La cometa de los sueños vuela para reunir las ilusionesy esperanzas de los niños y niñas del mundo. Si quieres acompañarla, sujeta fuerte su hilo. Déjate llevar por encima de las nubes sintiendo el viento en la cara. Llena de alegría tu corazón y sueña con un… Llegeix més»
El nostre grup hem començat el trimestre amb molta il·lusió i música! Per ampliar el nostre cançoner, hem iniciat l’aprenentatge d’una nova cançó de bosc: la cançó del Pica-soques.
Primer de tot, hem anat a l’aula de música, on hem escoltat la cançó i hem començat a aprendre’n la lletra i la melodia. Per entendre millor aquest ocell tan especial, també hem mirat un vídeo d’un pica-soques mentre feia el seu niu en un arbre. Ens ha encantat observar com pica el tronc amb el bec!
Tot seguit, hem acompanyat la cançó amb instruments de fusta de petita percussió, com pals i caixes xineses, simulant el so característic del pica-soques quan pica els arbres. Ha estat una activitat molt divertida i sonora!
A la tarda hem continuat amb una proposta artística: hem començat a crear els nostres pica-soques de plàstica. Hem pintat cartolines de color marró i gris amb aquarel·les i, un cop seques, les hem retallat. Finalment, els hem afegit els ulls el bec de gomets i les plomes amb elements naturals.
Els resultats han estat preciosos! Ens han quedat uns pica-soques molt bonics i hem gaudit moltíssim tant de la manualitat com de la cançó.
Seguim aprenent i gaudint del bosc a través de la música i l’art!
“Les primeres obres d’art no van ser creades per ser belles, sinó per donar sentit al món.” Richard Leakey
Durant les vacances d’hivern, cadascun de nosaltres va assumir una tasca molt important: cercar informació sobre les pintures rupestres i, més concretament, sobre com els artistes de la prehistòria elaboraven les eines i els colors que utilitzaven.
El treball i el compromís individual han estat fonamentals per poder continuar avançant a l’aula. Gràcies a totes les aportacions, hem dedicat el dimecres de projecte de comunitat a compartir, comparar i analitzar la informació recollida, amb l’objectiu de donar resposta a les preguntes que ens havíem formulat sobre l’art dels primers homínids i completar un petit mapa amb les idees més rellevants.
Comencem situant-nos en el tema a través de la lectura i comprensió del text que introduïa les tasques.
Fa moltíssims anys, quan les persones vivien en coves i no existien els llibres, ni les càmeres, ni les pantalles, els humans van començar a explicar històries d’una altra manera: pintant a les parets de les coves. A aquests dibuixos se’ls anomena pintures rupestres.
A les coves hi dibuixaven animals, escenes de caça, mans, formes misterioses o coses importants de la seva vida. Gràcies a aquestes pintures podem saber com vivien, què veien i què els preocupava.
Les coves eren com els seus llibres d’històries, i cada pintura és un missatge que ens han deixat des de fa milers d’anys.
Posteriorment, a la rotllana i amb la llibreta a la mà, llegim la informació que cadascú ha portat escrita. A mesura que avancem, ens adonem que moltes idees es repeteixen, fet que ens ajuda a identificar les paraules i conceptes més rellevants que podem anotar. Les eines ens són fàcils d’imaginar: mans i dits, plomes, troncs, pèl d’animals o ossos buits per bufar. En canvi, quan comencem a parlar de com obtenien els colors, apareixen paraules més complexes, que interpretem com els noms de diferents minerals o pedres.
Amb cadascun d’aquests materials obtenien colors diferents, però ens desperta especial interès conèixer millor aquests noms tan estranys, sobretot tenint en compte que som el grup dels geòlegs i geòlogues. Per aquest motiu, arribem a la conclusió que caldrà continuar investigant.
El que sí que ens queda clar és el procés que seguien per obtenir els colors. Primer, esmicolaven i trituraven els minerals fins a obtenir una pols fina; després, la barrejaven amb greix animal, resina, sang i/o aigua.
