BUSCANT L’ESCENARI PERFECTE PER L’EXHIBICIÓ DE TRIAL

Toni Ruiz22/01/26  

“L’entorn és el tercer mestre: parla, provoca, acompanya i convida a l’aprenentatge.”
Loris Malaguzzi

La setmana passada vam anar a explorar el Parc Fluvial, on ens va recomanar l’Ajuntament de Vilanova que organitzem la nostra exhibició de trial.

Tenim les directrius molt clares, hem de buscar un lloc on hi hagi roques i muntanyes, perquè la Maria López pugui pujar, baixar i saltar. També hi ha d’haver una zona en la què nosaltres puguem fer d’espectadors i poder veure bé tot l’espectacle.

Durant el trajecte camí al parc, ja ens hem posat les ulleres d’exploradors i hem observat amb atenció. Però no ha estat fins a arribar al Parc Fluvial que ho hem vist clar. A l’entrada del parc hi ha una llarga filera de roques, que la Maria pot saltar. Una mica més endavant, aquesta mateixa filera de roques, està enfilada a unes muntanyetes, que anirien molt bé per pujar i baixar. A més a més, aquesta zona té un llarg camí en el qual ens podríem situar els espectadors.

Aquesta part del parc ens ha agradat molt, però també hem volgut anar a veure la zona del bosc dels tobogans, on la Maria va de vegades a entrenar. Allà hem comprovat que hi ha moltes muntanyes i muntanyetes, però no hem trobat cap roca ni obstacle per saltar ni tampoc un espai per nosaltres, per observar l’exhibició.

A partir d’ara, haurem d’esbrinar si a l’Ajuntament li sembla bé la ubicació que hem pensat o si no compleix les normatives o necessitats per fer l’exhibició.

Podeu seguir tot el procés al web de l’escola.

QUANTS PINOTXOS PESA UNA MOTO?

Toni Ruiz22/01/26  

“A l’educació infantil, les matemàtiques s’han de viure amb el cos, les mans i la paraula.”
Constance Kamii

JA TENIM LA RESPOSTA!!!

Llegiu atentament, perquè després de molta feina i esforços, ja hem pogut respondre la pregunta que ens vam fer a inicis del nostre projecte d’aula.

Per començar, hem fet una gràfica de barres amb les dades del nostre pes, amb la tira numèrica del 0 al 27. Després, hem experimentat amb el pes de la moto, comptant 120 de moltes formes (amb els pius, dibuixant dotze fileres de 10 rodones, posant gomets, etc). A més a més, hem afegit els 120kg a la gràfica, amb la tira numèrica fins al 120. Hem pogut comprovar que la barra de la gràfica corresponent a la moto, és mooolt més llarga que les nostres barres.

Finalment, a una nova tira de 120 forats, hem anat afegint els nostres pesos, fins a cobrir tots els forats. Cada quantitat corresponent al nostre pes l’hem fet d’un color diferent, per comprovar així el resultat:

Una moto pesa com 7 Pinotxos!

Després de resoldre aquest repte, encara tenim una missió molt important: organitzar l’EXHIBICIÓ DE TRIAL!

No us perdeu les fotografies del web d’escola!

Després de resoldre aquest repte, encara tenim una missió molt important: organitzar l’EXHIBICIÓ DE TRIAL!

No us perdeu les fotografies del web d’escol

LA COMETA DE LOS SUEÑOS

Marta Trullols21/01/26  

La cometa de los sueños vuela para reunir las ilusiones
y esperanzas de los niños y niñas del mundo. 
Si quieres acompañarla, sujeta fuerte su hilo. 
Déjate llevar por encima de las nubes sintiendo el viento en la cara.
Llena de alegría tu corazón y sueña con un mundo mejor. 

Fragment extret del conte La cometa de los sueños

Avui els nens i nenes del grup Q, de Quítxua i L, de Lapó, hem fet una proposta a partir del conte La cometa de los sueños  de Pilar López Ávila i Paula Merlán, il·lustrat per Concha Pasamar. 

