40 anys d’història del Vallverdú (17): les grans mobilitzacions estudiantils del gener de 1987

activitats21/01/21  

Històricament, l’inici dels estudis a l’institut suposava deixar enrera la infantesa i entrar de ple en l’adolescència i en la primera edat adulta. Una de les primeres conseqüències que tenia passar de l’escola i de l’EGB a l’institut i al BUP o a la FP era adquirir el dret de vaga. Un dret especialment apreciat per l’alumnat però que tot sovint no era gaire del grat de pares, mares i professors. Amb l’arribada de l’ESO, el dret de vaga va ser conservat per l’alumnat de 3r, 4t, batxillerat i cicles formatius però continua sense existir pels més petits de la casa, els qui cursen el primer cicle de l’esenyament secundari obligatori.

Pràcticament no hi ha curs acadèmic on els sindicats estudiantils no realitzin reiterades crides a la vaga de l’alumnat. Tot i que l’Institut Josep Vallverdú ha tingut estudiants conscienciats que s’han adherit al dret de vaga amb ple coneixement de causa, no descobrim res si apuntem que, en la majoria dels casos, les vagues tenen èxit perquè suposen, per als alumnes, poder gaudir, de manera justificada, d’un dia de festa. Les mobilitzacions estudiantils, però, no han sigut sempre així. L’hivern del curs 1986-87 un fort moviment estudiantil va sortir al carrer per protestar contra les limitacions establertes per a l’accés a la universitat, fixades per la prova de la selectivitat i pels numerus clausus, és a dir, el nombre limitat d’alumnes que les diferents facultats establien a les seves carreres universitàries.

L’impacte d’aquelles convocatòries va ser molt gran i les manifestacions es van succeir arreu arribant al seu punt culminant el divendres 23 de gener de 1987, quan la vaga estudiantil i les manifestacions que hi anaven associades van paralitzar el conjunt de l’Estat espanyol. D’entre les imatges més icòniques d’aquelles protestes en destaca la del “Cojo Manteca“, un punk guipuscoà acabat d’arribar a Madrid, que amb la seva crossa es dedicava a destrossar el mobiliari urbà enmig dels enfrontaments en que van derivar aquelles protestes.

Per copsar la magnitud d’aquella mobilització, n’hi ha prou amb veure les fotografies de la manifestació que aquell dia es va viure a les Borges Blanques. Poc habituada a les marxes en senyal de protesta, la capital de les Garrigues va veure com centenars d’alumnes de BUP i de FP de l’actual Vallverdú desfilaven pels carrers de la localitat amb una pancarta que reclamava que “l’ensenyament és un dret i no un privilegi” al capdavant. En la foto que encapçala aquest text, es pot veure el pas de la manifestació per la confluència entre els actuals carrers Santa Justina i Marquès d’Olivart.

Els i les alumnes participants en aquella històrica protesta no en van tenir prou amb manifestar-se pels carrers del poble i, al terme de la seva marxa, van procedir a tallar en ambdós sentits la carretera N-240 al seu pas per les Borges Blanques, generant una cua considerable tal i com es pot comprovar en la segona imatge que il·lustra aquest mateix article.

La manifestació d’aquell divendres 23 de gener de 1987, i molt especialment el posterior tall de carretera, van estar supervisats de manera prudent però constant per la policia local de les Borges, amb el seu característic Suzuki Santana i amb el senyor Faura al capdavant, si bé no es té constància que es registressin incidents.

Si voleu veure algunes imatges d’aquella vaga de 1987, quan fins i tot els carrers de les Borges Blanques es fan fer ressò de les protestes estudiantils, podeu visitar la següent galeria d’imatges on veureu unes fotografies que recorden una època on les vagues de l’alumnat no eren un dia de festa sinó una jornada de lluita en defensa d’un ensenyament públic i de qualitat.

