La cometa de los sueños vuela para reunir las ilusionesy esperanzas de los niños y niñas del mundo. Si quieres acompañarla, sujeta fuerte su hilo. Déjate llevar por encima de las nubes sintiendo el viento en la cara. Llena de alegría tu corazón y sueña con un… Llegeix més»
El nostre grup hem començat el trimestre amb molta il·lusió i música! Per ampliar el nostre cançoner, hem iniciat l’aprenentatge d’una nova cançó de bosc: la cançó del Pica-soques.
Primer de tot, hem anat a l’aula de música, on hem escoltat la cançó i hem començat a aprendre’n la lletra i la melodia. Per entendre millor aquest ocell tan especial, també hem mirat un vídeo d’un pica-soques mentre feia el seu niu en un arbre. Ens ha encantat observar com pica el tronc amb el bec!
Tot seguit, hem acompanyat la cançó amb instruments de fusta de petita percussió, com pals i caixes xineses, simulant el so característic del pica-soques quan pica els arbres. Ha estat una activitat molt divertida i sonora!
A la tarda hem continuat amb una proposta artística: hem començat a crear els nostres pica-soques de plàstica. Hem pintat cartolines de color marró i gris amb aquarel·les i, un cop seques, les hem retallat. Finalment, els hem afegit els ulls el bec de gomets i les plomes amb elements naturals.
Els resultats han estat preciosos! Ens han quedat uns pica-soques molt bonics i hem gaudit moltíssim tant de la manualitat com de la cançó.
Seguim aprenent i gaudint del bosc a través de la música i l’art!
“La natura està escrita en llenguatge matemàtic”. Galileo Galilei
Abans de festes, Laura teacher tornava a sorprendre’ns amb un dels seus regalets especials: dues algues típiques del Japó anomenades Marimos. En podeu llegir l’article Discovering Marimos.
Llegint el text ens venen al cap moltes preguntes, però una ens crida especialment l’atenció: Si cada any un marimo creix aproximadament 5mm, quants anys deu tenir el nostre? Amb aquest enigma a resoldre, aquests dies hi hem estat pensant, i és que prendre la mesura d’una alga no és pas fàcil! Tenim clar que es tracta d’un cos esfèric però no té consistència fixe per poder-se mesurar amb certa precisió. I a banda d’aquestes dificultats, com caldria mesurar-la? Com es mesuren els cossos esfèrics?
Després d’indagar una bona estona el Badr ens ha donat una bona idea. Potser és millor construir un model semblant, amb algun altre material que ens permeti mesurar sense haver de patir per destrossar l’alga! I així ho hem fet… L’Aina ha comentat que la plastilina és un bon material modelable per fer-ho i vinga a modelar!
Primerament hem fet un treball d’aproximació, demanant que cadascú agafés només la plastilina que creia necessitar, per construir una esfera amb les proporcions d’un dels marimos que tenim. Fent les esferes algú ja tenia clar que s’havia ben passat! Hem aprofitat per repassar la idea circumferència (pla) esfera (volum).
Making our plasticine balls has generated a perfect opportunity to use some adjectives in the comparative and superlative form. We needed to compare all our plascticine marimos to find the most similar to the original and we felt secure enough to talk about it. We had a speaking frame to help us talk but we realized that we progressively didn’t need it… We can say “Lia’s marimo is smaller than our marimo”, “Valeria’s marimo is the same size as our marimo” with confidence! … Do you realize that we also practised the possessive forms?
Amb els models ja creats, se’ns obre una segona qüestió: com mesurarem l’esfera? Entre tots plegats hem recordat que fa un temps ja havia sortit la paraula diàmetre quan es tractava de mesurar circumferències. Hem observat que és la mesura que va d’un costat a l’altre o de dalt a baix de la circumferència. Per poder-ho fer, ens caldria tallar de manera fina i precisa l’esfera pel mig, obtenint llavors la part plana d’una circumferència. Però, la Jana té una altra idea… i si mesurem amb cinta mètrica flexible el contorn de la circumferència? Donaran el mateix les dues dades? En aquesta segona idea li hem posat nom: estem parlant del perímetre de la circumferència.
Doncs bé, ara tenim aquestes dues il.lusions per descobrir, comparar i comprovar. La setmana vinent farem les mesures oportunes i ja us en parlarem! Necessitarem estris i vindrem preparats.
