QUAN LA ROCA ES CONVERTEIX EN LLENÇ

Lídia Rodríguez05/03/26  

“El veritable signe de la intel·ligència no és el coneixement, sinó la imaginació.” — Albert Einstein

En la nostra última sortida al bosc, vam recollir diversos elements naturals amb un repte molt especial: crear les nostres pròpies eines per pintar art rupestre, tal com ho feien els nostres avantpassats.

Uns dies després, va arribar el moment de posar-nos mans a l’obra. A l’aula, vam començar organitzant-nos en grups per facilitar la gestió del material i afavorir el treball cooperatiu. Primer vam observar atentament tots els elements recollits: branques, fulles, pells vegetals i altres materials del bosc. Aquesta primera fase d’observació i anàlisi ens va permetre pensar quins recursos podrien ser útils i de quina manera els podríem transformar.

Seguidament, vam dibuixar les nostres idees, imaginant com serien els pinzells que voliem construir. Aquest moment de planificació és molt valuós, ja que fomenta la capacitat de representació, la creativitat i el pensament previ abans d’actuar.

Amb els esbossos a la mà, vam iniciar la fase de fabricació dels pinzells. Ben aviat vam descobrir que algunes tasques no eren fàcils de fer individualment. Fer nusos per lligar fulles o pells a les branques, per exemple, requeria coordinació i ajuda mútua. De manera natural, va sorgir la col·laboració entre companys i companyes, demostrant que el treball en equip és una eina clau per superar reptes i avançar plegats.

Mentrestant, un altre grup tenia una missió igualment important: preparar els pigments naturals que ens servirien per pintar. Van començar analitzant els materials que havíem recollit al bosc per descobrir si podien transformar-se en color. Amb paciència, els van picar i triturar fins a obtenir pols, tot experimentant amb diferents textures i tonalitats. Durant aquest procés també van descobrir que no tots els materials eren útils, i alguns es van haver de descartar. Aquesta observació forma part d’un aprenentatge molt significatiu: provar, equivocar-se, revisar i tornar a intentar-ho és essencial en qualsevol procés d’investigació.

Així, vam acabar la jornada amb els pinzells artesanals i els pigments naturals preparats per a la següent etapa del projecte.

Aquest dimecres al matí vam tornar al bosc, a una zona amb roques que havíem localitzat prèviament. Allà, en grups, vam poder experimentar de primera mà què significa pintar sobre la roca, tal com feien les comunitats prehistòriques.

Va ser un moment d’autèntica descoberta: vam comprovar si les eines funcionaven, si els pigments eren adequats i com reaccionaven sobre la superfície de la roca. Alguns, fins i tot, es van atrevir a pintar directament amb les mans, reproduint gestos que connecten amb la manera d’expressar-se dels nostres avantpassats.

Sens dubte, una matinal molt enriquidora, plena de descobertes i aprenentatges compartits.

PESEM, COMPAREM I ESTIMEM: DESCOBRIM LA MASSA AMB LES PILES

Dani Tomas05/03/26  

“El coneixement es construeix a partir de l’acció.”

Jean Piaget

Al grup L de Lapó hem estat treballant les unitats de mesura, de la massa i el pes, a partir d’una fitxa que ens ha ajudat a entendre bé aquests conceptes . Hem descobert que, tot i que sovint diem “pesar”, en realitat moltes vegades estem parlant de la massa, i que no és exactament el mateix.

A través de la fitxa, hem après què és la massa, com es mesura i quines unitats utilitzem segons el que volem pesar. També hem vist la diferència amb el pes i com aquest depèn de la gravetat. A més, hem practicat amb canvis d’unitats i hem pensat quines són les més adequades en cada cas.

Però no ens hem quedat només amb el paper. Després, hem portat aquest aprenentatge a la pràctica utilitzant les piles que tenim a l’escola. Amb balances, tant digitals com manuals, hem pogut pesar diferents quantitats i fer aproximacions del seu pes.

Hem jugat a estimar quant podien pesar abans de mesurar-les i després ho hem comprovat. Això ens ha ajudat a millorar la nostra capacitat d’aproximació i a entendre millor les unitats de mesura. També hem comparat resultats i hem vist com petites diferències poden ser importants segons l’instrument que utilitzem.

Aquest treball ens ha permès aprendre d’una manera més vivencial i significativa, connectant la teoria amb situacions reals. A poc a poc, anem construint una millor comprensió de les matemàtiques a partir de l’experimentació i el joc.