40 anys d’història del Vallverdú (15): tres dècades fent accessible l’esquí al jovent de les Garrigues

activitats12/01/21  

Una de les activitats més esperades per l’alumnat de l’institut quan tornava de les vacances de Nadal era, sense cap mena de dubte, l’Esquiada. Des que es va posar en marxa, el curs acadèmic 1989-90, la sortida a la neu per practicar l’esquí es va convertir en una de les excursions més populars entre l’alumnat ja que feia accessible aquest esport al jovent de les Garrigues en una època en la que anar a esquiar no era pas tan habitual com ho és avui en dia.

L’impulsor d’aquella primera esquiada va ser el professor d’Educació Física Juan Cruz, acabat d’arribar a l’institut el curs acadèmic 1989-90 i que va participar en totes i cadascuna de les esquiades des d’aquell gener de 1990 fins a la seva jubilació, l’octubre de 2016. De fet, en la imatge que encapçala aquest text el podem veure acompanyat d’un grup d’alumnes participants en aquella primera esquiada de 1990.

Aquesta activitat va rebre un nou impuls amb l’arribada del difunt professor Albert Palau al centre, el 1997, arran de la implementació de l’ESO que va fer que, degut a la gran demanda que l’activitat despertava entre els alumnes de la casa, s’acabessin fent dues esquiades anuals, una amb els estudiants de 1r i 2n i l’altra amb els de 3r i 4t. En la imatge següent podem veure el professor Albert Palau, durant l’Esquiada de 2011, en companyia d’un dels actuals docents d’Educació Física, Manel Chávarri, que ha agafat, juntament amb el Dani Negrillo, el testimoni d’organitzar anualment l’activitat.

Tot i l’evident entusiasme que despertava entre l’alumnat (i tot sovint també entre el professorat, ja que l’esquiada va tenir sempre fidels acompanyants en docents com l’Amadeu Bonet, el Ramon Rosselló o l’Ángel Rapado, per citar-ne només els principals exemples), l’esquí era una activitat de risc. En són testimoni les greus lesions que van patir esquiant tant alumnes com professors i que van provocar més d’una perllongada baixa en algun docent.

En el balanç d’aquestes tres dècades de sortides a la neu, el més destacable és com una activitat organitzada des de l’institut públic de la comarca ha permès a centenars de joves de les Garrigues (com els que es pot veure en aquesta nova imatge de l’esquiada de 2011)  apropar-se a la neu i a la pràctica d’un esport que, quan el professor Juan Cruz va posar en marxa l’Esquiada en aquell llunyà curs acadèmic 1989-90, no era ni molt menys tan accessible com ho és en l’actualitat.

40 anys d’història del Vallverdú (14): quan cau la neu del cel

activitats09/01/21  

Una nevada com la que el 9 de gener de 2021 ha enfarinat l’Institut Josep Vallverdú és sempre un fet excepcional a les Borges Blanques. Tot i així, en les seves quatre dècades d’història, el nostre centre ha vist en unes quantes ocasions com queia la neu del cel dibuixant un paisatge ben diferent del típic de secà amb el qual identifiquem la comarca de les Garrigues.

Una nevada comportava sempre una situació d’excepcionalitat perquè el transport escolar s’anul·lava i perquè bona part del professorat, resident fora de les Garrigues, tenia evidents dificultats per desplaçar-se fins a l’institut. Això comportava que tant l’alumnat com el professorat que aconseguia arribar al centre no tingués l’activitat acadèmica com a primera prioritat i es dediqués a jugar amb la neu com si mai l’hagués vist abans.

Un exemple del clima que es vivia durant aquests dies excepcionals el podem trobar en la nevada del febrer de 2005. Tal i com es pot veure en la fotografia que encapçala aquest text, pràcticament cap alumne va arribar a l’institut en aquella data i els professors i el personal administratiu que va fer-ho es va dedicar a gaudir de les volves de neu que van continuar caient durant tot el matí.

