40 anys d’història del Vallverdú (23): “Tot hi cap”, la primera revista de l’institut

activitats08/04/21  

Des de la seva creació fins als nostres dies, en que aquest lloc web que esteu consultant ara mateix es dedica a recollir les informacions, les activitats i la història de l’Institut Josep Vallverdú, el nostre centre sempre ha tingut plataformes comunicatives que han servit de mecanisme d’expressió a la comunitat educativa.

La primera d’elles va ser una revista, en paper, lògicament, com pertocava en aquells temps, que va ser batejada amb el nom de “Tot hi cap” i que recollia, essencialment, col·laboracions de l’alumnat.  Amb una extensió d’una dotzena de pàgines i amb un ritme de publicació d’un número cada curs acadèmic, la “Tot hi cap” s’imprimia a la multicopista de l’institut i les seves pàgines es grapaven, tal i com es pot apreciar en la portada del seu tercer número, editat el maig de 1983.

D’entre els escassos però entusiastes alumnes responsables de l’edició de la “Tot hi cap” hem de destacar un nom que, avui encara, continua d’allò més vinculat a l’Institut Josep Vallverdú. El de l’actual cap del Departament de Llengües Estrangeres, la catedràtica d’anglès Teresa Capdevila, un dels motors que van permetre que aquella primera revista del centre arribés a bon port.

Fent gala de les seves inquietuds literàries i socials, l’aleshores alumna Teresa Capdevila va signar dues poesies (“Pensaments” i “Esperant”) així com també d’un breu assaig, conjuntament amb la també alumna Rosa Maria Olivart, crític amb una temàtica malauradament sempre d’actualitat com és la de la droga. Per fer memòria d’aquella primera publicació de l’institut, us deixem amb els seus textos.

El testimoni de la revista “Tot hi cap” va ser recollit, més endavant, per diverses publicacions, algunes amb un esperit d’allò més trangressor, que properament us anirem recordant i que estableixen un fil històric que continua, encara avui, amb aquest web i que esdevé una autèntica crònica dels 40 anys d’història del Vallverdú.

40 anys d’història del Vallverdú (21): quan l’amor flueix

activitats04/03/21  

Des de l’octubre de 1980, l’institut ha estat l’espai on el jovent de la comarca de les Garrigues s’ha format acadèmicament assolint les titulacions de batxillerat, de formació professional o, més tard, de l’ensenyament secundari obligatori. Tot i així, molts dels estudiants que ha passat pel centre no recorden l’institut com un indret exclusivament acadèmic sinó més aviat tot el contrari. El fet que els milers de joves garriguencs que han passat per la casa s’hi estiguessin, inicialment, entre els 14 i els 18 anys i, posteriorment, entre els 12 i la majoria d’edat, ha propiciat que sigui entre les parets de l’institut, o al seu pati, on molts d’ells hagin viscut el despertar de la primavera.

Una bona mostra n’és la imatge que encapçala aquest article i que recull un concurs publicat l’any 1987 a la transgressora revista “SIDA”, editada pels estudiants de l’institut de batxillerat, on precisament es repta el lector a enllaçar a través de fletxes (de l’amor) les parelles més populars que hi havia al centre en aquella època. Un concurs que anava acompanyat d’una il·lustració que recollia una de les frases més populars durant els anys 80 i 90 a l’hora d’iniciar una relació. “Vols sortir amb mi?” acostumaven a dir, signe d’un altre temps, els nois a les noies.

De fet, les converses sobre enamoraments, “rotllets” passatgers, amors frustrats o relacions íntimes han estat sempre a l’ordre del dia dels adolescents que, des de fa 40 anys, han donat vida a l’institut. Qui més qui menys, tothom recorda alguna de les aventures amoroses que va viure durant el seu pas pel centre, una memòria que tot sovint és perd quan del que es tracta és de recordar el contingut d’allò que s’hi va estudiar. Sense por a equivocar-nos, podem dir que en les quatre dècades de vida de l’institut, són centenars, potser milers, les parelles que s’han format al seu interior. Algunes van ser flor d’un dia i no van passar d’aquí, però d’altres van quallar i s’han perllongat al llarg dels anys arribant a tenir descendència.

Els enamoraments i les parelles no han estat, però, una cosa exclusiva de l’estudiantat. Tot i que en un volum molt inferior, per raons evidents, també han estat desenes els professors i professores que han trobat l’amor tot treballant a l’institut. Els coneixedors en profunditat de la casa es poden entretenir a fer el llistat de parelles que han sorgit entre els docents del centre, diverses de les quals han tingut una descendència que ben bé es podria dir que és filla d’aquest institut que ara compleix 40 anys. Un institut on l’amor ha fluït abundament amb milers d’històries que de vegades es poden explicar però que, en moltes altres ocasions, no coneixeran més que que els seus protagonistes. I que per molts anys així sigui!