APRENENTATGE SOBRE RODES

Toni Ruiz03/03/26  

“La curiositat és el motor de l’aprenentatge.” — Ken Robinson

Ens ha visitat el Juanma amb la seva moto CUSTOM. Segurament, us preguntareu qui és el Juanma i què és una moto Custom?

El Juan Manuel és un treballador de la brigada de L’ajuntament de Vilanova del Camí. De vegades, li toca venir a fer alguna reparació a l’Escola Marta Mata o a portar-nos sorra pel sorral del pati. Fa uns dies, anava pel passadís de la Comunitat de Petits i va veure el nostre mapa d’idees. Resulta que li encanten les motos i en té una de ben gran. A més a més, pertany a una associació motera: Els LEÓNIDAS.

Ens ha portat la seva moto i ens ha explicat que una moto custom és la motocicleta personalitzada o modificada, sigui pel fabricant o pel seu propietari, per a ajustar-se a gustos i preferències úniques, diferenciant-se de la resta de motos. Això vol dir que cada motocicleta custom és única, totes són diferents.

El Juanma, per exemple, li ha afegit a la seva uns serrells llargs als manillars, també ha canviat els pedals per unes plataformes amples, més còmodes. A més a més, ha instal·lat pantalles per protegir-se del fred i unes alforges a banda i banda. Ens ha ensenyat què porta a les alforges: una farmaciola per si es fa mal, uns guants d’estiu, un esprai per si se li punxa una roda, dos impermeables, malles per afegir motxilles i estris per netejar la moto.

Després ens ha explicat com funciona la seva associació motera, els Leónidas. És una agrupació ben organitzada, amb diferents càrrecs: president, secretari, tresorer, cap de ruta i mestre d’armes (que és el que fa de mediador davant d’un conflicte entre socis o amb altres associacions). El Juanma és el cap de ruta, que és l’encarregat de gestionar les sortides que fan, planificar els horaris i l’ordre de circulació. Les motos circulen en zig-zag, en parelles però amb distància, hem d’investigar què significa.

Finalment, se’ns ha ocorregut preguntar què pesa la seva custom i la nostra sorpresa ha estat que és un número encara més gran que el pes de la moto del Jonathan, dos-cents vint-i-nou. També hem de pensar com s’escriu aquest número tan gran.

Hem gaudit molt d’aquesta nova visita, gràcies Juanma!

Podeu veure totes les fotografies al web de l’escola.

I TÚ, COM TRAVESSES?

Eva Valls02/03/26  

Divendres passat vam rebre la visita de la Cristina policia per fer una sessió d’educació viària. Durant aquesta trobada vam recordar i aprofundir en un concepte que ja havíem treballat quan érem Rovellons: l’autoprotecció. Així, vam reflexionar sobre el fet que, tot i que existeixen normes de circulació, no tothom les compleix; per això és tan important no confiar-nos i actuar sempre amb prudència.

Vam recordar que, com a vianants, hem de caminar per la vorera, mantenint-nos a una distància prudent de la calçada. També com cal travessar el carrer correctament i la norma general de fer-ho sempre per un pas de vianants. Seguidament, ens vam plantejar que faríem en el cas que no n’hi hagués; i vam aprendre que calia situar-nos a la vora de la carretera sense envair-la amb el cos, mirar primer cap a la banda d’on poden venir els vehicles i, si la via és de doble direcció, mirar també cap a l’altra banda; insistint en no deixar de mirar mentre creuem.

Un altre aspecte que vam treballar va ser la manera de travessar: lleugerament en diagonal i sempre orientant-nos cap a la banda on no circulen vehicles, com una forma d’anticipar-nos i augmentar la nostra seguretat. Hem parlat també de petits gestos que poden marcar la diferència, com no inclinar massa el cos cap a la calçada per mirar, ja que podríem topar amb el retrovisor d’un vehicle que passi a prop, o caminar sempre una mica més cap a l’interior de la vorera.

