“Per aprendre números grans, primer cal poder-los veure amb les mans i entendre’ls amb el cor.” — Maria Montessori
El pare de l’Aina ens va dir que la seva moto pesa 120 kg i la Maria López que la seva pesa 80 kg. Quin ball de números grans!
Hem estat investigant sobre unitats, desenes i centenes i ara ja sabem que una xifra de tres números (centena) és més gran que una xifra de dos números (desena). El que vol dir que la moto de la Maria pesa menys que la del Jonathan.
Però, quina quantitat és i com s’escriu cent vint quilos?
Vam començar fent hipòtesis de com es podia escriure, quin és aquest número:
Alguns de nosaltres pensàvem que senzillament eren una gran filera de números, ja que una moto deu pesar molt. D’altres, vam representar l’1, el 2 i el 0 en diferents ordres i quantitat. Alguns, fins i tot, vam considerar que s’escrivia amb moltes lletres. Ara, després de jugar amb els números i conèixer les centenes, sabem que s’escriu 120.
També ens hem volgut fer una idea de la quantitat que correspon a aquest número i hem comptat fins a 120. Quina feina hem tingut! Després, hem anat comptant pius de deu en deu, fins que hem arribat al número desitjat, i ficant-los a unes oueres. Finalment, hem provat de representar en paper la grafia i la quantitat, amb més o menys èxit, ja que encara som Pinotxos i el 120 és un número molt gran. Uns pocs, hem provat diferents estratègies, com dibuixar de cinc en cinc o de deu en deu, tal com els pius estan col·locats a les oueres. La majoria, hem dibuixat mooolts pius…
Comencem a entendre una mica més els números grans, ara hem de saber, quants Pinotxos pesa una moto!
“Els insectes són els veritables governants del planeta.”
Edward O. Wilson
Fa uns dies vam iniciar un procés per posar ordre a la gran quantitat d’informació que havíem anat recopilant sobre els invertebrats. Aquest primer trimestre s’ha convertit en un temps de descoberta apassionant que ens ha permès endinsar-nos en el món d’aquests petits animalons i comprendre aspectes essencials per prendre decisions fonamentades i ajustades a la nostra realitat. L’interès ha estat tan viu que per la nostra aula han desfilat invertebrats de tota mena, vius i morts, així com exemplars en diferents fases del seu cicle vital. Erugues, marietes, larves, escarabats, cucs de terra i de l’arròs, llimacs, caragols, saltamartins, vespes asiàtiques, papallones, formigues, plegamans i fins i tot alguns sense nom conegut han format part del nostre dia a dia.
Davant d’aquesta diversitat, va esdevenir necessari posar una mica d’ordre i sistematitzar allò que estàvem observant. Per això, fa uns dies vam començar a conèixer els grans grups d’invertebrats que existeixen. Tot i que les esponges, els cnidaris i els equinoderms van despertar la nostra curiositat, els vam descartar aviat, ja que són organismes aquàtics i no tenen un paper rellevant per al nostre projecte de jardí escolar. Pel que fa als mol·luscs, el cargol va generar un animat debat: podia ser un aliat per al jardí? Ràpidament vam concloure que, tot i ser un animal interessant, es menjava les fulles de les nostres plantes i que, per tant, era millor no comptar-lo com a ajudant.
Així, la classificació final que vam adoptar ens va conduir a posar el focus en dos grans grups: els anèl·lids i els artròpodes. Els primers, sense potes; els segons, amb potes i amb una varietat sorprenent. De fet, avui ja coneixem molts invertebrats amb potes, i quan fem rotllana en sabem mencionar un bon grapat. Ens hem adonat, a més, que fa dies que hem interioritzat una de les característiques essencials dels insectes: sempre que apareix un nou artròpode, el primer que fem és comptar-li les potes! Si en té sis, podem afirmar que es tracta d’un insecte. Aquest petit gest s’ha convertit en una eina clau per introduir-nos en la classificació dels artròpodes i aprendre a identificar-los a simple vista.
