L’inici de curs de l’Institut Josep Vallverdú va quedar trasbalsat el dimecres 18 de setembre de 2019 quan la comunitat educativa va conèixer la tràgica notícia de la mort d’Albert Palau, antic professor del centre i que havia exercit a la casa al llarg de quinze anys, entre 1997 i 2012, moment en el qual va jubilar-se després d’una llarga trajectòria en el món educatiu.
Fill i veí de Bell-lloc d’Urgell, l’Albert era una persona molt estimada a la comarca de les Garrigues ja que, abans de la seva incorporació a l’institut, havia treballat durant una bona pila de cursos a l’escola Albirka d’Arbeca, on va exercir un temps com a director arribant a assolir per al seu centre el prestigiós premi Baldiri Reixac.
Un cop incorporat al Josep Vallverdú com a professor d’educació física, l’Albert va ser un dinamitzador constant de les activitats esportives del centre, promocionant l’Olimpíada escolar que se celebrava a les seves estimades pistes d’atletisme d’Arbeca, l’esquiada i les històriques Jornades Esportives.
A més, al llarg del seu pas per l’institut va exercir en diverses ocasions com a cap del departament d’educació física i, entre 2006 i 2012, com a coordinador d’activitats del centre. Per si això no fos poc, l’Albert Palau va ser l’impulsor de la primera revista digital de l’institut, el difunt “Ull de Poll”, i del primer lloc web del centre.
Atesa aquesta trajectòria no cal dir que el traspàs del professor Albert Palau ha causat una profunda commoció al si de la comunitat educativa de l’Institut Josep Vallverdú i de tota la comarca de les Garrigues, a la qual ell va dedicar tota la seva trajectòria professional com a docent.
Apassionat com era de la natura, de la història, de la cultura i de la terra, des d’aquest lloc web que ell va contribuir a impulsar el volem recordar amb els versos de Marià Manent al seu poema “El cant amagadís”:
Prou sé que he de dir-vos
adéu, núvol lila i de foc, neu
de Vidalba
El temps de l’home és breu i
la posta de sol es confon amb la
claror de l’alba.
Però espero que un dia veuré,
renovada i més gerda, la
terra: potser encara hi haurà,
rosat, el presseguer
i encara la mel d’or adormida
a la gerra.
Que descansis en Pau, Albert. El teu institut sempre et recordarà!
Comentaris recents