Jaume Muxart Domenech (1922-2019) va ser un pintor que ens ha inspirat pel fer una exposició titulada “Ulls que miren”, que encara està en procés. El mirar i posar atenció és una de les prioritats que cal treballar a l’escola si volem generar contextos reals que fomentin la curiositat i la creativitat. Des d’aquesta perspectiva, al llarg del curs hem anat posant falques que ens fan adonar de la importància de les mirades.

Aprofitant la setmana de la convivència, els Petits Prínceps vam estar treballant, al llarg del mes de març, la mirada i descoberta de l’altre a partir de la cançó de Xiula de “La mirada estràbica”. I a més hem fet tot el treball d’autoavaluació per l’informe del segon trimestre, i no sempre és fàcil mirar-se un mateix/a .

Amb aquesta proposta hem començat centrant-nos en els ulls inspirats per l’obra de Muxart i recordant la vida de la Georgia O’Keeffe. Tots dos van perdre la vista en fer-se grans i van trobar la manera de seguir creant, tot reinventat-se. I ho vinculem amb la frase del Petit Príncep que tant ens colpeix. “Només s’hi veu bé amb el cor, l’essencial és invisible als ulls”. I després d’haver treballat a partir del propi retrat aquí els teniu experimentant creant els colors que els inspiren a partir del groc, el cian i el magenta i amb l’ajuda del blanc i del negre.

QUAN LA HISTÒRIA NO ÉS AGRADABLE!!!

Amb la lectura del Petit Príncep hem descobert un nou personatge: l’home de negocis. Un senyor que vol posseir més i més riqueses i per això compra els estels de l’univers. Amb aquest capítol se’ns han obert noves possibilitats. Per un costat la correspondència amb el bevedor pel que fa al que hem anomenat “el peix que es mossega la cua”. En segon lloc hem descobert l’origen de moltes de les grans fortunes catalanes i espanyoles, d’entre el segle XIX i l’inici del XX. I en tercer lloc ampliarem el treball de la mesura incorporant les de l’univers.

En aquest article recollim alguns dels textos que els Petits Prínceps hem fet després del visionat i posterior conversa del documental “Sense Ficció. Negrers. La Catalunya esclavista”. 

1- DAVID ESCOBAR

El meu protagonista d’aquesta història va ser un esclau que es deia Abdu, l’any 1871.

Ell no volia ser esclau, però van entrar a la seva cabana on vivia amb el seu germà, la seva mare i el seu pare, i sel van emportar a Cuba. El van vendre i li van dir que si no feia el treball el castigarien sense veure a la seva família. 

Es va posar a treballar pero no va veure mai mes a la seva familia.

2- FELIP AGUILERA

A l’any 1899 sense adonarme estava a un vaixell amb 124 persones més. En aquesta història el protagonista soc jo Thomas Furra de Ghana.

Va ser la pitjor experiencia de la meva vida, hi havia tanta gent en tan poc espai i jo tenia claustrofobia. Però tot això va passar despres de que em segrestes el que en aquell moment era el meu millor amic… Ara se li podria dir enemic. Tornant al vaixell, la olor era horrible es clar teniem que fer les nostres necessitats al vaixell, i per ultim menjavem 1 vegada al dia i quasi res.

Per sort al dia 39 els van enxampar i vaig tornar a casa.

3- ELIÁN GÓMEZ

Hi havia una vegada un matí en el segle XIX un esclau que es deia Nerthur que anava en un vaixell. En aquell temps la venta de esclaus era ilegal però Catalunya continuava amb el comerç, segrestant persones negres, com li ha passat a Nethur.

Els posaven en la factoria fins que arribes el vaixell. Aquest seria l’últim matí, feia molta calor i a Nethur li consumia la por, no sabia que li farien en aquell lloc, pero estaba aliviat per sortir de la bodega. Al arribar el van posar a treballar de recolector de cacao.

