Els dies 29, 30 i 31 de maig, l’alumnat de 2n d’ESO va a anar de colònies a Espot. Durant l’estada, els nois i noies van realitzar diferents esports d’aventura: excursió a la Creu de l’Eixol, orientació, tir amb arc i rafting!
El temps va acompanyar en tot moment i els treballadors de l’Alberg Les Daines ens van acollir molt bé.
L’entorn del Pallars Sobirà no va deixar indiferent a ningú, una comarca totalment pirinenca que albira els cims més elevats de Catalunya. Hi trobem també el Parc Nacional de Sant Maurici i Aigüestortes, postal inequívoca de la comarca i del país. El Pallars Jussà presenta un paisatge alpí al nord de la comarca mentre els camps de conreu són característics del sud. Aquesta morfologia fa que l’agricultura i la ramaderia hagin estat històricament la principal activitat de les comarques.
Un dels professors acompanyants, en Josep Alegret, és un gran coneixedor de la zona i ha publicat diversos articles sobre els Pallars en el portal Pas a pas per Catalunya. Us compartim el següent escrit:
D’oblidats a repoblats
Una de les característiques del paisatge pallarès és que hom aixeca el cap i avista un poble. I és que un comú denominador dels nostres municipis és que estan integrats per una munió de petites entitats de població.
Amb la mecanització de les feines del camp, aquests petits pobles on les condicions de vida i climàtiques eren més dures, van patir un èxode gairebé condemnatori. En poc més de vint anys els Pallars van perdre més de la meitat de la seva població. I és que el pas del temps es feia notar, els pobles eren engolits pels esbarzers i els teulats de les cases queien igual que els pobles queien en l’oblit.
Cèlebre és la rondalla:
Sas, Malpàs, Peranera i Castellàs; Cérvoles, Burguet i Naens, els set pobles més dolents. Si en voleu més poseu-hi Benés, si no en teniu prou poseu-hi Castellnou, i si en voleu una bona carrandella poseu-hi tota la vall de Capdella.
S’evidencia així la poca consideració que aquestes petites localitats “amuntanyades” rebien per part de les seves veïnes riberenques, més grans i riques.
Però actualment són aquests poblets, amb els seu encant, amb aquella sensació de temps aturat, els qui han articulat la recuperació de població de les comarques. Molts descendents nostàlgics i nouvinguts (i benvinguts) han reconstruït un paisatge que semblava abocat al record. I és que aquests pobles s’aferren a la muntanya com qui s’agafa a un ferro roent, tossuts; renunciant a desaparèixer contra tot pronòstic.
Josep Alegret, professor de matemàtiques de l’INS Joaquim Mir
