Divendres passat vam rebre la visita de la Cristina policia per fer una sessió d’educació viària. Durant aquesta trobada vam recordar i aprofundir en un concepte que ja havíem treballat quan érem Rovellons: l’autoprotecció. Així, vam reflexionar sobre el fet que, tot i que existeixen normes de circulació, no tothom les compleix; per això és tan important no confiar-nos i actuar sempre amb prudència.

Vam recordar que, com a vianants, hem de caminar per la vorera, mantenint-nos a una distància prudent de la calçada. També com cal travessar el carrer correctament i la norma general de fer-ho sempre per un pas de vianants. Seguidament, ens vam plantejar que faríem en el cas que no n’hi hagués; i vam aprendre que calia situar-nos a la vora de la carretera sense envair-la amb el cos, mirar primer cap a la banda d’on poden venir els vehicles i, si la via és de doble direcció, mirar també cap a l’altra banda; insistint en no deixar de mirar mentre creuem.

Un altre aspecte que vam treballar va ser la manera de travessar: lleugerament en diagonal i sempre orientant-nos cap a la banda on no circulen vehicles, com una forma d’anticipar-nos i augmentar la nostra seguretat. Hem parlat també de petits gestos que poden marcar la diferència, com no inclinar massa el cos cap a la calçada per mirar, ja que podríem topar amb el retrovisor d’un vehicle que passi a prop, o caminar sempre una mica més cap a l’interior de la vorera.

Després de la conversa i les explicacions, vam sortir al carrer per posar en pràctica tot allò que havíem après. Ens vam desplaçar fins al pas de vianants proper a l’escola i vam practicar com creuar, d’un en un.

“L’art és el llenguatge universal que transcendeix totes les barreres.”

Hayden Herrera

Aquestes darreres setmanes, les Alícies ens hem apropat a la neurodivergència a través de l’art  com a forma d’expressió i de comunicació. Hem descobert que no totes les persones expliquen el que senten de la mateixa manera i que l’art pot esdevenir un espai segur des d’on mostrar emocions, pensaments i vivències que, de vegades, són difícils de verbalitzar. A partir de la lectura de contes i del coneixement de l’obra d’una artista neurodivergent, hem pogut observar, escoltar i reflexionar sobre altres maneres de percebre el món, tot connectant-les amb les nostres pròpies emocions i experiències. 

En aquest context, hem conegut l’artista Nnena Kalu, una artista multidisciplinària amb autisme i limitacions verbals. La seva obra es caracteritza per la importància dels materials i per una pràctica artística impulsada pel ritme i la repetició, elements que guien els seus moviments i donen forma als seus entorns. Kalu transforma la seva necessitat d’embolcallar, superposar i construir en un llenguatge artístic potent, especialment present en les seves obres en volum.

Durant la primera setmana vam conèixer el conte Mi hermano Luca, que ens va servir per iniciar converses al voltant de l’autisme i, alhora, per apropar-nos a les obres tridimensionals de l’artista. A través d’aquestes, vam seguir el nostre propi procés creatiu i expressiu amb diferents materials. 

La setmana següent vam llegir el conte El niño tras la ventana, on el protagonista mostra hipersensibilitat i dificultats per interactuar amb el món que l’envolta. El relat ens ofereix una metàfora significativa: el nen construeix una cabana on se sent segur. A partir d’aquesta història, a l’aula vam parlar de la tendència a tancar-nos dins nostre quan ens passa alguna cosa, de la dificultat d’expressar els sentiments i de la importància de comunicar-nos, simbolitzada pel moment en què el nen acaba traient la mà per la finestra.

Després d’aquesta conversa, vam reprendre l’obra de Nnena Kalu i ens vam fixar especialment en el ritme i la repetició presents en les seves creacions. Els dibuixos de l’artista estan modelats i definits pel moviment repetitiu i rítmic del seu cos, i nosaltres vam imaginar que aquests traços representaven les emocions que portem a dins, sovint viscudes com un garbuix embolicat i confús.

A partir d’aquesta idea, vam realitzar un treball artístic propi. Cada alumne va triar els colors que desitjava i amb els quals associava una emoció. Tot seguit, vam dibuixar la nostra cabana, aquell espai on ens sentim segurs i on ens amaguem quan ho necessitem, i la vam enganxar al bell mig de la composició. Per acabar, de manera individual, cadascun de nosaltres va explicar algun aspecte de la seva obra, fent incidència en les emocions representades, quines quedaven amagades, en quins moments i com les mostràvem cap enfora.

