Hi havia una vegada 25 persones, sí, sí 25, no en sobrava cap ni en faltava cap. Totes juntes donaven una il.lusió especial i vestien de colors diversos una classe, durant molts cursos. No hi faltaven els bromistes, mags i il.lusionistes. Ens feien viure estones de somni i diversió. 

Els observadors, detallistes, els agraïts per tot i per tothom. Miraven cada canvi de les flors de classe, ventilaven quan tot estava massa carregat, abraçaven quan feia falta i sempre es recordaven dels aniversaris, del bon dia, fins demà, moltes gràcies i bon cap de setmana!

Els pura dinamita plens de força i energia, de vegades descontrolada. Ens recordaven que som vius i que cal tenir els ulls ben oberts que això dormir es fa a casa! Dins seu els esperava la sensibilitat que els feia vergonya conèixer. Potser encara no ho saben, però escrivint, llegint i pensant s’hi anaven apropant.

Per sort també hi havia els que sempre mantenien la calma i oferien mans i mànigues per ajudar i col.laborar. Respiraven intensament, regalaven mirades de complicitat i somriures que ajudaven a seguir confiant amb la força del grup, bategant plegats. 

Hi havia persones plenes d’empenta i valentia per decidir i defensar el què pensen i com són. Era difícil contradir-los, calien més que arguments per convènce’ls. La justícia a les mans i el cap ben alt per explicar-se. Eren autèntics motors per encetar debats i veure canvis.

Els que no es veien tant, i poc es deixaven sentir, amb el temps s’empoderaven. Poc a poc, i en alguns moments per sorpresa de tots, es convertien en els reis de la pista o de l’escenari. Demostraven que al pot petit també hi ha una bona confitura, dolça, mesurada, impacient per ser tastada. 

De tot aquest grup alguns havien travessat moments personals complicats però això els havia fet créixer, aprendre i superar-se. Ara aconsellaven als altres des del record i l’estima, llençant a crits que la vida és bonica, ni que de vegades no ho sembli. 

I en tot això uns mestres els acompanyàvem, creixent amb ells, reinventant-nos per atrapar tota aquesta immensa diversitat. Com infinita és la paciència de qui cuina lentament o sembra una llavor,  esperant veure-la créixer i germinar algun dia.

Per molts anys seguiu Teixint camins ferms allà on aneu. No deixeu de ser curiosos, d’investigar i meravellar-vos per la vida. Airegeu-vos de bosc, sigueu senzills, repetiu-vos que no som més que éssers vius que formem part del cicle de la vida, balleu-la, continueu preguntant-vos Who am I, per ser millors persones. Recordeu que vosaltres decidiu cada matí, tal i com deia Mario Benedetti, ¿Cómo va a ser mi día hoy?. I quan us vinguin tormentes i ventades mireu-vos al mirall i dieu-vos amb orgull: “Soy importante”!

S’olora el final de curs, i amb aquesta intenció a l’aula de Matildes comencem a sentir-nos més nostàlgics. És temps de començar a recordar, mentre preparem els discursos i tot el què suposa la nostra promoció. Aquests dies hem estat visionant el curt Floating in my mind, observant la importància de la vida, les seves etapes, i els camins que van teixint-se.

També ens hem parat a pensar en quins records tenim de la nostra escola, aquells que ens han marcat segurament per temps. Han sorgit les amistats, les sortides, els mestres, els petits, i mil altres anècdotes, moltes de divertides. Individualment hem fet l’esforç d’escriure’n algunes i buscar-ne un títol. I llavors n’hem escollit una i hem pensat com representar-la amb fang, buscant una forma determinada i utilitzant la tècnica del gravat.