El tancament d’una etapa i l’obertura d’una altra és, sempre, un bon moment per aturar-se, fer balanç i entomar, amb forces renovades, els reptes del futur. És precisament, en aquest instant, en què es troba l’Institut Josep Vallverdú, després d’acomiadar, en un emotiu claustre de final de curs, la seva històrica directora, l’Antonieta Bernat, i set professors de llarga singladura al centre, i de donar la benvinguda al nou equip directiu que, des de l’1 de juliol, s’ha fet càrrec de les regnes de l’institut.

Arribats a aquest punt, és obligat fer memòria, per encarar el futur, certament, però també per evitar perdre la idiosincràsia, acadèmica i sobretot humana, que ha definit l’Institut Josep Vallverdú al llarg dels darrers trenta anys d’història en què ha estat encapçalat per l’Antonieta Bernat, una directora que té, entre molts altres mèrits, el fet d’haver-se convertit en una de les més longeves de Catalunya. Una qüestió que no és, ni molt menys, trivial en uns temps d’immediatesa, de canvis i de renovacions constants.

Raimon, el cantautor de Xàtiva, aquesta vila de la Costera tan propera a l’estimada València de l’Antonieta Bernat, explicava que “qui perd els orígens, perd la identitat” i això és, precisament, el que vol evitar l’Institut Josep Vallverdú. Per això, ens cal fer memòria i preservar el llegat deixat per qui, amb mestratge i bonhomia, ha liderat l’institut durant les darreres tres dècades.

Certament, es fa difícil resumir en poques paraules l’obra de la directora Antonieta Bernat perquè la seva crònica va íntimament associada a la de l’Institut Josep Vallverdú, un centre que ha crescut i s’ha modernitzat amb ella al capdavant fins al punt de convertir-se en un referent educatiu de l’ensenyament secundari a les comarques de Ponent.

En aquest breu esbós que pretén fer memòria per encarar el futur en base al seu llegat, apuntem deu característiques que han definit els darrers trenta anys d’un centre que ha volgut ser, sobretot, un espai humà i acollidor:

1)  La modernització constant d’una institució educativa que, adaptant-se a les moltes i molt diverses reformes, ha sabut sempre adequar-se d’una manera exitosa al seu temps.

2)  La creació d’equips de treball heterogenis, perseverants i compromesos amb els reptes que, al llarg de tres dècades, han anat sorgint, sempre amb la premissa de la humanitat i del bon clima de treball entre les persones com a base.

3)  L’estreta relació de la institució educativa amb la societat que l’acollia i que no és altra que la comarca de les Garrigues, d’una peculiar idiosincràsia que ha impregnat l’institut.

4)  La cura humana del professorat que ha ajudat a treure’n les millors potencialitats; una circumstància cabdal per millorar el procés d’aprenentatge de l’alumnat.

5)  L’escolta activa i la naturalitat en el tracte, fent de l’institut un espai agraït d’acollida i d’intercanvi.

6)  La dedicació abnegada al centre, obrint-ne la porta i apagant-ne els llums, o d’acord amb el seu caràcter proper i humà, donant el primer “bon dia” i el darrer “adéu”.

7)  El treball cooperatiu, que ha permès de crear vincles duradors entre el grup humà que, en molts casos, han transcendit l’àmbit professional i han fet de l’institut un espai d’amistat i de bona convivència.

8)  La preocupació per l’atenció a les famílies d’un alumnat que, en l’etapa adolescent, sovint no és fàcil de portar però a qui sempre vetllava per concedir una segona oportunitat.

9)  La col·laboració permanent amb les administracions educatives, locals i comarcals, tot fent de l’institut una referència obligada a l’hora de parlar d’educació a les Garrigues.

10)   L’atenció a la gestió educativa i del centre d’una manera creativa, flexible, però, sempre, humana i responsable.

De ben segur que, aquells i aquelles que van compartir aules i despatxos amb l’Antonieta Bernat durant aquestes més de tres dècades, podrien ampliar aquesta llista.

De tot el seu llegat, ens quedem amb la seva humanitat i la seva bonhomia, dues característiques bàsiques per seguir construint aquest institut de futur. Un esdevenidor que sempre s’ha d’encarar fent memòria. Gràcies per aixecar aquest centre que, amb els ulls posats en el futur, té el cor carregat amb el record de les persones que han ajudat a construir-lo.