EL PAISATGE DE CADA DIA

ITINERARI DE CASA A L’ESCOLA

La majoria dels infants de l’escola fan dues vegades al dia el camí de casa a l’escola, dues d’anada i dues de tornada, però sovint no hi han posat intenció en la descoberta del seu itinerari.

Amb aquesta tasca, que duem a terme des de fa uns dies, ens hem marcat l’objectiu de prendre consciència del camí que transitem, però també dels llocs per on passem. Així cada noi i nois del grup ha recorregut amb consciència el seu camí fixant-se en els noms dels carrers, dels diferents establiments, dels parcs i/o jardins, i decidint quins són els punts de referència personals.

Han sortit de casa i han baixat, girat a la dreta, seguit recte, atravessat el pas de vianants, … Els altres hem escoltat amb atenció intentant reproduir els passos seguint les indicacions donades: quin enrenou!!!! Hi ha qui sense sortir del portal ha passat per un dentista, una llar d’infants i un parc. Quin maldecap!!!! I ràpidament s’han adonat de la necessitat: cal que les indicacions siguin clares i no es prestin a confusió.

Però a més han sorgit idees claus al voltant de la mesura: hi ha qui ha calculat les distàncies en temps i qui ho ha fet en metres, però les dues propostes s’han basat en estimacions. I amb aquest fet s’obre un camí nou per a la reflexió: les unitats de mesura convencionals o les personals; les estimacions; i al llarg de la història com s’ho han fet.

De moment seguim dibuixant els nostres itineraris, que ja és prou entretingut.

ESPECTACLE: MEMÒRIA SOTA L’AIGUA

ELS PETITS PRÍNCEPS HAN DOCUMENTAT LA SESSIÓ DE TEATRE

Dijous 10/11/2023  vam anar a veure una obra de teatre. L’obra explica coses greus. Tot comença amb una desaparició del poble de Mediano per fer un embassament, amb les portes de la presa tancades.

Hi havia  molta pluja i fa marxar a la gent, i la gent va anar a la seva casa per agafar tot per marxar a un altre lloc. Enderroquen cases i i la porta de l’escola es tanca i  perden les cases i tot per l’embassament.

ARYA

Ha estat super xula perque era molt bonica. La Alicia feia de iaia, el Guillerm feia de avi, i la Marta que feia de amiga i de cantant.

ARNAU

L’escenari era fosc, tenia una estructura gran al mig .L’estructura era en forma de campanari i estava feta de ferro .Al costat té aigua que es el que fan servir per fer el soroll de l’aigua.

CARLA

 A vegades  era bastant fosc i a vegades era bastant lluminós. Hi havia una estructura de metall, una corda i  havian instruments musicals, un cop i un pal que si bufaves per fora era com si fossin gotes d’aigua.

DAVID

CASTANYERA VERSUS HALLOWEEN

ORIGEN DE LES FESTES DE LA TARDOR

Aquest estiu he tingut l’oportunitat de descobrir un llibre que m’ha fascinat, gràcies al treball de recerca que el meu fill està fent pel segon curs de Batxillerat. De fet, m’ha permés canviar la mirada respecte les festes tradicionals i des d’aquest curs he viscut les Festes de la Tardor d’una manera molt més conscient i arrelada amb els nostres ancestres. D’aquesta oportunitat en dóno gràcies. I és que fins el curs passat, reivindicar la Castanyada (que està sent engolida pel Halloween) semblava ser d’obligada militància a les escoles i era decepcionant veure el poc interès social pel manteniment de les Festes Tradicionals Autòctones.

Però resulta que la investigadora Marianna García Legar, en el seu llibre La Rueda de Izpania, exposa l’origen d’aquestes festes i resulta que jo anava força errada. Segons ella, a la tardor es celebra la festa més important i antiga de l’Europa Precristiana: Semain. El festival començava la nit del 21 d’octubre i inaugurava el canvi de l’any que començava amb els sis mesos del Regne de la Nit. Era considerada la festa de transició més important de l’any. Tradicionalment, aquests moments de transició van ser considerats màgics perquè eren moments on s’obrien portals energètics, que ho alteraven tot. Per aquest motiu l’alba i el crepuscle s’anomenaven l’hora bruixa.

