Estimadíssima Lídia,
Els qui hem tingut la sort de compartir amb tu els quatre anys que has passat al nostre institut, durant els quals has cursat els estudis d’ESO, tenim tants motius per sentir-nos agraïts que no podem sinó expressar-los en forma de carta.

Enguany t’has graduat. Has tancat una etapa educativa durant la qual tots hem procurat fer-te sentir còmoda al nostre costat. Ens hauria agradat dir-te aquestes paraules el dia que t’acomiadessis de nosaltres, però qui s’havia de pensar que seria en aquestes circumstàncies, Lídia.

No podíem deixar-te marxar de l’institut sense explicar-te l’especial que has estat per a tots i totes. Ho diem per tot l’amor que has posat en cada acte, per tota la sinceritat amb què ens has parlat sempre, per tota l’alegria que has escampat mentre ens explicaves una anècdota, per tota la cordialitat amb què ens has demanat el que necessitaves, per tota la prudència amb què resolies les situacions més complicades, per tota l’educació amb què ens has portat la contrària i per l’extrema docilitat amb què ens has deixat acompanyar-te.

El setembre del curs 2021-22 va arribar-nos una nena esporuguida i valenta a la vegada, que caminava al teu costat i mentre et preguntava on era algun professor o com s’havia d’anar a algun lloc del centre. I, de seguida, vam aprendre a estimar-te. Va ser mooolt fàcil perquè el que de debò lluïa en tu eren les teves enormes virtuts. Amb tu hem anat trobant un lluminós somriure cada matí, que contenia un sí a la vida.

Malgrat les dificultats, malgrat la diferència, malgrat tot. Tu, Lídia, eres a l’institut a punt per començar un nou dia. I amb unes ganes insaciables de treballar.

En situacions com la que ara vivim, sempre diem que ens hem de quedar amb els bons moments que la persona que marxa ens ha proporcionat. En el nostre cas, Lídia, en tenim tants, de bons moments, per guardar! Recordarem la Lídia preocupada perquè no li havia quedat clar què havia de fer a casa o què havia de portar per a l’endemà, la Lídia tossuda perquè volia sortir-se amb la seva, d’excursió xerrant i xerrant, la Lídia il·lusionada perquè havia guanyat un premi literari, la Lídia valenta que es veia capaç de tot, la Lídia responsable que ho volia tenir tot perfectament apuntat a l’agenda, la Lídia lluminosa que et veia per un cap del passadís i ja començava a somriure i a cridar el teu nom tot dient “Saps què…?”, la Lídia amorosa que t’oferia uns quants fruits secs del seu segon esmorzar, la Lídia que va saber dir un sí a la vida sense pensar en què podia passar l’endemà.

Com no hem d’agrair-te aquests quatre anys? I com no hem d’agrair als teus pares que haguessin dipositat el més valuós que tenien a les nostres mans? La comunitat educativa del teu institut no oblidarà mai el que has fet per nosaltres. I ens agradaria pensar que aquestes paraules són un bàlsam per als cors adolorits dels teus estimats pares, avis i la resta de la teva família.

Han tingut la sort de tenir un ésser lluminós a casa. Estem segurs que, per tu, han entès què és estimar amb bogeria i sofrir amb desesperació. I estem segurs que el teu coratge no s’acaba ara i aquí, sinó que continua ben viu en ells; perquè només el teu somriure, només el teu sí a la vida, només la teva veueta dient-los “Saps què…?” els pot ajudar a seguir endavant.

Saps què, Lídia, dona’ns la mà a tots, que tots en necessitem una miqueta, d’aquesta força teva!
T’estimem, reina.

La comunitat educativa de l’Institut Joan Amigó i Callau
25 de juny de 2025