40 anys d’història del Vallverdú (26): Sant Jordi, la gran cita de la cultura popular a l’institut

En els més de quaranta anys d’història de l’Institut Josep Vallverdú, la diada de Sant Jordi ha ocupat sempre un espai d’allò més rellevant en el calendari del centre. La festa cultural catalana per excel·lència s’ha celebrat contínuament i de manera molt entusiasta al nostre institut, ja sigui el mateix 23 d’abril, amb el nom tradicional de Sant Jordi, o el el divendres més proper a la gran festa del llibre i la rosa, amb la denominació de Festa de la Primavera.

El Sant Jordi ha estat tradicionalment un punt de trobada de la cultura popular catalana. Hi ha hagut sardanes, acompanyades fins i tot d’una cobla, com va ser el cas de la celebració de 1989, en què l’alumna Anna Maria Teixidó va exercir de princesa i va ser rescatada per tot un cavaller, amb cavall inclòs, com es pot veure en la imatge que encapçala aquest text, en una de les recreacions més reeixides de la llegenda que es troba a l’orígen d’aquesta festa. Però més enllà de les sardanes hi ha hagut també grallers, diables, foc, batucades, actuacions musicals… En fi, totes les expressions possibles de la cultura popular.

A l’institut, Sant Jordi servia també per lliurar els trofeus de les apassionants 24 Hores d’esport i per distingir a l’alumnat més virtuós amb les lletres gràcies a la concessió dels Premis Literaris, tant en prosa com en poesia, en les diferents llengües que s’imparteixen a la casa. Una diada que mesclava cultura i esport, amb partits de diferents disciplines al pati del centre, però també amb les tradicionals paradetes de llibres i roses i amb algunes presentacions de llibres del professorat escriptor de la casa, del qual serà obligat que parlem en una futura ocasió.

Com hem dit, però, la cultura popular ocupava un espai preferent en aquesta festa com ho demostra la inauguració del drac del centre, el 1998, dissenyat per la professora de dibuix Montse Filella amb la col·laboració del professor de tecnologia Amadeu Bonet, o el baptisme, el 2012, d’un gegant representant la figura de Josep Vallverdú, realitzat per l’aleshores alumne de 2n de Batxillerat Jordi Arnau Espluga, avui un prestigiós constructor de gegants, en el marc d’un treball de recerca tutorat pel gironí Jordi Ribas, professor de dibuix que va ser responsable de diverses intervencions artístiques que avui encara perduren al centre.

Tot plegat, una bona mostra del compromís, durant quatre dècades, de l’Institut Josep Vallverdú amb les diferents expressions de la cultura popular catalana. Un compromís que, evidentment, el centre vol mantenir durant la molta història que encara li queda per escriure.

40 anys d’història del Vallverdú (25): l’altre Dream Team

L’any 1992, la primera participació dels jugadors de la NBA als Jocs Olímpics va fer que la selecció nord-americana fos batejada amb el nom de “Dream Team”, l’equip de somni, ja que incloia a les seves files a figures com Magic Johnson, Larry Bird o Michael Jordan, per citar-ne només tres exemples. Fruit del seu bon joc, el Barça de Cruyff, que aquell 1992 va guanyar la primera Copa d’Europa de la història del club, també va ser conegut amb aquest nom.

A aquells dos “Dream Teams” que van deixar una profunda petjada en la història de l’esport encara se n’hi pot afegir un altre: el “Dream Team” de professors de l’Institut Josep Vallverdú que va participar a les 24 Hores d’aquell mateix any 1992. Com es pot veure en la imatge que encapçala aquest article, aquell era un autèntic equip de somni que, això sí, no va poder fer com la selecció dels Estats Units de bàsquet o el Barça de futbol i no es va alçar amb el triomf en la competició en que participava.

Aquell mític equip, que es va registrar a la fitxa d’inscripció amb el nom de “Carrozas”, comptava a les seves files, d’esquerra a dret i de dalt a baix, amb els següents integrants: Antoni Giné (professor del cicle d’electricitat), Àngel Giné (professor també del cicle d’electricitat, que malauradament ens va deixar anys després i que avui dona nom als premis a treballs de recerca del centre), Felip Garsaball (conserge i ànima de l’equip), Ángel Rapado (professor d’història), Juan Cruz (professor d’Educació Física), Jaume Sarasa (professor d’Educació Física), Xesco Guasch (professor de Biologia), Pere Lavega (professor d’Educació Física), Òscar Ciutat (professor de Matemàtiques) i Josep Maria Foguet (professor de Filosofia).

