Després d’haver seguit les fletxes del Camino fins a l’ermita de Sant Jaume de Sesoliveres, ens hem adonat de l’enorme poder del disseny d’un logo. Cadascú de nosaltres ha fet diferents propostes de les que n’hem acabat presentant només una, la que ens ha semblat més adequada.

Posteriorment, amb totes les creacions penjades, hem fet les votacions per acabar escollint-ne la que ens ha de representar en la cloenda del Projecte. La guanyadora ha estat la proposta de la Leire Cuevas. Felicitats!!! El seu logo formarà part dels dossiers que ens acompanyaran en l’activitat de final del Projecte de Comunitat i que implica a tota l’escola: petits, mitjans, grans i famílies.

LA CLASSIFICACIÓ DELS DIFERENTS TIPUS DE PAISATGE

Mentre deixem reposar l’enorme tasca de representar l’itinerari de casa a l’escola, hem fet una conversa per poder compartir les nostres representacions personals que s’amaguen sota la paraula PAISATGE i hem descobert que efectivament no tots la definim igual, per sort.

– Jo crec que és el que mirem de lluny.

– Jo penso que és allò que puc veure per la finestra i és bonic.

– Per mi ha de tenir coses boniques.

– La ciutat no és.

– És la natura, els arbres, les flors, les muntanyes, els animals

-També el cel, el mar, “el amanecer”

Després d’una bona estona de compartir les nostres idees viscudes sobre el tema, hem descobert les definicions que el diccionari proposa, des de la geografia, la geobotànica i l’art. Hem analitzat com les presenta i què volen dir, i el cert és que ens ha sorprés força.

I de la definició hem anat al classroom on hem iniciat una tasca per descobrir de quina manera, tradicionalment i des d’un enfoc convencional, shan definit i s’han classificat els paisatges segons el tipus. El paisatge de muntanya, el paisatge de plana i el paisatge de costa.

L’objectiu és posar sobre la taula les paraules que ens serviràn per explicar els paisatges: les característiques i els elements que els configuren, per mitjà de la construcció d’una xarxa de relacions. I això sense oblidar que és una proposta de classificació, no l’única i segur que no serà la nostra.

ITINERARI DE CASA A L’ESCOLA

La majoria dels infants de l’escola fan dues vegades al dia el camí de casa a l’escola, dues d’anada i dues de tornada, però sovint no hi han posat intenció en la descoberta del seu itinerari.

Amb aquesta tasca, que duem a terme des de fa uns dies, ens hem marcat l’objectiu de prendre consciència del camí que transitem, però també dels llocs per on passem. Així cada noi i nois del grup ha recorregut amb consciència el seu camí fixant-se en els noms dels carrers, dels diferents establiments, dels parcs i/o jardins, i decidint quins són els punts de referència personals.

Han sortit de casa i han baixat, girat a la dreta, seguit recte, atravessat el pas de vianants, … Els altres hem escoltat amb atenció intentant reproduir els passos seguint les indicacions donades: quin enrenou!!!! Hi ha qui sense sortir del portal ha passat per un dentista, una llar d’infants i un parc. Quin maldecap!!!! I ràpidament s’han adonat de la necessitat: cal que les indicacions siguin clares i no es prestin a confusió.

Però a més han sorgit idees claus al voltant de la mesura: hi ha qui ha calculat les distàncies en temps i qui ho ha fet en metres, però les dues propostes s’han basat en estimacions. I amb aquest fet s’obre un camí nou per a la reflexió: les unitats de mesura convencionals o les personals; les estimacions; i al llarg de la història com s’ho han fet.

De moment seguim dibuixant els nostres itineraris, que ja és prou entretingut.

PROJECTE DE COMUNITAT

Sota el nom “Teixint camins” ens aixoplugarem al llarg del curs d’una gran munió d’experiències i sabers viscuts, conversats i imaginats. Aquestes dues paraules ens faran de paraigües sota el que hi encabirem un enorme conjunt de possibilitats per aprendre i compartir amb d’altres companys que no són sempre els habituals. En el nostre cas, el grup de 20, està format per la conjunció de Tintins, Petits Prínceps i Massagrans.

La història sorgeix del treball iniciat el curs passat on ens preguntàvem Who Am I?, però en aquest curs voliem encaminar-nos cap a una dimensió més social, històrica, geogràfica i cultural. I tot això partint de la riquesa del coneixement d’un/a mateix/a.

Hi ha moltes maneres de combinar i de combinar-se i el teixir n’és exemple. Mentre treballem plegats, vivim teixint històries en el present. Teixir és una activitat que s’ha fet al llarg de totes les èpoques i arreu del món. De fet és un art internacional i que a més té una particularitat: el fan majoritàriament dones. I al llarg de la història hi ha hagut qui ha treballat a partir de dibuixos o esbossos, i qui ha decidit improvisar, provar i experimentar.

Nosaltres no som res més ( i som molt) que un conjunt de persones amb distintes habilitats, interessos i fortaleses però que junts som més forts i aquesta és proncipalment la nostra virtud.

Vam començar el Projecte amb la Jornada de Convivència a Òdena Village on vam iniciar el camí per posar fil a l’agulla. Ara, amb els cinc grups ja constituits estem a la recerca del significat dels noms. Nosaltres som LOS CAMINOS DE SANTIAGO. Estem investigant que hi ha al darrera de GR-11 SENDER DELS PIRINEUS; LA RUTA DE LA SEDA, GR-83 CAMÍ DEL NORD; i THE ROUTE 66. On estan, per on passen, quines característiques tenen, per què són importants… Dedicarem una mica més de temps al nostre nom. Però aquests noms són oportunitats, no l’objectiu del projecte.

Com a Comunitat hem vist la pel·lícula de la Vuelta al mundo en ochenta días, de Frank Coraci, una adaptació del fantàstic llibre de Jules Verne, i la pel·lícula-documental Camino a la escuela, de Pascal Plisson. Les dues ens serveixen de marc per reflexionar sobre la dimensió planetària i sobre les interrelacions, l’organització social, les similituds i diferències i les desigualtats, entre d’altres qüestions socialment rellevants.

Paral·lelament tenim una tasca pendent: fixar-nos en el camí de casa a l’escola tot destacant-ne i describint uns punts de referència. Però d’on sorgeix aquesta necessitat? Doncs de posar atenció plena a un trajacte que fem de manera automatitzada, de connectar-nos amb el nostre camí, que pot ser el camí compartit amb molts d’altres companys i companyes, però que té una part que és íntima i intansferible.

El proper dimarts sortirem a jugar pel bosc. A celebrar la tardor, a respirar-ne l’aire fresc i l’olor de la terra seca i la vida enlentint-se pas a pas. I mirarem el camí que hem fet i els que podríem fer.

Marta Hervàs