Samaín trae consigo el retorno del año al modo Giamos (Yin) de la experiencia. La noche del 31 de octubre queda cancelado el contrato que la tribu estableció con la Tierra durante el ciclo anterior, contrato que no volverá a renovarse hasta la próxima Candelaria, en febrero. Las semillas ya han sido plantadas para que duerman bajo la tierra y, con ello, ha concluido la labor agrícola. Todo fruto que no haya sido recogido debe dejarse en la tierra, puesto que a partir de este momento sólo a ella pertenece. Ahora la tribu no puede hacer más que esperar. En samaín el año regresa al vientre oscuro de la Tierra, lugar del Otro Mundo, para recomenzar un ciclo completo.”

Per als nostres avantpassats, el negre era el color de la Terra, i per tant era un color sagrat, ja que com més fosca més fèrtil. De fet, majoritàriament les dones de la Terra es vestien de color negre fins a començament del segle XX. Segons aquesta tradició, es considera que tots els fenòmens s’inicien en la foscor, les llavors en la de la terra, els nadons en el ventre de la mare i les idees i creacions en l’inconscient i els somnis. Va ser l’Església Catòlica qui (molt més tard) va demonitzar la foscor i el color negre relacionant-los amb el dimoni.

Semain és l’època que dóna la benvinguda a la foscor i amb ella als nostres difunts que caminen per l’Altre Costat. Eren considerats protectors de la casa i guardians familiars amb qui es pot confiar i amb qui se’ls demana ajuda. El culte als avantpassats era importantíssim per als nostres predecessors.

Es deber de los vivos recibir con amor y hospitalidad a los que llegan del Otro Lado. Para lograrlo, esa noche se enciende una vela que se deja encendida en el marco de alguna ventana, para iluminar el camino de regreso a casa. La puerta y las ventanas de la casa se dejan sin llave para que los que regresan no encuentren obstáculos al entrar. (…). Se colocan velas delante de las fotos de las personas fallecidas. Se deja encendida la chimenea toda la noche para que no pasen frío. Se pone una castaña tostada y una vela en cada escalón de la casa para que los antepasados puedan moverse por la casa y no estén a oscuras. En esas fechas no está permitido remover ni limpiar los rincones de la casa, ya que se dice que allí se sientan las ánimas. (…) Para la cena se les reserva un lugar en la mesa con plato, cubiertos, copa y servilleta, y se les sirve la cena y la bebida. La costumbre es sentarse a cenar con ellos y ponerlos al día de las novedades familiares del año, hablándoles en voz alta con naturalidad. Esta cena es un ágape familiar compartido entre vivos y muertos. Al final de la misma, sentados al lado del fuego, se cuenta a los pequeños de la familia historias de los abuelos y bisabuelos. Antiguamente , en muchos lugares de la península, niños y niñas tallaban lámparas con forma de cráneo en nabos, sandías y calabazas, dentro de los cuales introducían una vela encendida”

Durant les nits del Festival de Semain, s’eliminaven les normes establertes i es trencaven les barreres temporals i morals. Això permetia dues de les característiques principals de la festa: la disfressa i la consulta oracular. També el sacrifici hi era present. Es solia aprofitar per matar el porc i caçar el porc senglar i el cérvol, i s’oferia a la Terra la sang per garantir la fertilitat futura; per això aquest mes també rebia el nom de Mes de SangSant Martí és una festivitat propera en el temps, l’11 de novembre, i tradicionalment era el moment en el qual es feien baixar els ramats de les pastures de les terres altes per passar l’hivern protegits en les granges. També s’aprofitava per matar el porc i d’això ve la dita “a cada porc li arriba el seu Sant Martí“.

Disfresses, ancestres i menjar a dojo. No està tant lluny del que avui es fa en aquesta estranya barreja castanyada-haloween. De fet van ser els europeus qui en arribar a les terres americanes hi van portar el costum de la festa. Dels naps (més típics a les terres europees) es va passar a les carbasses (més fàcils de cultivar i més apreciades a Amèrica). De fer-les servir per recipient per les espelmes a decorar-les amb enigmàtiques cares. De deixar els racons bruts per les ànimes a decorar amb teranyines les cases. De disfressar-se amb robes velles per celebrar l’entrada als sis mesos de la foscor, a disfressar-se de zombi o de capellà.

Però sigui com sigui, castanyes, galetes de moniatos, bunyols, pa de figues, panellets, Ossos de Sant són la supervivència dels antics “pans d’ànimes” que tenien la qualitat d’acumular en la seva substància totes les benediccions de l’herència familiar. Una part es portaven a les tombes dels morts i l’Església catòlica hi va lluitar aferrissadament considerant-ho diabòlic (avui s’hi porten flors a les tombes per Tots Sants). A Catalunya celebrem la Castanyada o a Astúries, Cantàbria, Galícia, Lleó i Extremadura es celebra el Magosto.

