Divendres passat vam rebre la visita de la Cristina policia per fer una sessió d’educació viària. Durant aquesta trobada vam recordar i aprofundir en un concepte que ja havíem treballat quan érem Rovellons: l’autoprotecció. Així, vam reflexionar sobre el fet que, tot i que existeixen normes de circulació, no tothom les compleix; per això és tan important no confiar-nos i actuar sempre amb prudència.

Vam recordar que, com a vianants, hem de caminar per la vorera, mantenint-nos a una distància prudent de la calçada. També com cal travessar el carrer correctament i la norma general de fer-ho sempre per un pas de vianants. Seguidament, ens vam plantejar que faríem en el cas que no n’hi hagués; i vam aprendre que calia situar-nos a la vora de la carretera sense envair-la amb el cos, mirar primer cap a la banda d’on poden venir els vehicles i, si la via és de doble direcció, mirar també cap a l’altra banda; insistint en no deixar de mirar mentre creuem.

Un altre aspecte que vam treballar va ser la manera de travessar: lleugerament en diagonal i sempre orientant-nos cap a la banda on no circulen vehicles, com una forma d’anticipar-nos i augmentar la nostra seguretat. Hem parlat també de petits gestos que poden marcar la diferència, com no inclinar massa el cos cap a la calçada per mirar, ja que podríem topar amb el retrovisor d’un vehicle que passi a prop, o caminar sempre una mica més cap a l’interior de la vorera.

Després de la conversa i les explicacions, vam sortir al carrer per posar en pràctica tot allò que havíem après. Ens vam desplaçar fins al pas de vianants proper a l’escola i vam practicar com creuar, d’un en un.

“L’art és el llenguatge universal que transcendeix totes les barreres.”

Hayden Herrera

Aquestes darreres setmanes, les Alícies ens hem apropat a la neurodivergència a través de l’art  com a forma d’expressió i de comunicació. Hem descobert que no totes les persones expliquen el que senten de la mateixa manera i que l’art pot esdevenir un espai segur des d’on mostrar emocions, pensaments i vivències que, de vegades, són difícils de verbalitzar. A partir de la lectura de contes i del coneixement de l’obra d’una artista neurodivergent, hem pogut observar, escoltar i reflexionar sobre altres maneres de percebre el món, tot connectant-les amb les nostres pròpies emocions i experiències. 

En aquest context, hem conegut l’artista Nnena Kalu, una artista multidisciplinària amb autisme i limitacions verbals. La seva obra es caracteritza per la importància dels materials i per una pràctica artística impulsada pel ritme i la repetició, elements que guien els seus moviments i donen forma als seus entorns. Kalu transforma la seva necessitat d’embolcallar, superposar i construir en un llenguatge artístic potent, especialment present en les seves obres en volum.

Durant la primera setmana vam conèixer el conte Mi hermano Luca, que ens va servir per iniciar converses al voltant de l’autisme i, alhora, per apropar-nos a les obres tridimensionals de l’artista. A través d’aquestes, vam seguir el nostre propi procés creatiu i expressiu amb diferents materials. 

La setmana següent vam llegir el conte El niño tras la ventana, on el protagonista mostra hipersensibilitat i dificultats per interactuar amb el món que l’envolta. El relat ens ofereix una metàfora significativa: el nen construeix una cabana on se sent segur. A partir d’aquesta història, a l’aula vam parlar de la tendència a tancar-nos dins nostre quan ens passa alguna cosa, de la dificultat d’expressar els sentiments i de la importància de comunicar-nos, simbolitzada pel moment en què el nen acaba traient la mà per la finestra.

Després d’aquesta conversa, vam reprendre l’obra de Nnena Kalu i ens vam fixar especialment en el ritme i la repetició presents en les seves creacions. Els dibuixos de l’artista estan modelats i definits pel moviment repetitiu i rítmic del seu cos, i nosaltres vam imaginar que aquests traços representaven les emocions que portem a dins, sovint viscudes com un garbuix embolicat i confús.

A partir d’aquesta idea, vam realitzar un treball artístic propi. Cada alumne va triar els colors que desitjava i amb els quals associava una emoció. Tot seguit, vam dibuixar la nostra cabana, aquell espai on ens sentim segurs i on ens amaguem quan ho necessitem, i la vam enganxar al bell mig de la composició. Per acabar, de manera individual, cadascun de nosaltres va explicar algun aspecte de la seva obra, fent incidència en les emocions representades, quines quedaven amagades, en quins moments i com les mostràvem cap enfora.

A través de l’art i de la narració, hem après a aturar-nos, a observar-nos i a mirar l’altre amb més atenció i sensibilitat. Hem entès que expressar emocions no sempre és fàcil ni es fa de la mateixa manera, i que escoltar també implica respectar els silencis, els ritmes i les necessitats de cadascú. Aquest camí compartit ens recorda que cuidar l’altre comença per comprendre’l.