A través de l’art i de la narració, hem après a aturar-nos, a observar-nos i a mirar l’altre amb més atenció i sensibilitat. Hem entès que expressar emocions no sempre és fàcil ni es fa de la mateixa manera, i que escoltar també implica respectar els silencis, els ritmes i les necessitats de cadascú. Aquest camí compartit ens recorda que cuidar l’altre comença per comprendre’l.

“Imaginant el que llegim, transformem paraules en experiències sensorials”,

Nikolajeva

Fa uns dies vam iniciar la lectura de la història de l’Alícia. Es tracta d’una activitat d’escolta atenta en què l’Eva ens llegeix els diferents capítols. Per poder seguir el fil del relat, cal posar-hi tota l’atenció i concentració, ja que l’objectiu és extreure’n les idees principals i començar a imaginar tot allò que li succeeix a la protagonista.

La visualització, la capacitat de crear imatges mentals a partir del text, és una estratègia fonamental que ens ajuda a comprendre millor el que escoltem: “veiem i sentim” la història, com si dins del nostre cap es projectés una pel·lícula. Per això, després de compartir a la rotllana el resum del capítol i de seqüenciar els esdeveniments més rellevants, vam portar a terme la tasca individual de representació d’allò que ens havíem imaginat a través del dibuix.

Durant la lectura d’un dels capítols, vam escoltar el fragment següent:

“Alicia encontró una botellita con una etiqueta de papel con la palabra «BÉBEME»… y se atrevió a probar el contenido… —¡Qué sensación más extraña! —dijo Alicia—. Me debo estar encogiendo como un telescopio. Ahora medía sólo veinticinco centímetros…”

En aquest moment de la història, l’Alícia s’encongeix després de beure el contingut de l’ampolla, i això ens va portar a plantejar-nos diverses preguntes:

• Quant podia mesurar abans de fer-se tan petita? I si ens passés a nosaltres? Quant mesurem? Quant ens encongiríem?

A la rotllana vam començar a buscar maneres de resoldre aquestes preguntes. La primera proposta va ser mesurar-nos drets, però ràpidament vam comprovar que no era gaire pràctic. Aleshores, una Alícia del grup va suggerir estirar-nos a terra perquè la cinta mètrica es pogués recolzar millor. Vam considerar que era la millor opció i ens vam organitzar per parelles per esbrinar la nostra alçada.

Abans de començar, vam recordar l’equivalència entre metres i centímetres, i un cop mesurats vam anotar els resultats.

De nou en gran grup, vam compartir les alçades obtingudes i les vam representar amb el material de base 10. En aquest punt vam jugar a descompondre els nombres, a trencar-los: ens vam adonar que necessitàvem la centena —el quadrat blau que equival a 10 desenes o 100 unitats— i vam començar a treballar amb nombres més grans, comprenent millor la seva estructura.

Segons el relat, gràcies als seus 25 centímetres, l’Alícia pot passar per una diminuta porta de 40 cm d’alçada. Continuant amb l’exercici d’imaginar-nos dins la història, vam voler recrear aquella porta. Amb l’ajuda d’un altre instrument de mesura, el regle, vam dibuixar portes de la mida exacta que descriu l’autor i en vam fer una activitat plàstica i creativa.

“La música és el gran unificador. Una força increïble. Quelcom que persones que difereixen en tot i res poden tenir en comú.”

Sarah Deesen

Després de conèixer i treballar el conte “La teva cançó”, les Alícies vam proposar-nos un nou repte: conèixer les cançons especials de cadascú per poder crear-ne una de grup.

Cada cançó és important per motius diferents: algunes ens recorden moments viscuts durant la nostra infantesa, i d’altres ens fan sentir emocions que ens agraden i ens acompanyen. Per això, el primer que fem és compartir en rotllana la nostra cançó i explicar per què l’hem triada. Després, l’escoltem i la visualitzem plegats.

Quan totes les cançons han sonat, ens preguntem: Quants segons hem d’agafar de cada cançó per crear-ne només una? Aquí comença el debat.

Primer, pensem que podem agafar 1 minut de cadascú. Però aviat descobrim que no és possible, perquè en total tindríem una cançó de 25 minuts! Això ens porta a parlar de la durada d’una cançó: normalment és d’uns 3 minuts. Per tant, comencem a calcular en segons.

La segona proposta és agafar-ne 30 segons de cadascú. L’Aday ens explica que cada dos fragments sumen 1 minut; així que ens agrupem de dos en dos i tornem a calcular. El resultat tampoc ens convenç: la cançó duraria 12 minuts i 30 segons!