Llegir, compartir i descobrir-nos

docent205/03/26  

‘’ La lectura és una porta oberta a la imaginació’’- Josep Vallverdú 

Aquest mes de febrer, els Tintins han compartit les lectures que han estat fent a l’aula. Un espai senzill, però molt significatiu, que ens ha permès seguir gaudint de la lectura i portar-la a les converses del nostre dia a dia.

Compartir llibres amb companys i companyes ens ajuda a conèixer-nos millor: descobrir què ens agrada, si ens emocionen les aventures, si preferim històries divertides o misterioses, i què és allò que valorem en un llibre.

En aquestes converses hem descobert noves afinitats i gustos semblants que potser en altres situacions no hauríem trobat. Hem sabut escoltar els gustos dels altres i identificar què compartim en comú. També hem entès que és igual d’important preguntar-nos per què un llibre no ens agrada, perquè això ens ajuda a construir el nostre criteri lector i a trobar, a poc a poc, el nostre estil.

A més, ens hem proposat nous reptes lectors: atrevir-nos amb llibres diferents dels que havíem llegit fins ara i veure com ens sentim en aquestes noves aventures. Perquè créixer com a lector també vol dir sortir de la zona de confort.

Hem descobert que ens agrada recomanar llibres a les persones que estimem, dedicar una estona a pensar quin llibre pot encaixar millor amb cadascú. I, alhora, ens encanta que ens en recomanin a nosaltres. Llegir no és només una activitat individual: és també una manera de connectar amb els altres.

Després de conèixer els llibres de tots, comencem la lectura del mes de març amb moltes ganes i motivació, disposats a continuar descobrint i compartint històries i aventures plegats.

Del món a l’aula: descobrim els ODS i el nostre paper

Dani Tomas04/03/26  

“Pensa globalment, actua localment.”  Patrick Geddes

Al grup L de Lapó hem descobert els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) a partir d’una presentació que ens ha ajudat a entendre què són i per a què serveixen. Hem vist que són grans objectius plantejats pels governs per millorar el món, però sobretot hem intentat fer un pas més: entendre què signifiquen per a nosaltres.

A partir dels exemples que apareixien a la presentació , hem anat reflexionant i pensant noves accions que podem fer en el nostre dia a dia. Aquest treball ens ha permès veure que, tot i que els ODS són globals, també tenen molt a veure amb les petites decisions que prenem cada dia.

Un dels vincles més clars que hem trobat ha estat amb el concurs Apilo XII. Recollint piles usades, hem entès que estem contribuint a un ús més responsable de l’energia i, per tant, estem treballant directament en l’ODS 7.

També hem parlat de la importància de les accions individuals. Cadascun de nosaltres pot fer petites aportacions, però quan les sumem, el seu impacte creix molt. Aquesta idea ens ha ajudat a prendre consciència que tots podem formar part del canvi.

Aquest treball ens ha fet veure que els ODS no són només objectius llunyans, sinó que també són una oportunitat per actuar des del nostre entorn més proper i començar a construir, entre tots, un món millor.

DEL CARRER A L’ESCOLA: EL BATEC DELS GEGANTS

Núria Vinyals04/03/26  

“Tot allò que es transmet amb estima perdura.”

Carme Junyent (lingüista anoienca)

Recentment hem viscut una experiència molt especial: els gegants de Vilanova del Camí han vingut al gimnàs de Marta Mata.

Hem pogut conèixer de prop l’Odín, la Fultiva, el Paquillo i el Quimet, i també les persones que els donen vida: en Lluís, en Joan Carles, l’Íngrid i la Roser, els seus portadors.

Primer els hem vist arribar peça a peça, descobrint com es munten i com es preparen abans de sortir a ballar. Ha estat sorprenent veure que darrere d’aquelles figures tan altes i imponents hi ha estructura, equilibri, esforç i molta estima per la tradició.

Veure’ls tan a prop, tocar els vestits, observar els caps i entendre com es mouen ens ha ajudat a sentir que la cultura popular no és només una festa que mirem des de fora, sinó una tradició viva que forma part del nostre poble.

Els Patufets havíem preparat preguntes. Amb molta paciència i entusiasme, ens han anat responent totes les qüestions i ens han explicat anècdotes, curiositats i detalls que no sabíem. Ara ja entenem millor què significa portar un gegant i tota la feina que hi ha darrere de cada cercavila. També els hem explicat el nostre projecte de fer uns gegantets nous, comptem amb la seva ajuda.

