Eren les 14:15 del dijous 24 de maig que començava l’acte d’homenatge a l’alumne de 2n d’ ESO, Azeddin Zeriouh, atropellat el diumenge 20 de maig per un cotxe que es va donar a la fuga.
Alumnes, professors i personal d’administració i serveis, acompanyats d’exalumnes i autoritats de Sta. Margarida de Montbui i d’Igualada, també del Departament d’Ensenyament vam compartir un acte íntim i molt emotiu en el que es va llegir l’adaptació d’un poema de Mariona Wesselo Comas dedicat a l’Azeddin, adjunt més avall. A continuació es va fer un minut de silenci que va acabar amb la música d’Eric Clapton, “Tears in Heaven”, cançó dedicada al seu fill mort. Just quan van deixar de sonar les últimes notes, l’alumnat de la classe de 2nB, juntament amb l’alumnat de segon d’ ESO que havien estat companys de l’Azeddin a l’escola García Lorca del mateix municipi, van fer una ofrena de clavells blancs.
Cada alumne dipositava un clavell blanc dins d’una capsa amb el logo de l’ institut. Clavells blancs símbol de la puresa i bondat dels joves. Aquestes flors es van fer arribar als pares i germans de l’Azeddin com també un llibre fet amb les dedicatòries escrites per tot l’alumnat del centre en papers de molts colors.
El dol que estem vivint aquests dies és una barreja de sentiment d’ injustícia, degut a les circumstàncies de la seva mort, i l’expressió de la gran estima que tothom té per l’Azeddin. Un noi que, com diuen les dedicatòries, amb el seu bon fer i el seu somriure encomanava alegria. La seva gran passió: el futbol i la seva virtut: la bondat.
Estaràs sempre amb nosaltres, Azeddin.
ADAPTACIÓ D’UN POEMA DE MARIONA WESSELO COMAS: OMA
Les petjades a la sorra se les endú un cop de vent, la llenya d’una foguera es fon al foc, lentament; les gotes d’aigua de pluja s’esvaeixen amb el sol, les notes d’una melodia es perden en la cançó… Sembla que res sigui etern. Semblava que res fos etern fins que hem sentit que ens trobàvem davant del final i estàvem notant l’infinit, que els records són per sempre, res ni ningú els pot esborrar: ni el vent, ni el foc, ni la cançó, ni el sol, et recordarem sempre, Azeddin, i això ningú ho pot evitar. Com nosaltres no podem evitar perdre’ns entre cent llàgrimes, mil records, quan pensem en el teu somriure, el teu parlar, la teva olor… i intentem comprendre que ja no et despertaràs, i provem d’entendre que no et tornarem a abraçar. I ens sentim fràgils ara que hem vist trontollar aquell mur on ens recolzàvem -irreal mur de seguretat- que ens havíem fet en creure que els qui hi són sempre hi seran. Però no ens volem posar tristos, no, només et volem desitjar que en la vida que has tingut hi hagi hagut felicitat.Tampoc volem acomiadar-nos, no, per nosaltres tu no te’n vas.... Potser de nit, un nou estelsorgirà entre la foscor, Potser de dia un raig dauratbrillarà amb la llum del sol. Perquè els qui estimem són eterns, siguin lluny o més a prop, perquè no hi ha distàncies quan els duem dins del cor. T' estimem Azeddin |
