
Diu la saviesa popular que no acabem de morir del tot mentre algú ens recorda. És per això que des de l’Institut Josep Vallverdú volem posar el nostre granet de sorra per mantenir viva la memòria de l’Ivan Macià, antic alumne d’aquesta casa entre 2008 i 2015, i fer que, malgrat físicament ja no sigui entre nosaltres, el seu record continuï ben present.
En conseqüència, volem compartir amb vosaltres tres moments molt representatius del pas de l’Ivan pel nostre centre, on va deixar una gran emprempta entre companys i professors.
El primer dels moments, és la imatge que encapçala aquest text, presa al carrer O’Connell de Dublín, davant de l’Spire, en un dia plujós de l’abril de 2014, quan l’Ivan cursava segon de batxillerat. En ella s’hi pot veure com ha substituït la seva inconfusible barretina pel barret d’un Leprechaun irlandès, sense abandonar, però, el seu singular somriure.

El segon correspon a la festa de lliurament de les Orles de 4t d’ESO, celebrada el maig de 2012, on es pot veure un Ivan inusualment mudat acompanyat d’alguns dels seus companys de promoció, de nou amb la seva inconfusible rialla als llavis.
Finalment, per completar aquest exercici de memòria que pretén mantenir ben viu el record de l’Ivan, el tercer moment escollit és el primer dia que va arribar a l’Institut Josep Vallverdú, el setembre de 2008, en companyia dels alumnes de la seva classe de 1r d’ESO i de la seva aleshores tutora.

Per servar aquest record, serveixin els versos del poema “Un dia seré mort” de Miquel Martí i Pol, publicat el 1954 a la seva primera obra, “Paraules al vent”:
Un dia seré mort
i encara serà tarda
en la pau dels camins,
en els sembrats verdíssims,
en els ocells i en l’aire
quietament amic,
i en el pas d’aquells homes
que desconec i estimo.
Un dia seré mort
i encara serà tarda
en els ulls de la dona
que s’apropa i em besa,
en la música antiga
de qualsevol tonada,
o, encara, en un objecte,
el més íntim i car,
o potser en els meus versos.
Digueu-me quin prodigi
fa la tarda tan dolça
i tan intensa alhora,
i a quin prat o quin núvol
he d’adscriure el meu goig,
perquè em sé perdurable
en les coses que em volten,
i sé que algú, en el temps,
servarà el meu record.