A simple vista els marimos semblen unes simples boles verdes però ja veiem que hi amaguen tot un món de nombres i geometria. Entre la suavitat de les algues i la plastilina modelada, hem tornat a evidenciar que la natura és la base de la geometria i que cal estar atents als petits detalls, ja que acostumen a amagar grans enigmes.
“La música pot canviar el món perquè pot canviar les persones.”
— Pablo Casals
ELS PRIMERS PASSOS: DESCOBRIR ELS INSTRUMENTS
Al llarg de tot el primer trimestre, l’alumnat de 6è ha estat immers en un projecte musical molt especial: la preparació de l’actuació i la cercavila de batukada, que hem pogut estrenar a la tornada de les vacances de Nadal coincidint amb la Festa Major d’Hivern de Vilanova del Camí.
El projecte va començar amb el repartiment dels instruments, fet per atzar. Al principi, no tots els infants estaven contents amb l’instrument que els havia tocat, però amb el pas de les sessions s’han anat familiaritzant amb ells i han descobert que tots els instruments, grans i petits, tenen les seves dificultats tècniques i també la seva bellesa.
CONÈIXER LA NOSTRA BATUKADA
Durant les primeres setmanes hem après el nom i la funció dels instruments de la nostra batukada: Surdos 1, Surdos 2, Repeniques, Caixa, Tamburim, Agogó, Chocalho i Ganzá, així com el paper del silbato de la mestra.
APRENDRE A COL·LOCAR-NOS I ESCOLTAR-NOS
Un dels grans reptes va ser aprendre a col·locar-nos en formació de batukada. Els instruments més greus i grans es col·loquen al final per marcar la pulsació i la base rítmica.
RITMES, SENYALS I COORDINACIÓ
Vam aprendre la intro en forma de pregunta-resposta i el ritme de cercavila, practicant també el caminar tots alhora seguint la pulsació.
CREAR I ANIMAR EL PÚBLIC
Vam crear frases rítmiques com:
– Davant de la festa tots fem gresca!
– Per la batukada fem ritmes d’abraçada!
– Ja fem la batukada i la gent marejada!
EL GRAN DIA
El dia de la cercavila, tot i els nervis, va sortir tot rodat i l’alumnat va rebre felicitacions d’altres classes.
UNA EXPERIÈNCIA AMB VALOR EDUCATIU
Ha estat una experiència bonica i molt enriquidora, tant a nivell musical com humà.
“Les primeres obres d’art no van ser creades per ser belles, sinó per donar sentit al món.”
Richard Leakey
Durant les vacances d’hivern, cadascun de nosaltres va assumir una tasca molt important: cercar informació sobre les pintures rupestres i, més concretament, sobre com els artistes de la prehistòria elaboraven les eines i els colors que utilitzaven.
El treball i el compromís individual han estat fonamentals per poder continuar avançant a l’aula. Gràcies a totes les aportacions, hem dedicat el dimecres de projecte de comunitat a compartir, comparar i analitzar la informació recollida, amb l’objectiu de donar resposta a les preguntes que ens havíem formulat sobre l’art dels primers homínids i completar un petit mapa amb les idees més rellevants.
Comencem situant-nos en el tema a través de la lectura i comprensió del text que introduïa les tasques.
Fa moltíssims anys, quan les persones vivien en coves i no existien els llibres, ni les càmeres, ni les pantalles, els humans van començar a explicar històries d’una altra manera: pintant a les parets de les coves. A aquests dibuixos se’ls anomena pintures rupestres.
A les coves hi dibuixaven animals, escenes de caça, mans, formes misterioses o coses importants de la seva vida. Gràcies a aquestes pintures podem saber com vivien, què veien i què els preocupava.
Les coves eren com els seus llibres d’històries, i cada pintura és un missatge que ens han deixat des de fa milers d’anys.
Posteriorment, a la rotllana i amb la llibreta a la mà, llegim la informació que cadascú ha portat escrita. A mesura que avancem, ens adonem que moltes idees es repeteixen, fet que ens ajuda a identificar les paraules i conceptes més rellevants que podem anotar. Les eines ens són fàcils d’imaginar: mans i dits, plomes, troncs, pèl d’animals o ossos buits per bufar. En canvi, quan comencem a parlar de com obtenien els colors, apareixen paraules més complexes, que interpretem com els noms de diferents minerals o pedres.
Amb cadascun d’aquests materials obtenien colors diferents, però ens desperta especial interès conèixer millor aquests noms tan estranys, sobretot tenint en compte que som el grup dels geòlegs i geòlogues. Per aquest motiu, arribem a la conclusió que caldrà continuar investigant.
