QUAN LA IDEA NO ÉS CLARA

Ivet Dominguez09/11/25  

“Qui no coneix les seves arrels, no sap on començar a créixer. Les arrels són el que ens aguanta en peu quan arriben els vents de la vida. No oblidem mai d’on venim, perquè és d’allà on trobem la força per avançar”. Expressions populars

Aquest dimecres hem recuperat el curtmetratge Binta y la gran idea, de Javier Fesser per treballar-hi molt més a fons. És una de les 5 produccions que formen part de la pel·lícula produïda per Tus ojos: En el mundo a cada rato, del 2007, on 5 directors mostren la seva visió sobre les diferents realitats que afecten als infants. Està vinculada també al treball que UNICEF fa per tot el món. Una joia guanyadora de molt premis importants.

Abans de tornar-lo a veure, hem posat en comú les nostres idees sobre el què havíem entès i, ens hem adonat que hi havia molt temes a aclarir. El fet de veure-la amb versió original ens fa estar atents a moltíssims aspectes com els subtítols, la sonoritat de les llengües, la comunicació no verbal que pot també llegir-se, l’autenticitat de les expressions … amb tot volem descobrir quina és la gran idea que s’explica.

La idea no és clara i s’explica al llarg de la història alternant-se amb un altre tema de conflicte important: què passa quan no totes les nenes del món tenen al dret d’anar a l’escola. Mitjançant una obra de teatre, els infants del poble reivindiquen la situació amb la il.lusió que canviïn maneres de pensar d’alguns adults.

La clau per entendre’n el gran missatge serà parar l’orella de les converses que van donant-se entre el pare de Binta i el seu amic i saber qui són els Tubab. Parlem també d’on passa tot plegat, busquem pistes per saber-ho observant la cultura, tradicions i maneres de fer de les persones. En algun moment surt una bandera de colors verd, groc, vermell i una estrella, el nom de Ziguinchor… i és clar, ens atrevim a donar idees. Tenim clar que és al continent africà.

La gran idea, que aquí i ara no us volem desvetllar (heu de veure el curtmetratge!), ens porta a parlar d’un tema de molta actualitat: les migracions. Per què moltes persones i famílies de l’Àfrica emigren cap a Europa? Aquí molts nens i nenes del nostre grup hi tenen molt a dir. Les seves arrels són del Marroc i encetem un debat sobre el tema. No tots i totes ho saben, alguns n’han parlat ben poc o gens amb la família. Caldrà preguntar a casa. Per alguns les idees tornen a no ser clares! Molts infants parlen del tema per primer cop aquest mateix migdia i ja venen amb respostes per la tarda.

Situem el Marroc en el continent africà i parlem de les condicions de vida. Fem un llistat dels motius importants de les famílies per decidir venir a viure a Espanya: millors condicions de vida, més feina, més drets, protecció dels infants, millor accés a l’educació, sanitat, ajudes… De manera paral.lela, també ens sorgeixen pensaments importants sobre avantatges de viure al Marroc i a l’Àfrica en general: més contacte directe amb la natura, la importància i el valor de les tradicions, la gent gran i la família, aprendre a ser feliç amb menys… Ens n’adonem com aquesta última idea important també hi és molt representada al llarg del curtmetratge.

Les sessions han estat una bona oportunitat per aclarir les idees i fer-nos noves preguntes que seguirem investigant.

EL MEU PARE DIU… I EL MISTERI DE LA GRAN IDEA

Marta Hervas07/11/25  

“El meu pare diu que hem d’aprendre del comportament dels ocells. Els ocells són tan llestos que agafen el millor del nord i el millor del sud”

Binta

Avui a projecte de Comunitat, ens hem centrat en l’ús de l’estratègia de les Notes Cornell per prendre apunts. Per fer-ho em tornat a veure el curtmetratge de Binta y la gran idea, de Javier Fesser. És un dels 5 curtmetratges que formen part de la pel·lícula produida per Tus ojos: En el mundo a cada rato, del 2007, on 5 directors mostren la seva visió sobre les diferents realitats que afecten la infància. És una pel·lícula vinculada també al treball que UNICEF fa per tot el món.

