Entrevista a Carme Parera

Bon dia Carme i benvinguda a la classe de 6è, hem tingut l’oportunitat de conèixer una part de la teva història llegint un fragment del teu llibre El meu marit es posa faldilles. 

Estem molt interessats per conèixer una mica més la teva vivència perquè estem fent un projecte sobre el col·lectiu LGTBI. Per això t’hem preparat unes preguntes: 

– Com us vau conèixer amb el Francesc? 

Vaig conèixer el meu marit quan jo tenia 19 anys, ja fa molt, a l’any 80. Era molt amic d’una amiga meva i anàvem amb un grup d’amics. Així va ser com el vaig conèixer.  

– Com et vas sentir quan el teu marit, el Francesc, et va explicar que era crossdresser? 

M’ho va explicar just abans de fer un viatge. Quan ell em va dir que m’havia d’explicar una cosa vaig pensar que m’explicaria qualsevol cosa, menys el que em va dir. Al principi  vaig tenir por, volia sortir corrent. Jo no sabia què volia dir ser crosdresser, que li agradava vestir-se amb roba de dona. La veritat és que em va caure com una llosa. Em pensava que ens separaríem. També pensava que va sofrir molt perquè va guardar aquest secret des que era petit. 

– Vas buscar ajuda a algun lloc per superar la notícia? 

Al principi vaig buscar informació, perquè necessitava entendre-ho per acceptar-ho. Però no trobava informació enlloc. També vaig anar amb una psicòloga, però ella tampoc sabia què significava ser crosdresser. En aquell moment era una cosa molt desconeguda: no hi havia llibres, ni estudis, ni documents, ni tesis doctorals. Només vaig trobar llibres en anglès que la meva filla em va ajudar a traduir. Ara jo treballo per donar a conèixer aquesta forma de ser, perquè la gent trobi la informació i un recolzament que al principi nosaltres no vam tenir.

– Ho vau explicar a les vostres filles? com els ho vau dir? com van reaccionar? Van sentir-se avergonyides del seu pare en algun moment? quants anys tenien? 

Sí que els ho vam dir, teníen 17 i 20 anys. Totes dues van reaccionar amb molta naturalitat. Deien que ell era el seu pare i que l’estimarien igualment, fós com fós. Que no passava res, que els homes també podien vestir-se com vulguessin, igual que les dones també poden posar-se uns pantalons. En aquest moment els quatre vam fer un pacte: el Francesc podia vestir-se com vulgués, però a dintre casa. Durant 5 anys vam guardar el secret perquè no ens sentíem amb prou forces com per afrontar què diria la gent. Durant aquests primers anys vam buscar i conèixer més persones que eren i se sentien com en Francesc. Fins que va arribar un dia que ens vam empoderar i ho vam explicar fora de casa.

– Ho saben la família i els amics més propers? Els pares del Francesc com van reaccionar? 

Quan va passar això vam dir que primer ho havíem d’entendre nosaltres perquè no podíem explicar una cosa que nosaltres no enteníem.  Sempre em posava trista  perquè pensàvem que la gent no ho entendria. Però va arribar un moment que ens vam sentir segurs per explicar-ho. Vam decidir primer explicar-ho al nostres amics i vam descobrir que els nostres amics també tenien coneguts que els passava coses semblants. 

El pare del Francesc no ho va saber mai perquè va morir. La seva mare, quan ho va saber, li va dir D’acord, però aquí a casa no vinguis amb faldilla. Però poc a poc ho ha anat acceptant.

– Seguiu casats? Va canviar d’alguna manera la vostra relació des d’aquell moment? 

Sí que seguim casats! En un primer moment vaig pensar en separar-me, però després vaig pensar que no podia marxar sense entendre-ho primer què passava. Hi va haver moments complicats però ara estem bé. 

– Així la relació ha millorat, teniu més confiança entre vosaltres.

Clar. Això passa quan t’estimes les persones de veritat i les acceptes tal com són. S’ha d’estimar des de la llibertat. 

 – Actualment com està el teu marit? com se sent? com va vestit?

Actualment el meu marit es sent content i feliç. Hi ha dies que es posa roba neutra i també hi ha dies que es posa vestit, faldilla, es pinta les ungles… i se sent bé perquè ara pot mostrar-se tal com és.  

– Et sents feliç ara? 

Sí. Perquè si no ho hagués superat no hauria vingut amb vosaltres a explicar-vos-ho. Em sentiria malament, estaria plorant i trista. Tampoc hauria escrit un llibre, ni hauria participat en un documental, ni estaria col·laborant amb associacions que sensibilitzen sobre el tema.

Moltes gràcies per respondre les nostres preguntes, ens has ajudat a conèixer i entendre més sobre el tema que estem treballant. Amb la xerrada que hem tingut hem entès que no hem de guardar secrets que ens fan mal i que cadascú ha de viure i poder-se expressar de la manera que vulgui.