Per acabar de comprendre aquest procés, a la tarda el posem en pràctica i, tot i utilitzar materials més moderns, elaborem “pintura” blanca amb guix i pintem amb els dits.
Aquesta experiència ens anima a voler continuar aprenent i ens va fer sentir més a prop dels nostres avantpassats. Sabem que ben aviat ens podrem convertir en artistes prehistòrics, començant per anar al bosc a buscar tot el necessari, tal com ho feien els humans de la prehistòria.
“No podem pensar en el futur si no mirem enrere als nostres avantpassats.“
Edmund Burke
Abans de marxar de vacances d’hivern, vam descobrir els noms que defineixen i divideixen el període en el qual estem immersos. Tot i que en alguna conversa havia sorgit la paraula prehistòria, fruit dels llibres temàtics que portem a l’aula com a fonts d’informació, no li havíem donat massa rellevància. No obstant això, l’evolució dels homínids i el pas del temps va generar la necessitat de recuperar aquesta paraula i, alhora, conèixer-ne d’altres.
El primer que vam fer va ser confegir la paraula PREHISTÒRIA, ja que veure-la escrita amb lletres mòbils ens permetia jugar amb les seves lletres i canviar-les quan pensàvem que s’escrivien de manera diferent. De seguida, ens vam adonar de la paraula HISTÒRIA i la vam separar del prefix PRE. Després de fer hipòtesis sobre el seu significat, entre tots i totes la vam definir com el període previ a la història, i més concretament, a la història escrita.
Durant tot el primer trimestre vam parlar sobre el període en què els primers homínids eren nòmades i es desplaçaven d’un lloc a un altre buscant aliments i refugi. Per descobrir el nom d’aquest període dins de la prehistòria i del període posterior, vam utilitzar un codi secret, on calia fer la correspondència de lletres per trobar les diferents paraules.
Per acabar, a la rotllana vam posar en comú les paraules trobades i els seus significats, a partir del que coneixíem, buscant allò que fa que una etapa acabi i comenci l’altra.
D’aquesta manera, vam utilitzar la paraula PALEOLÍTIC per continuar avançant. A partir d’una imatge que recollia els principals trets d’aquesta etapa, ens vam organitzar en grups per realitzar un treball més precís. Vam buscar els trets que ja coneixíem i que havíem estat treballant i, alhora, vam descobrir-ne de nous, introduint temes que continuaríem explorant plegats.
Un d’aquests elements nous va ser el descobriment de les pintures rupestres, que van marcar tant la tasca per a les vacances d’hivern com el punt de partida del segon trimestre.
Som humans perquè els nostres avantpassats van aprendre a caminar drets.
En un d’aquests dies en què els paleontòlegs i les paleontòlogues anem portant informació sobre la prehistòria, la Sira va arribar a l’aula amb un llibre molt especial: Terrícoles, de la il·lustradora i autora de llibres infantils Patrícia Geis.
Terrícoles és un llibre informatiu i visual, pensat per a infants, que combina il·lustracions clares amb explicacions senzilles sobre la història de la vida a la Terra. El seu argument principal ens convida a fer un viatge enrere en el temps per entendre com els éssers vius —i especialment els humans— hem anat canviant i adaptant-nos al llarg de milions d’anys.
En llegir les primeres pàgines, el llibre ens transporta a milers i milers d’anys enrere, al continent africà. Ens explica que fa molt i molt de temps la Terra es va obrir i el clima va canviar. Els boscos es van anar fent més petits i van aparèixer grans espais oberts, com prats i sabanes. Davant d’aquest canvi, alguns primats que vivien als arbres van haver de baixar a terra per buscar menjar i poder veure millor què passava al seu voltant.
A poc a poc, aquests primats van començar a canviar: caminaven més drets per veure lluny, feien servir les mans per agafar coses i pensaven noves maneres de viure per protegir-se i trobar aliment.