Finalment, l’Alguer proposa agafar només 10 segons de cada cançó. Per ajudar-nos a comptar, utilitzem les desenes de base 10. Descobrim que agrupant de 6 en 6 arribem als 60 segons, és a dir, a 1 minut. Ho representem amb el material al centre de la rotllana i anem anotant el que descobrim. Així arribem al resultat final:

La nostra cançó durarà 4 minuts i 10 segons. Ens sembla un resultat molt adequat!

Per acabar, passem a calcular la durada total en segons. Cadascú troba la solució fent servir estratègies de càlcul diferents: algunes Alícies fan sumes d’aranya, d’altres compten de 10 en 10 amb el material de base 10, i d’altres ho fan de 20 en 20. Totes són importants, i compartir-les ens ajuda a diversificar i comprendre diferents camins per arribar a un mateix objectiu

“La vida es manté perquè tot es renova. En cada llavor hi ha una història que torna a començar”, Vandana Shiva

Durant la primavera passada, les Alícies van decidir donar nova vida a una part del jardí de l’escola. Van plantar dos evònims en un dels laterals i van separar aquest espai del sorral. També van afegir-hi flors de temporada com caputxines i petúnies, que van omplir l’espai de color i vitalitat.

Amb l’arribada de l’estiu, però, la calor intensa i la manca d’aigua van posar a prova la resistència d’aquestes plantes. En tornar a l’escola, després de les vacances, ens adonem que el jardí ha canviat: les petúnies han desaparegut completament, mentre que les caputxines, tot i haver perdut les flors, tornen a brotar amb noves fulles. Sabem que tant unes com les altres són flors de temporada primavera-estiu i, per tant, mentre que el destí de les petúnies no ens sorprèn massa, que tornin a créixer les caputxines ens desperta l’interès i ens apareixen interrogants.

L’evònim es transforma

Quan observem els dos evònims, ens adonem que les poques fulles que conserven estan seques: han mort. Recordem aleshores allò que la Cristina i les Tanits ens van explicar dies enrere —que les fulles seques es poden esmicolar i barrejar amb la terra. Així que mentre alguns recullen les fulles, altres reguen, i uns quants més s’encarreguen d’esmicolar-les i barrejar-les amb el sòl.

Més tard, a l’aula, posem en comú el que hem fet i ens preguntem què passa realment amb les fulles quan es barregen amb la terra. Algunes Alícies parlen de “nutrients” i expliquen que les fulles “es desfan i desapareixen”, però no totes estem del tot convençudes. Caldrà continuar investigant més a fons com es produeix aquest procés i quins éssers vius hi intervenen.

Sense adonar-nos-en, ens endinsem en un aprenentatge científic basat en l’observació, la formulació de preguntes i la recerca de respostes, tot connectant amb processos naturals reals i propers.

El Viver del Rec

Amb la idea clara de continuar millorant el nostre jardí, decidim substituir els evònims per noves plantes. Aquest dijous sortim de l’escola per visitar el Viver del Rec, on l’Eva, l’encarregada, ens rep amb un somriure i ens ajuda a triar les millors opcions. Ens recomana diferents arbustos i entre ells triem l’euryops, un arbust resistent que floreix tot l’any excepte a l’estiu —precisament el període en què no som a l’escola. Ens sembla una elecció perfecta!

Aprofitant la visita, també triem cinc pensaments, flors de temporada de tardor-hivern que ens encanten pels seus colors vius i per la varietat de combinacions: n’hi ha d’un, dos i fins i tot hem pogut comptar cinc colors diferents!

Abans de marxar, carregades de plantes i il·lusió, li preguntem a l’Eva si les nostres caputxines resistiran l’arribada del fred o si haurem de plantar-ne de noves. La seva resposta ens connecta amb allò que hem observat al jardí… el tornar a començar a partir de les llavors i de les condicions quan són òptimes… seguint cicles de canvi, repòs i renaixement.

“Les petites accions diàries de respecte i cura poden transformar el futur del planeta”, Jane Goodall

Durant el primer mes d’escola, una de les primeres tasques que emprenem les Alícies és l’organització de les responsabilitats d’aula. 

Enguany, a més de les acordades, hem descobert que també som els responsables del jardí de l’escola, tasca que ens connecta directament amb el projecte que les Alícies de l’any passat van dur a terme: “Reconstruïm el nostre jardí!”. Ara és el nostre torn i hem de tenir cura d’aquest espai natural de l’escola que el curs anterior van millorar amb tant d’esforç i dedicació.