Després de la conversa i les explicacions, vam sortir al carrer per posar en pràctica tot allò que havíem après. Ens vam desplaçar fins al pas de vianants proper a l’escola i vam practicar com creuar, d’un en un.

ON MIRA EL NOSTRE HOTEL D’INSECTES?

Eva Valls02/03/26  

“Els petits guardians del món necessiten l’escalfor del Sol per posar en marxa les seves ales“

Edward O. Wilson

Aquests darrers dies les Alícies hem continuat avançant en el nostre projecte al voltant de l’hotel d’insectes. Després de comprovar una de les recomanacions inicials per garantir-ne el bon funcionament, ens hem endinsat en un nou repte: assegurar-nos que estigui orientat cap al sud o sud-est, de manera que pugui rebre el màxim nombre d’hores de Sol al llarg del dia.

A la rotllana, vam iniciar una conversa per compartir què enteníem per “orientació”. De seguida van sorgir els noms dels punts cardinals, que vam anomenar entre tots i vam intentar situar a l’espai. Algunes Alícies van explicar amb seguretat que el Sol surt per l’est i es pon per l’oest. Davant d’aquesta afirmació, calia validar-la, així que vam decidir que l’endemà al matí sortiríem al pati per observar-ho directament i comprovar-ho.

Pel que fa als altres dos punts cardinals, el nord i el sud, alguns de nosaltres ens vam atrevir a situar-los, tot i que no n’estàvem del tot convençuts. Per resoldre els dubtes, vam visualitzar un vídeo explicatiu que ens va ajudar a entendre millor com s’organitza l’espai segons els punts cardinals i quina relació tenen amb el moviment aparent del Sol.

En el transcurs de la conversa, també va anomenar-se la brúixola com a instrument per orientar-nos. Vam descriure’n la forma i vam intentar posar paraules a com pensàvem que podia ser el seu funcionament. Alhora, com que a l’escola disposem d’un bon nombre de brúixoles, vam acordar que les utilitzaríem per determinar amb precisió l’orientació del nostre hotel d’insectes.

Dos dies més tard, a l’arribar a l’escola, el Nil va compartir amb nosaltres un aprenentatge molt especial: el seu avi li havia ensenyat a construir una “brúixola casolana”. Ens va mostrar com, amb un recipient ple d’aigua, un tros de suro i una agulla imantada, podem aconseguir que la punta assenyali sempre el nord. Aquest experiment ens va permetre comprendre millor el funcionament de les brúixoles convencionals i establir connexions entre l’experiència manipulativa i els instruments que utilitzem habitualment.

Després de l’esbarjo, ens vam quedar al pati amb les brúixoles a les mans. Ens vam desplaçar per diferents espais del centre tot identificant-ne l’orientació, comprovant sempre la coincidència amb el nord, aprenent tot movent-nos i observant.

Finalment, ens vam situar davant de l’hotel d’insectes per analitzar-ne l’orientació. Amb una barreja d’expectació i curiositat, val descobrir que no compleix la recomanació llegida: actualment està orientat cap a l’oest/nord-oest. Aquesta descoberta ens ha fet prendre una decisió conjunta i responsable: caldrà canviar-lo d’ubicació per tal que els petits invertebrats puguin gaudir del màxim d’hores de Sol.

DE LA TRADICIÓ A LA GRAN PREGUNTA: 365 DIES PER DESCOBRIR

Mireia Roca02/03/26  

Henri Poincaré

Les matemàtiques són l’art de donar el mateix nom a coses diferents.

Els Rovellons han viscut una d’aquelles experiències que comencen amb una llegenda i acaben convertint-se en una investigació matemàtica de debò.

Tot va començar amb la descoberta de la tradició de l’Home dels Nassos, tan arrelada a Vilanova del Camí. La llegenda explica que l’últim dia de l’any apareix un home que té tants nassos com dies té l’any. Amb ulls de Rovellons, van reaccionar immediatament:

— Però si un any té 365 dies… hauria de tenir 365 nassos!