Amb l’ajuda d’imatges reals i d’una pauta de classificació, ens hem dedicat a observar i a descobrir les característiques principals dels diferents grups. En plena immersió en aquesta tasca, l’Alguer va arribar un matí amb un grapat de “bitxos bola”, tal com els vam anomenar en un primer moment. La sorpresa i la curiositat es van estendre ràpidament per l’aula. Els vam observar en petits grups, primer a ull nu i després amb el microscopi; els vam manipular amb cura, vam comptar les seves potes i vam descobrir el seu exoesquelet, aquesta coberta rígida que protegeix els artròpodes. El recompte de potes —catorze!— ens va conduir a una pregunta important: a quin grup pertanyien? Vam descobrir que es tracta dels porquets de sant Antoni, uns crustacis gairebé únics pel fet de viure a terra ferma i excepcionals pel nombre de potes.
Per consolidar aquest aprenentatge, hem treballat amb animals de plàstic i imatges, identificant-los i classificant-los entre tots segons les seves característiques visibles. Com uns autèntics entomòlegs, hem après que els insectes són els invertebrats més nombrosos del món i que els podem trobar arreu. Sabem que alguns poden ser grans aliats del nostre entorn i altres poden dificultar la vida del jardí, però allò que realment ens interessa és comprendre com s’hi relacionen i quin paper hi tenen.
Entre tots aquests descobriments, però, hi ha un insecte que ha captat especialment la nostra atenció. Un petit ésser que hem trobat sovint al nostre jardí i que ens fascina cada vegada més. A partir d’ara, la nostra mirada se centra en ella: la marieta, un insecte que voldrem conèixer a fons per entendre el seu paper en l’equilibri del nostre petit ecosistema.
En el projecte de la comunitat “Què ens amaga la Terra?”, la classe dels Biòlegs/gues hem iniciat un viatge apassionant per entendre com vam aparèixer els humans a la Terra. A través de contes científics, observació de restes fòssils i activitats vivencials, ens hem convertit en exploradors i exploradores del passat, seguint les pistes que la Terra guarda des de fa milions d’anys. I sabeu qui va ser el nostre primer guia? En Pau, el Pierolapithecus catalaunicus, un primat molt curiós que vam conèixer al CRIP i que vivia als boscos de Catalunya fa més de 12 milions d’anys.
A partir d’ell hem començat a dibuixar un mapa de l’evolució humana… però no un mapa recte! Tal com recorda el paleontòleg Stephen Jay Gould: “L’evolució s’assembla molt més a un arbust ple de branques que no pas a una escala que pugem pas a pas.” Aquesta idea ens ha ajudat a comprendre que l’evolució no és una línia, sinó un arbre immens i compartit, ple d’espècies que apareixen, conviuen i desapareixen mentre d’altres continuen transformant-se. I nosaltres, els Homo sapiens, som només una branca més dins aquesta gran família de simis.
Durant el trimestre hem conegut:
Ardi, que caminava una mica dret però encara s’enfilava als arbres.
Lucy i els australopitecs, que ja feien vida a la sabana.
Els primers Homo habilis, capaços de crear eines de pedra.
I l’Homo erectus, que va encendre el foc i va començar a viatjar lluny.
Hem llegit i treballat el conte “Un viatge molt llarg”, hem creat línies del temps, hem fet lletres i formes amb elements naturals, hem observat com canvia el món al llarg dels milions d’anys i ens hem fet moltes preguntes: Com vivien? Què menjaven? On dormien? Parlaven? Tenien amics?
Aquestes preguntes ens han ajudat a entendre que venim d’un llarg viatge compartit, fet de canvis, d’adaptacions i de molta curiositat —la mateixa curiositat que, segurament, tenia en Pau mentre mirava el seu bosc.
Ara sabem que, per entendre qui som, cal mirar enrere i escoltar el que la Terra ens vol explicar. I això, Biòlegs i Biòlogues, ho hem estem fent molt bé!
Amb ganes de continuar descobrint, La Classe dels Biòlegs i Biòlogues
Avui, la Irene, mare de l’Aina, ens ha portat un casc de motorista per veure de prop com és.
Hem comprovat que és molt robust, però per fer-lo més còmode, està tot encoixat per dins. Ens hem preguntat per què és la part transparent del davant:
És per veure millor la carretera.
I perquè no et molesti el vent.
També és perquè no entrin pedres ni sorra.
Ni mosques.
Ni abelles.
Aquesta part del casc es diu visor o visera i ens ha agradat molt pujar-la i baixar-la quan ens hem emprovat el casc. També hem observat tot de forats, que són les ventilacions, perquè el cap respiri. En últim lloc, però no menys important, hem vist que el casc porta una corretja ajustable, com la que porten els nostres cascs de la bici.
