoral

A diferència de molts altres centres educatius, l’Institut Josep Vallverdú no ha estat mai, en els seus 40 anys d’història, el col·legi electoral on els borgencs i les borgenques han estat cridats a votar. Aquesta funció va assumir-la, després de la seva construcció, el pavelló poliesportiu Francesc Macià i, posteriorment, el nou pavelló de l’Oli. Fins que la primera d’aquestes instal·lacions no va estar completada, les votacions a la capital de les Garrigues es realitzaven a l’espai de l’antiga biblioteca.

Tot i així, com tota norma digna d’aquest nom la de l’espai de votacions a les Borges Blanques també té una exepció: la que es va produir en el marc de la consulta sobre la independència de Catalunya convocada per la Generalitat el 9 de novembre de 2014. La controvèrsia legal sobre la seva convocatòria va fer que el govern català decidís instal·lar els col·legis electorals en edificis de la seva propietat, com és el cas de l’Institut Josep Vallverdú. Així, doncs, aquell 9 de novembre, a diferència del que havia succeït des de la fi de la dictadura franquista, la ciutadania de les Borges Blanques va ser cridada a votar al nostre centre.

La sala d’actes de l’institut va acollir les diferents meses de votació i va ser testimoni de les llargues cues que es van formar, especialment, en el moment d’obertura del col·legi tal i com es pot comprovar en la documentació gràfica que acompanya aquest text. L’aleshores directora, Antonieta Bernat, va supervisar unes votacions que es van desenvolupar amb total normalitat i que van tenir, com demostra la imatge anterior, a l’actual auxiliar administratiu del centre, Joan Mir, com un dels responsables d’una de les meses. També cal destacar el paper de l’antiga administrativa de l’institut, Carme Solé, malauradament traspassada fa pocs dies i també present a la fotografia, que va ser una de les ànimes que més va contribuir a la celebració d’una consulta que havia estat suspesa pel Tribunal Consitucional espanyol.

Tot i la suspensió, aquell 9 de novembre de 2014 un total de 2.841 borgencs i borgenques es van apropar fins a l’institut per participar en la consulta sobre la independència, un gens menyspreable 63% del cens que estava cridat a les urnes. Un 90,3% (2.567) va votar sí-si, un 4,1% (118) sí-no, i un 1,7% (48) es va decantar pel no. També es van registrar 18 vots en blanc. El fet que la consulta estigués adreçada als majors de 16 anys (a diferència de les eleccions habituals que estableixen el dret de vot als 18) va propiciar que fossin nombrosos els alumnes de l’Institut Josep Vallverdú que exercissin per primera vegada el seu dret al sufragi al mateix centre on encara estaven estudiant.

En resum, un dia històric que va convertir, per primera i única vegada, a l’Institut Josep Vallverdú en col·legi electoral d’una consulta que, probablement, algun dia s’estudiarà a les aules del mateix centre on va tenir lloc. Una consulta que podeu reviure visitant aquesta galeria d’imatges del 9N de 2014.

40 anys d’història del Vallverdú (18): la celebració dels primers 10 anys del centre

L’Institut Josep Vallverdú va viure un dels moments més crucials de les seves quatre dècades d’història coincidint amb el seu desè curs acadèmic. El curs 1989-1990, el centre estrenava la fusió entre l’antics instituts de Batxillerat i de Formació Professional de les Borges Blanques que, aquell mateix any, s’havien convertit en l’Institut d’Educació Secundària Josep Vallverdú.

Coincidint amb el final del curs acadèmic, el diari lleidatà “La Mañana” es va fer ressò de l’efemèride dels 10 anys d’història de l’institut amb un reportatge a tota pàgina signat pel periodista Melani d’Urgell. Com a dada curiosa, més enllà del repàs que de la situació de l’institut i de la seva primera dècada de vida s’hi feia, cal ressenyar que la redactora va batejar de manera errònia a l’aleshores director, Raül Torrent, a qui va anomenar Ramon. Coses de la premsa…

El professor Raül Torrent, docent de llengua i literatura llatines, va ocupar la direcció en aquell any crucial de la fusió i del desè aniversari del centre. En acabar el curs, va deixar lloc a l’Antonieta Bernat, que des de juliol de 1990 fins a la seva jubilació, el juny de 2020, va dirigir amb el seu singular mestratge el Vallerdú. Un dels darrers actes amb en Raül Torrent al capdavant del centre va ser la celebració de l’Ieslàndia 90, una trobada d’antics alumnes i antics professors que es va realitzar el dissabte 19 de maig de 1990 a la sala d’actes de l’institut.

