“Ninguna persona ignora todo. Nadie lo sabe todo. Todos sabemos algo.Todos ignoramos algo. Por eso siempre aprendemos”, Paulo Freire.

Les Alícies hem arribat a un punt interessant en el nostre projecte d’aula. Fa unes setmanes ens vam plantejar la necessitat de mesurar el jardí per conèixer les dimensions, ja que si hem de comprar el material per fer el nou tancat serà una dada imprescindible.

Baixar al jardí, cintes mètriques, mesures, números,… les ganes de portar-ho a terme ens van engrescar tant que vam baixar sense pensar en el COM ho faríem. Però també aquestes situacions estan plenes d’oportunitats per aprendre així que les mestres ens van deixar fer. Minuts després sorgeixen les primeres hipòtesis, però també arriben les primeres frustracions, el jardí és massa llarg per fer-ho sols. Arribem a la classe amb la sensació que no ha anat bé l’experiència i decidim reprendre la conversa a la tarda.

En la següent sessió compartim què ha passat i decidim fer les coses de manera diferent. A la classe ens tornem a situar, mirem el plànol de l’escola, ubiquem el jardí i ens fixem en la seva forma geomètrica; el rectangle. Observem que tenim dos costats molt llargs, que en direm el llarg, i dos costats més curts, que en direm l’ample. Després, compartim les estratègies per poder prendre mesures i que tothom pugui tenir clar com tornar a baixar al jardí. Establim que sols és molt complicat, ja que la cinta mètrica és fàcil de moure-la i que la mesura no sigui exacta, així que baixarem per parelles i ens ajudarem. Alguns infants a més a més expliquen quin procés creuen que cal seguir per mesurar bé: “fixar la cinta mètrica en el 300 que és el màxim i així no es tancarà sola”, “fer una marca a terra amb un pal per saber on arribava el 300”, “obrir la cinta mètrica fins al 100, que és un metre, i anar comptant d’un en un”, “si obrim fins al 300, comptarem de 3 en 3”...

I tornem a baixar, per parelles aquest cop, i amb les idees més clares de COM ho farem. Després a la classe, dies més tard, compartim les mesures que hem trobat. Tenim dubtes, perquè no hem arribat als mateixos números, tot i que s’assemblen. D’altres infants no tenen el resultat perquè han de fer una suma molt llarga… Decidim fer una de les sumes junts, una suma curiosa. Aquesta suma que tenen la Mar i la Carla sembla difícil perquè hi ha un símbol que alguns reconeixem com el símbol de la multiplicació. I expliquem com va sorgir.

Quan elles mesuraven el jardí, trigaven molt a apuntar els resultats pel fet d’anar fins a la carpeta i tornar, a vegades dubtaven de la marca que havien fet i havien de repetir el procés… La Cristina les va donar una idea, comptar les vegades que posaven la cinta mètrica oberta fins al 300. Quan van acabar, van comptar que havien posat la cinta mètrica 9 vegades, i les va ensenyar a representar aquesta mesura així 9 x 300. “És una multiplicació!”, diuen alguns. Però en fer la pregunta “i què vol dir multiplicar?”, la resposta era complicada de trobar. Aprofitem l’experiència per adonar-nos que darrere d’aquesta operació hi ha una suma i li posem nom al símbol “X”, a partir d’ara li direm “vegada”. Si tornem a llegir l’anotació de les dues Alícies, diem: “9 vegades 300”; haurem de sumar 9 vegades el 300. A poc a poc a la pissarra anem dibuixant una suma en aranya, que tot just fa uns dies hem introduït a la classe. Aconseguim arribar al càlcul de 2700, però ens costa entendre què vol dir aquest número. Llavors tornem a fer memòria i recordem que els 300 cm també poden ser 3 m. I repetim la suma en aranya de 9 vegades el 3 i arribem al 27. La Mar i la Carla van trobar que el jardí mesura 27 metres.

Però encara és una nova mesura que no coincideix amb les mesures dels altres infants que ja tenim anotades a la pissarra. Seguim pensant i sorgeix la necessitat de demanar a algú una cinta mètrica més gran que 3 metres per poder prendre mesures més fiables. I pensem en el Toni conserge, ja que ell utiliza moltes a l’escola. L’anem a buscar i li fem la pregunta, el Toni ens explica que ell té una cinta mètrica de 25 metres de llarg. Ens emocionem, creiem que aquesta cinta ens facilitarà molt la feina.

