DE SOBTE, MENTRE TOTA LA RESTA DELS COMPANYS JUGAVEN, ESTAVEN ELLES DUES EN AQUEST RACÓ DE L’AULA DE PSICOMOTRICITAT. M’APROPO, PERÒ SENSE ENVAIR L’ESPAI D’ELLES NI INTERROMPRE LA CONVERSACIÓ QUE ESTAVEN TENINT, PER A VEURE SI PODIA ESBRINAR EL PERQUÈ ESTAVEN EN AQUELL ESPAI. PARLEN D’UN CONFLICTE QUE HAN TINGUT, I UNA D’ELLES LI DIU

Quan he facilitat aquest material, sense dir com havien de jugar, molts d’ells m’han preguntat: “Què és?” “Com es fa” “No he jugat amb això i no sé fer-ho”. Seguidament els hi he dit: “Mira a veure què es pot fer amb aquest material”. Els infants volen saber com fer-ho perquè estan acostumats a que

Era el moment d’acomiadar-nos i és quan poden expressar com s’han sentit en el joc i si hi hagut algun conflicte si ho han pogut solucionar. Un d’ells verbalitza: “estic trist perquè l’A no ha volgut jugar amb mi”. IMPRESSIONANT!  Són nens/es de P4 i ha estat capaç de posar paraula el que sentia, d’expressar-ho

Era el moment de jugar amb la plastilina de manera lliure, no hi havia cap intenció ni cap directiu imposada per nosaltres. De sobte, em giro i veig com comencen a crear cares amb diferents emocions. M’apropo per observar i sense preguntar… em diuen ràpidament: “mira està enfadat” “Jo he fet el trist i ara faré