“És prou sabut que la cançó culta i la poesia tenen un origen comú. Parafrasejant Léo Ferré, durant molt de temps la poesia només aconseguia el seu propòsit gràcies a la corda vocal, així com el violí només aconsegueix el seu amb l’arquet que el frega. Amb els segles, però, la difusió del llibre i el progrés de la lectura individual i silenciosa van anar allunyant dos gèneres que havien estat un de sol, i la cançó –tal com lúcidament va analitzar Louis Aragon en el seu text La rime en 1940– va acabar esdevenint el reducte on es conservaven els elements tradicionals –rima, regularitat mètrica, ritme–que la poesia pensada per a ser llegida tendia a abandonar.” Miquel Pujadó.