Tornem a mesurar el jardí, entre tots i totes anem aguantant la cinta al terra que és llarguíssima i quan estem a pocs metres del final, la cinta ens marca 25 metres, la mesura final. De seguida sabem que hem d’afegir una segona cinta que posem just on acaba l’altra i la subjectem. La segona cinta ens marca 6 metres i 44 centímetres quan arribem al final del nostre jardí. A la classe tenim clar que cal tornar a fer una suma i la fem junts a la pissarra: “25 + 6, i després afegirem els 44 centímetres”, diuen moltes Alícies. Ho tenim, el nostre jardí mesura 31 metres i 44 centímetres de llarg i 2 metre i 76 centímetres d’ample.

Hem estat dues setmanes llargues realitzant hipòtesis, fent proves, atrevint-nos a fer, ens hem equivocat i hem tornat a començar. Finalment, tenim les dades que necessitàvem per seguir, però sobretot tenim la certesa que dels errors del principi n’hem après i molt!

“La bellesa d’una flor prové de les seves arrels”, Ralph Waldo Emerson.

Després de la visita de la brigada i de l’extracció de la resta del xiprer mort, vam voler aprofitar el material resultant. Vam pujar a la classe part de la fusta i l’escorça, però també una petita part de les arrels que van tallar.

Precisament les arrels van ser la part que més ens va cridar l’atenció. Imaginàvem que serien grans, però veure-les de prop ens va deixar bocabadats. A la classe hem pogut apropar-nos i tocar-les, compartint sensacions ben diferents de les textures. I, alhora, hem aprofitat per mirar una petita part en les nostres lupes binoculars i fixar la nostra atenció en petits detalls que el nostre ull a simple vista no pot observar. Després, hem fet un dibuix d’elles i hem buscat un racó de la classe per poder-les penjar. Coincidim tots i totes en l’olor “d’arbre” que s’ha impregnat per la nostra classe en tenir un record del xiprer entre nosaltres.

“Hem de construir una societat més amable, més humana, més lenta i més connectada amb el món natural”, Heike Freire.

El xiprer mort del nostre jardí va ser el causant del nostre projecte d’aula, gràcies a ell i a la curiositat per saber què li havia passat van engegar tot un seguit de preguntes i hipòtesis que requerien sabers i descobertes. Alguns de nosaltres vam buscar a internet possibles respostes a la causa de la mort, i en petit en grup n’hem estat parlant a partir d’una infografia que les mestres ens han fet arribar. La lectura comprensiva i la reflexió compartida de després, ens porten a descartar algunes de les causes que al text es mencionen, com són els incendis i la sequera. Però ens queda el dubte de si l’arbre ha mort perquè s’ha fet vell o per alguna malaltia. La segona opció, per malaltia, és la que més ens convenç; amb tot, esperarem als experts per corroborar-ho.

Setmanes més tard, la brigada ve a l’escola per acabar la feina que van començar a principi de trimestre; han d’arrencar el que queda del tronc del xiprer. Abans, a l’aula, decidim aprofitar aquesta visita. Primerament, volem saber què li ha passat a l’arbre, i com la brigada està informada creiem que ens podran aclarir tots els dubtes que tenim. En segon terme, volem quedar-nos a veure com extreuen l’arbre i demanarem permís. I, per últim, volem demanar si ens deixarien quedar-nos amb una mica de les arrels i del tronc.

I així ho fem! Demanem permís i la brigada accepta que ens puguem quedar mentre treballen, però a una distància prudencial. Mentre amb l’excavadora van fent la seva feina, ens emocionem en veure com les arrels comencen a aparèixer. Són grans, i són moltes, no les imaginàvem així. Hi ha tantes arrels que el Kiko ha de continuar insistint, estan molt ben fixades a la terra i no és tan fàcil com ens pensàvem. Finalment, acaben arrencant l’arbre i nosaltres cridem de l’alegria. El Kiko s’apropa a nosaltres i ens atén amablement. Ens explica que l’arbre estava malalt a causa d’un fong que es diu Seiridium, aquest fong provoca que algunes branques vagin morint, per això veiem que s’anaven posant de color marró. Malauradament, curar aquesta malaltia és molt complicat, pràcticament impossible. Ens alerta, a més a més, que caldrà estar pendent de la resta d’arbres, ja que pot ser contagiós. Després, ens deixa agafar arrels per portar-les a la classe, i talla el tronc perquè puguem utilitzar-ho.

Gràcies Kiko i nois de la brigada per resoldre els nostres dubtes, i per deixar-nos veure com treballeu!