A través d’un viatge simbòlic en estel, el relat ens acosta a nens i nenes de països i contextos molt diversos, des de Bolívia fins al Nepal, i ens mostra que, malgrat les diferències culturals i socials, tots comparteixen el desig d’un futur millor. L’estel dels somnis representa els desitjos que cadascú porta dins seu: un món més just, amb aire net, aigua potable, accés a l’educació, respecte per la natura i, sobretot, un món on tots els infants puguin ser feliços i ajudar-se mútuament.

Hem llegit el conte entre tots i totes: cada un de nosaltres ha llegit una part que parla d’un personatge diferent, posant en joc estratègies de comprensió lectora, per interpretar el text i extreure’n la informació més rellevant del nostre personatge. A continuació, hem dibuixat un estel, que és el símbol principal del conte, i hem escollit les paraules clau que descriuen el nostre persontatge per escriure-les dins. 

Quan hem acabat, hem compartit tot el que hem après i hem col·locat cada un dels personatges en un mapa, situant-los als llocs del món on viuen. Per a localitzar cada un dels indrets hem descobert com utilitzar un atles, això sí que ha estat una gran descoberta! Ens ha fascinat!

De mica en mica, hem pogut veure el conte sencer i adonar-nos que, encara que els infants visquin en llocs diferents, tots tenen somnis, desitjos i drets.

Aquesta proposta ha afavorit un aprenentatge significatiu, connectat amb la realitat i amb una mirada global del món, fomentant la reflexió, l’empatia i el respecte per la diversitat. A través del treball cooperatiu, la lectura compartida i l’expressió artística, hem pogut desenvolupar competències comunicatives, socials i ciutadanes, tot donant sentit als aprenentatges i posant-los al servei de la construcció d’una societat més justa i conscient.

DESCOBRIM LA CANÇÓ PICA-SOQUES

Meritxell Tardà19/01/26  

El nostre grup hem començat el trimestre amb molta il·lusió i música! Per ampliar el nostre cançoner, hem iniciat l’aprenentatge d’una nova cançó de bosc: la cançó del Pica-soques.

Primer de tot, hem anat a l’aula de música, on hem escoltat la cançó i hem començat a aprendre’n la lletra i la melodia. Per entendre millor aquest ocell tan especial, també hem mirat un vídeo d’un pica-soques mentre feia el seu niu en un arbre. Ens ha encantat observar com pica el tronc amb el bec!

Tot seguit, hem acompanyat la cançó amb instruments de fusta de petita percussió, com pals i caixes xineses, simulant el so característic del pica-soques quan pica els arbres. Ha estat una activitat molt divertida i sonora!

A la tarda hem continuat amb una proposta artística: hem començat a crear els nostres pica-soques de plàstica. Hem pintat cartolines de color marró i gris amb aquarel·les i, un cop seques, les hem retallat. Finalment, els hem afegit els ulls el bec de gomets i les plomes amb elements naturals.

Els resultats han estat preciosos! Ens han quedat uns pica-soques molt bonics i hem gaudit moltíssim tant de la manualitat com de la cançó.

Seguim aprenent i gaudint del bosc a través de la música i l’art!

DEL JAPÓ, MARIMOS I MATEMÀTIQUES

Ivet Dominguez18/01/26  

“La natura està escrita en llenguatge matemàtic”. Galileo Galilei

Abans de festes, Laura teacher tornava a sorprendre’ns amb un dels seus regalets especials: dues algues típiques del Japó anomenades Marimos. En podeu llegir l’article Discovering Marimos.

Llegint el text ens venen al cap moltes preguntes, però una ens crida especialment l’atenció: Si cada any un marimo creix aproximadament 5mm, quants anys deu tenir el nostre? Amb aquest enigma a resoldre, aquests dies hi hem estat pensant, i és que prendre la mesura d’una alga no és pas fàcil! Tenim clar que es tracta d’un cos esfèric però no té consistència fixe per poder-se mesurar amb certa precisió. I a banda d’aquestes dificultats, com caldria mesurar-la? Com es mesuren els cossos esfèrics?

Després d’indagar una bona estona el Badr ens ha donat una bona idea. Potser és millor construir un model semblant, amb algun altre material que ens permeti mesurar sense haver de patir per destrossar l’alga! I així ho hem fet… L’Aina ha comentat que la plastilina és un bon material modelable per fer-ho i vinga a modelar!