No hi hauria d’haver una Castanyada versus Halloween, sinó comprendre que l’origen és el mateix, però sense tant de marketing.

Marta Hervàs Solà

TEIXINT CAMINS

PROJECTE DE COMUNITAT

Sota el nom “Teixint camins” ens aixoplugarem al llarg del curs d’una gran munió d’experiències i sabers viscuts, conversats i imaginats. Aquestes dues paraules ens faran de paraigües sota el que hi encabirem un enorme conjunt de possibilitats per aprendre i compartir amb d’altres companys que no són sempre els habituals. En el nostre cas, el grup de 20, està format per la conjunció de Tintins, Petits Prínceps i Massagrans.

La història sorgeix del treball iniciat el curs passat on ens preguntàvem Who Am I?, però en aquest curs voliem encaminar-nos cap a una dimensió més social, històrica, geogràfica i cultural. I tot això partint de la riquesa del coneixement d’un/a mateix/a.

Hi ha moltes maneres de combinar i de combinar-se i el teixir n’és exemple. Mentre treballem plegats, vivim teixint històries en el present. Teixir és una activitat que s’ha fet al llarg de totes les èpoques i arreu del món. De fet és un art internacional i que a més té una particularitat: el fan majoritàriament dones. I al llarg de la història hi ha hagut qui ha treballat a partir de dibuixos o esbossos, i qui ha decidit improvisar, provar i experimentar.

Nosaltres no som res més ( i som molt) que un conjunt de persones amb distintes habilitats, interessos i fortaleses però que junts som més forts i aquesta és proncipalment la nostra virtud.

Vam començar el Projecte amb la Jornada de Convivència a Òdena Village on vam iniciar el camí per posar fil a l’agulla. Ara, amb els cinc grups ja constituits estem a la recerca del significat dels noms. Nosaltres som LOS CAMINOS DE SANTIAGO. Estem investigant que hi ha al darrera de GR-11 SENDER DELS PIRINEUS; LA RUTA DE LA SEDA, GR-83 CAMÍ DEL NORD; i THE ROUTE 66. On estan, per on passen, quines característiques tenen, per què són importants… Dedicarem una mica més de temps al nostre nom. Però aquests noms són oportunitats, no l’objectiu del projecte.

Com a Comunitat hem vist la pel·lícula de la Vuelta al mundo en ochenta días, de Frank Coraci, una adaptació del fantàstic llibre de Jules Verne, i la pel·lícula-documental Camino a la escuela, de Pascal Plisson. Les dues ens serveixen de marc per reflexionar sobre la dimensió planetària i sobre les interrelacions, l’organització social, les similituds i diferències i les desigualtats, entre d’altres qüestions socialment rellevants.

Paral·lelament tenim una tasca pendent: fixar-nos en el camí de casa a l’escola tot destacant-ne i describint uns punts de referència. Però d’on sorgeix aquesta necessitat? Doncs de posar atenció plena a un trajacte que fem de manera automatitzada, de connectar-nos amb el nostre camí, que pot ser el camí compartit amb molts d’altres companys i companyes, però que té una part que és íntima i intansferible.

El proper dimarts sortirem a jugar pel bosc. A celebrar la tardor, a respirar-ne l’aire fresc i l’olor de la terra seca i la vida enlentint-se pas a pas. I mirarem el camí que hem fet i els que podríem fer.

Marta Hervàs

SOBRE EL FET D’ESCRIURE

TOT S’HI VAL?

Personalment crec, de tot cor, que la resposta immediata a la pregunta seria una contundent negació, però evitaré començar així aquesta entrada, per donar-me noves oportunitats per il·lusionar-me i encoratjar-me a seguir contagiant el desig d’escriure i de fer-ho bé.

Per què ens cal escriure bé?

Escriure és una manera de reflexionar. Hi ha qui diu que és una forma activa de meditar on es busca el significat ple de les paraules. I és que mentre escollim les paraules que necessitem i les endrecem,  posem també en ordre els nostres pensaments. Però escriure implica també llegir, llegir-nos. Així, que els beneficis d’esforçar-nos en aquesta tasca són fonamentalment personals i intransferibles.