Hem vist la pel·lícula parant-la, conversant sobre les imatges i compartint les nostres interpretacions de les paraules i accions que s’hi recullen. La dualitat entre la vida real i l’obra de teatre que hi representen és colpidora. Un teatre com a element transformador de la societat, ja que ajuda a analitzar i reflexionar sobre les injustícies. 

Trobar quina és la gran idea, no ha estat fàcil. Ens passa per davant dels ulls, però no ens sembla possible. Estem tan segurs que som el centre del món que ens costa d’imaginar que no tothom ho vegi així.

«Si seguimos el camino que el primer mundo nos marca corremos el riesgo de que los hijos de nuestro hijos se queden sin peces, sin árboles, sin aire…y en el afán de acumular bienes nos lleve a perder el sentimiento de solidaridad y que el miedo a perder las riquezas acumuladas nos lleve a destruirnos entre nosotros. Es por ello que quiero aportar mi pequeño grano de arena, solcito iniciar los trámites de adopción de un niño tubab. Ya destetado, a ser posible, para que pueda aquí desarrollarse como persona y adquirir los conocimientos necesarios para ser feliz en nuestra humilde comunidad». (De la carta que el padre de Binta entrega a las autoridades)

Després d’haver vist en detall el curtmetratge, hem parlat de les nostres idees sobre l’Àfrica i el perquè hi ha tanta gent que necessita marxar del seu país d’origen. Ha estat curiós com majoritàriament pensem en persones de pell clarament fosca, que viuen en tribus en llocs on fa molta calor i hi ha molts animals i plantes. Llocs amb pobresa, persones mal vestides, que potser passen fam, on hi ha guerres i molta injustícia, on no tothom pot anar a l’escola i on les dones no són tractades amb respecte. I ha estat curiós descobrir com se sorprenen en adonar-se que les persones que venen del Marroc també són de l’Àfrica i no són de pell tan fosca.

Pel proper dimecres preguntarem a les nostres famílies d’on venen els nostres ancestres. I recuperarem la pregunta: per què hi ha gent que es veu obligada a deixar el seu país i la família, i arrisca la vida al mar?

EL FIL DE LES IDEES

Ivet Dominguez26/10/25  

“No n’hi ha prou amb acumular coneixement; cal ordenar-lo perquè esdevingui saviesa”.

Immanuel Kant

Aquest primer dimecres plegats, el grup CH, DE CHI, hem vist important tenir endreçades les idees de bon començament. Així que paper d’embalar al terra i a començar a situar i a ordenar… Llegeix més»

“S”, DE SHERPA, DES DEL CAMP BASE…

Marta Hervas24/10/25  

“El veritable viatge de descobriment, no consisteix a buscar nous paisatges, sinó en tenir nous ulls per mirar”

Marcel Proust

Per fi, amb les emocions a flor de pell i l’entusiasme que caracteritza els infants de la nostra escola, hem començat a viure el Projecte de Comunitat com a petit grup. Som el grup dels Sherpes i, metafòricament parlant, portem a les nostres espatlles la càrrega de les expectatives implícites. I encara que la nostra, sigui una càrrega positiva, no deixa de fer una mica de corprendre els primers dies. 

Ens trobem un grup de 21 companys i companyes, de Matildes i Petits Prínceps, preparats per explorar i descobrir els cims més alts; i per aprofitar al màxim les oportunitats que anirem trobant en la ruta.

Avui hem començat amb una de les activitats de metacognició més complexes: representar en una xarxa de relacions el que hem estat treballant plegats, des de l’inici del curs, en les trobades de Comunitat. Una eina com el mapa o xarxa de relacions facilita organitzar i jerarquitzar coneixements, establir vincles entre conceptes i afavorir l’aprenentatge significatiu. De fet, aquesta proposta fomenta que tot l’alumnat sigui actiu, reflexioni, organitzi i comparteixi els aprenentatges. Per tant, l’ús de xarxes de relacions i mapes conceptuals encaixa molt bé amb l’enfocament competencial del currículum i constitueix una bona pràctica per ajudar l’alumnat a situar-se i entendre les relacions entre els continguts.