Cadascun de nosaltres se l’ha emprovat i hi ha Pinotxos als que ens ha anat més gran i d’altres que ens ha anat més ajustat.
També ens hem fixat en els dibuixos del casc, que són molt bonics. Ens ha agradat molt a tots.
A la classe dels Rovellons ha aparegut una espurna que ha posat en marxa el nostre projecte d’aula!
Tot va començar fa uns dies, quan la Marta, la directora, va venir a visitar-nos a la classe i ens va explicar un petit problema que està passant a l’escola: molts nens i nenes volen saber cada dia què hi ha per dinar. Alguns necessiten anticipar-se per sentir-se tranquils, d’altres simplement tenen curiositat… però tothom vol saber-ho!
La Marta ens va demanar ajuda:
“Rovellons, em podeu ajudar a trobar una manera d’explicar a tota l’escola què hi ha per dinar?”
A partir d’aquí, a la Rotllana vam començar una conversa plena d’idees, preguntes i propostes, compartint pensaments com:
“Al mòbil de la meva mare surt el que hi ha per dinar.”
“Podríem preguntar-ho a la Sílvia, la cuinera.”
“A casa tinc un calendari i així sé què hi ha per dinar.”
“Podríem posar un calendari o un cartell a l’escala.”
“Ho podem escriure a la porta del menjador, o a cada classe!”
“Cada dia ho podria escriure un Rovelló diferent!”
Entre totes aquestes aportacions, va començar a aparèixer una idea que es repetia i que tots i totes veiem clara:
Cal fer un cartell per explicar què hi ha per dinar.
Un cartell que tothom pugui veure, que sigui fàcil d’entendre i que ajudi els nens i nenes del menjador a sentir-se més tranquils i informats.
Així és com ha començat el nostre projecte d’aula “Marta, què hi ha avui per dinar?”: amb una necessitat real de l’escola i amb la mirada curiosa i creativa dels Rovellons.
A partir d’ara, haurem de decidir com serà aquest cartell, on el posarem, què hi escriurem i qui s’encarregarà d’actualitzar-lo.
Tenim moltes preguntes per investigar, molta feina i ganes de continuar!
Us anirem explicant tots els passos d’aquest nou projecte tan engrescador.
Carl Heinrich Maria Orff 1895-1982 Múnich, compositor i pedagog musical.
Aquesta setmana, a les sessions de música, els nens i nenes de 1r hem treballat els ritmes binari i ternari d’una manera molt vivencial i divertida. Ho hem fet a partir de la cançó “Cuckoo”, que ens ha servit per escoltar, moure’ns i tocar seguint el seu ritme.
Per començar, hem escoltat la cançó i hem descobert que a vegades la música es pot organitzar en grups de “dos batecs” (ritme binari) i altres vegades en “tres batecs” (ritme ternari). Aquest “batec” és com el cor de la música, allò que ens fa picar de mans o moure els peus sense adonar-nos-en.
Un cop ho hem identificat, hem començat a fer els ritmes amb percussió corporal: picant a les cuixes, aplaudint o fent petits moviments. Cada vegada que canviava la part de la cançó, també canviava el ritme que havíem de seguir. Els infants han estat molt atents i s’han coordinat molt bé!
Després hem fet un pas més: hem utilitzat instruments de petita percussió(com pals, panderetes o maraques) per repetir els mateixos patrons rítmics. Això els ha ajudat a escoltar amb més precisió, a seguir el ritme del grup i a tocar de manera més conscient.
Per acabar, hem seguit un musicograma, una representació visual de la cançó que ens ajuda a veure com avança la música i quan arriben els canvis. Aquesta combinació d’escoltar, mirar i tocar facilita molt la comprensió dels conceptes, sobretot en aquestes edats.
Ha estat una activitat molt completa que ens ha permès treballar l’atenció, la coordinació, l’escolta activa i, sobretot, gaudir de la música amb el cos i amb els instruments. Els infants han respost amb entusiasme i molta energia!
Seguirem explorant el ritme i la música d’altres maneres al llarg del curs. 🎶🙂
Durant tres matins hem anat recorrent els diferents parcs de Vilanova per fer les gravacions del nostre vídeo. Hem passat per gairebé tots els parcs del poble, fent les diferents parts del projecte.