Ha estat una trobada plena d’emoció, respecte i orgull pel nostre patrimoni.

Gràcies, Odín, Fultiva, Paquillo i Quimet.
Gràcies, Lluís, Joan Carles, Íngrid i Roser, per compartir amb nosaltres el vostre temps i la vostra passió.

Seguim aprenent i estimant la cultura del nostre entorn.

A partir d’aquesta activitat els Patufets investiguen una tradició cultural del seu entorn (els gegants), fan preguntes i construeixen coneixement a partir de l’experiència directa.

APRENENTATGE SOBRE RODES

Toni Ruiz03/03/26  

“La curiositat és el motor de l’aprenentatge.” — Ken Robinson

Ens ha visitat el Juanma amb la seva moto CUSTOM. Segurament, us preguntareu qui és el Juanma i què és una moto Custom?

El Juan Manuel és un treballador de la brigada de L’ajuntament de Vilanova del Camí. De vegades, li toca venir a fer alguna reparació a l’Escola Marta Mata o a portar-nos sorra pel sorral del pati. Fa uns dies, anava pel passadís de la Comunitat de Petits i va veure el nostre mapa d’idees. Resulta que li encanten les motos i en té una de ben gran. A més a més, pertany a una associació motera: Els LEÓNIDAS.

Ens ha portat la seva moto i ens ha explicat que una moto custom és la motocicleta personalitzada o modificada, sigui pel fabricant o pel seu propietari, per a ajustar-se a gustos i preferències úniques, diferenciant-se de la resta de motos. Això vol dir que cada motocicleta custom és única, totes són diferents.

El Juanma, per exemple, li ha afegit a la seva uns serrells llargs als manillars, també ha canviat els pedals per unes plataformes amples, més còmodes. A més a més, ha instal·lat pantalles per protegir-se del fred i unes alforges a banda i banda. Ens ha ensenyat què porta a les alforges: una farmaciola per si es fa mal, uns guants d’estiu, un esprai per si se li punxa una roda, dos impermeables, malles per afegir motxilles i estris per netejar la moto.

Després ens ha explicat com funciona la seva associació motera, els Leónidas. És una agrupació ben organitzada, amb diferents càrrecs: president, secretari, tresorer, cap de ruta i mestre d’armes (que és el que fa de mediador davant d’un conflicte entre socis o amb altres associacions). El Juanma és el cap de ruta, que és l’encarregat de gestionar les sortides que fan, planificar els horaris i l’ordre de circulació. Les motos circulen en zig-zag, en parelles però amb distància, hem d’investigar què significa.

Finalment, se’ns ha ocorregut preguntar què pesa la seva custom i la nostra sorpresa ha estat que és un número encara més gran que el pes de la moto del Jonathan, dos-cents vint-i-nou. També hem de pensar com s’escriu aquest número tan gran.

Hem gaudit molt d’aquesta nova visita, gràcies Juanma!

Podeu veure totes les fotografies al web de l’escola.

I TÚ, COM TRAVESSES?

Eva Valls02/03/26  

Divendres passat vam rebre la visita de la Cristina policia per fer una sessió d’educació viària. Durant aquesta trobada vam recordar i aprofundir en un concepte que ja havíem treballat quan érem Rovellons: l’autoprotecció. Així, vam reflexionar sobre el fet que, tot i que existeixen normes de circulació, no tothom les compleix; per això és tan important no confiar-nos i actuar sempre amb prudència.

Vam recordar que, com a vianants, hem de caminar per la vorera, mantenint-nos a una distància prudent de la calçada. També com cal travessar el carrer correctament i la norma general de fer-ho sempre per un pas de vianants. Seguidament, ens vam plantejar que faríem en el cas que no n’hi hagués; i vam aprendre que calia situar-nos a la vora de la carretera sense envair-la amb el cos, mirar primer cap a la banda d’on poden venir els vehicles i, si la via és de doble direcció, mirar també cap a l’altra banda; insistint en no deixar de mirar mentre creuem.

Un altre aspecte que vam treballar va ser la manera de travessar: lleugerament en diagonal i sempre orientant-nos cap a la banda on no circulen vehicles, com una forma d’anticipar-nos i augmentar la nostra seguretat. Hem parlat també de petits gestos que poden marcar la diferència, com no inclinar massa el cos cap a la calçada per mirar, ja que podríem topar amb el retrovisor d’un vehicle que passi a prop, o caminar sempre una mica més cap a l’interior de la vorera.

