Jaume Muxart Domenech (1922-2019) va ser un pintor que ens ha inspirat pel fer una exposició titulada “Ulls que miren”, que encara està en procés. El mirar i posar atenció és una de les prioritats que cal treballar a l’escola si volem generar contextos reals que fomentin la curiositat i la creativitat. Des d’aquesta perspectiva, al llarg del curs hem anat posant falques que ens fan adonar de la importància de les mirades.

Aprofitant la setmana de la convivència, els Petits Prínceps vam estar treballant, al llarg del mes de març, la mirada i descoberta de l’altre a partir de la cançó de Xiula de “La mirada estràbica”. I a més hem fet tot el treball d’autoavaluació per l’informe del segon trimestre, i no sempre és fàcil mirar-se un mateix/a .

Amb aquesta proposta hem començat centrant-nos en els ulls inspirats per l’obra de Muxart i recordant la vida de la Georgia O’Keeffe. Tots dos van perdre la vista en fer-se grans i van trobar la manera de seguir creant, tot reinventat-se. I ho vinculem amb la frase del Petit Príncep que tant ens colpeix. “Només s’hi veu bé amb el cor, l’essencial és invisible als ulls”. I després d’haver treballat a partir del propi retrat aquí els teniu experimentant creant els colors que els inspiren a partir del groc, el cian i el magenta i amb l’ajuda del blanc i del negre.

QUAN LA HISTÒRIA NO ÉS AGRADABLE!!!

Amb la lectura del Petit Príncep hem descobert un nou personatge: l’home de negocis. Un senyor que vol posseir més i més riqueses i per això compra els estels de l’univers. Amb aquest capítol se’ns han obert noves possibilitats. Per un costat la correspondència amb el bevedor pel que fa al que hem anomenat “el peix que es mossega la cua”. En segon lloc hem descobert l’origen de moltes de les grans fortunes catalanes i espanyoles, d’entre el segle XIX i l’inici del XX. I en tercer lloc ampliarem el treball de la mesura incorporant les de l’univers.

En aquest article recollim alguns dels textos que els Petits Prínceps hem fet després del visionat i posterior conversa del documental “Sense Ficció. Negrers. La Catalunya esclavista”. 

1- DAVID ESCOBAR

El meu protagonista d’aquesta història va ser un esclau que es deia Abdu, l’any 1871.

Ell no volia ser esclau, però van entrar a la seva cabana on vivia amb el seu germà, la seva mare i el seu pare, i sel van emportar a Cuba. El van vendre i li van dir que si no feia el treball el castigarien sense veure a la seva família. 

Es va posar a treballar pero no va veure mai mes a la seva familia.

2- FELIP AGUILERA

A l’any 1899 sense adonarme estava a un vaixell amb 124 persones més. En aquesta història el protagonista soc jo Thomas Furra de Ghana.

Va ser la pitjor experiencia de la meva vida, hi havia tanta gent en tan poc espai i jo tenia claustrofobia. Però tot això va passar despres de que em segrestes el que en aquell moment era el meu millor amic… Ara se li podria dir enemic. Tornant al vaixell, la olor era horrible es clar teniem que fer les nostres necessitats al vaixell, i per ultim menjavem 1 vegada al dia i quasi res.

Per sort al dia 39 els van enxampar i vaig tornar a casa.

3- ELIÁN GÓMEZ

Hi havia una vegada un matí en el segle XIX un esclau que es deia Nerthur que anava en un vaixell. En aquell temps la venta de esclaus era ilegal però Catalunya continuava amb el comerç, segrestant persones negres, com li ha passat a Nethur.

Els posaven en la factoria fins que arribes el vaixell. Aquest seria l’últim matí, feia molta calor i a Nethur li consumia la por, no sabia que li farien en aquell lloc, pero estaba aliviat per sortir de la bodega. Al arribar el van posar a treballar de recolector de cacao.

El 1900 Nethur va arribar a Cuba amb 16 anys i va morir als 30 per no agafar el cacao bo i va ser castigat a “llatigassos”