Potser sigui la mort la disposició humana que més grans i més aconseguits circumloquis porti a l’hora de ser comunicada. Però no hi ha remei adequat.
Jorge López, el nostre company, col·lega, amic i professor ha mort.
No existeix fórmula retòrica que calmi l’ànima d’aquells que hem conviscut amb ell, de qui fa uns pocs dies ens trobàvem amb ell a la Sala del Professorat, a la pista poliesportiva, al bar, o a qualsevol passadís…
Ni existeix extensió més gran que la de les nostres ferides, com no la hi va haver quan Príam va veure morir el seu fill Hèctor a mans d’Aquil·les o Enees va observar també el traspàs del seu pare Anquises.
Al Jorge no li tocava, tenim la certesa inequívoca que a vegades la vida és injusta, terriblement injusta.
El Jorge era una extraordinària persona i tenia moltes coses bones, era un bon marit, un bon pare i un bon fill ( em consta ), i disposava d’una formació excel·lent de professor d’educació física, i coneixia molt bé l’osteopatia i la nutrició. També el caracteritzava un fons conversacional sorprenent, un discurs planer però intel·ligent que li sortia de forma natural i xerrar amb ell, especialment en el meu cas, de la novel·la de ficció ambientada en el món clàssic, era un repte intel·lectual, ja que en sabia molt .
Quan el recordem, quan la vida ens ho permeti, segur que serà conversant amb nosaltres. I rient. I no obstant això , paradoxalment, quan més el trobarem a faltar, serà quan no pugem escoltar les seves paraules al pati des de les classes, des dels passadissos, des de la Sala del Professorat, i no puguem gaudir de les seves teràpies quan teníem un problema muscular o d’altres tipologies, quan jugàvem els partits de futbol sala amb els exalumnes i quan contemplàvem les coreografies dels balls que organitzava pel Carnaval.
Jorge, sempre estaràs al nostre pensament i al nostre cor…Descansa en pau.
Javier Ayllón