“Lo maravilloso de aprender es que nadie puede arrebatárnoslo”, B.B. King

El noste projecte d’aula ens té totalment motivats i motivades. Sabem que necessitem documentar-nos sobre diferents aspectes per poder aconseguir el nostre objectiu i, per això, molts de nosaltres portem llibres de casa i de la biblioteca que hem buscat i demanat en préstec. Acostumen a ser llibres de caire científic i això implica haver d’estar molt concentrats i concentrades quan estem llegint-los. Per tal de no oblidar descobertes que anem fent així com vocabulari que creiem interessant, hem incorporat unes llibretes petites on anem anotant qualsevol detall que volem compartir amb la resta de la classe. Com ens agrada sentir-nos grans, en diem “prendre apunts”! Sigui com sigui, aquest treball ens obliga a llegir comprensivament, fer-nos preguntes o preguntar a les mestres, triar què és important i què no, escriure i reescriure, fer la lletra clara… I, de mica en mica, cada vegada som més les Alícies les que demanem la llibreta dels apunts, això s’encomana!

Gràcies a aquesta nova feina que ha sorgit, a la rotllana portem noves informacions que creiem que ens ajuden a seguir construint aprenentatges al voltant de la natura i del jardí. La Carla i el Sergi han coincidit a trobar una nova descoberta; com saber els anys que té un arbre! Com cada un llegia un llibre diferent, han pogut explicar el que ha trobat cadascú i hem comprovat com les informacions es podien sumar ja que eren coherents entre elles. Ara sabem que les anelles del tronc d’un arbre ens donen molta informació, no només els anys d’aquell ésser viu, sinó que també com ha estat el clima al llarg dels anys de vida de l’arbre.

Després, hem volgut baixar al nostre jardí per comptar els anys del xiprer mort. En petit grup, ens hem apropat per comptar anelles i en acabat hem compartit els resultats obtinguts. Creiem que l’arbre té al voltant de 15 anys, no estem del tot segurs, ja que hi ha anelles tan juntes entre elles que costa diferenciar-les.

“La natura no és un lloc per visitar. És casa nostra.”, Gary Snyder.

Fruit de la nostra cerca de mostres per identificar els arbres i arbusts del nostre jardí, sorgeix una reflexió que ens fa pensar. Ens sentim responsables de la cura i l’estat del nostre jardí, és inevitable. Si volem reconstruir-lo, hem de començar per mantenir en bones condicions el que ara tenim. I així neix una nova responsabilitat que ens engresca a tots i a totes: ser jardiners i jardineres.

Organitzem aquesta nova responsabilitat pensant en el temps que necessitem per realitzar aquesta neteja així com els moments més adequats per poder baixar i que no impliqui cap contratemps. Arribem a la conclusió que dos dies a la setmana poden ser suficients, triem els dilluns i els divendres per poder aconseguir cert manteniment, i concretem la franja dels 15 minuts previs al pati per baixar al jardí. Finalment, acordem que amb quatre alícies serà suficient poder portar a terme un bon treball.

“Hay un libro siempre abierto para todos los ojos: la naturaleza.”, Jean-Jacques Rousseau.

Un dels nostres petits reptes d’aquest projecte és poder posar nom a tots els éssers vius que viuen al nostre jardí. Per això, baixem al pati i fem recerca de mostres que ens ajudin a fer la identificació d’arbres i arbusts.

Mentre ens acotem i observem detingudament, ens adonem que trobem infinitat de detalls que sovint passen desapercebuts en el nostre dia a dia. Decidim agafar caixes per poder fer tria i classificar les mostres que creiem que ens ajudaran en la investigació.

Després, a l’aula, parlem sobre tot el que hem recollit. Creiem que, a banda de les diverses fulles, també algun tros d’escorça i alguns fruits ens serviran. Però, en aquesta conversa sorgeix una reflexió interessant. En l’estona que hem buscat elements identificatius ens hem adonat que també hi havia moltes restes d’altres elements que no haurien de ser-hi, així com restes de fulles que van deteriorant-se. “I si baixem més sovint a netejar?”, “Podria ser una nova responsabilitat!”… Ens apuntem la nova idea i acordem parlar-ne.

Amb les mostres recollides de fulles decidim fer un petit collage que ens permeti diferenciar-les i començar així a posar noms a arbres i arbusts. Haurem d’observar-les bé, fixar-nos en la mida, en els colors, però sobretot en les formes per tal de no repetir-les. En petit grup anem triant les fulles que volem, les anem comparant, compartim visions i criteris, i intercanviem opinions fins a posar-nos d’acord. Quan la tria està feta i consensuada, les col·loquem en el nostre petit mural.