Estimat i desconegut adolescent (o jove si ho prefereixes): Aquest dies em toca sovint parlar i escriure per ajudar els pares i les mares a aguantarvos. Avui, però, he pensat que no era just, que també havia de parlar i escriure pensant en el teu punt de vista, els teus sentiments, les teves felicitats i les teves ràbies. Segur que el primer que has aprés aquests dies ha estat la estranya paraula “confinament”. Per tu seria més raonable parlar de “tancar”, “obrir”, “bloquejar”. És una paraula del grans que ve de quan la terra no tenia fi, final conegut, i els aventurers anaven a descobrir món. Poders i nacions havien de posar límits a les entrades i sortides i “confinaven” per impedir la circulació de perills i enemics (avui prohibirien, prohibeixen, per exemple Instagram). De cop i volta, ens han dit que aquest món global en el que tot està en comunicació, s’ha de reduir a la teva casa (o, si tens sort, a la teva habitació). Fins ara, quan portem poc més d’una setmana tancats, si el wifi que tens és potent, no li has trobats masses inconvenients. Tant sols un i important: passar 24 hores, cada dia, al costat dels pares (sense poder “sortir”, fugir, no estar sota el seu control). Em temo que les tensions ja es van acumulant. Acabo de preguntar a un noi al que miro d’ajudar a orientar-se a la vida sobre com va el sac de boxa que té penjat al terrat. I, m’ha respost això: “està fatal…ja li estic donant sense guants”. Suposo, que també veus i sents que no ets l’únic en aquesta situació i les persones que t’envolten també estan “histèriques”, a punt per explotar, especialment si tu encens la metxa. Tot i que, sent realistes, tu i elles la majoria de les estones del dia viviu feliçment en pau. Com que això va per llarg, he acabat pensant que et podia vendre una guia de supervivència. I per aquest motiu estic escrivint una llista d’arguments perquè arribis a construir i mantenir una relació civilitzada i raonablement amb els teus pares(que, quan ningú ho sent, reconeixes que estimes i necessites): 1. A les mares i els pares, els explico que no cal que es barallin amb tu per tot. A tu t’haig de dir que, com que ho necessites fer perquè et sens diferent, has de negociar quantes batalles t’han d’aguantar (com tu saps molt bé la majoria son batalletes per temes poc importants). Pots demanar tolerància, però vigila. El pare i mare també se senten dolguts. 2. Com et deia, si tens la sort de tenir habitació per a tu, aclareix que és el teu espai. Però, deixa entrar a estones (si més no l’aire) i surt per compartir alguna part de la teva vida. A més d’estar confinat a casa, no facis del teu espai una cel·la. 2 3. De tant en tant, sorprèn al pare o la mare preguntant com els va la vida, la d’ara i la que tenien fora (es possible que abans estiguessin tant ocupats que, com que no us veieu gaire, no tinguis ni idea d’allò que és important a la seva vida). 4. No seré jo el que et digui que no visquis entre pantalles, ja que en realitat sort tens d’internet i del teu mòbil per poder descobrir cada dia que la vida segueix. Només et suggereixo que et paris un moment a fer balanç del que vius a la pantalla (quant de viure connectat amb els amics, quant de recerca real d’informació, quant d’escoltar música, quant de seguir series, quan de lectura, quan de crear i comunicar, etc.). Així, quan et diguin “tot el dia amb la pantalla perdent el temps…”, podràs respondre amb arguments. 5. Hauràs comprovat que el tancament posa una mica “neures” els adults i miren d’estar superactius per a no pensar. No cal que et ratllis molt, però quan estàs tranquil o tranquil·la a l’habitació destina una estona a pensar en tu mateix. Ara pots dedicar temps a aclarir com et sents, què vius, què t’emociona. Com sempre afirmes que els grans no poden entendre el que estàs vivint, ara tens temps per mirar d’aclarir-te i descobrir els embolics que tens per dins. 6. Estic convençut que no trobes massa a faltar l’escola (bueno…la vida de l’escola sí). Però, el pitjor que et pot passar és que passin els dies sense saber més. Destina temps a descobrir i aprendre i crec que t’aniria bé preguntar-te cada nit “avui què he aprés?”. Si mires el que la gent va difonen aquests dies a les xarxes pots comprovar que no tenen ni idea del que parlen, s’ho creuen tot, no saben com funciona el cos humà, confonen els sistemes polítics, no imaginen un món més just, etc. etc. Estar tancat no et pot convertir-te en analfabet social o un passota de la ciència que es guia per l’horòscop. No et conformis en fer (o no fer) passivament els deures que t’han enviat per internet. Neguiteja d’alguna manera els teus profes (tothom té algun “whatspp” per connectar) perquè es preocupin de tu i els teus companys i companyes. Parla amb el col·legues de tot allò que descobriu sols i podreu ensenyar a qui us ensenya. 7. En realitat, els amics i amigues els tens bastant a prop. No esteu junts però feu vida junts. Ara pots comprovar quant els necessites i quant et necessiten a tu. Si estaves en la fase dels petons i les abraçades, la intensitat de l’estima i l’enyorança tindrà que ser virtual, però no es trenca. És possible que no tots els amics i amigues tinguin les petites comoditats que tu tens i que el seu wifi o el pla de dades siguin pobres. Res t’impedeix pensar en com ajudar un amic. 8. Tenir que viure junts, inevitablement junts, malgrat l’estimació, comporta acordar formes de vida. La teva mare (el teu pare) segur que ha volgut repartir les responsabilitats de la casa des del primer dia. El pare (o la mare), potser, vol que tothom tingui un horari. I a tu sempre t’ha carregat això de que estigui previst què cal fer en cada moment. No tens opció. La teva vida passa ara per acordar, pactar i recordar que la convivència a casa l’ha de ser fruit d’acords. Reclama opinar i participar, però oblidat per unes setmanes de fer veure que no t’assabentes i no desgastis els pares fent que et repeteixen tot masses vegades. 3 9. No tens classes ni de socials ni d’història ni de biologia ni…però segur que has descobert què significa viure en un món global, sense fronteres possible, desigual, injust,… També, que no tens una por especial com ara moltes persones adultes, però has descobert què vol dir viure entre riscos i què significa aprendre a protegir-se (recorda-ho quan portis una vida més o menys boja). 10. Penso i desitjo que aviat podràs sortir de la “presó” i la vida tornarà a ser genial. En aquell moment, però, ja serà la teva vida sola. Hauràs descobert que pots ser tu mateix i has de decidir i comprovar com podria ser. Recordaràs que necessites els amics. Et sentiràs segur de nou perquè has pogut comprovar que tens un pare, una mare (pesats) sempre a prop. Salut i felicitat!
Jaume Funes
Quina vida més dura!