A l’escola ja fa uns anys que en hem endinsat en el món de les tertúlies dialògiques literàries (TDL). En un principi ens atreia la idea de dur a terme una actuació educativa d’èxit que contribuís a fomentar el gust per la lectura, millorés l’expressió oral i fomentés un intercanvi real d’idees. El pas del temps ens ha demostrat que també és una activitat excel·lent per enriquir el vocabulari, treballar el respecte cap a les diverses opinions, fomentar l’esperit crític i augmentar l’autoestima de l’alumnat.
La gent del claustre del CFA Carme Karr, encuriosida pel funcionament d’aquesta activitat, el curs passat ens va visitar per participar en algunes de les nostres tertúlies. El que van veure i viure els devia agradar perquè des del primer moment es van animar a dur-les a terme també a la seva escola. Com que no tots els docents van poder-hi assistir vam decidir muntar un taller d’un parell de sessions a Lledoners per tal de fer arribar l’experiència a tot el seu claustre.
La primera sessió ens va servir per presentar les TDL i per parlar del seu funcionament. Varen sorgir dubtes, inquietuds i preguntes que, poc a poc, entre totes i tots vam anar resolent.
“Digues i ho oblido, ensenya’m i ho recordo, involucra’m i ho aprenc”. Seguint aquesta màxima d’en Benjamin Franklin ens va semblar que la segona sessió calia que fos eminentment pràctica i es va optar per fer dues tertúlies amb el grup de mestres dinamitzades per alguna persona del seu claustre. En la primera vam parlar sobre un poema en prosa de Charles Baudelaire (La desesperación de la vida) i va ser d’allò més interessant i emotiva. Es diria que va anar especialment bé, potser massa bé i tot … tothom respectava el torn de paraula i escoltava l’opinió de la resta, la gent s’obria per compartir els seus pensaments i sentiments i ningú monopolitzava la conversa ni feia servir un llenguatge o un to inapropiat. En la segona tertúlia vam parlar sobre un conte de Mario Benedetti (El otro yo) però en aquesta ocasió la cosa no va ser tan fàcil ni tan agradable … el motiu? hi havia gat amagat. Prèviament s’havien repartit uns paperets amb consignes ben concretes a alguns dels mestres demanant-los que es comportessin de forma inadequada. Que quines eren les instruccions? Interrompre el company, fer comentaris que no tinguessin cap relació amb el text, voler intervenir contínuament, estendre’s exageradament a l’hora de parlar o criticar de forma irrespectuosa l’opinió d’alguna persona. Aquest role playing ens allunyava de la situació idíl·lica que havíem viscut uns minuts abans i ens apropava a una situació més propera a la realitat de l’aula.
En acabat vam valorar com havia anat i què havíem après. La persona que dinamitzava la segona tertúlia s’adonava de les dificultats amb les que calia lidiar quan les circumstàncies no eren fàcils i la resta de tertulians i tertulianes relataven el contrast entre les dues experiències viscudes: una enriquidora, l’altra esgotadora. Experimentar en pròpia pell com es pot sentir l’alumnat quan una tertúlia rutlla però també quan no acaba de funcionar ens va servir per parlar de quina era la millor manera de dur-les a terme i de la importància de treballar el respecte, l’equitat i l’empatia com a condicions prèvies per tal que es pugui produir la màgia que sens dubte es genera quan es comparteix un text meravellós de la literatura clàssica universal.