Aquest relat ens va portar a fer-nos una pregunta clau: per què aquests primats van sentir la necessitat de posar-se dempeus? Per intentar entendre-ho, vam passar de la lectura a l’experimentació corporal. Vam provar de caminar com ho feien aquells primers primats. Al cap d’una estona, ja vam notar que cansa, sobretot si t’imagines caminant amb el cap ben alçat, vigilant no convertir-te en la presa d’algun depredador o buscant menjar a l’horitzó.
A mesura que ho experimentàvem, ens adonàvem que el cos també canviava: ens aguantàvem més amb les cames del darrere i, de mica en mica, anàvem alliberant les mans. Tenir les mans lliures ens permetia agafar objectes amb l’ajuda dels dits llargs. D’aquesta manera, a través del cos, començàvem a entendre un moment clau de l’evolució humana.
Amb el pas del temps, tots aquests canvis van donar lloc als primers homínids i, molt més endavant, a un dels més coneguts: l’australopitec. El vam buscar al nostre arbre de l’evolució humana per posar-li cara i vam continuar llegint el llibre. Així és com vam descobrir la història de la Lucy.
La Lucy va viure fa 3 milions d’anys, a la Gran Vall del Rift, a prop del riu Awash, a l’actual Etiòpia.
Tenia uns 20 anys i vivia en un entorn amb boscos, praderies, llacs i rius.
S’alimentava de fulles, fruites madures, arrels, nous, cucs, cargols, tèrmits, sargantanes, ous i, de vegades, d’algun animal mort. Feia servir pedres per arrencar la carn, trencar ossos i extreure’n el moll.
Feia poc més d’un metre d’alçada, pesava uns 27 quilos, tenia un cervell semblant al d’un ximpanzé, però era capaç de caminar dreta. Es comunicava amb sons, gestos i grunys.
Fa uns tres milions d’anys, va morir en caure d’un arbre d’uns 12 metres d’alçada.
Ens va cridar molt l’atenció la seva mida: amb 20 anys, mesurava com alguns de nosaltres. Això ens va portar a buscar més informació i imatges d’una rèplica de la Lucy, que ens va engrescar a representar-la. Observant el seu cos, la seva cara i les seves mans, vam descobrir que tenim moltes coses en comú. A poc a poc, anàvem entenent millor d’on venim.
Vam agafar un full ben gran i vam buscar entre els paleontòlegs i les paleontòlogues algú que mesurés una mica més d’un metre. Amb el regle a la mà, ens vam anar mesurant, i qui més s’hi aproximava era la Sira. Es va estirar sobre el paper, en vam resseguir la silueta i vam començar a donar forma a la nostra Lucy mentre escoltàvem Lucy in the Sky with Diamonds, la cançó que els investigadors escoltaven la nit després del descobriment, quan analitzaven els ossos dins la tenda.
Aquesta experiència ens ha permès entendre que l’evolució no és només una història per llegir, sinó un procés que es pot sentir, experimentar i viure amb el cos. Quan els infants poden caminar, provar, mesurar-se i comparar-se, el coneixement esdevé significatiu. Així, mica en mica, anem descobrint què ens amaga la terra… i també què ens explica sobre nosaltres mateixos.
Després de la sortida al bosc de les cabanes ens adonem que, de les activitats que vam proposar, la dels mandales no va acabar de funcionar com esperàvem. Observant el desenvolupament de l’activitat, creiem que un dels motius principals va ser que els mandales de mostra no es veien prou bé i això dificultava que els infants entenguessin la proposta i s’hi sentissin motivats.
A partir d’aquesta reflexió, decidim repensar l’activitat. Optem per elaborar diferents exemples de mandales utilitzant materials del bosc (fulles, pedres, pinyes, branquetes…) col·locats sobre un fons negre, de manera que els elements destaquin molt més i siguin ben clars visualment.
Un cop realitzats els mandales, fem un recull de fotografies de totes les creacions. Amb aquestes imatges elaborarem un petit llibre de mostra que ens servirà com a suport visual. L’objectiu és oferir referents més entenedors i atractius, i comprovar si d’aquesta manera l’activitat funciona millor quan tornem a anar al bosc.