El que sí que ens queda clar és el procés que seguien per obtenir els colors. Primer, esmicolaven i trituraven els minerals fins a obtenir una pols fina; després, la barrejaven amb greix animal, resina, sang i/o aigua.
Per acabar de comprendre aquest procés, a la tarda el posem en pràctica i, tot i utilitzar materials més moderns, elaborem “pintura” blanca amb guix i pintem amb els dits.
Aquesta experiència ens anima a voler continuar aprenent i ens va fer sentir més a prop dels nostres avantpassats. Sabem que ben aviat ens podrem convertir en artistes prehistòrics, començant per anar al bosc a buscar tot el necessari, tal com ho feien els humans de la prehistòria.
“No podem pensar en el futur si no mirem enrere als nostres avantpassats.“
Edmund Burke
Abans de marxar de vacances d’hivern, vam descobrir els noms que defineixen i divideixen el període en el qual estem immersos. Tot i que en alguna conversa havia sorgit la paraula prehistòria, fruit dels llibres temàtics que portem a l’aula com a fonts d’informació, no li havíem donat massa rellevància. No obstant això, l’evolució dels homínids i el pas del temps va generar la necessitat de recuperar aquesta paraula i, alhora, conèixer-ne d’altres.
El primer que vam fer va ser confegir la paraula PREHISTÒRIA, ja que veure-la escrita amb lletres mòbils ens permetia jugar amb les seves lletres i canviar-les quan pensàvem que s’escrivien de manera diferent. De seguida, ens vam adonar de la paraula HISTÒRIA i la vam separar del prefix PRE. Després de fer hipòtesis sobre el seu significat, entre tots i totes la vam definir com el període previ a la història, i més concretament, a la història escrita.
Durant tot el primer trimestre vam parlar sobre el període en què els primers homínids eren nòmades i es desplaçaven d’un lloc a un altre buscant aliments i refugi. Per descobrir el nom d’aquest període dins de la prehistòria i del període posterior, vam utilitzar un codi secret, on calia fer la correspondència de lletres per trobar les diferents paraules.
Per acabar, a la rotllana vam posar en comú les paraules trobades i els seus significats, a partir del que coneixíem, buscant allò que fa que una etapa acabi i comenci l’altra.
D’aquesta manera, vam utilitzar la paraula PALEOLÍTIC per continuar avançant. A partir d’una imatge que recollia els principals trets d’aquesta etapa, ens vam organitzar en grups per realitzar un treball més precís. Vam buscar els trets que ja coneixíem i que havíem estat treballant i, alhora, vam descobrir-ne de nous, introduint temes que continuaríem explorant plegats.
Un d’aquests elements nous va ser el descobriment de les pintures rupestres, que van marcar tant la tasca per a les vacances d’hivern com el punt de partida del segon trimestre.
Richard Leakey
Som humans perquè els nostres avantpassats van aprendre a caminar drets.
En un d’aquests dies en què els paleontòlegs i les paleontòlogues anem portant informació sobre la prehistòria, la Sira va arribar a l’aula amb un llibre molt especial: Terrícoles, de la il·lustradora i autora de llibres infantils Patrícia Geis.
Terrícoles és un llibre informatiu i visual, pensat per a infants, que combina il·lustracions clares amb explicacions senzilles sobre la història de la vida a la Terra. El seu argument principal ens convida a fer un viatge enrere en el temps per entendre com els éssers vius —i especialment els humans— hem anat canviant i adaptant-nos al llarg de milions d’anys.
En llegir les primeres pàgines, el llibre ens transporta a milers i milers d’anys enrere, al continent africà. Ens explica que fa molt i molt de temps la Terra es va obrir i el clima va canviar. Els boscos es van anar fent més petits i van aparèixer grans espais oberts, com prats i sabanes. Davant d’aquest canvi, alguns primats que vivien als arbres van haver de baixar a terra per buscar menjar i poder veure millor què passava al seu voltant.
A poc a poc, aquests primats van començar a canviar: caminaven més drets per veure lluny, feien servir les mans per agafar coses i pensaven noves maneres de viure per protegir-se i trobar aliment.