Sobre aquesta primera xarxa de relacions hi hem afegit un paper vegetal on hi hem començat a repartir paraules vinculades al nom del projecte: Abraçant el món! Paraules, no tant de coneixements com de sentiments, emocions i processos mentals, que per nosaltres es posen en marxa amb aquest projecte.

QUAN LES GUERRES NO SÓN JOCS

Ivet Dominguez19/10/25  

“Després va venir la guerra, jo tenia nou anys i vam anar a Agramunt. Aquesta circumstància ha marcat per sempre la meva trajectòria. El meu tatuatge és la terra”.

Josep Guinovart

Aquesta ha estat una setmana de molta reflexió a la comunitat de Grans.

Ben tornats de la jornada de convivència, a les aules ens vam sorprendre intentant cadascú dibuixar al so de dues cançons molt especials: What a Wonderful world de Louis Armstrong i Guerra de Residente. Les emocions que sentíem, amb un i altre tema, eren ben diferents. Ens inspiràvem també amb les paraules que sentíem, en anglès o castellà, per acabar d’evocar les nostres primeres impressions. Quins móns per abraçar!

Després de conversar i veure les diverses representacions, vam mostrar fotografies diverses, unes on hi sortíem molts de nosaltres jugant a lluites i baralles i d’altres d’infants i indrets del món que viuen guerres de les de veritat. I és que de nens i nenes, com nosaltres, que viuen o han viscut una guerra n’hi ha masses… un d’ells Josep Guinovart, artista català destacable.

Les guerres certament no haurien de ser un joc!

Amb aquesta prèvia, el dimecres ens esperava una sortida que no ens deixaria indiferents: descobrir el poble d’Agramunt i l’Espai Guinovart. Quan Guinovart tenia més o menys la nostra edat, Agramunt va ser la seva terra de refugi, deixant la Barcelona atacada durant la guerra civil. Però és clar, al poble també van arribar els bombardejos i l’artista, aleshores nen, va haver d’amagar-se entre el bosc, amb la seva família, en una humil cabana, fusionant-se amb aquell entorn encara més salvatge i natural que el poble. De la seva experiència en va fer produccions d’una bellesa impressionant. En vam veure tres de centrals que ocupen l’Espai Guinovart, plenes de missatges i d’història: Les quatre estacions, l’Era i la Cabana.

Quina sort poder-hi entrar, veure, imaginar, descalçar-nos, sentir… ens vam omplir d’art!

Per acabar d’arrodonir la jornada, vam explorar un parell de secrets d’Agramunt, dos espais que van servir de refugi en els bombardejos del poble: l’antic pou de gel i el refugi sota l’església. Estar en aquests espais, profunds, sense llum natural, humits, sentint part de la història, ens va emocionar de debò.

Tan sols ha estat l’inici del projecte, però ja ens ha impactat. Queda tot el curs per descobrir coses i seguir Abraçant el món.

CONVIURE DEIXANT TEMPS

Ivet Dominguez11/10/25  

“De temps en tenim tot el del món, només cal prioritzar per a què volem utilitzar-lo“.

Elogi de l’educació lenta. Joan Domènech

La jornada de convivència va arrencar aquest dijous, abans de les 9h, quan famílies voluntàries van entrar cotxes a la pista per carregar les motxilles que ens deixarien a la Censada. Nosaltres carregàvem l’esmorzar, el dinar, l’aigua i un impermeable, ja que la previsió era de rebre algun ruixat pel camí. Puntualment, una bona colla de Grans desfilàvem els fulards taronges cap a Montbui. La caminada era agradable, el temps acompanyava: ni ressol, ni calor, ni fred… una tardor inspiradora per gaudir del paisatge i la bona companyia. Teníem un encàrrec: arribar a lloc amb dues pedres planes, de la mida del nostre palmell.