El 1900 Nethur va arribar a Cuba amb 16 anys i va morir als 30 per no agafar el cacao bo i va ser castigat a “llatigassos”

Mentre llegim el Petit Príncep s’obren noves vies plenes d’oportunitats per conversar, mirar, observar, analitzar, descriure, dibuixar, cercar informació, escoltar música, cantar, pensar, memoritzar, construir transformar…

En aquesta ocasió tenim l’oportunitat d’obrir la finestra que ens porta al món de les plantes. Descobrim els baobabs i ens preguntem per les seves llavors. Poden les llavors del baobab esquerdar el planeta? I davant de les múltiples respostes positives i les poques, i discretes negatives, ens trobem amb la necessitat d’analitzar el món vegetal que ens envolta.

Què en sabem de les plantes? Quines coneixem? Com es reprodueixen? Què són les flors? Per a què serveixen? I les tiges? Com s’alimenten? Les plantes respiren? …

L’endemà, com per art de màgia, apareixen a l’aula una vintena de llibres sobre el tema. En molts surt la idea de plantes medicinals i els usos. Això ens sorprèn però ens genera més curiositat encara i ens animem a fer-ne més recerca. També hi ha infants que ho relacionen amb olis essencials, infusions i altres remeis casolans que fan servir.

Uns dies després sortim a la cerca i collita d’exemplars per tal d’investigar-les. Amb la motxilla a l’esquena, una carpeta i un sobre estem preparats per anar al “bosc”. L’objectiu està clar, agafar una mostra per cadascú, si pot ser diferent millor, amb un procediment acurat: la collita responsable. No podem agafar una planta si no n’hi ha cap més d’igual a la vora, hem de ser respectuosos i demanar-li permís i ens endurem a canvi la brossa que puguem.

Tot i la sequera hem trobat força varietat d’exemplars. Allà mateix les hem descrit. I hem abandonat la zona recollint les escombraries (amb guants i bosses) que d’altres humans hi han deixat.

De nou a l’aula les hem dibuixat amb atenció, hem cercat els noms científics i n’hem descobert les característiques i propietats. Amb aquests treballs n’hem fet uns murals artístics.

Arribats a aquest punt hem descobert, gràcies a la lectura d’un article de la revista “Muy interesante” i a la conferència de l’investigador Stefano Mancuso, que les plantes són molt més del que ens pensem. De fet ara sabem que es comuniquen i que tenen molts més sentits que els éssers humans.

I amb això se’ns obre un univers sencer de possibilitats de mirar el món que ens envolta d’una manera diferent.

TOT S’HI VAL?

Personalment crec, de tot cor, que la resposta immediata a la pregunta seria una contundent negació, però evitaré començar així aquesta entrada, per donar-me noves oportunitats per il·lusionar-me i encoratjar-me a seguir contagiant el desig d’escriure i de fer-ho bé.

Per què ens cal escriure bé?

Escriure és una manera de reflexionar. Hi ha qui diu que és una forma activa de meditar on es busca el significat ple de les paraules. I és que mentre escollim les paraules que necessitem i les endrecem,  posem també en ordre els nostres pensaments. Però escriure implica també llegir, llegir-nos. Així, que els beneficis d’esforçar-nos en aquesta tasca són fonamentalment personals i intransferibles.

Escriure serveix també per comunicar-nos amb els altres i en aquest procés mostrem les nostres idees, les nostres preocupacions, les nostres fortaleses o debilitats, el nostre jo més íntim. Per això cal fer-ho amb plena consciència.

Escriure no hauria de ser un fer per fer! Agafar llapis i paper o l’ordinador és una oportunitat més de construir la nostra personalitat i desenvolupar la nostra capacitat per ser persones crítiques i lliures. I per fer-ho no hem de comprar l’escriure a quilos, com qui compra unes patates o unes mandarines, no ens cal omplir pàgines i pàgines: Cal posar atenció plena en cada paraula utilitzada i en com s’ha escrit.

I en això estem ara a l’aula dels Petits Prínceps. Des de l’inici de curs hem anat fent escrits amb diferents tipologies textuals. Hem fet guions, esquemes i xarxes de relacions; hem exposat les nostres opinions sobre diferents temes; hem fet resums tot resaltant el que és més important; hem creat històries breus; hem documentat el que estem visquent cada setmana; i aquesta setmana hem començat amb un dictat preparat.

Treballar a partir d’aquests dictats ens permet integrar les normes ortogràfiques de manera significativa, però requereix un esforç afegit en la preparació. A més de fixar-nos en les paraules, cal tenir present que un dictat implica el posterior procés d’escriure de manera entenedora.