No ha estat una feina gens fàcil, ja que el directe ens ha posat una mica nerviosos i hem hagut de repetir més d’una gravació. Tot i això, ens hem animat a gravar-nos amb els fulards tapant-nos els ulls, ballant, jugant, rient… i, sobretot, passant-nos-ho d’allò més bé!
A més, totes les gravacions en què parlem les hem acompanyat de pictogrames perquè tothom pugui entendre el vídeo amb facilitat. Ens ha encantat veure com tot prenia vida i com els pictogrames ajudaven a fer-ho més clar i accessible per tothom.
Ara només ens queda gravar els músics però primer s’han d’aprendre la melodia de la cançó que hem creat.
“L’èxit és anar d’un fracàs a un altre sense perdre l’entusiasme.” Winston Churchill:
Volem que en el nostre vídeo soni una cançó que parli dels parcs, però ens hem adonat que no existeix cap cançó que ho faci. Per això ens hem d’arremangar i crear-ne una nosaltres.
A més, a la cançó volem explicar que necessitem els 1200 € per poder posar cartells inclusius amb braille i pictos als parcs. Serà una manera divertida i especial de transmetre el nostre projecte i que la gent pugui fer les seves donacions.
Primerament comencem fent una pluja d’idees, d’allò que volem que surti a la cançó:
Hem de posar que necessitem 1200€.
Que són pels cartells inclusius.
Qe ens ajudin.
Que els cartells tenen pictos i braille.
Que a tots ens agrada jugar.
Que anem amb els avis, amb els pares i també amb amics.
Els cartells són pels nens neurodivergents.
Que en els parcs hi ha tirolines i tobogans.
Inclusió.
Hem de donar les gràcies.
Els cartells han de ser baixets perquè els puguem mirar.
No volem cartells amb creus i ratlles.
En els parcs anem a divertir-nos.
Tots els nens i nenes som iguals.
Ens agrada passar-nos-ho bé.
Com que no tenim gaire clar com continuar fent la cançó, decidim anar a demanar ajuda als Petits Prínceps, que l’any passat van crear una cançó que va quedar tercera de tot Catalunya. Ens diuen que fer una cançó és molt complicat i requereix de molt temps, i ens han donat unes consignes molt importants que creuen que hem de tenir en compte per aconseguir una bona cançó:
Fer servir paraules boniques.
Tenir una melodia.
Hem de fer estrofes.
Es necessita molt temps.
S’ha de tenir molta paciència.
Un cop tingueu les idees podeu fer servir el CHATGPT perquè us faci la cançó.
Per no oblidar-nos de tot el que ens han dit, quan arribem a la classe ho escrivim tot en un full, igual que vam fer amb totes les idees de la cançó. Així tenim tot organitzat i podem seguir treballant amb més facilitat.
Compartir idees, demanar consells als Petits Prínceps i coordinar-nos amb companys d’altres grups ens ajuda a aprendre junts, enriquir-nos mútuament i assolir un objectiu comú.
“Sols podem fer ben poc; junts podem fer molt”. Helen Keller:
Podeu trobar més fotografies a la carpeta 11 del projecte d’aula.
Els jocs són la forma més elevada de la investigació”
Albert Einstein.
Els jocs de taula són recursos pedagògics molt potents que poden complementar l’aprenentatge a l’escola. No només serveixen per divertir-se, sinó que fomenten habilitats cognitives, socials i emocionals.
Pel que fa a les habilitats cognitives, milloren l’atenció i concentració; fomenten la memòria i el raonament lògic i ajuden a treballar el càlcul, la lectura i l’establiment d’estratègies resolutives. Per un altre costat, fomenta l’aprenentatge cooperatiu, ja que en molts es requereix treballar en equip i negociar, i a més afavoreixen la comunicació i el respecte a les opinions dels altres. També milloren la convivència del grup i ensenyen a respectar torns, seguir les normes i resoldre conflictes. I en últim terme, i pel que fa a les habilitats emocionals, els jocs de taula ajuden a tolerar la frustració i aprendre a perdre i a guanyar, així com fomenten la paciència i el control dels impulsos, entre molts altres beneficis.
Sota l’etiqueta “We make our board games!” hem llegit instruccions, les hem entès i hem jugat. Aquesta setmana incorporarem nous jocs.
De cara a les cartes als Reis de l’Orient, demanar jocs de taula, pot ser una molt bona opció pels seus molts beneficis, sobretot quan es pot jugar amb la família.