Escriure serveix també per comunicar-nos amb els altres i en aquest procés mostrem les nostres idees, les nostres preocupacions, les nostres fortaleses o debilitats, el nostre jo més íntim. Per això cal fer-ho amb plena consciència.

Escriure no hauria de ser un fer per fer! Agafar llapis i paper o l’ordinador és una oportunitat més de construir la nostra personalitat i desenvolupar la nostra capacitat per ser persones crítiques i lliures. I per fer-ho no hem de comprar l’escriure a quilos, com qui compra unes patates o unes mandarines, no ens cal omplir pàgines i pàgines: Cal posar atenció plena en cada paraula utilitzada i en com s’ha escrit.

I en això estem ara a l’aula dels Petits Prínceps. Des de l’inici de curs hem anat fent escrits amb diferents tipologies textuals. Hem fet guions, esquemes i xarxes de relacions; hem exposat les nostres opinions sobre diferents temes; hem fet resums tot resaltant el que és més important; hem creat històries breus; hem documentat el que estem visquent cada setmana; i aquesta setmana hem començat amb un dictat preparat.

Treballar a partir d’aquests dictats ens permet integrar les normes ortogràfiques de manera significativa, però requereix un esforç afegit en la preparació. A més de fixar-nos en les paraules, cal tenir present que un dictat implica el posterior procés d’escriure de manera entenedora.

Aquest és el motiu pel qual estem revisant, decidint i canviant, les nostres grafies, ens referim a aquelles que no són prou clares o es presten a confusió. I és que no podem oblidar que quan confegim els nostres textos mostrem també la nostra capacitat d’esforç, de rigor i compromís.

Amb les xarxes socials sembla que tot s’hi valgui a l’hora d’escriure. Hi pot haver qui vulgui defensar que no és tan important escriure bé, ja que les xarxes estan plenes de continguts que no es valoren per la seva ortografia, gramàtica o el lèxic. Però qui sap on estaran aquests “influencers” de la paraula, en uns anys.

Potser és hora d’aturar-nos, de repensar, de ser impecables amb les paraules, de posar atenció en el què comuniquem i en el com ho expressem. No podem perdre de vista que en el fet d’escriure mostrem els nostres sabers i la nostra cultura.

Marta Hervàs Solà

HISTÒRIES DE VIDES I EL TEMPS

Començar un curs i conèixer un nou grup pot ser una gran oportunitat per recordar experiències viscudes, les emocions vinculades a elles i l’enorme munió d’aprenentatges (iniciats, en procés de reorganització i/o consolidats) que es van succeint sense parar en la vida dels infants i també dels adults.

Amb el llibre EL PETIT PRÍNCEP, se’ns obre una porta plena de possibilitats. Treballar la línia del temps per situar-nos i entendre el valor posicional dels nombres és una de les oportunitats que hem escollit, com ja us vam compartir en l’entrada anterior. Hem situat les dates importants del curs en una línia que va des setembre del 2023 al juny del 2024; hem fet el mateix en una línia personal i familiar, des del naixement d’un dels avis de la família (i així des de casa reorganitzem de nou els coneixements i ens enfrontem als dubtes que es poden generar, si és el cas) i ara començarem a fer-ne una que abarqui des del naixement del senyor Antoine de Saint-Exupéry, l’autor del llibre al que li devem el nom de l’aula, fins a l’actualitat que anem vivint.

Per animar a la lectura del llibre, pensada per fer-la de manera col·lectiva, hem presentat els molts llibres dedicats directament o indirecta a l’obra d’Antoine; a vegades són versions en altres idiomes o llibres que expliquen aspectes més concrets.

Hem elaborat una creació artística on amb aquarel·les líquides i retoladors “Posca” ens hem situat en la immensitat d’un univers imaginat.

I al presentar la biografia de l’escriptor ens ha sobtat la seva mort i desaparició. Ara ja sabem que van trobar les restes del seu avió i que les investigacions han dut a un llibre, publicat a França, on s’aclareix tot el què va passar. Així hem descobert la figura de Horst Rippert, el soldat que va derribar a l’escriptor, al qual considerava el seu heroi, i que va viure amb la pena i la vergonya de saber que n’era la causa, durant tota la seva vida.