Després de la conversa i les explicacions, vam sortir al carrer per posar en pràctica tot allò que havíem après. Ens vam desplaçar fins al pas de vianants proper a l’escola i vam practicar com creuar, d’un en un.

ON MIRA EL NOSTRE HOTEL D’INSECTES?

Eva Valls02/03/26  

“Els petits guardians del món necessiten l’escalfor del Sol per posar en marxa les seves ales“

Edward O. Wilson

Aquests darrers dies les Alícies hem continuat avançant en el nostre projecte al voltant de l’hotel d’insectes. Després de comprovar una de les recomanacions inicials per garantir-ne el bon funcionament, ens hem endinsat en un nou repte: assegurar-nos que estigui orientat cap al sud o sud-est, de manera que pugui rebre el màxim nombre d’hores de Sol al llarg del dia.

A la rotllana, vam iniciar una conversa per compartir què enteníem per “orientació”. De seguida van sorgir els noms dels punts cardinals, que vam anomenar entre tots i vam intentar situar a l’espai. Algunes Alícies van explicar amb seguretat que el Sol surt per l’est i es pon per l’oest. Davant d’aquesta afirmació, calia validar-la, així que vam decidir que l’endemà al matí sortiríem al pati per observar-ho directament i comprovar-ho.

Pel que fa als altres dos punts cardinals, el nord i el sud, alguns de nosaltres ens vam atrevir a situar-los, tot i que no n’estàvem del tot convençuts. Per resoldre els dubtes, vam visualitzar un vídeo explicatiu que ens va ajudar a entendre millor com s’organitza l’espai segons els punts cardinals i quina relació tenen amb el moviment aparent del Sol.

En el transcurs de la conversa, també va anomenar-se la brúixola com a instrument per orientar-nos. Vam descriure’n la forma i vam intentar posar paraules a com pensàvem que podia ser el seu funcionament. Alhora, com que a l’escola disposem d’un bon nombre de brúixoles, vam acordar que les utilitzaríem per determinar amb precisió l’orientació del nostre hotel d’insectes.

Dos dies més tard, a l’arribar a l’escola, el Nil va compartir amb nosaltres un aprenentatge molt especial: el seu avi li havia ensenyat a construir una “brúixola casolana”. Ens va mostrar com, amb un recipient ple d’aigua, un tros de suro i una agulla imantada, podem aconseguir que la punta assenyali sempre el nord. Aquest experiment ens va permetre comprendre millor el funcionament de les brúixoles convencionals i establir connexions entre l’experiència manipulativa i els instruments que utilitzem habitualment.

Després de l’esbarjo, ens vam quedar al pati amb les brúixoles a les mans. Ens vam desplaçar per diferents espais del centre tot identificant-ne l’orientació, comprovant sempre la coincidència amb el nord, aprenent tot movent-nos i observant.

Finalment, ens vam situar davant de l’hotel d’insectes per analitzar-ne l’orientació. Amb una barreja d’expectació i curiositat, val descobrir que no compleix la recomanació llegida: actualment està orientat cap a l’oest/nord-oest. Aquesta descoberta ens ha fet prendre una decisió conjunta i responsable: caldrà canviar-lo d’ubicació per tal que els petits invertebrats puguin gaudir del màxim d’hores de Sol.

DE LA TRADICIÓ A LA GRAN PREGUNTA: 365 DIES PER DESCOBRIR

Mireia Roca02/03/26  

Henri Poincaré

Les matemàtiques són l’art de donar el mateix nom a coses diferents.

Els Rovellons han viscut una d’aquelles experiències que comencen amb una llegenda i acaben convertint-se en una investigació matemàtica de debò.

Tot va començar amb la descoberta de la tradició de l’Home dels Nassos, tan arrelada a Vilanova del Camí. La llegenda explica que l’últim dia de l’any apareix un home que té tants nassos com dies té l’any. Amb ulls de Rovellons, van reaccionar immediatament:

— Però si un any té 365 dies… hauria de tenir 365 nassos!

I aquí va néixer la gran pregunta: 

És veritat que un any té 365 dies?