I aquí va néixer la gran pregunta: 

És veritat que un any té 365 dies?

Pensar abans de comptar

Abans de llançar-nos a comptar sense rumb, vam aturar-nos a pensar en com ho podem fer. A la rotllana van aparèixer quatre estratègies:

Aquest primer moment va ser clau: planificar abans d’actuar, anticipar dificultats i valorar quin procediment seria més eficient.

Entre tots vam acordar que la tercera opció era la més clara i organitzada: recollir els dies de cada mes i després ajuntar-los.

Recollir dades: del calendari a les regletes

Per parelles, amb targetes que contenien el nom i el pictograma de cada mes, els Rovellons van consultar el calendari de l’aula i van anotar quants dies tenia cadascun.

A partir d’aquí, el calendari va deixar de ser només una eina d’orientació temporal per convertir-se en una font de dades.

Cada quantitat es va representar amb regletes. El pas del símbol (31, 30, 28…) al material manipulatiu va permetre:

  • Visualitzar les desenes i les unitats.
  • Entendre que 31 no és “trenta-i-u” com una paraula llarga, sinó 3 desenes i 1 unitat.
  • Preparar el terreny per al que vindria després.

Ajuntar: quan neix una necessitat matemàtica

Amb totes les quantitats representades, va aparèixer un nou repte:

Com ho podem ajuntar tot per saber quants dies té l’any?

Aquí va emergir de manera natural el concepte de sumar. No com un exercici mecànic, sinó com una necessitat real: havíem de combinar quantitats parcials per obtenir el total.

Els Rovellons van proposar organitzar-ho:

  • Posar totes les desenes juntes.
  • Posar totes les unitats juntes.

Comptar les desenes de 10 en 10 va permetre fer grups de 100. Van aparèixer tres centenes completes. Després, cinquanta. I finalment, quinze unitats.

La representació final va quedar així:

Aquell moment va ser molt potent: la suma no era una operació imposada, sinó la solució a un problema real.

Més enllà del resultat

Sí, vam confirmar que l’any té 365 dies. I el moment en què el nombre va aparèixer, clar i construït entre tots, va ser emocionant. Però, si som sincers, el més valuós no va ser arribar al 365. El més important va passar pel camí.

Va començar quan ens vam atrevir a formular una pregunta de veritat. Quan no ens vam conformar amb el que deia la llegenda i vam decidir comprovar-ho. Després va venir el temps de pensar estratègies, de discutir quina seria la millor manera d’afrontar el repte. Vam recollir dades del calendari, les vam representar amb regletes, les vam ordenar amb cura, separant desenes i unitats, buscant una manera clara de veure què teníem al davant.

I enmig d’aquest procés, gairebé sense adonar-nos-en, vam fer un descobriment essencial: per arribar al total calia ajuntar. Ajuntar mesos, ajuntar desenes, ajuntar unitats. Sumar no era una operació escrita a la pissarra; era la necessitat que naixia de voler comprendre el tot.

Així, més que confirmar un nombre, els Rovellons van construir una manera de pensar.

I tot va començar amb un home que, segons deien, tenia 365 nassos.

ENS VISITEN ELS GUARDIANS DEL BOSC

Toni Ruiz02/03/26  

Dins del marc del Projecte de Comunitat BOSC VIU, ens han vingut a visitar els guardians del bosc: l’ADF!

Primer ens hem trobat a l’aula de Tabalugues amb el Valentí, el coordinador de l’ADF (Agrupació de Defensa Forestal) de l’Anoia. Ens ha explicat qui són i la seva organització. També ens ha ensenyat el seu casc blanc i ens ha explicat que hi havia una sèrie de colors segons la responsabilitat del voluntari de l’ADF i el càrrec que ocupa.
També ens ha explicat què fan al bosc i quines són les seves tasques (vigilar i mantenir el bosc i detectar possibles incendis).