Per certificar la dificultat que pel professorat de fora de la capital de les Garrigues entranyaven aquestes nevades n’hi ha prou amb donar un cop d’ull a la imatge de la professora Iela del Olmo, actual cap d’estudis adjunta del centre, essent ajudada per tal de posar les pertinents cadenes al seu vehicle amb l’objectiu de poder circular de tornada cap a casa.

Si voleu reviure les nevades de febrer de 2005 i de gener de 2006, ara fa més de quinze anys, no dubteu a visitar la següent galeria fotogràfica.

40 anys del Vallverdú (13): Nadal, temps d’alegria i fraternitat

activitats09/01/21  

Acabem de deixar enrere les festes nadalenques, un temps que les Nadales que tenim per costum cantar ens descriuen com una època de joia, d’alegria i de fraternitat. Essent ben conscients que no tothom viu aquestes dates amb l’alegria que les cançons populars acostumen a descriure, també ho som que aquest període sempre ha estat procliu al retrobament, ja sigui entre companys de feina, amics i, sobretot, familiars.

Això és precisament el que succeïa a l’Institut Josep Vallverdú un cop acabava el festival o la preceptiva festa de Nadal del darrer dia lectiu de l’any. Les bones costums instaurades al centre des de la seva inauguració, el curs 1980-81, establien que, després de la celebració amb l’alumnat, tocava compartir una estona de fraternitat amb els companys i companyes docents a la sala de professors.

N’és un bon exemple la cantada de nadales que, durant el desembre de 1984, van realitzar en aquesta mateixa sala un grup de docents entre els quals hi trobem l’Antoni Olet, el Joquim Mesalles, el Josep Vallverdú, el Conrad Perucho, el Senyor Rossell, la Virtudes Portugués, el Carlos Chesa i l’Elvira Macià. Una imatge habitual durant la dècada dels 80, quan no era estrany veure al professorat cantar plegat en la bona germanor que exigeixen aquestes dates tan assenyalades.

Durant els anys 90 i 2000, la taula de la sala de professors acostumava a convertir-se en l’improvisat escenari d’un bon àpat, ja fos en forma de dinar, de vermut o de torronada, tal i com pot apreciar-se en la imatge del Nadal de 1991 que podeu veure a continuació.

De vegades de peu o d’altres entaulats, com en la fotografia de 1990 que tanca aquest article, el professorat compartia alegria i fraternitat abans de les sempre destijades vacances de Nadal. En aquest cas, podem apreciar a l’equip directiu de l’època, amb el secretari Damià Badal, la directora Antonieta Bernat i el cap d’estudis Andreu Molina, presidir la taula en companyia dels professors Cinta Pastor i Juan Cruz.

Signe que dels que parlem eren uns altres temps és el quadre amb la fotografia de l’emèrit i la seva esposa Sofia de Grècia que, durant la dècada dels 80 i els primers anys 90, va presidir la sala de professors.

40 anys d’història del Vallverdú (12): per Nadal, art i música

activitats23/12/20  

Al marge de les esbojarrades representacions de la primera dècada d’existència de l’institut, la celebració del Nadal al Josep Vallverdú ha tingut sempre un denominador comú al llarg dels anys: l’art i la música. La decoració nadalenca del centre, sovint a càrrec del professorat del seminari de Dibuix, convertit amb el pas dels anys en el d’Educació Visual i Plàstica, ens ha deixat autèntiques obres d’art. En serveixi com a exemple la recreació d’un pessebre en forma de vitrall que es va fer en una de les portes d’accés a l’institut el Nadal de 1990. Un excel·lent exercici d’arts plàstiques que va fer les delícies de tota la comunitat educativa.