Així, transformem una dificultat en una oportunitat d’aprenentatge i millora, ajustant la proposta a les necessitats reals del grup.
“La creativitat neix quan ens atrevim a provar.” Henri Matisse
«The real voyage of discovery consists not in seeking new landscapes, but in having new eyes.» — Marcel Proust
Avui, dins del projecte “Abraçant el món”, l’activitat l’hem fet tota la Comunitat de Grans, distribuïts a les diferents aules.
Primer hem parlat de la fitxa tècnica de la pel·lícula: títol, any, país, personatges principals i altres dades bàsiques. Després ens hem plantejat de què podria anar la pel·lícula abansd e mirar-la i quina relació podria tenir amb el nostre projecte de Comunitat.
A continuació hem visionat la pel·lícula Dos contra el hielo, basada en una expedició real a Groenlàndia. La història ens ha permès conèixer aquest territori, les seves condicions extremes i les dificultats que hi troben les persones que hi viuen o hi viatgen. Ens hem adonat que el que passava a la pel·lícula, una història de fa molts anys, té relació amb l’actualitat i amb el món en què vivim.
Un cop acabada, hem fet diverses activitats de comprensió: hem respost preguntes més tancades per assegurar-nos que havíem entès la història i també preguntes obertes per poder opinar i interpretar el que havíem vist.
Finalment hem fet un debat al voltant de l’actualitat: hem parlat del territori, dels interessos dels països, del medi natural i de les decisions humanes. Hem vist que una pel·lícula no només serveix per entretenir-nos, sinó també per ajudar-nos a pensar i a entendre millor la realitat.
Avui el cinema s’ha convertit en una finestra per mirar el món.
De la mateixa manera que els brots d’un arbre provenen d’un tronc comú, totes les espècies vives han descendit d’alguna forma primitiva.
Després de conèixer el conte “Del Pau a nosaltres”, a la classe ens va quedar una idea molt temptadora al cap: que l’evolució humana és com una filera ordenada on una espècie “es converteix” en una altra fins arribar a nosaltres. És una manera d’explicar-ho molt habitual (i molt visual), però… no és del tot correcta.
Aquestes darreres setmanes, el grup dels paleontòlegs i paleontòlogues hem fet un pas important: hem descobert que l’evolució s’entén millor com un arbre de família.
Per què “en línia” no funciona?
Quan ho dibuixem com una línia recta, sembla que només hi hagi una sola ruta, que cada espècie sigui “millor” que l’anterior i que totes les espècies antigues desapareguin quan apareix la següent.
Però la realitat és una altra: les espècies es ramifiquen, com passa en una família (avi, besavi, cosins…), i en molts moments van conviure diferents homínids al mateix temps.
El vídeo que ens va ajudar a entendre-ho
Per posar ordre a aquesta idea, vam mirar el vídeo “Evolució humana: arbre de família”, que explica que un arbre representa de manera més fidel l’evolució que no pas un esquema lineal. Ens va ajudar a entendre dues idees clau:
Compartim ancestres comuns (el “tronc” de l’arbre).
Les “branques” ens mostren la diversitat i fins i tot la convivència d’espècies diferents en una mateixa època.
I també vam observar una idea final molt potent: de totes les branques, l’única que arriba fins avui és la de l’Homo sapiens.
Del conte a la investigació: reordenem la nostra “família”
Amb aquesta nova mirada, vam tornar a les imatges del conte i vam fer una feina de paleontologia “de veritat” (a la nostra manera): vam estendre totes les imatges al bell mig de la Rotllana, com si davant nostre tinguéssim un gran trencaclosques per resoldre. A partir d’aquí, va començar una conversa rica i viva en gran grup: ens preguntàvem quines figures podrien anar abans, quines s’assemblaven més entre elles i si algunes no eren tant “pares i fills” com “cosins” dins d’una mateixa família. Amb aquestes reflexions, vam anar dissenyant plegats un arbre de família, situant primer els primats més antics, després les diferents branques dels homínids i, finalment, la branca que arriba fins a nosaltres, l’Homo sapiens. D’aquesta manera vam entendre que fer ciència vol dir justament això: observar, provar, equivocar-se i tornar-ho a pensar.
