Crònica gràfica d’un bell somni

El dimarts 30 de juny de 2020, l’Institut Josep Vallverdú va escriure un punt i a part en la seva llarga crònica. Al mateix temps que es commemoraven els quaranta anys de la finalització, l’estiu de 1980, de les obres que van convertir un solar dels afores de les Borges Blanques en un nou i flamant centre educatiu, vuit professors i professores, amb la longeva i carismàtica directora Antonieta Bernat al capdavant, van tancar el seu període de servei i dedicació a l’institut per obrir una nova etapa, lluny dels tràfecs propis de la seva ocupació al llarg de les darerres dècades.

Amb ells, s’acomiadava de l’Institut Josep Vallverdú una part importantíssima del capital humà que va aconseguir fer d’aquella carcassa nova de trinca, el centre educatiu de referència de l’ensenyament secundari, del batxillerat i de la formació professional a les Garrigues.

La institució a la qual van servir amb passió i estima, però també amb rigor i professionalitat, ha volgut retre’ls un petit homenatge recordant la seva participació en el “bell somni” que va ser construir un institut de secundària a la comarca. Un homenatge, en forma de crònica gràfica, que s’acompanya de les paraules de Joan Manuel Serrat a la seva emotiva cançó “Per construir un bell somni”.

Els versos del noi del Poble-Sec, “Per construir un bell somni  el primer que cal és estar despert, mà ferma per dur les brides i fer-se un projecte a mida comptant que tot s’encongeix. Materials de primera. Amples i profunds els seus fonaments, a prova de malentesos, compromisos, interessos i accidents. Orientat al sud i protegit dels vents. Res no cura les ferides com un bell somni. Qui és que no arrisca la vida per un bell somni? Què seria de nosaltres sense un bell somni?”, il·lustren a la perfecció la dedicació de les professores i professors que aquest estiu han deixat el centre per encetar la feliç etapa de la seva jubilació.

Us els recordem, perquè ells són història viva dels darrers quaranta anys d’aquesta comarca, arquitectes imprescindibles del “bell somni” que va ser, i que és encara, construir la més alta institució acadèmica de les Garrigues:

Antonieta Bernat: professora de llengua castellana i literatura, arribada al centre el curs 1983-84, ara fa 37 anys. Ha exercit com a directora de l’institut unificat (batxillerat i formació professional) des de 1990, essent una de les directores més longeves de Catalunya.

M. Carme Calderó: professora de llengua catalana i literatura, arribada al centre el curs 1988-89, ara fa 32 anys. En el moment de la seva jubliació exercia el càrrec de Cap d’Estudis des de feia gairebé una dècada.

Xesco Guasch: professor de biologia i geologia, arribat al centre el curs 1989-90, ara fa 31 anys. Ha exercit de Cap d’Estudis adjunt durant tres dècades.

Amadeu Bonet: professor de tecnologia, arribat al centre el curs 1997-98, ara fa 23 anys. Els darrers cursos acadèmics de la seva vida professional els ha exercit com a Coordinador Pegagògic.

Josep Grau: professor d’instal·lacions elèctriques i automàtiques, arribat al centre el curs 1983-84, ara fa 37 anys. Ha exercit durant bona part de la seva vida acadèmica com a coordinador informàtic del centre.

Ramon Rosselló: professor de dibuix, arribat al centre el curs 1989-90, ara fa 31 anys. Ha exercit durant bona part d’aquest temps com a cap del seminari de dibuix.

M. Carme Llobera: professora de biologia i geologia, arribada al centre el curs 1991-92, ara fa 29 anys. Ha exercit durant bona part d’aquest temps com a cap del Departament de ciències.

Eugènia Martí: professora de llengua castellana i literatura, arribada al centre el curs 2007-08, ara fa 13 anys. Ha estat, durant gairebé una dècada, la responsable de la biblioteca de l’institut.

En total, 233 anys de dedicació i servei a l’Institut Josep Vallverdú. Un centre que, per sempre més, és i serà el seu.

Fer memòria per encarar el futur

El tancament d’una etapa i l’obertura d’una altra és, sempre, un bon moment per aturar-se, fer balanç i entomar, amb forces renovades, els reptes del futur. És precisament, en aquest instant, en què es troba l’Institut Josep Vallverdú, després d’acomiadar, en un emotiu claustre de final de curs, la seva històrica directora, l’Antonieta Bernat, i set professors de llarga singladura al centre, i de donar la benvinguda al nou equip directiu que, des de l’1 de juliol, s’ha fet càrrec de les regnes de l’institut.

Arribats a aquest punt, és obligat fer memòria, per encarar el futur, certament, però també per evitar perdre la idiosincràsia, acadèmica i sobretot humana, que ha definit l’Institut Josep Vallverdú al llarg dels darrers trenta anys d’història en què ha estat encapçalat per l’Antonieta Bernat, una directora que té, entre molts altres mèrits, el fet d’haver-se convertit en una de les més longeves de Catalunya. Una qüestió que no és, ni molt menys, trivial en uns temps d’immediatesa, de canvis i de renovacions constants.

Raimon, el cantautor de Xàtiva, aquesta vila de la Costera tan propera a l’estimada València de l’Antonieta Bernat, explicava que “qui perd els orígens, perd la identitat” i això és, precisament, el que vol evitar l’Institut Josep Vallverdú. Per això, ens cal fer memòria i preservar el llegat deixat per qui, amb mestratge i bonhomia, ha liderat l’institut durant les darreres tres dècades.