Aquest és el motiu pel qual estem revisant, decidint i canviant, les nostres grafies, ens referim a aquelles que no són prou clares o es presten a confusió. I és que no podem oblidar que quan confegim els nostres textos mostrem també la nostra capacitat d’esforç, de rigor i compromís.

Amb les xarxes socials sembla que tot s’hi valgui a l’hora d’escriure. Hi pot haver qui vulgui defensar que no és tan important escriure bé, ja que les xarxes estan plenes de continguts que no es valoren per la seva ortografia, gramàtica o el lèxic. Però qui sap on estaran aquests “influencers” de la paraula, en uns anys.

Potser és hora d’aturar-nos, de repensar, de ser impecables amb les paraules, de posar atenció en el què comuniquem i en el com ho expressem. No podem perdre de vista que en el fet d’escriure mostrem els nostres sabers i la nostra cultura.

Marta Hervàs Solà

Començar un curs i conèixer un nou grup pot ser una gran oportunitat per recordar experiències viscudes, les emocions vinculades a elles i l’enorme munió d’aprenentatges (iniciats, en procés de reorganització i/o consolidats) que es van succeint sense parar en la vida dels infants i també dels adults.

Amb el llibre EL PETIT PRÍNCEP, se’ns obre una porta plena de possibilitats. Treballar la línia del temps per situar-nos i entendre el valor posicional dels nombres és una de les oportunitats que hem escollit, com ja us vam compartir en l’entrada anterior. Hem situat les dates importants del curs en una línia que va des setembre del 2023 al juny del 2024; hem fet el mateix en una línia personal i familiar, des del naixement d’un dels avis de la família (i així des de casa reorganitzem de nou els coneixements i ens enfrontem als dubtes que es poden generar, si és el cas) i ara començarem a fer-ne una que abarqui des del naixement del senyor Antoine de Saint-Exupéry, l’autor del llibre al que li devem el nom de l’aula, fins a l’actualitat que anem vivint.

Per animar a la lectura del llibre, pensada per fer-la de manera col·lectiva, hem presentat els molts llibres dedicats directament o indirecta a l’obra d’Antoine; a vegades són versions en altres idiomes o llibres que expliquen aspectes més concrets.

Hem elaborat una creació artística on amb aquarel·les líquides i retoladors “Posca” ens hem situat en la immensitat d’un univers imaginat.

I al presentar la biografia de l’escriptor ens ha sobtat la seva mort i desaparició. Ara ja sabem que van trobar les restes del seu avió i que les investigacions han dut a un llibre, publicat a França, on s’aclareix tot el què va passar. Així hem descobert la figura de Horst Rippert, el soldat que va derribar a l’escriptor, al qual considerava el seu heroi, i que va viure amb la pena i la vergonya de saber que n’era la causa, durant tota la seva vida.

En aquest punt hem iniciat el treball sobre les pors i les emocions que ens poden paralitzar i hem tingut molts moments de converses on hem pogut expressar-nos lliurement mostrant-nos tal i com som o voldriem ser. I aquestes converses ens han ajudar a aplicar les reflexions en la sortida de Convivència d’Òdena Village, aconseguint una experiència positiva que portaran a la seva motxilla emocional i que els durarà per sempre.

Però a més, la vida està plena d’oportunitats i les notícies ens n’ofereixen moltes. Els abusos als infants és un tema preocupant i que sol estar sobre la taula de totes les cultures i societats, i hem aprofitat per iniciar converses en aquest sentit. La por, la vergonya i els secrets davant els abusos està present a moltes creacions artístiques i nosaltres hem utilitzat una vella cançó de Suzanne Vega que en parla: Luka. 

Paral·lelament hem llegit la dedicatòria que l’Antoine fa en el seu llibre i estem analitzant línia per línia, paraula per paraula fins els punts i les comes. 

Ara estem aquí, en el temps i en l’espai, però també allà. Estem al fons de l’oceà amb l’avió de l’Antoine, pels carrers de París amb en Leon Werth, a l’aula intentant sent impecable amb les paraules i situant en les línies del temps els esdeveniments, i a casa amb les motxilles personals carregades d’experiències.

Marta Hervàs Solà