Abans de mig camí parada per beure una mica i omplir la panxa, encara quedaven 2/3 de recorregut per arribar a lloc. Xerrades disteses, secrets, rialles, mentre la natura ens regalava bolets estranys (no els hem de tocar), cucs misteriosos i ous sense poder identificar. A les 12:15h just havíem fet els 10km i el wikiloc ens informava que anàvem a molt bon pas: 4km/h. Fèiem els càlculs per descobrir l’estona que quedava i a l’hora que arribaríem… Hi havia qui tenia clar que a les 13h es dina!

I així va ser, a les 13h arribàvem a la Censada i ens preparàvem per dinar i començar a explorar els espais i raconets. Vam saber demostrar que som ben capaços d’organitzar-nos i jugar sense pilotes pel mig, fent d’altres jocs d’activitat física, reptant pels desnivells, explorant materials… tot descobrint nous companys. Després de dinar vam organitzar-nos per distribuir les habitacions, sota la consigna que arreu hi havia d’haver persones de les 3 aules. No hi va haver cap problema i després d’escollir un nom per cada grup, vam presentar les coreografies que amb pocs minuts vam haver de preparar. Els riures no hi van faltar i ens vam merèixer el berenar!

Una vegada instal.lats vam poder seguir gaudint de temps i espai lliure, perquè es notava que el necessitàvem i demostràvem que ens sabíem organitzar, aprofitant els espais exteriors ja que el temps bé ens ho permetia. Els núvols ens vorejaven però ni gota!

Vam aprofitar que teníem voluntaris per escriure números a les pedres recollides; més tard veuríem per què servirien. Per sopar tot allò que com a nens i nenes ens agrada: pizza, nuguets i xips. Vam repetir el que volíem i ja era hora de fer córrer les llanternes per fer l’esperat joc de nit: poden les pedres fer abraçades?

Vam descobrir que sí, calia buscar-ne dues, procurant que tinguessin nombres alts. Els que es creien espavilats van canviar de cara quan vam seguir explicant la segona part de la jugada. Amb una pedra amagada dins cada mà la Laura ens deia left or right i després de tocar-nos la mà havíem de fer tantes abraçades com indicava el nombre de la pedra. Us imagineu la cara dels que tenien les dues pedres agraciades amb el 68? Creiem que encara hi són ara, abraçant a algú o altre. Vam passar-ho molt bé, jugant a fer abraçades originals, de les que apreten, de les que reconforten i ens agraden. I, amanyagats per tot arreu, molts ja demanaven descansar i poder dormir, el dia havia estat llarg i molt intens.

L’endemà vam gaudir d’un esmorzar molt complet i vam seguir demanant temps de joc lliure, amb tanta companyia. A mig matí els mestres ens van fer propostes de jocs tradicionals, amb i sense material, recordant que la convivència seguia sent la protagonista. No haguéssim marxat mai, però l’autocar ja ens esperava per tornar cap a l’escola al migdia.

Per la tarda era important tornar, ni que estéssim ben cansats. Tots vam acceptar el repte i ens hi vam comprometre: som Grans, que es noti! Vam fer un bon tancament de la jornada i les valoracions oportunes… i en resum, l’any que ve i volem tornar, tot i que ja no tindrem aquestes Matildes.

La jornada de convivència contribueix a formar persones autònomes, conscients i compromeses amb els altres i amb el medi que les envolta. Fomenta estils de vida actius i saludables, tot donant importància al temps lliure que permet més espai al llenguatge emocional i la narració de vivències significatives.

LA PRIMERA ABRAÇADA

Marta Trullols10/10/25  

Encara queden moltes coses al món per les quals val la pena lluitar.