En aquest punt hem iniciat el treball sobre les pors i les emocions que ens poden paralitzar i hem tingut molts moments de converses on hem pogut expressar-nos lliurement mostrant-nos tal i com som o voldriem ser. I aquestes converses ens han ajudar a aplicar les reflexions en la sortida de Convivència d’Òdena Village, aconseguint una experiència positiva que portaran a la seva motxilla emocional i que els durarà per sempre.

Però a més, la vida està plena d’oportunitats i les notícies ens n’ofereixen moltes. Els abusos als infants és un tema preocupant i que sol estar sobre la taula de totes les cultures i societats, i hem aprofitat per iniciar converses en aquest sentit. La por, la vergonya i els secrets davant els abusos està present a moltes creacions artístiques i nosaltres hem utilitzat una vella cançó de Suzanne Vega que en parla: Luka. 

Paral·lelament hem llegit la dedicatòria que l’Antoine fa en el seu llibre i estem analitzant línia per línia, paraula per paraula fins els punts i les comes. 

Ara estem aquí, en el temps i en l’espai, però també allà. Estem al fons de l’oceà amb l’avió de l’Antoine, pels carrers de París amb en Leon Werth, a l’aula intentant sent impecable amb les paraules i situant en les línies del temps els esdeveniments, i a casa amb les motxilles personals carregades d’experiències.

Marta Hervàs Solà

I DE MATES QUÈ?

Som moltes les persones que portem a la motxilla algún conflicte amb les matemàtiques. En el meu cas no vaig ser gaire afortunada amb el com les vaig viure en la infantesa i ha estat necessari convertir-me en mestra per enamorar-me’n.

Les matemàtiques ens ajuden a entendre el món i a explicar-lo per poder millorar-lo. I sota aquesta idea, grandiosa, intentem vèncer les pors i reticències, que majoritàriament no solen ser dels infants. Sense ser-ne conscient les nostres incerteses i/o inseguretats les compartim amb els nostres fills i filles. Per això és tant important estar permanentment alerta i ser IMPECABLE AMB LES PARAULES, davant de propostes matemàtiques. Les paraules són l’eina més poderosa que tenim com a éssers humans. Són un instrument de la màgia. Quan ets impecable amb elles, asumeixes la responsabilitat dels teus actes, sense jutjar-te ni culpar-te. El “no sé”, “no puc” , “no serveixo”, “no se’m dóna bé”, “no entenc” …ens esclavitza i necessitem alliberar-nos per avançar i aprendre.

Cal tenir un compromís ferm amb les nostres possibilitats i les dels nostres fills i filles per crèixer plegats, dia a dia, sense pausa, però construint a partir d’uns fonaments sòlids. Els adults hem de fer de bastida que els guia (en castellà diriem “ser el andamio”) en les seves descobertes i construccions dels aprenentatges. Saber quines són les finalitats i els objectius davant les propostes és clau.

Ara hem començat el nou curs i estem elaborant línies del temps (situem a la recta numèrica i per tant treballem també el valor posicional dels nombres) des de diferents punts de vista, per adonar-nos i consolidar els aprenentatges que un dia vam iniciar sobre el tema. Als i a les Petits Prínceps els hi sonava de quan eren Alícies i Tanits. Ara ens toca anar més enllà i prendre consciència també de les arbitrarietats i la relativitat de les ciències.

DE COLÒNIES A COMA-RUGA

QUADERN DE BITÀCOLA DE LES DARRERES COLÒNIES COM A MARTAMARTINS I MARTAMARTINES

El dilluns 15, el dimarts 16 i el dimecres 17 vam anar de colònies a Coma-Ruga.

Vam arribar a l’escola i vam agafar l’autobús, per tardar aproximadament 1 hora en arribar al nostre destí.

A l’alberg vam deixar les maletes a una sala i vam jugar al parc de les instal·lacions. Vam estarhi una bona estona jugant i també hi vam esmorzar. Després ens van dir les habitacions i vam posar les nostres coses a l’habitació, per continuar jugant i fins l’hora de dinar.

Quan vam acabar de dinar vam anar a la platja, que estava molt a prop de l’alberg. La idea era aprofitar la zona de sorra per fer tres propostes de joc: fer construccions amb la sorra, mentre ens remullem, curses sobre la sorra i castells humana, Entre joc i joc vam fer un berenar allà mateix. Però vam haver de marxar aviat ja que el cel estava molt negre i es va posar a ploure. A l’alberg ens vam dutxar per treure els quilos de sorra que portavem a sobre, i després vam sopar.