Primerament hem fet un treball d’aproximació, demanant que cadascú agafés només la plastilina que creia necessitar, per construir una esfera amb les proporcions d’un dels marimos que tenim. Fent les esferes algú ja tenia clar que s’havia ben passat! Hem aprofitat per repassar la idea circumferència (pla) esfera (volum).

Making our plasticine balls has generated a perfect opportunity to use some adjectives in the comparative and superlative form. We needed to compare all our plascticine marimos to find the most similar to the original and we felt secure enough to talk about it. We had a speaking frame to help us talk but we realized that we progressively didn’t need it… We can say “Lia’s marimo is smaller than our marimo”, “Valeria’s marimo is the same size as our marimo” with confidence! … Do you realize that we also practised the possessive forms?

Amb els models ja creats, se’ns obre una segona qüestió: com mesurarem l’esfera? Entre tots plegats hem recordat que fa un temps ja havia sortit la paraula diàmetre quan es tractava de mesurar circumferències. Hem observat que és la mesura que va d’un costat a l’altre o de dalt a baix de la circumferència. Per poder-ho fer, ens caldria tallar de manera fina i precisa l’esfera pel mig, obtenint llavors la part plana d’una circumferència. Però, la Jana té una altra idea… i si mesurem amb cinta mètrica flexible el contorn de la circumferència? Donaran el mateix les dues dades? En aquesta segona idea li hem posat nom: estem parlant del perímetre de la circumferència.

Doncs bé, ara tenim aquestes dues il.lusions per descobrir, comparar i comprovar. La setmana vinent farem les mesures oportunes i ja us en parlarem! Necessitarem estris i vindrem preparats.

A simple vista els marimos semblen unes simples boles verdes però ja veiem que hi amaguen tot un món de nombres i geometria. Entre la suavitat de les algues i la plastilina modelada, hem tornat a evidenciar que la natura és la base de la geometria i que cal estar atents als petits detalls, ja que acostumen a amagar grans enigmes.

RITME, TREBALL EN EQUIP I MOLTA GRESCA!

Angelica Garzas18/01/26  

“La música pot canviar el món perquè pot canviar les persones.”
— Pablo Casals

ELS PRIMERS PASSOS: DESCOBRIR ELS INSTRUMENTS

Al llarg de tot el primer trimestre, l’alumnat de 6è ha estat immers en un projecte musical molt especial: la preparació de l’actuació i la cercavila de batukada, que hem pogut estrenar a la tornada de les vacances de Nadal coincidint amb la Festa Major d’Hivern de Vilanova del Camí.

El projecte va començar amb el repartiment dels instruments, fet per atzar. Al principi, no tots els infants estaven contents amb l’instrument que els havia tocat, però amb el pas de les sessions s’han anat familiaritzant amb ells i han descobert que tots els instruments, grans i petits, tenen les seves dificultats tècniques i també la seva bellesa.

CONÈIXER LA NOSTRA BATUKADA

Durant les primeres setmanes hem après el nom i la funció dels instruments de la nostra batukada: Surdos 1, Surdos 2, Repeniques, Caixa, Tamburim, Agogó, Chocalho i Ganzá, així com el paper del silbato de la mestra.

APRENDRE A COL·LOCAR-NOS I ESCOLTAR-NOS

Un dels grans reptes va ser aprendre a col·locar-nos en formació de batukada. Els instruments més greus i grans es col·loquen al final per marcar la pulsació i la base rítmica.

RITMES, SENYALS I COORDINACIÓ

Vam aprendre la intro en forma de pregunta-resposta i el ritme de cercavila, practicant també el caminar tots alhora seguint la pulsació.

CREAR I ANIMAR EL PÚBLIC

Vam crear frases rítmiques com:

– Davant de la festa tots fem gresca!

– Per la batukada fem ritmes d’abraçada!

– Ja fem la batukada i la gent marejada!

EL GRAN DIA

El dia de la cercavila, tot i els nervis, va sortir tot rodat i l’alumnat va rebre felicitacions d’altres classes.

UNA EXPERIÈNCIA AMB VALOR EDUCATIU

Ha estat una experiència bonica i molt enriquidora, tant a nivell musical com humà.

