En aquest article tractarem sobre la societat que es va crear després de l’accident dels Andes, des del punt de vista de com gestionen aquell desastre físic i emocional i que J. A. Bayona ha retratat a la seva pel·lícula nominada als Òscars “La sociedad de la nieve”.
Fa ja 51 a anys que el vol 571 de la Fuerza Aérea Uruguaya, que transportava un equip de rugbi a una competició esportiva, va xocar contra la serralada dels Andes, fet que va desembocar a un accident en el qual va morir 13 persones en el moment de l’impacte i 4 a la primera nit. A poc a poc es va començar a crear una petita societat en què el líder de l’equip deixa de tenir aquest rol i tots posen de la seva part per seguir endavant.
El dia 10 va ser clau per prendre a les següents decisions que anaven a prendre; després que tres d’ells anessin a la cua de l’avió. Van aconseguir encendre la ràdio amb males notícies que anunciaven que suspenien la recerca. A partir d’aquí van haver de sortir d’allà per ells mateixos.
Uns dels supervivents explica que consistia en una societat solidària en la qual els béns pertanyen a la comunitat. Comenta que la primera norma que van asseure va ser no queixar-se. Tots tenien fred, tots trobaven a faltar a la família, però dir algun comentari redundant era negatiu per les persones que l’escoltaven i per la persona que l’emetia. Aquesta petita societat es va basar en el simple fet de donar i rebre entre ells. A Marcelo, el capità de l’equip, li va recaure la culpa a sobre, ja que ell havia organitzat el viatge, però gràcies a l’avantatge que van tenir, el rugbi els va ensenyar a exercir un rol important i clau per seguir sobrevivint i mantenir-se fidels a un mateix objectiu que va deixar de ser individual i va passar a ser grupal.
La pel·lícula mostra clarament un concepte de societat totalment diferent del que nosaltres imaginem amb un grup nombrós de persones. Una societat també es pot crear a partir d’un grup reduït en el qual a partir de les seves qualitats i coneixement poden gestionar un paper dins de la comunitat. Un exemple clar que podem treure d’aquestes deduccions seria una família o una aula, en la qual cadascú comporta un rol important.
Aquest tema, tot i ser un fet que va passar fa molts anys, ha tornat a sortir a la vista a partir de la pel·lícula de J. A. Bayona. Una història que ha arribat a fins de tothom pel fet que els actors transmeten perfectament els sentiments, pors i les inseguretats que van tenir durant aquells 73 dies els nois que van sobreviure. El director confessa que gravar aquelles escenes va ser complicat, ja que els actors es trobaven en un clima molt fred per representar perfectament el que patien aquelles persones.
La pel·lícula, nominada als Pemis Goya com a la millor pel·lícula, millor direcció, fotografia, vestuari, efectes visuals, i amb dues nominacions als Òscars… També ha guanyat d’un Globus d’Or, i ha quedat força dins nostre i ens fa de què parlar i reflexionar.