Com hem apuntat, la música era un dels altres grans protagonistes de la festa de Nadal. Amb l’arribada de l’ESO a l’institut, les nadales irreverents interpretades per l’alumnat més gran durant la dècada dels 80 i els primers 90 va deixar pas a una interpretació més formal de les cançons nadalenques dirigida amb el mestratge de la professora Teresa M. Coca. Tal i com es pot veure en la fotografia precedent, de la festa de Nadal de 1998, els més petits de la casa van passar a formar part de la coral de l’institut que assumia l’encàrrec d’interpretar les nadales donant el to a la resta d’alumnat del centre.

El cant coral estava sovint acompanyat d’algun instrument, tal i com es pot apreciar en aquesta imatge de 1997, on s’hi pot veure novament a la professora de música Teresa M. Coca dirigint una interpretació amb flauta d’un grup d’alumnes de primer cicle de l’ESO. Una autèntica gosadia que funcionava, però, gràcies al treball previ realitzat a classe i que ens deixa bona mostra de com l’art i la música eren, i són, sempre presents en les celebracions nadalenques del Vallverdú.

40 anys d’història del Vallverdú (11): les esbojarrades celebracions nadalenques dels anys 80

activitats21/12/20  

Des de l’inici de la seva activitat, l’octubre de 1980, el darrer dia lectiu abans de les vacances de Nadal va ser un dia assenyalat en vermell a les agendes de tots els alumnes i professors del centre. En aquella data, l’aleshores Institut de Batxillerat de les Borges Blanques, va realitzar el seu primer Festival de Nadal que va tenir la sala d’actes com a escenari i que va constar en una rèplica nostrada del popular concurs televisiu “Un, dos, tres… responda otra vez” que, des de 1972, dirigia a TVE Narciso Ibáñez Serrador.

Aquell primer festival, un concurs de varietats amb atrevides actuacions de l’alumnat i del professorat, va marcar la tendència de les celebracions nadalenques de l’institut al llarg dels anys 80. En la imatge que encapçala aquest text, s’hi pot veure els professors Rosa Civera i Francesc Mayós participant en el concurs, on van acabar guanyant un disc en vinil i un altre en cassette, respectivament.

L’agosarada posada en escena va anar a càrrec d’uns alumnes molt motivat per la festa, entre els que s’hi comptaven els estudiants Pilar Brufau i Sebastià Montañola, a qui es pot veure en la imatge següent després d’haver participat en el concurs.

La gosadia de l’alumnat de l’època queda palesa en la fotografia que tanca aquest article, on s’hi pot apreciar dos alumnes disfressats de ballarines clàssiques en plena actuació. Aquesta irreverència del primer festival va impregnar les festes nadalenques dels anys 80 on es va convertir en un clàssic dedicar nadales amb la lletra modificada al professorat de la casa. Una activitat que feia les delícies dels estudiants més irònics i amb la ploma més afinada i que no sempre era del gust dels docents a qui anaven destinades.

Tot i així, tancar el trimestre i l’any natural amb una festa caracteritzada pel bon ambient i la conviència entre alumnat i professorat, ha estat sempre una característica de l’Institut Josep Vallverdú. Una tradició que es va iniciar un ja llunyà 1980 amb una elaborada recreació que ben poca cosa havia d’envejar al popular concurs de TVE en el que s’emmirallava.

40 anys d’història del Vallverdú (10): un institut solidari compromès amb la Marató

activitats15/12/20  

Aquesta setmana en què el nostre centre realitza diverses activitats de sensibilització en el marc de la Marató de 2020, és un bon moment per recordar com la història de l’Institut Josep Vallverdú ha estat estretament vinculada a la telemarató solidària de TV3 que va començar la seva singladura l’any 1992.

Des d’aleshores, l’institut ha realitzat de manera periòdica diverses activitats destinades a recollir diners per a la Marató però també ha estat escenari de múltiples xerrades de caràcter científic per tal d’exposar a l’alumnat de la casa la naturalesa de les malalties que les diferents maratons pretenien investigar. La professora M. Carme Llobera, docent de biologia jubilada el darrer estiu, va ser durant molts anys l’alma mater d’aquestes conferències que donaven un vernís acadèmic a les respectives maratons.

