Cada vegada que l’infant entra a la sala de psicomotricitat, ho fa amb una brillantor especial, mentre travessa tota la sala ja busca i analitza totes les propostes i ja comença a imaginar-se com les realitzarà. S’asseu, es treu les sabates, mantenim una petita conversa de benvinguda i escolta les tres normes que sempre hem de respectar: Em cuido, cuido als companys i cuido el material, tot mirant el mur preparat per destruir i començar a jugar.
El mur és un conjunt de peces toves alineades, una a sobre de l’altra, formant una llarga paret. Aquesta ha de ser lo suficientment espesa per a què no es vegi allò que hi ha a darrera, i lo suficientment llarga per a què tots els infants puguin tombar un tros. Es tracta, de destruir-lo conjuntament, d’alliberar una intensa emoció col·lectiva, en el moment just, per a què l’infant pugui dir: “sóc aquí!”.
La destrucció es fa en un clima d’intensa alegria compartida, el mur es destrueix, es dispersa , però sempre queda la possibilitat de reconstruir-lo més alt, més sòlid, més bonic…. totes les vegades que sigui necessari, si és possible amb la col·laboració dels infants, per a què entenguin que destruir no significa “perdre per sempre”, significa “transformar”.
A un costat del mur, els infants abandonen tot allò que els adults els imposen : exigències, normes, tasques…. i a l’altre, troben un espai ideat per expressar-se amb llibertat, espontaneïtat i plaer. Així doncs derribar el mur significa trencar amb les exigències dels adults, sobreposar-se a tots els límits i limitacions que rep al llarg del dia, a tots els NO, començar a ser ells mateixos, i començar a buscar el seu propi “jo”.
Hem de prestar atenció als infants que no poden destruir el mur, o no volen que et posis darrere, perquè potser encara no poden jugar a la destrucció amb satisfacció. En aquest cas, no cal forçar-los, sinó seguir creant vincle amb ells, deixar que els creixi la confiança i de ben segur que ja arribarà el moment.
El plaer de destruir el mur, evoluciona sempre cap als jocs de plaer sensoriomotor, que permeten sentir la unitat corporal. Per això, no és per casualitat on es col·loca el mur a l’organització de la sala i sempre és l’espai sensoriomotor el que ha de veure l’infant quan cau el mur, espai que convida a l’infant a jugar lliurement: a saltar, a córrer, a amagar-se, a construir, a descansar, etc. en el moment que vulgui i com ell vulgui.
“Quan els adults considerem les descàrregues emocionals dels infants, els hi posem atenció i som sensibles a les seves emocions, a pesar del seu excés, l’infant es calma, atenua les seves emocions, perquè hi ha un adult que és capaç de sentir-ho, de viure-ho i de comprendre-ho.”
Bernard Aucouturier