40 anys d’història del Vallverdú (24): les 24 hores, la gran festa de l’esport a l’institut

Les activitats esportives han estat una constant al llarg de les més de quatre dècades d’història de l’Institut Josep Vallverdú. Ara bé, si alguna cosa ha definit el nostre institut des del punt de vista de l’esport, aquesta és, sense cap mena de dubte, l’organització de les 24 hores d’esport que, amb l’arribada de l’ESO, es van convertir en les Jornades Esportives. Una activitat que es va celebrar de manera ininterrompuda entre 1990 i 2019 i que només la pandèmia del coronavirus va evitar que pogués realitzar-se els anys 2020 i 2021.

Les 24 hores d’esport es van disputar per primera vegada durant la primavera de 1990 a iniciativa del professor d’Educació Física Pere Lavega, que va comptar, en aquesta empresa, amb la inestimable col·laboració del seu company Juan Cruz. El professor Lavega va decidir traslladar a les Borges Blanques una jornada de 24 hores continuades de pràctica esportiva com la que se celebrava a Lleida el cap de setmana de la Festa Major de Maig i que enfrontava els diferents equips escolars de la capital del Segrià.

La iniciativa va ser tot un èxit i es va consolidar com la gran festa esportiva de l’institut i com un dels grans esdeveniments marcats en roig a l’agenda del jovent de la comarca. El seu èxit queda clar si contemplem el programa de l’edició de 1995, la cinquena, on els col·laboradors de la jornada comprenien les institucions garriguenques però també un volum considerable de negocis de les Borges Blanques i de Lleida, principalment.

En aquells primers anys triomfants de les 24 hores l’èxit era tal que, més enllà dels equips de les diferents classes del centre, convenientment batejats per l’ocasió, també hi participaven els dos col·legis de primària de les Borges, el públic Joan XIII i el concertat Mare de Déu de Montserrat, seguint una mica el model del torneig lleidatà en el que s’inspirava. Si mirem amb detall el programa de l’esmentada edició de 1995 veurem com fins i tot hi havia programat un “derbi de la màxima” que enfrontava un equip de professors amb una selecció de pares, un partit que feia les delícies del molt alumnat que es congregava al pavelló poliesportiu Francesc Macià, l’escenari de les 24 hores.

Com es pot veure en les imatges que il·lustren aquest article, les 24 hores començaven sempre amb un acte formal d’inauguració amb la directora, Antonieta Bernat, acompanyada de les autoritats locals, dels respectius presidents de l’AMPA, del professorat d’Educació Física i de l’administrativa Anna Rufié. Com a anècdota cal ressenyar que, en algunes edicions, la sacada inicial no va anar a càrrec de la directora sinó d’alguna personalitat esportiva rellevant. Les més destacades, Xavi Hernàndez, quan era una jove promesa del primer equip del Barça, i Toni Seligrat, antic professor d’Educació Física de la casa que va venir a fer la sacada inicial quan era entrenador del Lleida Esportiu.

Més enllà del futbol sala, l’esport rei de les 24 hores, aquestes jornades van anar introduïnt diferents esports, com es pot comprovar en aquesta imatge de l’edició de 1992, coincidint amb l’any olímpic de Barcelona, en què l’alumnat va poder practicar taekwondo. Un dels trets característics d’aquestes 24 hores eren també les coreografies fetes per animadores (a destacar la que es pot veure en aquest article, sota una pancarta de les Borges Blanques recolzant els Jocs de Barcelona 92 i una altra fent el mateix amb el Comitè Olímpic Català), les samarretes que lluïen els diferents equips i, sobretot, la gresca que s’organitzava al pavelló durant tota la nit, un tema del que us parlarem en un proper text.

L’èxit indiscutible de les 24 hores i de les seves successores, les Jornades Esportives, es demostra comprovant que aquesta és l’activitat més longeva en la història de l’institut, que ha arribat a les 30 edicions consecutives i que només s’ha vist aturada pel confinament i pel maleït coronaviurs.