En la imatge que encapçala aquest text, s’hi pot veure un grup d’alumnes preparats per iniciar la col·lecta de la Marató de 1999, destinada a la investigació al voltant dels transplantaments. En ella hi podem apreciar el que ha estat una característica de les activitats solidàries nadalenques del nostre centre al llarg de les darreres dècades: la col·laboració amb la Marató però també amb d’altres iniciatives solidàries, tant a les nostres contrades com arrreu del món, que pretenien visualitzar el nostre compromís tant amb la investigació mèdica com amb els sectors més desafavorits del temps que ens ha tocat viure.

Més enllà de la recaptació de fons, la Marató va comportar sovint la realitazació, a l’Institut Josep Vallverdú, d’activitats sensibilitzadores que pretenien implicar tot l’alumnat del centre. En serveixi com a exemple la Marató de 1997, dedicada a les malalties genètiques hereditàries, en què el pati del nostre centre va acollir el llençament d’un gran cor solidari format per globus inflats per l’alumnat de les diferents classes de l’institut. En una de les imatges d’aquell 13 de desembre de 1997 s’hi pot veure al professor Albert Palau, acabat d’arribar al Vallverdú després d’haver dirigit durant un llarg període de temps l’escola d’Arbeca, posant ordre a l’activitat.

En una altra de les fotografies d’aquell dia hi podem apreciar les professores Montse Puig, Rosa Maria Penella, Carme Calderó i Teresa Capdevila entre un nodrit grup d’alumnes participants en l’acte de sensiblització. Una bona mostra de la tradició històrica de celebrar la Marató al nostre centre que, ni tan sols la pandèmia de la Covid-19 ha pogut evitar que continuï en aquest accidentat 2020. I que duri molts anys!

40 anys d’història del Vallverdú (9): la visita de Joan Oró i la promoció de la ciència

activitats01/12/20  

En els seus 40 anys d’història, l’Institut Josep Vallverdú ha mirat sempre d’apropar la ciència al seu alumnat a través de múltiples activitats que van des de conferències a la realització de diversos experiments científics. D’entre les xerrades que, al llarg de quatre dècades, l’institut ha acollit per difondre el coneixement científic n’hi ha una d’especialment significativa: la que va pronunciar el doctor Joan Oró el 25 de maig de 1984 amb el títol “L’exploració del sistema solar”.

En una sala d’actes plena de gom a gom, el prestigiós científic lleidatà, doctor en bioquímica pel Baylor College of Medicine de Houston i catedràtic de la universitat d’aquesta mateixa ciutat nordamerciana, va exposar de manera molt didàctica els seus coneixements sobre el sistema solar. No cal dir que per al nostre institut va ser tot un privilegi poder gaudir de la presència d’un científic de la dimensió del doctor Oró, les recerques del qual han estat d’allò més importants per entendre l’origen de la vida i que van dur-lo a participar en diferents missions de la NASA, l’agència espacial nordamericana, entre les quals cal destacar la missió Apol·lo amb destinació a la Lluna i el programa Víking que pretenia explorar el planeta Mart.

Al marg de fer les delícies de l’alumnat, la conferència de Joan Oró va captivar al professorat, molt especialment al de ciències, que posteriorment va compartir amb ell una estona distesa a la sala de professors tal i com es pot comprovar a la imatge següent on hi podem apreciar en Josep Rossell, el popular “Senyor Rossell”, professor de Física i Química; el mateix doctor Joan Oró; la professora Roser Sebastián, de matemàtiques; l’Antonio Yus, professor de Física i Química; l’administrativa Carme Solé; la Francesca Forteza, primera esposa de Joan Oró; i el professor Josep Vallverdú.

Aquesta imatge aplega dos dels intel·lectuals de referència de les comarques de Ponent: en Joan Oró, en el camp de les ciències, i en Josep Vallverdú, en l’àmbit de les lletres, dos “homenots” de les terres de Lleida que comparteixen, al marge de la bona amistat que els va unir fins a la mort d’Oró, el 2004, la Creu de Sant Jordi que els va atorgar la Generalitat de Catalunya.

