UNA VISITA A L’INSTITUT JOAQUIM MIR
Abril, l’endemà de Sant Jordi, faig cap a l’Institut Joaquim Mir. Una visita apuntada a l’agenda des de molt temps ençà, amb una gran il·lusió: un any més, des que va sortir publicada la meva novel·la juvenil “La noia del descapotable” (Ed. Columna, 2009) les meves antigues companyes de l’Institut Joaquim Mir (l’Araceli Albà, catedràtica i cap de departament, la Maria Lluïsa Garriga, que aquest any s’ha jubilat) em tornen a demanar que vagi a parlar del meu llibre amb els nois i noies de l’Institut.
Però aquest any és diferent, perquè també han llegit la segona part de la sèrie, “La noia del creuer” (Voliana Edicions, 2017) i la festa encara és més rodona. A la magnífica sala d’actes del centre, amb megafonia i un públic atent, distribuït en dues tandes (tercer d’ESO, abans del pati; quart d’ESO, després del pati) és un plaer, com sempre, compartir explicacions i preguntes al voltant d’aquest fet entre màgic i misteriós que és l’escriptura.
Una porta a la imaginació i a la cultura que m’agrada pensar que és molt ampla, molt oberta a tothom, i sobretot a aquest alumnat ple d’il·lusions, en la flor de la vida, que troba en les paraules ben dites un mitjà tan excel·lent d’expressar-se, d’explicar-se, de rebre i de donar. La meva protagonista, l’Andrea, inspirada en una alumna de quan feia tutoria de 1er. de Batxillerat, d’alguna manera reflecteix les possibles vivències d’una noia de 17 anys, tant des del moment que canvia l’escola privada per l’institut, obligada per les circumstàncies familiars, i acaba trobant-hi bons amics i noves experiències, com des del moment que, a l’estiu, el pare s’embarca en un creuer amb la seva nova parella i tots dos fills, i fan un viatge a Itàlia que representarà un gran pòsit de vivències, fins que tot d’una el creuer pateix un naufragi i l’argument fa un nou tomb.
Va ser molt emocionant comprovar, un cop més, que l’alumnat de l’Institut Mir entén i aprecia el que llegeix, i que fa quedar bé les seves professores i professors, que sens dubte hi han esmerçat tota l’energia i la il·lusió imprescindibles.
Així doncs, si tot va bé…fins l’any que ve! Moltíssimes gràcies!
Maria Rosa Nogué i Almirall