Si voleu fer memòria de les edicions més recents de les Jornades Esportives, no dubteu a consultar aquest enllaç, on hi trobareu les galeries fotogràfiques de les darreres cites esportives per excel·lencia de l’institut.

L’Institut Josep Vallverdú, de dol per la mort de Carme Solé, històrica integrant de la secretaria del centre

Aquest dilluns 8 de febrer de 2021 la comunitat educativa de l’Institut Josep Vallverdú ha rebut la trista notícia de la mort de Carme Solé i Espuga, antiga auxiliar administrativa i persona molt estimada a la casa. Arribada a l’institut durant el curs 1980-81, el primer en què el centre va estar en funcionament, la Carme Solé va ser la primera i única responsable de la secretaria de l’Institut de Formació Professional de les Borges Blanques fins que aquest es va fusionar amb el de Batxillerat formant l’actual Institut Josep Vallverdú.

Des d’aquell curs inicial fins a la seva jubilació, l’any 2014, la Carme Solé va estar més de tres dècades al servei de l’institut formant una històrica secretaria al costat de l’Anna Rufié i de l’Antonieta Forteza tal i com recordàvem no fa pas gaire en aquest mateix lloc web. Al marge de la seva activitat professional a l’institut, que compaginava amb la tasca de professora tutora a la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED) de Cervera, la Carme va destacar sempre per la seva passió artística.

Llicenciada en Sociologia amb estudis de pintura cursats amb l’Ernest Ibáñez a l’Escola de Belles Arts, la Carme va desenvolupar la seva faceta més creativa en el marc del grup d’artistes Laberint Blau, organitzat al voltant de l’artista alemanya Edith Schaar, establerta a la Floresta. De fet, va ser responsable de la coordinació de l’obra “Edith Schaar. Una vida dedicada a l’art” publicada per l’Institut d’Estudis Ilerdencs el 2011. En conseqüència, va ser la impulsora de multitud d’iniciatives al costat de reconeguts artistes com és el cas de Gregorio Iglesias.

Més enllà de l’art, però, la Carme Solé va tenir sempre un gran compromís social que va dur-lo a ser vicepresidenta de la Creu Roja a les Borges Blanques i a col·laborar amb diferents iniciatives solidàries com el Banc dels Aliments o la campanya Roba Amiga. Unes iniciatives que sempre va abanderar a l’institut, on se situava al capdavant de totes les activitats solidàries, des de la Marató a la campanya per evitar que cap infant es quedés sense joguines per Nadal.

La cultura popular era, amb l’art i la solidaritat, la seva altra gran passió. Membre de l’Agrupació Sardanista de les Borges Blanques, redactora de la revista “Terrall”, pràcticament no hi ha iniciativa cultural a la capital de les Garrigues que no comptés amb la seva col·laboració. Per si això fos poc, la Carme Solé també va ser, durant uns quants anys, la mecanògrafa de l’escriptor i professor del nostre centre Josep Vallverdú, a qui ajudava amb la seva experiència dactilogràfica i amb el qui l’unia una bona amistat.

Les imatges que acompanyen aquest text, un preciós retrat del Carnaval de 1986, una fotografia de la celebració de Nadal de 1991 amb les seves companyes de secretaria i una altra de la preparació d’una calçotada amb l’Anna Rufié, el 1992, ens il·lustren a la perfecció aquesta passió vital que ha definit sempre la Carme. Una passió que el seu institut, de dol per la seva pèrdua, sens dubte trobarà a faltar però que alhora recordarà per sempre.

Serveixin per fer-ne memòria aquests versos de la poeta Rosa Leveroni a l’obra “Testament”:

Quan l’hora del repòs hagi vingut per mi
vull tan sols el mantell d’un tros de cel marí;
vull el silenci dolç del vol de la gavina
dibuixant el contorn d’una cala ben fina.
L’olivera d’argent, un xiprer més ardit
i la rosa florint al bell punt de la nit.
La bandera d’oblit d’una vela ben blanca
fent més neta i ardent la blancor de la taca.
I saber-me que sóc en el redós blau
un bri d’herba només de la divina pau.

Descansa en pau, amiga Carme!