PARLANT SENSE PARAULES
08/02/26“L’art és el llenguatge universal que transcendeix totes les barreres.”
Hayden Herrera
Aquestes darreres setmanes, les Alícies ens hem apropat a la neurodivergència a través de l’art com a forma d’expressió i de comunicació. Hem descobert que no totes les persones expliquen el que senten de la mateixa manera i que l’art pot esdevenir un espai segur des d’on mostrar emocions, pensaments i vivències que, de vegades, són difícils de verbalitzar. A partir de la lectura de contes i del coneixement de l’obra d’una artista neurodivergent, hem pogut observar, escoltar i reflexionar sobre altres maneres de percebre el món, tot connectant-les amb les nostres pròpies emocions i experiències.
En aquest context, hem conegut l’artista Nnena Kalu, una artista multidisciplinària amb autisme i limitacions verbals. La seva obra es caracteritza per la importància dels materials i per una pràctica artística impulsada pel ritme i la repetició, elements que guien els seus moviments i donen forma als seus entorns. Kalu transforma la seva necessitat d’embolcallar, superposar i construir en un llenguatge artístic potent, especialment present en les seves obres en volum.
Durant la primera setmana vam conèixer el conte Mi hermano Luca, que ens va servir per iniciar converses al voltant de l’autisme i, alhora, per apropar-nos a les obres tridimensionals de l’artista. A través d’aquestes, vam seguir el nostre propi procés creatiu i expressiu amb diferents materials.
La setmana següent vam llegir el conte El niño tras la ventana, on el protagonista mostra hipersensibilitat i dificultats per interactuar amb el món que l’envolta. El relat ens ofereix una metàfora significativa: el nen construeix una cabana on se sent segur. A partir d’aquesta història, a l’aula vam parlar de la tendència a tancar-nos dins nostre quan ens passa alguna cosa, de la dificultat d’expressar els sentiments i de la importància de comunicar-nos, simbolitzada pel moment en què el nen acaba traient la mà per la finestra.
Després d’aquesta conversa, vam reprendre l’obra de Nnena Kalu i ens vam fixar especialment en el ritme i la repetició presents en les seves creacions. Els dibuixos de l’artista estan modelats i definits pel moviment repetitiu i rítmic del seu cos, i nosaltres vam imaginar que aquests traços representaven les emocions que portem a dins, sovint viscudes com un garbuix embolicat i confús.
A partir d’aquesta idea, vam realitzar un treball artístic propi. Cada alumne va triar els colors que desitjava i amb els quals associava una emoció. Tot seguit, vam dibuixar la nostra cabana, aquell espai on ens sentim segurs i on ens amaguem quan ho necessitem, i la vam enganxar al bell mig de la composició. Per acabar, de manera individual, cadascun de nosaltres va explicar algun aspecte de la seva obra, fent incidència en les emocions representades, quines quedaven amagades, en quins moments i com les mostràvem cap enfora.
A través de l’art i de la narració, hem après a aturar-nos, a observar-nos i a mirar l’altre amb més atenció i sensibilitat. Hem entès que expressar emocions no sempre és fàcil ni es fa de la mateixa manera, i que escoltar també implica respectar els silencis, els ritmes i les necessitats de cadascú. Aquest camí compartit ens recorda que cuidar l’altre comença per comprendre’l.
