Un poble embruixat

El passat dilluns dia 30 vàrem anar a Viladrau d’excursió. Vam anar les classes A, B i E en un autocar on vam estar una hora i mitja més o menys per arribar-hi. Només en sortir de l’autocar vaig notar que aquest lloc té un no sé que de poesia el qual em va deixar impressionada.

Un cop vam separar-nos en grups, vam posar-nos en marxa. Seguidament l’Oriol, L’Arnau i en Marc ens van comentar sobre el Mas Vilarnau. Vam seguir caminant i la Nouhayla, la Safa i la Carol ens van llegir el seu text del Pujolar, un cop ens van ensenyar aquella masia vaig quedar morta, aquest lloc m’inspirava una tranquil·litat immensa. Després vam arribar a l’esperat lloc, ca L’Herbolari, aquest va ser el text que vaig recitar jo, no em va poder agradar més, aquella aroma d’elegància d’aquells arbres forasters encara la porto dins meu. I abans de fer un petit descans va arribar el torn de l’Àlvaro, la Sandra i l’Òscar que ens van explicar la Font del Ferro i la del noi Gran.

Vam parar a esmorzar enmig d’aquella muntanya tan bonica i que tant m’agrada. Aquest va ser un moment màgic per a mi d’aquesta excursió ja que la majoria de noies de la classe vam estar juntes, passant una estona magnífica i jo de tot cor haig de dir que vaig sentir-me tan a gust i estimada que no sabria com descriure aquella sensació.

Després vàrem seguir caminant fins arribar a la Font de les Paitides, com em va agradar! Quin aigua més fresca! Més endavant trobàvem el mas Rusquelles, aquest per a mi va ser el lloc que més va agradar-me, quines vistes tan precioses podíem observar, de lluny apreciàvem l’altiu Matagalls. Tot seguit trobàvem el molí de Rusquelles on podíem veure un riu petit ple d’aigua, quin lloc més magnífic i màgic. Tot seguit vàrem arribar a la font dels enamorats, a la Font de l’Oreneta, queien les fulles tot formant un ball preciós. Finalment vam arribar a Viladrau, quin poble més bonic. A l’arribar vaig sentir-me descansada, vaig poder apreciar la soledat d’aquell poble els seus encants i aquell olor tan especial.

A l’acabar de llegir aquells texts que són com un tresor tancat, ja que estan allà però mai ens havíem a donat de que d’una muntanya tan preciosa poguessin sortir textos i poemes tan específics. Va venir en Lluís Pagespetit, el qual ens va explicar sobre l’aquelarre, que consistia en la nit de les bruixes ja que feia molt i molt temps una fada i un bon home de Viladrau van ser feliços formant una bona família, però com tots sabem, totes les parelles es barallen i ells van separar-se. Aquell home sempre trobava perles al seu jardí, ell pensava que eren perles però eren les llàgrimes de la fada. Aquell senyor ens va deixar tastar unes galetes de llàgrimes de fada que estaven boníssimes.

Fins ara he estat parlant sobre que vam fer a l’excursió, però sóc incapaç d’acabar aquest text sense explicar com em vaig sentir jo i com hem va agradar aquesta nova experiència.

A vagades no apreciem el que tenim a prop nostre i desitgem tenir tot allò que és material però no pensem en allò que ens envolta. Durant l’excursió cada cop m’anava a donant més de que hem de viure aquest vida perquè no n’hi haurà una altre i jo en el moment que estava allà dalt envoltada de gent que estimo em sentia especial, em sentia amb una sort brutal al poder estar a un lloc tan bonic junt amb gent tan bonica. No va haver ni un moment de l’excursió que em sentís malament, una estona anaves amb uns un altre estona amb altres i no feia falta parlar sinó que amb una simple mirada ja notaves aquella felicitat que portàvem tots dintre.

Elena Càmara

2 comentaris

  1. Mar Olivé

    Quina crònica taaaaaan emotiva. Gràcies, Elena. Jo també em sento com tu quan sóc a Viladrau. És un petit paradís…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: Trieu una d'aquestes etiquetes <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>