Per començar, hem reflexionat plegats sobre què significa cuidar un jardí i quines accions concretes cal dur a terme. Han sorgit idees com regar o netejar les fulles, però no ho tenim del tot clar. Davant d’això, l’Adara ens proposa que “podem anar a preguntar a les Tanits”, i així ho hem fet.

Aquesta trobada entre les dues aules ha estat una experiència d’aprenentatge enriquidora, que ha promogut la col·laboració i l’intercanvi de coneixements entre alumnes de diferents grups. En aquest context real, hem pogut compartir informació, aclarir dubtes i contrastar idees sobre la cura del jardí, aprenent els uns dels altres. I així hem aconseguit fer més extensa la llista de tasques necessàries pel manteniment del jardí:

• Observar amb atenció l’entorn.
  
• Enterrar animals o insectes morts.
  
• Netejar les fulles seques.
  
• Plantar flors de temporada.
  

Curiositat en acció!

Quan la responsabilitat es fa present i el sentiment de pertinença i de cura prenen força, les actituds i les accions es transformen, desperten interessos i ganes de saber que semblaven no existir.

Les observacions al jardí ens han dut a detectar problemes reals: cartells despenjats, branques trencades, tanques malmeses i fulles grogues o blanquinoses que ens preocupen. Davant d’aquests nous reptes, conversem de nou a la rotllana i acabem acordant ampliar les nostres responsabilitats amb dues noves comeses:

• Explicar i/o recordar les normes d’ús del jardí.
  
• Arreglar els desperfectes detectats.

Un cop resoltes les tasques, mirem al nostre voltant de l’aula: fulles i branques, terra escampada, papers amb insectes morts… i llencem una nova pregunta:

Què fem amb tot allò que recollim del jardí i portem a l’aula?

El grup de projecte de comunitat dels Kèfir del curs passat són els primers a voler intervenir. Són uns grans observadors i recorden la seva aula de projecte de comunitat i proposen materials i un espai on ubicar-los. “Podem posar uns microscopis” proposa l’Alguer, i “pots lupa i lupes”, afegeix l’Alba. “Podem tenir una taula, en aquella paret on posar les fulles i el que trobem” diu l’Aday. Aquestes idees ens animen a la resta i acabem escrivint un llistat de “demandes” pel nostre racó d’observació i investigació,  un espai viu que anirem ampliant a mesura que sorgeixin noves necessitats i descobriments. 

Instantània Verda

Abans de poder parlar de plantes malaltes, cartells per arreglar o noves flors per plantar, decidim aturar-nos i observar l’espai i tot allò que conté. Si volem parlar amb propietat, necessitem conèixer el nom dels elements del nostre jardí i aprendre a reconèixer-los.

Per aquest motiu, baixem al pati i dibuixem el nostre jardí a l’inici de curs, com si es tractés d’una fotografia feta amb els nostres ulls. Aquesta activitat ens permet fixar-nos en els detalls, observar formes, colors i disposicions, i posar atenció a aspectes que sovint passen desapercebuts.

Més endavant, completem l’activitat amb un “inventari”: volem posar nom als arbres, als arbusts i a les flors del jardí. Tanmateix, aviat ens adonem que tenim un petit —o potser gran— repte: alguns cartells han caigut i no sabem el nom de totes les plantes.

A partir de l’observació, la comparació i la deducció, aconseguim identificar alguns exemplars. Descobrim l’auró blanc, perquè s’assembla molt a l’auró negre, sobretot amb allò que fem volar i encara no sabem ben bé del que es tracta. També localitzem el pollancre, ja que n’hi ha cinc al jardí i un d’ells encara manté el rètol.

No tenim, però, tanta sort amb els arbusts: l’Evònimus i el Pittosporum són molt similars a simple vista, i no disposem de cap pista que ens ajudi a diferenciar-los. Afortunadament, dues Alícies ens treuen de dubtes i ens confirmen quin és quin.

Aquesta primera tasca ens ajuda a organitzar l’espai i observar-lo amb una mirada més atenta, i així ens adonem que dos evònimus i les petúnies no han sobreviscut a l’estiu. Aquest fet ens comença a generar inquietuds que de moment aturem… però no per massa temps!

Tot i que algunes de les tasques s’han de dur a terme simultàniament i que aquesta època de l’any ens porta molta feina al jardí, les ganes i la il·lusió amb què treballem fan que tot resulti més fàcil. Cada nova descoberta ens anima a continuar observant, cuidant i aprenent d’aquest espai que ja sentim una mica nostre.