L’ART QUE EL TEMPS NO HA ESBORRAT

Eva Valls17/01/26  

“Les primeres obres d’art no van ser creades per ser belles, sinó per donar sentit al món.”
Richard Leakey

Durant les vacances d’hivern, cadascun de nosaltres va assumir una tasca molt important: cercar informació sobre les pintures rupestres i, més concretament, sobre com els artistes de la prehistòria elaboraven les eines i els colors que utilitzaven.

El treball i el compromís individual han estat fonamentals per poder continuar avançant a l’aula. Gràcies a totes les aportacions, hem dedicat el dimecres de projecte de comunitat a compartir, comparar i analitzar la informació recollida, amb l’objectiu de donar resposta a les preguntes que ens havíem formulat sobre l’art dels primers homínids i completar un petit mapa amb les idees més rellevants.

Comencem situant-nos en el tema a través de la lectura i comprensió del text que introduïa les tasques.

Fa moltíssims anys, quan les persones vivien en coves i no existien els llibres, ni les càmeres, ni les pantalles, els humans van començar a explicar històries d’una altra manera: pintant a les parets de les coves. A aquests dibuixos se’ls anomena pintures rupestres.

A les coves hi dibuixaven animals, escenes de caça, mans, formes misterioses o coses importants de la seva vida. Gràcies a aquestes pintures podem saber com vivien, què veien i què els preocupava.

Les coves eren com els seus llibres d’històries, i cada pintura és un missatge que ens han deixat des de fa milers d’anys.

Posteriorment, a la rotllana i amb la llibreta a la mà, llegim la informació que cadascú ha portat escrita. A mesura que avancem, ens adonem que moltes idees es repeteixen, fet que ens ajuda a identificar les paraules i conceptes més rellevants que podem anotar. Les eines ens són fàcils d’imaginar: mans i dits, plomes, troncs, pèl d’animals o ossos buits per bufar. En canvi, quan comencem a parlar de com obtenien els colors, apareixen paraules més complexes, que interpretem com els noms de diferents minerals o pedres.

Amb cadascun d’aquests materials obtenien colors diferents, però ens desperta especial interès conèixer millor aquests noms tan estranys, sobretot tenint en compte que som el grup dels geòlegs i geòlogues. Per aquest motiu, arribem a la conclusió que caldrà continuar investigant.

El que sí que ens queda clar és el procés que seguien per obtenir els colors. Primer, esmicolaven i trituraven els minerals fins a obtenir una pols fina; després, la barrejaven amb greix animal, resina, sang i/o aigua.

Per acabar de comprendre aquest procés, a la tarda el posem en pràctica i, tot i utilitzar materials més moderns, elaborem “pintura” blanca amb guix i pintem amb els dits.

Aquesta experiència ens anima a voler continuar aprenent i ens va fer sentir més a prop dels nostres avantpassats. Sabem que ben aviat ens podrem convertir en artistes prehistòrics, començant per anar al bosc a buscar tot el necessari, tal com ho feien els humans de la prehistòria.

ENTRE PEDRES…

Eva Valls17/01/26  

“No podem pensar en el futur si no mirem enrere als nostres avantpassats.“

Edmund Burke

Abans de marxar de vacances d’hivern, vam descobrir els noms que defineixen i divideixen el període en el qual estem immersos. Tot i que en alguna conversa havia sorgit la paraula prehistòria, fruit dels llibres temàtics que portem a l’aula com a fonts d’informació, no li havíem donat massa rellevància. No obstant això, l’evolució dels homínids i el pas del temps va generar la necessitat de recuperar aquesta paraula i, alhora, conèixer-ne d’altres.

El primer que vam fer va ser confegir la paraula PREHISTÒRIA, ja que veure-la escrita amb lletres mòbils ens permetia jugar amb les seves lletres i canviar-les quan pensàvem que s’escrivien de manera diferent. De seguida, ens vam adonar de la paraula HISTÒRIA i la vam separar del prefix PRE. Després de fer hipòtesis sobre el seu significat, entre tots i totes la vam definir com el període previ a la història, i més concretament, a la història escrita.

Durant tot el primer trimestre vam parlar sobre el període en què els primers homínids eren nòmades i es desplaçaven d’un lloc a un altre buscant aliments i refugi. Per descobrir el nom d’aquest període dins de la prehistòria i del període posterior, vam utilitzar un codi secret, on calia fer la correspondència de lletres per trobar les diferents paraules.