Aquest relat ens va portar a fer-nos una pregunta clau: per què aquests primats van sentir la necessitat de posar-se dempeus? Per intentar entendre-ho, vam passar de la lectura a l’experimentació corporal. Vam provar de caminar com ho feien aquells primers primats. Al cap d’una estona, ja vam notar que cansa, sobretot si t’imagines caminant amb el cap ben alçat, vigilant no convertir-te en la presa d’algun depredador o buscant menjar a l’horitzó.
A mesura que ho experimentàvem, ens adonàvem que el cos també canviava: ens aguantàvem més amb les cames del darrere i, de mica en mica, anàvem alliberant les mans. Tenir les mans lliures ens permetia agafar objectes amb l’ajuda dels dits llargs. D’aquesta manera, a través del cos, començàvem a entendre un moment clau de l’evolució humana.
Amb el pas del temps, tots aquests canvis van donar lloc als primers homínids i, molt més endavant, a un dels més coneguts: l’australopitec. El vam buscar al nostre arbre de l’evolució humana per posar-li cara i vam continuar llegint el llibre. Així és com vam descobrir la història de la Lucy.
La Lucy va viure fa 3 milions d’anys, a la Gran Vall del Rift, a prop del riu Awash, a l’actual Etiòpia.
Tenia uns 20 anys i vivia en un entorn amb boscos, praderies, llacs i rius.
S’alimentava de fulles, fruites madures, arrels, nous, cucs, cargols, tèrmits, sargantanes, ous i, de vegades, d’algun animal mort. Feia servir pedres per arrencar la carn, trencar ossos i extreure’n el moll.
Feia poc més d’un metre d’alçada, pesava uns 27 quilos, tenia un cervell semblant al d’un ximpanzé, però era capaç de caminar dreta. Es comunicava amb sons, gestos i grunys.
Fa uns tres milions d’anys, va morir en caure d’un arbre d’uns 12 metres d’alçada.
Ens va cridar molt l’atenció la seva mida: amb 20 anys, mesurava com alguns de nosaltres. Això ens va portar a buscar més informació i imatges d’una rèplica de la Lucy, que ens va engrescar a representar-la. Observant el seu cos, la seva cara i les seves mans, vam descobrir que tenim moltes coses en comú. A poc a poc, anàvem entenent millor d’on venim.
Vam agafar un full ben gran i vam buscar entre els paleontòlegs i les paleontòlogues algú que mesurés una mica més d’un metre. Amb el regle a la mà, ens vam anar mesurant, i qui més s’hi aproximava era la Sira. Es va estirar sobre el paper, en vam resseguir la silueta i vam començar a donar forma a la nostra Lucy mentre escoltàvem Lucy in the Sky with Diamonds, la cançó que els investigadors escoltaven la nit després del descobriment, quan analitzaven els ossos dins la tenda.
Aquesta experiència ens ha permès entendre que l’evolució no és només una història per llegir, sinó un procés que es pot sentir, experimentar i viure amb el cos. Quan els infants poden caminar, provar, mesurar-se i comparar-se, el coneixement esdevé significatiu. Així, mica en mica, anem descobrint què ens amaga la terra… i també què ens explica sobre nosaltres mateixos.
“Sense rituals, els moments de transició esdevenen ferides obertes.”
Arnold van Gennep (etnògraf, Els ritus de pas)
Aquest començament d’any, ja amb les piles carregades dels dies de festa, hem reprès la lectura del Petit Príncep, amb la paciència i el temps que requereix per pensar i descobrir que s’amaga darrere de cada paraula. Comença un any nou, el 2026, la vida no s’atura per molts de nosaltres. Han estat dies de trobades familiars, d’abraçades, de il.lusions i de somriures. Però aquest temps de descans també moltes vegades aporta notícies inesperades, gens bones, però que cal acollir i treballar-les perquè formen part de la vida de tots nosaltres. Parlem per exemple de les malalties, accidents i de la mort. Tampoc s’aturen en els dies de celebracions i festes.
Amb tota aquesta prèvia, llegint el nostre Petit Príncep, ens hem aturat en un fragment molt especial: “Les llavors són invisibles. Dormen en el secret de la terra fins que a alguna li ve la fantasia de despertar-se… Aleshores s’estira, i primer creix tímidament cap al sol un petit i inofensiu branquilló molt bonic”.