“Imaginant el que llegim, transformem paraules en experiències sensorials”,

Nikolajeva

Fa uns dies vam iniciar la lectura de la història de l’Alícia. Es tracta d’una activitat d’escolta atenta en què l’Eva ens llegeix els diferents capítols. Per poder seguir el fil del relat, cal posar-hi tota l’atenció i concentració, ja que l’objectiu és extreure’n les idees principals i començar a imaginar tot allò que li succeeix a la protagonista.

La visualització, la capacitat de crear imatges mentals a partir del text, és una estratègia fonamental que ens ajuda a comprendre millor el que escoltem: “veiem i sentim” la història, com si dins del nostre cap es projectés una pel·lícula. Per això, després de compartir a la rotllana el resum del capítol i de seqüenciar els esdeveniments més rellevants, vam portar a terme la tasca individual de representació d’allò que ens havíem imaginat a través del dibuix.

Durant la lectura d’un dels capítols, vam escoltar el fragment següent:

“Alicia encontró una botellita con una etiqueta de papel con la palabra «BÉBEME»… y se atrevió a probar el contenido… —¡Qué sensación más extraña! —dijo Alicia—. Me debo estar encogiendo como un telescopio. Ahora medía sólo veinticinco centímetros…”

En aquest moment de la història, l’Alícia s’encongeix després de beure el contingut de l’ampolla, i això ens va portar a plantejar-nos diverses preguntes:

• Quant podia mesurar abans de fer-se tan petita? I si ens passés a nosaltres? Quant mesurem? Quant ens encongiríem?

A la rotllana vam començar a buscar maneres de resoldre aquestes preguntes. La primera proposta va ser mesurar-nos drets, però ràpidament vam comprovar que no era gaire pràctic. Aleshores, una Alícia del grup va suggerir estirar-nos a terra perquè la cinta mètrica es pogués recolzar millor. Vam considerar que era la millor opció i ens vam organitzar per parelles per esbrinar la nostra alçada.

Abans de començar, vam recordar l’equivalència entre metres i centímetres, i un cop mesurats vam anotar els resultats.

De nou en gran grup, vam compartir les alçades obtingudes i les vam representar amb el material de base 10. En aquest punt vam jugar a descompondre els nombres, a trencar-los: ens vam adonar que necessitàvem la centena —el quadrat blau que equival a 10 desenes o 100 unitats— i vam començar a treballar amb nombres més grans, comprenent millor la seva estructura.

Segons el relat, gràcies als seus 25 centímetres, l’Alícia pot passar per una diminuta porta de 40 cm d’alçada. Continuant amb l’exercici d’imaginar-nos dins la història, vam voler recrear aquella porta. Amb l’ajuda d’un altre instrument de mesura, el regle, vam dibuixar portes de la mida exacta que descriu l’autor i en vam fer una activitat plàstica i creativa.

“La música és el gran unificador. Una força increïble. Quelcom que persones que difereixen en tot i res poden tenir en comú.”

Sarah Deesen

Després de conèixer i treballar el conte “La teva cançó”, les Alícies vam proposar-nos un nou repte: conèixer les cançons especials de cadascú per poder crear-ne una de grup.

Cada cançó és important per motius diferents: algunes ens recorden moments viscuts durant la nostra infantesa, i d’altres ens fan sentir emocions que ens agraden i ens acompanyen. Per això, el primer que fem és compartir en rotllana la nostra cançó i explicar per què l’hem triada. Després, l’escoltem i la visualitzem plegats.

Quan totes les cançons han sonat, ens preguntem: Quants segons hem d’agafar de cada cançó per crear-ne només una? Aquí comença el debat.

Primer, pensem que podem agafar 1 minut de cadascú. Però aviat descobrim que no és possible, perquè en total tindríem una cançó de 25 minuts! Això ens porta a parlar de la durada d’una cançó: normalment és d’uns 3 minuts. Per tant, comencem a calcular en segons.

La segona proposta és agafar-ne 30 segons de cadascú. L’Aday ens explica que cada dos fragments sumen 1 minut; així que ens agrupem de dos en dos i tornem a calcular. El resultat tampoc ens convenç: la cançó duraria 12 minuts i 30 segons!

Finalment, l’Alguer proposa agafar només 10 segons de cada cançó. Per ajudar-nos a comptar, utilitzem les desenes de base 10. Descobrim que agrupant de 6 en 6 arribem als 60 segons, és a dir, a 1 minut. Ho representem amb el material al centre de la rotllana i anem anotant el que descobrim. Així arribem al resultat final:

La nostra cançó durarà 4 minuts i 10 segons. Ens sembla un resultat molt adequat!

Per acabar, passem a calcular la durada total en segons. Cadascú troba la solució fent servir estratègies de càlcul diferents: algunes Alícies fan sumes d’aranya, d’altres compten de 10 en 10 amb el material de base 10, i d’altres ho fan de 20 en 20. Totes són importants, i compartir-les ens ajuda a diversificar i comprendre diferents camins per arribar a un mateix objectiu