Per acabar, a la rotllana vam posar en comú les paraules trobades i els seus significats, a partir del que coneixíem, buscant allò que fa que una etapa acabi i comenci l’altra.

D’aquesta manera, vam utilitzar la paraula PALEOLÍTIC per continuar avançant. A partir d’una imatge que recollia els principals trets d’aquesta etapa, ens vam organitzar en grups per realitzar un treball més precís. Vam buscar els trets que ja coneixíem i que havíem estat treballant i, alhora, vam descobrir-ne de nous, introduint temes que continuaríem explorant plegats.

Un d’aquests elements nous va ser el descobriment de les pintures rupestres, que van marcar tant la tasca per a les vacances d’hivern com el punt de partida del segon trimestre.

CAMINANT COM ABANS, APRENEM COM SOM ARA

Mireia Roca17/01/26  

Richard Leakey

Som humans perquè els nostres avantpassats van aprendre a caminar drets.

En un d’aquests dies en què els paleontòlegs i les paleontòlogues anem portant informació sobre la prehistòria, la Sira va arribar a l’aula amb un llibre molt especial: Terrícoles, de la il·lustradora i autora de llibres infantils Patrícia Geis.

Terrícoles és un llibre informatiu i visual, pensat per a infants, que combina il·lustracions clares amb explicacions senzilles sobre la història de la vida a la Terra. El seu argument principal ens convida a fer un viatge enrere en el temps per entendre com els éssers vius —i especialment els humans— hem anat canviant i adaptant-nos al llarg de milions d’anys.

En llegir les primeres pàgines, el llibre ens transporta a milers i milers d’anys enrere, al continent africà. Ens explica que fa molt i molt de temps la Terra es va obrir i el clima va canviar. Els boscos es van anar fent més petits i van aparèixer grans espais oberts, com prats i sabanes. Davant d’aquest canvi, alguns primats que vivien als arbres van haver de baixar a terra per buscar menjar i poder veure millor què passava al seu voltant.

A poc a poc, aquests primats van començar a canviar: caminaven més drets per veure lluny, feien servir les mans per agafar coses i pensaven noves maneres de viure per protegir-se i trobar aliment.

Aquest relat ens va portar a fer-nos una pregunta clau: per què aquests primats van sentir la necessitat de posar-se dempeus? Per intentar entendre-ho, vam passar de la lectura a l’experimentació corporal. Vam provar de caminar com ho feien aquells primers primats. Al cap d’una estona, ja vam notar que cansa, sobretot si t’imagines caminant amb el cap ben alçat, vigilant no convertir-te en la presa d’algun depredador o buscant menjar a l’horitzó.

A mesura que ho experimentàvem, ens adonàvem que el cos també canviava: ens aguantàvem més amb les cames del darrere i, de mica en mica, anàvem alliberant les mans. Tenir les mans lliures ens permetia agafar objectes amb l’ajuda dels dits llargs. D’aquesta manera, a través del cos, començàvem a entendre un moment clau de l’evolució humana.

Experimentació corporal…

Amb el pas del temps, tots aquests canvis van donar lloc als primers homínids i, molt més endavant, a un dels més coneguts: l’australopitec. El vam buscar al nostre arbre de l’evolució humana per posar-li cara i vam continuar llegint el llibre. Així és com vam descobrir la història de la Lucy.

La Lucy va viure fa 3 milions d’anys, a la Gran Vall del Rift, a prop del riu Awash, a l’actual Etiòpia.

Tenia uns 20 anys i vivia en un entorn amb boscos, praderies, llacs i rius.

S’alimentava de fulles, fruites madures, arrels, nous, cucs, cargols, tèrmits, sargantanes, ous i, de vegades, d’algun animal mort. Feia servir pedres per arrencar la carn, trencar ossos i extreure’n el moll.

Feia poc més d’un metre d’alçada, pesava uns 27 quilos, tenia un cervell semblant al d’un ximpanzé, però era capaç de caminar dreta. Es comunicava amb sons, gestos i grunys.

Fa uns tres milions d’anys, va morir en caure d’un arbre d’uns 12 metres d’alçada.