Aquest moment màgic de la germinació de la llavor, tot allò que existeix però no veiem a simple vista (en aquest cas perquè és sota terra), ens ha fet pensar en l’inici de la vida, el creixement de vegades molt lent però també en la mort dels éssers vius. Tot plegat apareix en una setmana en què sabem que una àvia propera és a prop de fer el traspàs; ens cal acompanyar les emocions d’una companya i la seva família. Ens ha semblat bonic fer un petit ritual a l’aula, pensant també en el complex repte de fer créixer un bonsai, fet que té a veure amb l’art oriental que anem tractant en el nostre projecte artístic. Sembla que tot va teixint-se a l’aula, va relacionant-se i enfortint els aprenentatges i la cultura del grup.
La Ivet fa dies que, d’una escapada, guardava un pack especial per fer créixer un llimoner. Esperava el moment i aquesta setmana l’ocasió s’ho mereixia. Així que després de parlar-ne, i de conèixer altres rituals que fem les persones en moments de tristesa, la Gisela acompanyada de la Marina ha fet l’honor de plantar les llavors de llimoner. Amb aquest petit gest tots hem volgut recordar l’inici de la vida, allò que passa i no es veu, les cures i condicions que ens calen per créixer però també la inevitable mort. Comencem a treballar el dol convertint-lo en memòria viva, arrelament i continuïtat. Un petit gest que sosté aquest moment d’emoció immensa. El què ens passa importa a tots i totes.
Ara tenim l’inici del què vol ser un llimoner. Encara no el veiem, però la seva torreta ens recorda que ens necessita per créixer i viure entre nosaltres. I si per sort, veiem néixer un branquilló seguirem pensant en el cicle de la vida i els moments que junts anem transitant.
“El temps que es gaudeix és el veritable temps viscut”
JORGE BUCAY
Hem començat l’any amb nervis, és natural! Un assaig i comença l’espectacle! És el que té això de celebrar la Festa Major d’escola en aquestes dates. Com ja hem explicat en articles anteriors, dins del projecte d’aula: Per què el temps a vegades passa volant i d’altres és molt lent?, és on hi relacionem aquests moments tan especials, per a les Matildes, com són els de la Festa Major o el Comiat.
Aquesta setmana hem brillat amb el nostre Pregó i la Batucada a la cercavila.
Al llarg de la preparació vam treballar intensament per desenvolupar les dues propostes i el resultat ha estat fantàstic. Un dia molt especial on, tots i cadascuna de les Matildes, han brillat mostrant el seu compromís i esforç. En tot el procés han treballat amb responsabilitat i generositat, i n’estem plens d’orgull.
Tal com ens diu el currículum de primària, hem treballat amb les emocions, l’autoconeixement i l’autocontrol; en cooperació i amb una necessària escolta activa, sense jutjar-nos, oferint models i bastides; descobrint les nostres capacitats expressives i dramàtiques; creant textos i treballant per una millor dicció; provant, tocant i ballant amb els instruments de percussió; i descobrint l’òpera com a gènere desconegut.
I ara què? Després de brillar i recollir els aplaudiments de les famílies, els mestres i els altres infants per la feina feta, no podem adormir-nos sobre els llorers. Així que, aquesta setmana ja hem posat en marxa el següent repte. I n’estem ben segurs: tornarem a brillar!
“L’objectiu principal de l’educació no és saber coses, sinó saber pensar.”
— Maria Montessori
Aquests dies a l’aula hem estat compartint i posant en pràctica diferents estratègies de càlcul per resoldre restes. Hem començat recordant la resta per descomposició, una estratègia que ja havíem treballat prèviament amb el repte “Missió panellets”. A partir d’aquí, alguns altres infants també han compartit amb el grup la resta tradicional en vertical, una altra estratègia vàlida. Hem visionat dos vídeos per comprendre millor els diferents passos:
Després d’explicar pas a pas tots dos procediments, hem dedicat temps a la pràctica individual. Ens hem adonat que practicar ens ajuda a interioritzar millor els passos de cada estratègia i, alhora, a descobrir quina d’elles ens resulta més comprensible i còmoda. Durant el procés, també hem compartit quins aspectes cal tenir en compte en cada tipus de resta i quins errors o perills poden aparèixer si no estem prou concentrats.
Observant com alguns infants s’enfronten a la resolució d’aquests algoritmes, ens adonem que sovint fan servir el càlcul mental per trobar la resposta numèrica. A l’aula insistim amb què és igualment important saber representar sobre el paper el camí que seguim per arribar al resultat. Per aquest motiu, caldrà treballar de manera especial com explicar, justificar i deixar constància escrita del procés de la resta, fent visible el pensament matemàtic.