Aquella festa de retrobament dels qui, durant la seva primera dècada d’història, havien passat pels instituts de Batxillerat i de Formació Professional de les Borges Blanques va tenir en la professora Antonieta Teixidó, aleshores docent de comptabilitat a la FP administrativa a la casa, la seva autèntica ànima. Tot i que va aplegar desenes de persones, la iniciativa no va tenir, malauradament, continuïtat en els anys posteriors. Malgrat tot, l’institut va seguir el seu curs fins arribar a bufar les espelmes del seu 40è aniversari, que no és pas poca cosa!

40 anys d’història del Vallverdú (17): les grans mobilitzacions estudiantils del gener de 1987

Històricament, l’inici dels estudis a l’institut suposava deixar enrera la infantesa i entrar de ple en l’adolescència i en la primera edat adulta. Una de les primeres conseqüències que tenia passar de l’escola i de l’EGB a l’institut i al BUP o a la FP era adquirir el dret de vaga. Un dret especialment apreciat per l’alumnat però que tot sovint no era gaire del grat de pares, mares i professors. Amb l’arribada de l’ESO, el dret de vaga va ser conservat per l’alumnat de 3r, 4t, batxillerat i cicles formatius però continua sense existir pels més petits de la casa, els qui cursen el primer cicle de l’esenyament secundari obligatori.

Pràcticament no hi ha curs acadèmic on els sindicats estudiantils no realitzin reiterades crides a la vaga de l’alumnat. Tot i que l’Institut Josep Vallverdú ha tingut estudiants conscienciats que s’han adherit al dret de vaga amb ple coneixement de causa, no descobrim res si apuntem que, en la majoria dels casos, les vagues tenen èxit perquè suposen, per als alumnes, poder gaudir, de manera justificada, d’un dia de festa. Les mobilitzacions estudiantils, però, no han sigut sempre així. L’hivern del curs 1986-87 un fort moviment estudiantil va sortir al carrer per protestar contra les limitacions establertes per a l’accés a la universitat, fixades per la prova de la selectivitat i pels numerus clausus, és a dir, el nombre limitat d’alumnes que les diferents facultats establien a les seves carreres universitàries.

L’impacte d’aquelles convocatòries va ser molt gran i les manifestacions es van succeir arreu arribant al seu punt culminant el divendres 23 de gener de 1987, quan la vaga estudiantil i les manifestacions que hi anaven associades van paralitzar el conjunt de l’Estat espanyol. D’entre les imatges més icòniques d’aquelles protestes en destaca la del “Cojo Manteca“, un punk guipuscoà acabat d’arribar a Madrid, que amb la seva crossa es dedicava a destrossar el mobiliari urbà enmig dels enfrontaments en que van derivar aquelles protestes.

Per copsar la magnitud d’aquella mobilització, n’hi ha prou amb veure les fotografies de la manifestació que aquell dia es va viure a les Borges Blanques. Poc habituada a les marxes en senyal de protesta, la capital de les Garrigues va veure com centenars d’alumnes de BUP i de FP de l’actual Vallverdú desfilaven pels carrers de la localitat amb una pancarta que reclamava que “l’ensenyament és un dret i no un privilegi” al capdavant. En la foto que encapçala aquest text, es pot veure el pas de la manifestació per la confluència entre els actuals carrers Santa Justina i Marquès d’Olivart.

Els i les alumnes participants en aquella històrica protesta no en van tenir prou amb manifestar-se pels carrers del poble i, al terme de la seva marxa, van procedir a tallar en ambdós sentits la carretera N-240 al seu pas per les Borges Blanques, generant una cua considerable tal i com es pot comprovar en la segona imatge que il·lustra aquest mateix article.

La manifestació d’aquell divendres 23 de gener de 1987, i molt especialment el posterior tall de carretera, van estar supervisats de manera prudent però constant per la policia local de les Borges, amb el seu característic Suzuki Santana i amb el senyor Faura al capdavant, si bé no es té constància que es registressin incidents.

Si voleu veure algunes imatges d’aquella vaga de 1987, quan fins i tot els carrers de les Borges Blanques es fan fer ressò de les protestes estudiantils, podeu visitar la següent galeria d’imatges on veureu unes fotografies que recorden una època on les vagues de l’alumnat no eren un dia de festa sinó una jornada de lluita en defensa d’un ensenyament públic i de qualitat.