Pensar abans de comptar

Abans de llançar-nos a comptar sense rumb, vam aturar-nos a pensar en com ho podem fer. A la rotllana van aparèixer quatre estratègies:

Aquest primer moment va ser clau: planificar abans d’actuar, anticipar dificultats i valorar quin procediment seria més eficient.

Entre tots vam acordar que la tercera opció era la més clara i organitzada: recollir els dies de cada mes i després ajuntar-los.

Recollir dades: del calendari a les regletes

Per parelles, amb targetes que contenien el nom i el pictograma de cada mes, els Rovellons van consultar el calendari de l’aula i van anotar quants dies tenia cadascun.

A partir d’aquí, el calendari va deixar de ser només una eina d’orientació temporal per convertir-se en una font de dades.

Cada quantitat es va representar amb regletes. El pas del símbol (31, 30, 28…) al material manipulatiu va permetre:

  • Visualitzar les desenes i les unitats.
  • Entendre que 31 no és “trenta-i-u” com una paraula llarga, sinó 3 desenes i 1 unitat.
  • Preparar el terreny per al que vindria després.

Ajuntar: quan neix una necessitat matemàtica

Amb totes les quantitats representades, va aparèixer un nou repte:

Com ho podem ajuntar tot per saber quants dies té l’any?

Aquí va emergir de manera natural el concepte de sumar. No com un exercici mecànic, sinó com una necessitat real: havíem de combinar quantitats parcials per obtenir el total.

Els Rovellons van proposar organitzar-ho:

  • Posar totes les desenes juntes.
  • Posar totes les unitats juntes.

Comptar les desenes de 10 en 10 va permetre fer grups de 100. Van aparèixer tres centenes completes. Després, cinquanta. I finalment, quinze unitats.

La representació final va quedar així:

Aquell moment va ser molt potent: la suma no era una operació imposada, sinó la solució a un problema real.

Més enllà del resultat

Sí, vam confirmar que l’any té 365 dies. I el moment en què el nombre va aparèixer, clar i construït entre tots, va ser emocionant. Però, si som sincers, el més valuós no va ser arribar al 365. El més important va passar pel camí.

Va començar quan ens vam atrevir a formular una pregunta de veritat. Quan no ens vam conformar amb el que deia la llegenda i vam decidir comprovar-ho. Després va venir el temps de pensar estratègies, de discutir quina seria la millor manera d’afrontar el repte. Vam recollir dades del calendari, les vam representar amb regletes, les vam ordenar amb cura, separant desenes i unitats, buscant una manera clara de veure què teníem al davant.

I enmig d’aquest procés, gairebé sense adonar-nos-en, vam fer un descobriment essencial: per arribar al total calia ajuntar. Ajuntar mesos, ajuntar desenes, ajuntar unitats. Sumar no era una operació escrita a la pissarra; era la necessitat que naixia de voler comprendre el tot.

Així, més que confirmar un nombre, els Rovellons van construir una manera de pensar.

I tot va començar amb un home que, segons deien, tenia 365 nassos.

ENS VISITEN ELS GUARDIANS DEL BOSC

Toni Ruiz02/03/26  

Dins del marc del Projecte de Comunitat BOSC VIU, ens han vingut a visitar els guardians del bosc: l’ADF!

Primer ens hem trobat a l’aula de Tabalugues amb el Valentí, el coordinador de l’ADF (Agrupació de Defensa Forestal) de l’Anoia. Ens ha explicat qui són i la seva organització. També ens ha ensenyat el seu casc blanc i ens ha explicat que hi havia una sèrie de colors segons la responsabilitat del voluntari de l’ADF i el càrrec que ocupa.
També ens ha explicat què fan al bosc i quines són les seves tasques (vigilar i mantenir el bosc i detectar possibles incendis).

Després hem sortit al pati i hem tingut una gran sorpresa, ja que han portat els seus vehicles grocs: un camió i dos cotxes.
Tots hem pogut pujar i imaginar que conduíem aquests fantàstics vehicles. En algun automòbil es podia tocar el clàxon, en un altre es podia parlar per l’altaveu i en l’últim es podia encendre la sirena. Tota una experiència!

A més a més, ens hem emprovat els seus cascs i hem provat els walkie-talkies per parlar a distància.

Finalment, ens han donat un carnet personalitzat per cadascú de nosaltres de “Guardians del bosc“, una gran responsabilitat per quan anem al bosc!

Estem molt agraïts per la seva visita. Ara ja coneixem molt millor l’AFD.