Els mestres ens van preparar una activitat sorpresa. Vam fer un treball amb dues mestres de IOGA sobre els silenci interior i la meditació. Entre els pins vam fer una gran rotllana il·lumniada per les llenternes i vam descobrir noves possibilitats de concentració i armonia corporal. Més tard, a la sala interior vam fer una activitat de meditació guiada amb l’ajuda dels bols tibetans i vam anar a dormir més que relaxats.

Al día següent ens vam aixecar a les 5:30 de la matinada, per donar-li el bon día al sol mentre fem unes propostes amb les mestres de Ioga. Després vam fer uns jocs per adonar-nos de com els rumors ens poden ferir.

Després d’esmorzar vam  fer dos activitats molt xules: la visita al bunker, on una familia va viure 4 anys a la postguerra; i el circuit  amb tirolines i més coses d’aquest tipus. Després de dinar si que vam poder banyar-nos i jugar amb pilotes. De tornada a l’alberg vam preparar uns collarets de cors per regalar a altres companys. Després de sopar, ens vam regalar els collarets i la disco va començar. Hi vam cantar moltes cançons que van demanar, al acabar vam anar a dormir amb molta son.Va ser un dia molt cansat però molt divertit.

I hi va arribar l’últim día de les colònies. Aquesta vegada no ens vam aixecar molt d’hora, ens vam aixecar a les 8:00. Ens vam preparar i vam esmorzar. Quan vam acabar d’esmorzar ens vam posar a jugar una estona al parc. Vam continuar jugant fins que vam començar a fer una carta. La carta era per a el nostre jo d’aquí 25 anys, després de fer una mica la carta ens vam continuant jugant. Al acabar vam anar a a platja per fer un dibuix al natural. Després vam dinar i ja ens vam anar cap l’autobús, i cap el cole.

MARTAMÀTIQUES EN JOC

ELS JOCS DE TAULA EN L’ENSENYAMENT-APRENENTATGE DE LES MATEMÀTIQUES

El curs passat vam tenir l’oportunitat de conèixer un munt de jocs de taula que treballen les capacitats de raonament i estratègia. Ens van agradar tant que els mestres vam decidir comprar alguns.

Enguany, en la segona sessió de MARTAMÀTIQUES hem compartit amb les famílies aquests jocs com a oportunitats pel gaudi, la interacció, la cooperació, la creació d’estratègies, la lectura i interpretació de les instruccions, la presa de decisions, i la descoberta matemàtica.

L’acceptació de la importància de compartir les interpretacions individuals de les instruccions del joc,  el consens d’unes normes de gestió de la dinàmica, la participació amb alegria, i el valor de l’assaig i de l’error.

El text instructiu, la numeració, el càlcul, la mesura, la situació espaial, la probabilitat, la lògica, el raonament, la presa de decisions… Els jocs ens permeten experimentar a partir de la manipulació conceptes molt més abstractes.

“Els nens no juguen per aprendre, però aprenen perquè juguen”
Jean Piaget

EQUIP DE MESTRES

LA VIDA DE PI

SESSIÓ DE CINEMA: LA VIDA DE PI

Un dimecres pel matí vam veure una pel·lícula que es diu “La Vida De Pi”

Tracta d’un noi que es diu Piscine “PI” el seu nom ve d’una piscina de França que es diu Piscine Monitor. A l’escola es burlaven d’ell i li deien “Pis”, llavors uns anys després a la secundaria comença a relacionar el seu nom amb el número 3,1416.

La seva família va haver de marxar del país per problemes econòmics cap a Canadà, emportant-se tots els animals del Zoo que eren de la seva propietat. Però hi va haver una tempesta, a la fosa de les marianes, i el vaixell es va enfonsar. PI i 4 animals (una zebra, una orangutana, una hiena i un lleó), van sobreviure però la hiena va matar a la zebra i a la orangutana, i finalment  el tigre va caçar a la hiena. Després de 227 dies en un bot arriba a la costa de Mèxic amb el tigre de bengala, tots dos molt prims i morts de gana.

De petit va explorar el que seríen les religions com el cristianisme catòlic, la musulmana, la budista i la hinduista que té més de 33 milions de deus. Al final ens adonem que hi havia relació entre la seva versió de la història i la que volen els propietaris del vaixell enfonsat.  Qui sap si l’orangutana era la mare; la zebra,  el mariner budista feliç; la hiena, el cuiner; i el tigre de bengala,  en PI?

Iker Méndez i Ricard Companys