Per a la petita història de l’institut queda el paper calu que l’administrativa Antonieta Forteza va tenir a l’hora de convèncer en Joan Oró per venir a fer una conferència al nostre centre. La raó és ben senzilla i prosaica, l’Antonieta era la neboda de Francesca Forteza, aleshores esposa del doctor Oró i orginària de la capital de les Garrigues.

40 anys d’història del Vallverdú (8): passió pel teatre

activitats24/11/20  

En l’actual context de pandèmia, un dels sectors més castigats ha estat el cultural, i, molt especialment, el de les arts escèniques. En un moment difícil per al teatre de casa nostra, volem fer memòria de com des de l’Institut Josep Vallverdú s’ha cultivat, al llarg dels darrers 40 anys, la passió pel teatre entre el jovent de les Garrigues, ja sigui realitzant obres amateurs amb l’alumnat com a protagonista o assistint a nombroses i diverses representacions teatrals.

Ja des dels mateixos inicis de l’institut, el teatre es va convertir en un element identificatiu del centre que, en el seu primer any acadèmic, va arribar a representar ni més ni menys que tres obres protagonitzades per alumnes, professors i personal no docent de la casa. L’abril de 1981, sota la direcció escènica de la professora de castellà Rosa Civera, que més endavant exerciria com a cap d’estudis del centre, la sala d’actes de l’institut, que aleshores comptava amb una tarima, va acollir la representació d’El Triciclo, una obra de Fernando Arrabal. Aquesta primera representació teatral va comptar amb una escenografia molt ben treballada, tal i com demostra la fotografia que encapçala aquest text. En ella s’hi pot veure, d’esquerra a dreta, a Carme Boldú, Adolf Boldú, la professora Civera, Sebastià Muntañola, Llorenç Muntañola i Josep Maria Baiget. És a dir, a part de l’alumnat que va protagontizar l’obra i a la professora que va dirigir-la.

Aquella première teatral al nou institut va anar seguida de la representació d’Antígona, la tragèdia del dramaturg atenès Sòfocles, dirigida novament per Rosa Civera en companyia d’Eduardo Zoto, professor de química, i representada el maig de 1981. El curs es va tancar, el mes de juny, amb una nova representació teatral, Per no entendre el castellà, que va comptar, entre d’altres, amb el conserge Felip Garsaball entre el repartiment.

Durant la dècada dels 80, el teatre va ser una de les activitats més populars de l’institut, amb nombroses representacions dirigides, a més de per la professora Rosa Civera i el professor Eduardo Zoto, per Andreu Molina, professor de castellà, i per Rafel Molina, docent de català. De fet, l’assignatura de Teatre era una de les EATP (Ensenyaments i Activitats Tècnico-Professionals) més populars de l’època i permetia desenvolupar la creativitat d’un alumnat que era molt procliu a practicar la transgressió.

En serveixi com a exemple, la representació que, sota direcció del professor Andreu Molina, es va fer al final del curs 1987-88, quan els alumnes no van dubtar a incloure a l’escenografia de la seva representació l’aleshores popular imatge d’un 2CV de Citroën que apareixia en un anunci de la marca de preservatius Durex que havia estat censurat per TVE en mig d’una gran polèmica. Com a anècdota, és interessant ressenyar que entre les actrius d’aquella obra s’hi trobava la Núria Ruiz, actual professora de cultura clàssica del centre, tal i com es pot comprovar en la imatge següent.