Certament, es fa difícil resumir en poques paraules l’obra de la directora Antonieta Bernat perquè la seva crònica va íntimament associada a la de l’Institut Josep Vallverdú, un centre que ha crescut i s’ha modernitzat amb ella al capdavant fins al punt de convertir-se en un referent educatiu de l’ensenyament secundari a les comarques de Ponent.

En aquest breu esbós que pretén fer memòria per encarar el futur en base al seu llegat, apuntem deu característiques que han definit els darrers trenta anys d’un centre que ha volgut ser, sobretot, un espai humà i acollidor:

1)  La modernització constant d’una institució educativa que, adaptant-se a les moltes i molt diverses reformes, ha sabut sempre adequar-se d’una manera exitosa al seu temps.

2)  La creació d’equips de treball heterogenis, perseverants i compromesos amb els reptes que, al llarg de tres dècades, han anat sorgint, sempre amb la premissa de la humanitat i del bon clima de treball entre les persones com a base.

3)  L’estreta relació de la institució educativa amb la societat que l’acollia i que no és altra que la comarca de les Garrigues, d’una peculiar idiosincràsia que ha impregnat l’institut.

4)  La cura humana del professorat que ha ajudat a treure’n les millors potencialitats; una circumstància cabdal per millorar el procés d’aprenentatge de l’alumnat.

5)  L’escolta activa i la naturalitat en el tracte, fent de l’institut un espai agraït d’acollida i d’intercanvi.

6)  La dedicació abnegada al centre, obrint-ne la porta i apagant-ne els llums, o d’acord amb el seu caràcter proper i humà, donant el primer “bon dia” i el darrer “adéu”.

7)  El treball cooperatiu, que ha permès de crear vincles duradors entre el grup humà que, en molts casos, han transcendit l’àmbit professional i han fet de l’institut un espai d’amistat i de bona convivència.

8)  La preocupació per l’atenció a les famílies d’un alumnat que, en l’etapa adolescent, sovint no és fàcil de portar però a qui sempre vetllava per concedir una segona oportunitat.

9)  La col·laboració permanent amb les administracions educatives, locals i comarcals, tot fent de l’institut una referència obligada a l’hora de parlar d’educació a les Garrigues.

10)   L’atenció a la gestió educativa i del centre d’una manera creativa, flexible, però, sempre, humana i responsable.

De ben segur que, aquells i aquelles que van compartir aules i despatxos amb l’Antonieta Bernat durant aquestes més de tres dècades, podrien ampliar aquesta llista.

De tot el seu llegat, ens quedem amb la seva humanitat i la seva bonhomia, dues característiques bàsiques per seguir construint aquest institut de futur. Un esdevenidor que sempre s’ha d’encarar fent memòria. Gràcies per aixecar aquest centre que, amb els ulls posats en el futur, té el cor carregat amb el record de les persones que han ajudat a construir-lo.

L’Institut Josep Vallverdú, de dol per la defunció d’Albert Palau, antic professor de la casa entre 1997 i 2012

L’inici de curs de l’Institut Josep Vallverdú va quedar trasbalsat el dimecres 18 de setembre de 2019 quan la comunitat educativa va conèixer la tràgica notícia de la mort d’Albert Palau, antic professor del centre i que havia exercit a la casa al llarg de quinze anys, entre 1997 i 2012, moment en el qual va jubilar-se després d’una llarga trajectòria en el món educatiu.

Fill i veí de Bell-lloc d’Urgell, l’Albert era una persona molt estimada a la comarca de les Garrigues ja que, abans de la seva incorporació a l’institut, havia treballat durant una bona pila de cursos a l’escola Albirka d’Arbeca, on va exercir un temps com a director arribant a assolir per al seu centre el prestigiós premi Baldiri Reixac.

Un cop incorporat al Josep Vallverdú com a professor d’educació física, l’Albert va ser un dinamitzador constant de les activitats esportives del centre, promocionant l’Olimpíada escolar que se celebrava a les seves estimades pistes d’atletisme d’Arbeca, l’esquiada i les històriques Jornades Esportives.

A més, al llarg del seu pas per l’institut va exercir en diverses ocasions com a cap del departament d’educació física i, entre 2006 i 2012, com a coordinador d’activitats del centre. Per si això no fos poc, l’Albert Palau va ser l’impulsor de la primera revista digital de l’institut, el difunt “Ull de Poll”, i del primer lloc web del centre.

Atesa aquesta trajectòria no cal dir que el traspàs del professor Albert Palau ha causat una profunda commoció al si de la comunitat educativa de l’Institut Josep Vallverdú i de tota la comarca de les Garrigues, a la qual ell va dedicar tota la seva trajectòria professional com a docent.

Apassionat com era de la natura, de la història, de la cultura i de la terra, des d’aquest lloc web que ell va contribuir a impulsar el volem recordar amb els versos de Marià Manent al seu poema “El cant amagadís”:

Prou sé que he de dir-vos
adéu, núvol lila i de foc, neu
de Vidalba
El temps de l’home és breu i
la posta de sol es confon amb la
claror de l’alba.
Però espero que un dia veuré,
renovada i més gerda, la
terra: potser encara hi haurà,
rosat, el presseguer
i encara la mel d’or adormida
a la gerra.

Que descansis en Pau, Albert. El teu institut sempre et recordarà!