El Departament de Llengües de l’Institut va programar per al 20 de març la sortida al teatre per assistir a la representació de l’obra A.K.A. (also known as) de Daniel J. Meyer, dirigida per Montse Rodríguez, interpretada per Lluís Febrer i que aquesta temporada es troba en cartellera al Teatre Poliorama de Barcelona.
Aquesta peça es va estrenar el març del 2018 i porta sis anys en cartellera, la qual cosa n’avala tant l’interès de la temàtica com la qualitat de la interpretació. Efectivament, l’alumnat ha valorat amb un 8 aquests aspectes dramàtics i, entre uns quants, han elaborat la següent crítica teatral, que us invitem a llegir.
“Amb un ritme trepidant, el Carlos transmet tota l’energia i tota la ràbia d’un adolescent
de quinze (o setze?) anys que sent que alguna cosa no rutlla en el seu dia a dia. El
Carlos necessita ajuda per gestionar correctament aquest desencís que, per una
banda, vol ignorar i, per l’altra, necessita superar. Tanmateix, no tot és foscor en la
seva vida. El Carlos s’enamora perdudament de la Clàudia i viu apassionadament el
seu primer amor de debò.
En definitiva, les emocions que, com a públic, vius durant la representació de l’obra
A.K.A (also known as) et porten a identificar-te fàcilment amb el protagonista. Durant
els 75 minuts que dura la història, sents incomprensió, impotència, ràbia, angoixa, però
també la il·lusió d’un enamorament. Emocions totes elles excel·lentment
escenificades per l’únic personatge que apareix en escena.
En aquest sentit, cal elogiar la traça de l’actor Lluís Febrer a l’hora d'interpretar les
veus dels diferents personatges que intervenen en la trama. El públic no té cap
dificultat per seguir la història, fins i tot en els moments en què el ritme s’accelera i les
veus dels diferents personatges es trepitgen.
Ajuden, i molt, en aquesta interpretació els efectes lumínics, la música i el vestuari.
Gràcies a les diferents tonalitats de llum, el públic s’ubica perfectament en cada
moment de la trama i en l’emoció sentida pel Carlos. Volem destacar, especialment, la
dessuadora amb caputxa, pel fet que contribueix a entendre com es sent el
protagonista cada vegada que es cobreix o es descobreix el cap o quan se la treu per
vestir-se amb una camisa. Es tracta de recursos que abarateixen el cost de la posada
en escena i que mostren les habilitats artístiques del director.”