Després hem sortit al pati i hem tingut una gran sorpresa, ja que han portat els seus vehicles grocs: un camió i dos cotxes.
Tots hem pogut pujar i imaginar que conduíem aquests fantàstics vehicles. En algun automòbil es podia tocar el clàxon, en un altre es podia parlar per l’altaveu i en l’últim es podia encendre la sirena. Tota una experiència!

A més a més, ens hem emprovat els seus cascs i hem provat els walkie-talkies per parlar a distància.

Finalment, ens han donat un carnet personalitzat per cadascú de nosaltres de “Guardians del bosc“, una gran responsabilitat per quan anem al bosc!

Estem molt agraïts per la seva visita. Ara ja coneixem molt millor l’AFD.

QUAN EL RIU CREIX, NOSALTRES TAMBÉ

Cristina Vargas01/03/26  

“Adopta el ritme de la natura: el seu secret és la paciència.”
— Ralph Waldo Emerson

Després de les pluges intenses de fa unes setmanes, les Tanits vam decidir anar fins al parc fluvial per observar el riu Anoia. Les Alícies ens havien explicat que hi havien vist molta més aigua de l’habitual… i no ens ho volíem perdre!

Només sortir de l’escola, gairebé sense adonar-nos-en, ja anàvem mirant a terra. Ens fixàvem en la brossa, en els petits residus, en tot allò que algun dia podria acabar al riu. Sens dubte, estem ben sensibilitzats i sensibilitzades! Sobretot ens cridaven l’atenció les burilles. Les anàvem comptant mentre caminàvem… i el número no parava de créixer. Ens preguntàvem, una mica indignats:
—Com pot ser que hi hagi tantes persones que no llencin les cigarretes a la paperera?

Entre converses i preguntes, vam arribar al pont petit per on passem quan anem al bosc. I de seguida vam quedar bocabadats: hi havia moltíssima més aigua que altres vegades, i el pont estava gairebé a punt d’inundar-se! Ens hi vam apropar amb calma, vigilant de no relliscar, i vam començar a observar:

—L’aigua ha crescut, arriba més amunt!
—Sí, ara hi ha més profunditat!
—I també és més ample!
—Mireu quina força que té l’aigua, xoca contra la pedra del pont!
—Fa bombolles i fa soroll!

Vam demanar fer silenci per escoltar bé el riu. No va ser fàcil… però finalment vam aconseguir parar l’orella. Llavors ho vam notar: el so de l’aigua.

—Em quedo més tranquil·la quan escolto el riu —va dir algú.

I tenia raó. Aquell no era un soroll molest, era un so relaxant i agradable. Això ens va portar a parlar de la diferència entre soroll i so, i vam coincidir que el que sentíem ens feia sentir bé.

Però recordàvem que havíem vingut a observar la quantitat d’aigua. Les pluges havien fet créixer el riu i semblava més viu, més alegre. Vam agafar una canya i la vam posar dins l’aigua. Després hi vam fer una marca amb un retolador per saber fins on arribava. No era una mesura exacta, però ens serviria per comparar-la si hi tornem un altre dia. Quan vam treure la canya i vam mirar la part que havia quedat submergida, ens vam adonar d’una cosa sorprenent: era gairebé tan llarga com l’alçada de la Lucía!

—Si la Lucía es fiqués dins el riu, només li veuríem una mica el cap! —vam dir, impressionats.

Ens vam endur la canya cap a l’escola per poder-la mesurar bé. Quan ja tornàvem, vam veure una canonada gran. En aquell moment no hi sortia aigua, però a terra hi havia un rastre ple de tovalloletes seques i brutes.

—Quin fàstic!

Ens va fer molta pena veure aquell paisatge tan brut per culpa de les persones. Anoia pel Clima tenia raó, vam recordar. I vam tornar cap a l’escola amb la canya a la mà, el cap ple de preguntes i el cor amb ganes de fer coses per millorar el nostre entorn.