Aquesta descoberta ha estat molt significativa. Ens emportem tres grans aprenentatges que expliquen molt bé la feina del nostre grup:
L’evolució no és una escala per pujar, és un arbre per entendre.
No venim “dels micos” actuals: els humans i altres primats compartim ancestres comuns, com passa amb els cosins d’una família.
La Terra amaga històries molt llargues i, quan les anem reconstruint, entenem millor qui som i d’on venim.
I potser el més important: ara sabem que, quan parlem dels nostres avantpassats, no estem seguint una línia recta… estem escoltant un bosc ple de branques.
«El món canvia amb el teu exemple, no amb la teva opinió.»
Paulo Coelho
Abans d’acabar el trimestre hem col·locat el contenidor gran de l’Apilo XII al vestíbul de l’escola, en un lloc ben visible. Ara tothom que entra el pot veure.
També hem passat per les classes per explicar què és l’Apilo i com ha començat tot. Hem preparat l’explicació, hem parlat davant dels companys i companyes i hem resolt preguntes. Ens ha agradat veure que molts nens i nenes s’han interessat i han volgut participar. Els ha agradat molt que els portessim el seu carnet d’Agent Apilo amb la seva foto.
A més, hem enviat un correu a les famílies i als mestres per explicar el concurs, què es pot portar i com funcionarà la recollida de piles.
Ara arriben uns dies de vacances… i tenim un encàrrec molt important: volem que tothom comenci a guardar piles a casa.
Hem demanat a les famílies que guardin totes les que tinguin. Cada pila compta. Quan tornem a l’escola, les podrem portar i començar a omplir el contenidor.
La idea ja ha sortit de la classe. Ara és cosa de tota l’escola.
El món abans de nosaltres només es pot entendre escoltant atentament les petjades que ha deixat.
Ens hem endinsat sota la terra dels nostres peus com a bons paleontòlegs i paleontòlogues, amb ganes d’observar, preguntar-nos i entendre què ens amaga el passat. En aquest camí de descoberta, hem començat a fer-nos una de les grans preguntes que la humanitat s’ha plantejat al llarg del temps:
La veritat és que encara en sabem ben poc. Alguns ja havien sentit a dir que “venim dels micos”, una idea que vam començar a entendre millor arran de la nostra visita al CRIP (Centre de Restauració i Interpretació Paleontològica). Allà vam descobrir una troballa clau: en Pau (Pierolapithecus catalaunicus), un primat que va viure fa uns 12 milions d’anys i que va tenir característiques molt importants, per comprendre l’evolució dels primers humans.
Els científics ens expliquen que en Pau va ser un dels primers micos capaços de caminar dret en alguns moments, fet que va marcar un abans i un després en la manera de moure’s i relacionar-se amb l’entorn. Aquesta descoberta ens va despertar moltes preguntes:
A la Rotllana, espai de conversa i pensament compartit, vam posar en comú tota la informació recollida i vam arribar a conclusions molt interessants:
Amb aquest interès creixent per entendre d’on venim, vam descobrir un conte molt especial: Del Pau a nosaltres.
Aquest conte ens acompanya en un viatge pel temps i ens explica, de manera propera i entenedora, com des d’en Pau i altres avantpassats llunyans s’inicia un camí ple de canvis que, pas a pas, ens porta fins als humans d’avui. A través de les seves pàgines, entenem que l’evolució és un procés lent, ple d’adaptacions, descobertes i aprenentatges.
A partir d’aquesta experiència, hem après que la terra guarda històries molt antigues i que els paleontòlegs ens ajuden a escoltar-les. Hem entès que no apareixem de cop, sinó que som el resultat d’un llarg camí d’evolució. Saber d’on venim ens ajuda a entendre millor qui som i desperta encara més ganes de continuar investigant què va passar abans de nosaltres.
El nostre esperit de paleontòlegs i paleontòlogues continua ben despert… i això tot just acaba de començar.