Tot i que amb el pas dels anys l’institut ha perdut l’activitat teatral protagonitzada pel seu alumnat, el centre sempre s’ha esforçat en inculcar la passió pel teatre entre els seus estudiants com ho demostren les múltiples sortides que, al llarg d’aquestes quatre dècades d’història, s’han organitzat per assistir a representacions teatrals ja sigui a les Borges Blanques, a Lleida, a Barcelona, a Tarragona (on ha estat una constant l’assistència al Festival de Teatre Grecollatí de Catalunya, que el 2020 havia d’arribar a la seva 25a edició) o, darrerament, en escenaris d’arreu entre els quals podem destacar els de Lisboa, Dublín, Manchester, Cardiff o, fins i tot, els dels mítics districtes teatrals del West End, a Londres, o de Broadway, a Nova York, on una representació d’alumnes de l’institut va tenir el privilegi de poder assistir al musical “Chicago” el setembre de 2009. Tot un exemple de com l’institut, fidel al seu compromís cultural, ha promocionat el gust i la passió pel teatre entre el seu alumnat. I que duri!

40 anys d’història del Vallverdú (7): l’institut i la restitució del Parlament de Catalunya, quatre dècades d’història paral·lela

activitats11/11/20  

El naixement, la tardor de 1980, de l’Institut de Batxillerat de les Borges Blanques va ser un producte del seu temps. La fi de la dictadura franquista i la recuperació de les institucions catalanes van anar acompanyades d’un procés de descentralització en l’àmbit educatiu que va portar a que els municipis que comptaven amb col·legis lliures adoptats, és a dir, amb centres on s’impartia el batxillerat però que no estaven habilitats per concedir el títol, veiessin nèixer un nou institut.

És el cas de les Borges Blanques, on el Col·legi Mare de Déu de Montserrat, els populars frares, impartia la preparació pel batxillerat però no podia concedir el títol fins que els seus alumnes superaven el tribunal itinerant que arribava de l’Institut Màrius Torres de Lleida.

La creació de l’institut de Borges, l’actual Vallverdú, va ser un acte de descentralització educativa en un context de recuperació de les llibertats i de l’autonomia catalana. Aquell mateix 1980 en què va ser creat l’institut, Catalunya va veure restituïda una de les seves institucions més importants: el Parlament de Catalunya.

En aquestes quatre dècades, el Parlament i el nostre institut han desenvolupat històries paral·leles essent, a escales diferents, un fidel reflex de la crònica del país. La fotografia que encapçala aquest text ens mosta la primera visita que l’alumnat de l’Institut de les Borges Blanques va realitzar al parlament català, el 9 de desembre de 1983, en companyia d’una nodrida representació de centres educatius d’arreu del país.

Aquella imatge, presa al Saló Rosa del palau del Parlament, també coneguda com a Sala dels Passos Perduts ja que estava previst que fos la sala de ball quan el palau havia de ser residència reial, és testimoni de les primeres visites escolars a un parlament que volia apropar-se així als sectors més joves del poble català.

Des d’aquell llunyà 1983, l’alumnat del nostre centre ha visitat en repetides ocasions un edifici que és la seu de la sobirania catalana. La darrera, el desembre de 2015, amb un regust molt especial ja que qui va exercir d’amfitrió de l’alumnat visitant va ser en Ramon Usall, professor d’història d’aquesta casa, que en aquells moments exercia com a diputat de la cambra catalana.

Més enllà de la Sala dels passos perduts, els alumnes de 4t d’ESO i de 2n de batxillerat del nostre centre van poder seure al bell mig de l’hemicicl,e com ho acrediten les galeries fotogràfiques (de 4t d’ESO i de 2n de BTX) que podeu visitar per reviure el pas d’aquell jovent de les Garrigues pel nostre Parlament, una institució que enguany celebra els 40 anys de la seva restitució i que deu la seva creació a un garriguenc il·lustre, Francesc Macià, que va ser qui va decidir situar la cambra catalana a l’edifici de l’antic arsenal ubicatal bell mig del Parc de la Ciutadella, un espai creat pel borbó Felip V per reprimir el poble català que, paradoxalment, ha esdevingut la seu de la nostra sobirania.