Escola viatgera

Quan recordem les primeres sortides i colònies, si és que així se’n podien anomenar, els qui portem molt de temps en l’ensenyament públic, no podem evitar un somriure i una mirada enlaire dient: mare meva! Ara no ho faria pas! No és que fóssim pas uns inconscients, no, és que “eren altres temps“.

Aquelles primeres colònies farien esborronar a qualsevol de les mares i pares que ara vénen a acomiadar els seus fills i filles quan marxen amb l’autocar cap a alguna casa de colònies on hi ha totes les comoditats i tots els mitjans humans i pedagògics necessaris.
Posarem només un exemple: què us sembla un viatge de 8è fins a Martinet, pujant a peu fins al refugi de Prat Miró amb tot el menjar i estris i quedant-nos tots sols al refugi? Segur que si algú dels qui hi eren, està llegint aquest escrit ho recordarà amb enyorança, ja que una experiència així, difícilment s’oblida. O a Nerja l’estiu del famós “Verano azul”. La veritat és que sempre ha sortit tot molt bé i ha valgut la pena.

De mica en mica es va anar institucionalitzant el viatge de 8è, que en dèiem, i és clar, on anàvem? Doncs a Mallorca, com tothom. Però al cap de poc, vam passar-nos d’illa i vam començar la tradició d’anar a Menorca, on vam continuar anant una colla d’anys. Els altres cursos també van començar a anar de colònies. Les cases eren sovint força precàries i poc restaurades i evidentment sense molts dels serveis i d’altres normes necessàries que ara obliguen a tenir. Tampoc no hi havia servei de monitors, ni tallers organitzats. Llavors, els mestres i les mestres, un parell de mesos abans, començàvem a preparar tots els jocs i activitats i a omplir caixes de material necessari per poder realitzar tot el què havíem preparat. Era una feinada, i tant! Però hi posàvem tanta il·lusió!

Després va venir una temporada que es van anar deixant de fer les colònies. Alguns mestres sentien massa pressió i massa responsabilitat. Fins que nous aires van arribar i es va anar creant de nou la necessitat de tornar a fer colònies, valorant sempre el clima de convivència que es crea entre totes plegades i la importància també a l’hora de fomentar l’autonomia personal dels nens i les nenes. Entre uns i altres vam arribar a un acord: faríem de nou colònies, però només a finals de cada Cicle. Vam buscar uns entorns adequats i amb unes activitats i tallers que tinguessin a veure amb les temàtiques que es treballen a l’aula i que fossin engrescadores per als nens i nenes.

Tot ha canviat força, menys una cosa: la il·lusió dels nens i les nenes per anar de colònies i segurament que els records de les vivències viscudes amb tots els companys i companyes i amb els professors i professores, perduraran al llarg de la seva vida i els ajudaran a créixer i a fer-se persones independents i autònomes.

De sortides pedagògiques sempre n’hem anat fent. Hem procurat complementar el treball fet a l’aula amb l’observació directa, fent visites i excursions a diferents llocs com poden ser: museus, parcs naturals, monuments propers a la nostra història, concerts, teatre…
Aquestes sortides, encara que siguin exclusivament de treball, fan que els nens i les nenes les esperin amb molta il·lusió. El fet de sortir ja suposa un estona de convivència diferent de la que es té a dins de l’escola i a més com que estan més motivats l’aprenentatge és més bo.

L’avantatge que tenim els mestres i les mestres és que podem provar-ho tot. Així ens trobem que hem fet rafting, hem passat ponts de mico i tirolines, hem fet vela i piragüisme, excursions en bicicleta, hem fet de guies de muntanya, quan anem al Museu de la Ciència ens posen una serp al coll i, si anem al zoo, fins i tot ens deixem fer un petonet per un poni. Ah! I per si de cas, també hem de ser expertes i experts en rutes i carreteres, no fos cas que el conductor de l’autocar no sabés el camí! Sort que les noves tecnologies ens han portat els “GPS” i el Google Maps, que faciliten força l’arribada a les sortides i cases de colònies.

Per tot això, a partir d’ara i després de l’experiència d’aquests 40 anys, volem continuar essent també una escola viatgera.