Jane Goodall

El passat dimecres ens vam trobar les tres aules de grans, al gimnàs, per iniciar el Projecte de Comunitat. Vam començar amb un joc entranyable per donar la benvinguda als Tintins i presentar-nos tots i totes. Amb molta emoció esperàvem un sobre amb el nostre nom mentre intercanviàvem somriures i mirades; així descobríem que potser no ens coneixem tant com ens pensàvem. 

Dins del sobre hi havia un bocí d’imatge acompanyat d’un text difícil de desxifrar. Les hipòtesis començaven a fer bullir tots els caps. Aviat vam veure que calia anar-nos agrupant per confegir les imatges senceres i rumiar plegats. Amb els trencaclosques fets se succeïren una llarga tirallonga de paraules molt suggerents: paisatge, bioma, llengües, món, continents, festes, sabana, selva, tradició, muntanyes, rius, llacs,…

Seguidament vam presentar els noms dels 5 grups de projectes: S, de Sherpa; M, de Maorí; Qu, de Quitxua; CH, de Chi; i L, de Lapó. Hi van haver alguns agosarats/es que s’atrevien a llegir i buscar paraules conegudes, de referència per fer les seves deduccions. En aquest moment ja teníem tots i totes clar que cada escrit representava alguna llengua de cada continent. 

I per acabar el matí vam fer un visionat d’imatges artístiques diverses que introduïen el nom del projecte: ABRAÇANT EL MÓN!.

Per la tarda ens retrobàvem per veure plegats Binta, y la gran idea i Here we are; dues propostes ben diferents que ens oferien un món de possibilitats per fer-nos pensar i commoure, mentre la imaginació i el desig perquè fos demà anaven de la mà. 

ELS BACKUPS COMPARTIM EL NOSTRE TREBALL

Marta Hervas05/06/25  

Els darrers dies del curs s’omplen de neguits. Per un costat tenim un ull enfocant les vacances d’estiu, per un altre hem de compartir el tancament d’alguns dels projectes viscuts. Però a més, i d’una manera subtil però colpidora, hi ha el sentir el comiat d’una etapa que s’acaba.

Amb tot aquest garbuix d’emocions i una realitat que supera amb escreix la temperatura òptima per treballar (hem arribat als 29,2 dins de l’aula!!!) la Comunitat de Grans hem tancat i compartit el nostre projecte, primer un dia amb les famílies i ahir entre nosaltres. Ela Backups hem dedicat l’oportunitat d’ensenyar els 4 llenguatges que quem creat, el Movigest, el Juguetino, l’Emex i el Simbolonto, a la resta dels companys de la Comunitat i hem estat practicant el seu ús. Ha estat un dia genial i poder mostrar les nostres experteses és sempre una oportunitat que obre portes i finestres, i que fins i tot, pot enderrocar murs.

TANCAMENTS NECESSARIS

Ivet Dominguez23/05/25  

Som a les acaballes de maig, a les portes de finals de curs. Tot allò que un dia vam començar amb la il.lusió d’engegar plegats i compartir-ne aprenentatge ja ha arribat al seu punt més àlgid i ara, cal fer-ne endreça, parar i reflexionar. És moment de pensar tot el què ha passat, tot el què hem fet i què n’hem après.

Això passa en cada projecte que hem preparat i, en el nostre cas en el projecte d’aula 50/50 A tota veu! (projecte que fusiona l’estalvi energètic i el recurs comunicatiu de la ràdio) i en el projecte de comunitat Maquinant!.

Partim de converses per recordar plegats els camins que hem seguit, ordenem les experiències en el temps i veiem com han anat avançant i creixent. De les converses passem als petits textos i cadascú s’ocupa i es preocupa d’explicar part d’algun petit procés. Tot plegat ens ajuda a prendre consciència de la feinada feta i ens prepara per poder-nos explicar, davant dels altres companys o adults. Ens fem guions, els passem a net amb els chromebooks i preparem algunes presentacions de suport amb el Canva, que ja el dominem força.

Els tancaments són grans oportunitats per Repensar, lligar bé la feina per acabar-la d’entendre i interioritzar-la!