Ens va cridar molt l’atenció la seva mida: amb 20 anys, mesurava com alguns de nosaltres. Això ens va portar a buscar més informació i imatges d’una rèplica de la Lucy, que ens va engrescar a representar-la. Observant el seu cos, la seva cara i les seves mans, vam descobrir que tenim moltes coses en comú. A poc a poc, anàvem entenent millor d’on venim.

Vam agafar un full ben gran i vam buscar entre els paleontòlegs i les paleontòlogues algú que mesurés una mica més d’un metre. Amb el regle a la mà, ens vam anar mesurant, i qui més s’hi aproximava era la Sira. Es va estirar sobre el paper, en vam resseguir la silueta i vam començar a donar forma a la nostra Lucy mentre escoltàvem Lucy in the Sky with Diamonds, la cançó que els investigadors escoltaven la nit després del descobriment, quan analitzaven els ossos dins la tenda.

Aquesta experiència ens ha permès entendre que l’evolució no és només una història per llegir, sinó un procés que es pot sentir, experimentar i viure amb el cos. Quan els infants poden caminar, provar, mesurar-se i comparar-se, el coneixement esdevé significatiu. Així, mica en mica, anem descobrint què ens amaga la terra… i també què ens explica sobre nosaltres mateixos.

LLAVORS… NÉIXER, CRÉIXER I MORIR

Ivet Dominguez16/01/26  

“Sense rituals, els moments de transició esdevenen ferides obertes.”
Arnold van Gennep (etnògraf, Els ritus de pas)

Aquest començament d’any, ja amb les piles carregades dels dies de festa, hem reprès la lectura del Petit Príncep, amb la paciència i el temps que requereix per pensar i descobrir que s’amaga darrere de cada paraula. Comença un any nou, el 2026, la vida no s’atura per molts de nosaltres. Han estat dies de trobades familiars, d’abraçades, de il.lusions i de somriures. Però aquest temps de descans també moltes vegades aporta notícies inesperades, gens bones, però que cal acollir i treballar-les perquè formen part de la vida de tots nosaltres. Parlem per exemple de les malalties, accidents i de la mort. Tampoc s’aturen en els dies de celebracions i festes.

Amb tota aquesta prèvia, llegint el nostre Petit Príncep, ens hem aturat en un fragment molt especial: “Les llavors són invisibles. Dormen en el secret de la terra fins que a alguna li ve la fantasia de despertar-se… Aleshores s’estira, i primer creix tímidament cap al sol un petit i inofensiu branquilló molt bonic”.

Aquest moment màgic de la germinació de la llavor, tot allò que existeix però no veiem a simple vista (en aquest cas perquè és sota terra), ens ha fet pensar en l’inici de la vida, el creixement de vegades molt lent però també en la mort dels éssers vius. Tot plegat apareix en una setmana en què sabem que una àvia propera és a prop de fer el traspàs; ens cal acompanyar les emocions d’una companya i la seva família. Ens ha semblat bonic fer un petit ritual a l’aula, pensant també en el complex repte de fer créixer un bonsai, fet que té a veure amb l’art oriental que anem tractant en el nostre projecte artístic. Sembla que tot va teixint-se a l’aula, va relacionant-se i enfortint els aprenentatges i la cultura del grup.

La Ivet fa dies que, d’una escapada, guardava un pack especial per fer créixer un llimoner. Esperava el moment i aquesta setmana l’ocasió s’ho mereixia. Així que després de parlar-ne, i de conèixer altres rituals que fem les persones en moments de tristesa, la Gisela acompanyada de la Marina ha fet l’honor de plantar les llavors de llimoner. Amb aquest petit gest tots hem volgut recordar l’inici de la vida, allò que passa i no es veu, les cures i condicions que ens calen per créixer però també la inevitable mort. Comencem a treballar el dol convertint-lo en memòria viva, arrelament i continuïtat. Un petit gest que sosté aquest moment d’emoció immensa. El què ens passa importa a tots i totes.

Ara tenim l’inici del què vol ser un llimoner. Encara no el veiem, però la seva torreta ens recorda que ens necessita per créixer i viure entre nosaltres. I si per sort, veiem néixer un branquilló seguirem pensant en el cicle de la vida i els moments que junts anem transitant.